dimecres, 9 de juny de 2010

Festa grossa el dia 12!!!!!!










Com hores d'ara tothom sap o hauria de saber, dissabte, dia 12, es farà durant tot el dia una gran festa, amb el Paral·lel tancat per a vehicles, des del carrer Margarit fins a Palaudàries. La promoció de la gran activitat ha estat a càrrec de la Fundació El Molino, una empresa en la qual participa gent d'empenta i que té la intenció de revitalitzar l'avinguda del Paral·lel amb la revifalla del teatre El Molino i després, possiblement, d'altres com l'Arnau.

FEM ha fet esforços lloables per explicar el seu projecte a tots els sectors implicats, que són molts i diversos. En el tema del Paral·lel hi convergeixen tres barris de Barcelona. A més del Poble-sec, el Paral·lel toca al Raval i al barri de Sant Antoni. Però crec que, d'alguna manera, potser és el Poble-sec el més afectat de prop i per tradició i història en aquest tema. FEM compta també amb una web molt interessant dedicada al Molino i al Paral·lel, Molinolandia, amb un gran nombre de dades i imatges que evoquen el passat i reivindiquen un futur més brillant per a la zona.

El projecte també ha propiciat algunes reticències, en ser privat i molt ambiciós. Estem en uns anys en els quals certs sectors més o menys progres veuen el dimoni en qualsevol projecte empresarial privat. Però la política de subvencions públiques també és força corrupta en ocasions i molt parcial gairebé sempre. A més, acaba per funcionaritzar els espais, amb horaris tancats i manca d'implicació, ja que els gestors són gent a sou  que poden ésser canviats en qualsevol moment, segons calgui i convingui i que no sempre poden desenvolupar la seva iniciativa. 

És cert que de vegades els projectes molt ambiciosos fan respecte. I és que tant en l'àmbit privat com en el públic moltes coses han mort d'èxit, al capdavall. Han mort o s'han malmès. Però també és cert que el Paral·lel precisava ja d'una ressurrecció en qualsevol direcció. Durant els vuitanta hi va haver alguns intents una mica municipalitzats, es va fer una gran festa, les aspes del Molino van tornar a girar i crec que també alguns comerços de la zona van intentar que l'aspecte botiguer tirés endavant. Tot plegat sense massa èxit, més aviat sense cap mena d'èxit, diria jo. Tot plegat va ser una mena de cant del cigne, breu, amb molt soroll de boixets i poques puntes, vaja.

El futur és imprevisible però crec que el projecte del Molino és important i té un gran interès. Sovint mitifiquem el passat del Paral·lel, un passat amb alts i baixos i també amb molts establiments força atrotinats, les coses com siguin. Recordo xerrades de l'enyorat senyor Badenas, historiador de tot aquell món, en les quals explicava els dos grans moments del Paralelo: el d'abans de la guerra i també el dels anys cinquanta, quan va ser un indret gairebé familiar, amb cinemes de barri, revistes barates i en el qual s'incorporaven els sectors populars immigrats que anaven arribant. Aquesta segona etapa, però, era aleshores mirada amb prevenció per la gent gran, que recordava l'anterior. Badenas també ironitzava sobre el fet que molta gent que plorava la decadència del Molino no hi havia anat mai o gairebé mai, per cert. La segona etapa del Paral·lel, per cert, i segons la meva subjectiva opinió, va tenir certs paral·lelismes amb l'estampa del Perpinyà del desenvolupament, quan la gent anava a veure cinema agosarat i striptís prohibit a la França mítica.

Al Paral·lel jo diria que hi ha hagut de tot, des de teatre de patacada a teatre de molta qualitat, en indrets com el Victòria o l'enyorat Talia, que va tenir una època seriosa molt interessant. Un munt de cinemes de barri, també, i fins i tot, més endavant, un de luxe com el Regio i un de diferent com el Nou, quan va acollir el Cinerama. Va tenir mala fama, és clar i potser hi havia llocs d'allò que en diríem moral dubtosa. Moltes actrius i actors del Paral·lel, però, vivien al Poble-sec i feien una vida absolutament normal i normalitzada perquè com han explicat autors com Passarell o González Ledesma, en anar a casa seva les senyores de vida pecaminosa i lluentons professionals,  esdevenien una mestressa de casa més de l'escala de veïns. I gent com Escamillo, tan hilarant i disbauxat en escena, era d'una gran seriositat quan caminava pel carrer de casa, que era, si no recordo malament, el carrer Margarit. Avui aquells agosaraments molinencs ja no ens espanten ni desvetllen la nostra curiositat morbosa, la veritat. Abans de la guerra va ser aquell un indret, sobre tot, de senyors d'aquells que deixaven la dona a casa i anaven por ahí. Fotografies dels bons temps del Paral·lel d'abans de la guerra mostren un munt d'homes als bars i poques dones, llevat d'allò que en deien mitges virtuts i d'algunes velletes venedores ambulants amb passats misteriosos. Pel que fa al comerç, recordo els bons temps de Coesa, en els quals tothom venia al Paral·lel a comprar discos i electrodomèstics amb targes que es lliuraven a moltes empreses i que comportaven descomptes sucosos.

