dijous, 5 d’agost de 2010

Els nostres carrers i places(1): BLASCO DE GARAY






Blasco de Garay (1500-1552), possiblement nascut a Barcelona, va ser un capità de l'armada espanyola durant el regnat de Carles I. Va realitzar nombroses aportacions a la navegació, com ara el desenvolupament de la roda de pales, que ja havia estat utilitzada feia segles a Xina i Bizanci, en substitució dels rems. També se li atribueix una màquina de vapor aplicada a la navegació.

Tomás González Hernández, director de l'Arxiu de Simancas, va enviar en el segle XIX una carta a l'historiador Martín Fernández de Navarrete explicant-li la documentació que havia trobat sobre una prova realitzada el 17 de juliol de 1543 a Barcelona:


Blasco de Garay, capitán de mar, propuso en el año 1543 al emperador y rey Carlos V un ingenio para hacer andar las naos y embarcaciones mayores, aun en tiempo de calma, sin necesidad de remos ni velamen. A pesar de los obstáculos y contradicciones que experimentó este proyecto, el emperador convino en que se ensayara, como en efecto se verificó en el puerto de Barcelona el día 17 de junio del espresado año de 1543.




Nunca quiso Garay manifestar el ingenio descubiertamente, pero se vio al tiempo del ensayo que consitía en una gran caldera de agua hirviendo y en una ruedas de movimiento complicadas a una y otra banda de la embarcación.




La experiencia se hizo en una nao de 200 toneles, venida de Colibre a descargar trigo en Barcelona, llamada la Trinidad, su capitán Pedro de Scarza.

Por comisión de Cárlos V y del principe Felipe II, su hijo, intervinieron en este negocio don Enrique de Toledo, el gobernador don Pedro de Cardona, el tesorero Rávago, el vicecanciller, el maestro racional de Cataluña don Francisco Gralla, y otros muchos sujetos de categoría, castellanos y catalanes, entre ellos varios capitanes de mar que presenciaron la operación unos dentro de la nao y otros desde la marina.

En los partes que dieron al rey y al príncipe, todos generalmente aplaudieron el ingenio, en especial la prontitud con que se daba vuelta a la nao. El tesorero Rávago, enemigo del proyecto, dice que andaría dos leguas cada tres horas: que era muy complicado y costoso, y que había mucha exposición de que estallase con frecuencia la caldera. Los demás comisionados aseguran que la nao hizo ciaboga dos tantos mas presto que una galera servida por el método regular, y que andaba a legua por hora cuando menos.

Concluido el ensayo, recogió todo el ingenio que había armado en la nao, y habiéndose depositado las maderas en las atarazanas de Barcelona guardó para si lo demás.

A pesar de las dificultades y contradicciones propuestas por Rávago, fue apreciado el pensamiento de Garay, y si la expedición en que entonces estaba empeñado Carlos V no lo estorbara sin duda lo hubiera alentado y favorecido.

Con todo esto promovió el autor a un grado mas, le dio una ayuda de costa de 200.000 maravedises por una vez, mandó pagarle por tesorería general todos los gastos, y le hizo otras mercedes.

Así resulta de los expedientes y registros originales que se custodian en el Real Archivo de Simancas, entre los papeles del Estado del negociado de Cataluña y los de la secretaria de Guerra, parte de mar y tierra, en el referido año de 1543.
Simancas, 27 de agosto de 1825, Tomás González.

El fet és que no es van poder trobar els documents dels quals parla la carta, cosa que va propiciar una fonda polèmica entre erudits francesos i espanyols. El tema es va fer molt popular, fins i tot Balzac el va recollir en una obra de teatre en la qual donava la raó a la tesi espanyola.

Garay va enviar al rei un document en el qual proposava diferents innovacions:

- Sacar buques de debajo del agua, aun cuando estuviesen sumergidos a cien brazas de profundidad, con sólo el auxilio de dos hombres.
- Un aparato para que cualquiera pudiera estar sumergido bajo el agua todo el tiempo que le conviniese.
- Otro aparato para descubrir con la simple vista objetos en el fondo del mar.
- La manera de mantener bajo el agua una luz encendida.
- El medio de convertir en dulce el agua salobre.

Potser Garay, malgrat el suport i els honors que va rebre del rei, no va comptar amb prou fons per al projecte. També pot ser que aquelles innovacions topessin amb supersticions i prejudicis, el cas és que el tema no es va desenvolupar.

(Font: Wikipedia)

Malgrat que Blasco de Garay té diferents monuments i carrers a tot l'estat espanyol és, encara, un personatge poc conegut.