Jo tinc esperança en aquesta revifalla prevista. Però l'èxit sovint és capriciós i que la cosa funcioni depèn de moltes coses, de vegades imprevisibles. De moment, gaudiren d'aquest estrany dissabte d'alt voltatge celebrador. També s'ha inclòs enguany la nostra Mostra d'Entitats en el programa, i s'ha endarrerit una mica, doncs, la seva celebració. Esperem que no quedi diluïda en la immensitat d'espectacles previstos i que rebi moltes visites. Al Paral·lel ens trobarem, doncs, aquest 12 de juny tan esperat, temut, desitjat i sorollós. També espero que els decibelis, acompanyants inevitables de qualsevol celebració gran o petita, moderin la seva agressivitat inevitable i que el tancament de la zona no comporti cap caos automobilístic exagerat. En tot cas, quan l'excés ens aclapari, sempre podem pujar fins a Montjuïc una estona, a meditar sobre tot plegat contemplant la ciutat als nostres peus.

Els anys 2006 i 2007, amarada de nostàlgia pels bons temps paralelus del passat, vaig endegar un blog de curta durada, Memòries d'una vedette a l'atur, en el qual desenvolupava la meva fantasia professional i personal d'haver estat vedette de veritat. Recupero un poema per musicar d'aquella època, en el qual em planyia de la decadència del meu recer artístic després de les darreres represeses populars. Ara que tot torna a començar vull recordar aquells tristos sentiments d'aleshores:

A la porta del Molino

A la porta del Molino venen tabaco barat,
Ja no hi veig les cues llargues que feien els jubilats,
La placeta resta fosca, els llumets s’han apagat,
En runes i plens de pena resten els seus reservats
I tan sols a dins hi viuen dues dotzenes de gats.


Ai Molino, Molino, Molino,
Paralelu de la meva joventut,
Barri Xino,
On hi vaig deixar escampada l’alegria i la virtut...


I també està que cau
El pobre teiatru Arnau.


Tot, tot, tot, ha passat.
Com un vent arrauxat,
Ha crescut la ciutat
I tot, tot, ha canviat.


A la ciutat dels fatxendes els pobres hi són de més,
Les vedettes ja no ballen, només ballen els calés,
Ja no hi ha vells anarquistes, ja no hi ha gairebé res,
Ningú no coneix la història d’aquells anys de foc encès,
Quan tot estava prohibit i tot estava permès.


Ai Molino, Molino, Molino,
Paralelu de la meva joventut,
Barri Xino,
On hi vaig deixar escampada l’alegria i la virtut...


I també està que cau
El pobre teiatru Arnau.


Tot, tot, tot, ha passat.
Com un vent arrauxat,
Ha crescut la ciutat
I tot, tot, ha canviat.


Xim-pum (orquestra i coros)




7 comentaris:

Esther ha dit...

No sé cap on anirà el Paral.lel, i ara està prou malament. Però no m'agrada la "terciarització" del barri: si només es promou el sector del lleure i no revifa una mica el comerç i la indústria, el Poble Sec esdevindrà un altre "pati del darrera" on anar a divertir-se i vomitar, i d'on els suposats beneficis econòmics marxaran a mans d'uns promotors llunyans.
Però sí, de moment disfrutarem de la festa, i del Paral.lel sense cotxes!

Júlia ha dit...

Tens tota la raó, Esther, ja fa temps que la manca de comerços, més enllà dels de queviures -i encara bo que n'han obert les persones 'de fora'- és preocupant.

Miquel ha dit...

Estic amb vosaltres...si no és revifa el comerç, aixó no funcionará. salut

Juan Antonio Torrón Castro ha dit...

Júlia, he pasado esta mañana por el Paral.lel y estaba todo precioso. Mucha actividad y muy buen rollo.

En mi blog he colgado algunas fotos y siento no poder hacer algunas de la tarde noche, que promete ser estupenda, pero el nieto tambien tiene sus derechos y yo contento de darselos.

Deseo que sean de tu agrado.

Saludos.-

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Tens tota la raó, Miquel, ja hi ha hagut algunes 'revifalles' frustrades.

Júlia ha dit...

Juan Antonio, podías venir a saludarme, estuve todo el día en la parada de CERHISEC! Por la tarde noche también me retiré, la dejo para los jovencitos y para los jubilados del casalrock! Ahora miro tus fotos!!!