El carrer de Blasco de Garay rep el seu nom en una època d'exaltació de les grans aventures navals, en el marc del quart centenari del descobriment d'Amèrica. Havia de ser l'eix central del Poble-sec i el seu carrer més important i comercial. Malgrat que conserva una certa condició de petita avinguda del Poble-sec, no ha arribat a ser l'important carrer de l'Eixample de Santa Madrona que es preveia. El fet que la zona peatonal s'hagi fet al carrer de Blai ha desplaçat una mica el centre neuràlgic del barri.

El carrer de Blasco de Garay acaba en la plaça que va portar el seu nom, cosa que ja respon a la intenció urbanística del temps en què es va obrir. Durant un temps va tenir fama de ser un carrer de querides, de senyores de vida dubtosa i actrius de moral fàcil. El pèriodista Jaume Passarell ironitza en el seu llibre sobre la Barcelona d'abans a l'entorn d'aquest carrer i constata que les senyores de vida alegre es transformen en  el carrer de Blasco de Garay en unes mestresses de casa convencionals.

El nom del carrer, en el qual vaig néixer i viure molts anys, es prestava a acudits fàcils de parents i amics que en deien Blasco del Carai, coses així. Té un bon nombre de cases remarcables, avui catalogades, del temps del modernisme i posteriors. Algunes d'elles, com la del número 9, van rebre força amb motiu dels bombardeigs de la Guerra Civil.

Dels antics comerços continua oberta la farmàcia, encara que ha tingut diferents propietaris, en la meva època infantil i juvenil es deia Farmàcia Busquets i encara hi ha gent gran que en parla amb aquest nom. Al principi del carrer hi havia hagut, pujant a mà dreta, un magatzem de carburos que avui provocaria grans ires veïnals, per sort, no va explotar mai. També hi havia una carboneria, la del senyor Àngel i la senyora Iluminada, i la botiga de joguines barates i papereria de la senyora Hilària. Al davant recordo una drogueria, una bodega d'aquelles del gel 'de veritat' i, sobretot, els transports Badoch. 

A la cantonada amb el carrer Blai, a banda i banda, dos adroguers: Cal Jaume i el senyor Joanet. Més amunt, l'establiment papereria Sabadell, on podies canviar novel·les i tebeos i una vaqueria, a més del Bar Domingo, feliçment recuperat. Al davant, una papereria-llibreria molt ben assortida, La Carabela. L'amo d'aquesta papereria devia ser pessebrista i per Nadal posava a l'aparador uns bonics pessebres. Recordo que de gran era un membre molt actiu del Casal d'Avis. També comptava amb una vaqueria molt gran, una botiga de llegum cuit, que encara resisteix, una merceria, una tintoreria, un bar on es reunia la gent del futbol, una espardenyeria, més adroguers...

Cada illa de cases era un petit poble i per això ja em costa de recordar la part de dalt de tot, encara que hi passava cada dia per anar a escola. Bodegues, vaqueries, espardenyeries i adroguers conformaven el gruix comercial de l'època, una època sense grans neveres ni massa diners, en la qual calia comprar a la menuda. Durant anys va ser molt important la merceria que està a tocar del carrer Elkano, avui magatzem de la drogueria de més amunt, Campanera, que també es molt antiga. Més amunt de la drogueria hi havia una joieria-rellotgeria amb un rellotger molt guapo que s'assemblava a Paul Newman i m'havien dit que era cunyat del jugador Olivella.


Allà m'hi havia comprat, a més de les meves primeres caixes de pòlvores compactes Vitamol i necessers per a regals del Dia de la madre, roba molt maca, car la darrera mestressa, Maria Dolors, tota una senyora, guapa, elegant i amb molt bon gust, va vendre durant un temps vestits, jerseis i bruses molt boniques, a més d'una mica de bijuteria. Amb el tancament de l'establiment Antonieta del carrer de Margarit es van acabar aquest tipus de botigues, antigues merceries reconvertides en comerços de moda selecta on trobaves regals adients a tota la família, roba que et podies endur a casa per tal que la iaia se l'emprovés tranquil·lament i que fins i tot et permetien pagar a terminis. Recordo els pares de la senyora Maria Dolors, un matrimoni elegant i que finejava. El pare anava de vegades en bicicleta a buscar garrafes d'aigua a la font del Chicago, a la bretxa de Sant Pau, doncs durant molt de temps es deia que aquella aigua era natural, d'alguna deu interna, cosa que no sé si era certa o no.





També aguanta el forn, que, com la farmàcia, ha passat per diferents propietaris. Fan un un pa molt bo i unes pastes  també molt bones. Recordo que quan jo era petita tenien a l'aparador aquells cargols de pa tan excitants. Hi

 havia hagut al carrer establiments educatius, com ara l'emblemàtica Acadèmia Almi i una altra acadèmia de pis, a mig carrer, de la qual no recordo el nom i que tenia al costat, aleshores, una verduleria. Al principi del carrer, durant anys, s'hi aturava un carretó ambulant que venia fruita i verdures, el de la senyora Maria, la qual tenia una filla que es deia com jo, Júlia.

Avui un defecte del carrer és, pel meu gust, l'excés arborícola. Uns quants arbres fan bonic però el bosc espès de verdor que han conformat en pocs anys els seus lledoners fan que des dels balcons no vegis res i que el carrer resti excessivament fosc. Cal dir que els balcons són una gran distracció per a la gent gran i que moltes iaies se m'han queixat del fet que ara no veuen res.

A dalt de tot del carrer, fent cantonada a la Plaça del Sortidor, hi ha una casa de veïns molt remarcable, de l'arquitecte Benavent, on va viure el dibuixant Emili Freixas i on encara hi viu un fill seu que es va dedicar al doblatge.




També queda una carnisseria, per cert. Quan era petita, pujant a mà esquerra, abans d'arribar a la plaça, hi havia hagut també una polleria on mataven pollastres i conills a l'estil d'aleshores, casolà, i recordo aquella sang d'au agonitzant que conformava una mena de flams esponjosos que es fregien i eren d'allò més bons. Ara resultaria políticament incorrecte, aquell espectacle.




Segur que em deixo al tinter un munt de detalls, de botigues i de tot. Passat Blai, a mà dreta, hi havia l'entrada d'uns gran safareigs i la casa MAPE, encara hi venen atuells de cuina i estris diversos. Avui el carrer compta amb notables establiments com ara La Sala, dedicada a l'ensenyament de la música, i la seu de l'Esbart Renaixença, que tan bona tasca està fent al barri. Hi ha bars, un restaurant, i fins i tot un església d'una religió evangèlica. També té molts establiments tancats o reconvertits en habitatges.

12 comentaris:

Juan Antonio Torrón Castro ha dit...

Julia, todo un DOCUMENTO lo que has escrito, un tesoro de la historia, muy interesante.

De las fotografias lo que realmente te agradezco es el descubrimiento del bar gallego "Rias Gallegas", tendré que localizarlo y hacerle una visita.

Saludos.-

JoRDi JVR ha dit...

Júlia, molt bo, quin repàs... un dia tens que parlar-nos de les "rias gallegas", del ball tipus la 'paloma' que existía al capdamunt del carrer Conde del Asalto (ara Nou de la Rambla) que va funcionar com a local de concerts d'orquesta de certa popularitat i ball de 'xaxes', d'aquelles que sortien els dijous. Jo aquest local el vaig conèixer molt en la seva ultima etapa, funcionant com a sala de concerts de rock i conservava tota la seva estructura interna original. Tot un local amb molta història que sempre m'ha intrigat i que ara mateix no tinc ni idea què se n'ha fet d'ell.

Júlia ha dit...

Juan Antonio, creo que este bar ya no existe, las cosas cambian a un ritmo acelerado, en este local cuando yo era pequeña había una alpargatería. Sin embargo, hay muchos restaurantes gallegos por el barrio, aunque constato que muchos se cierran o cambian al jubilarse el propietario.

Júlia ha dit...

Jordi, encara que aquest local quedava molt lluny 'de la meva zona', crec que té tota una història, ja en parlaré, encara existeix, crec que al pis de dalt hi ha una societat religiosa i al de baix encara hi ha ball modern. Jo no hi he anat mai, però si els meus fills en la darrera etapa, amb el rock, vaja.

L'edifici està igual, si dones un volt per allà ho veuràs.

Júlia ha dit...

Las fotos són d'internet, de la web de patrimoni de l'ajuntament i d'altres llocs, llevat de la del balcó, que és el balcó de casa dels meus pares. No són actuals, per això hi pot haver canvis amb el present.

Gabriel Jaraba ha dit...

La meva dèria lectora va començar al carrer Blasco de Garay, amb els tebeos i novel.les de la llibreria Sabadell, bescamviades pel senyor Pepito. I l'escriptora, a la papereria La Carabela. Per sort, m'alimentava a la carnisseria de la senyora Conxita.

Júlia ha dit...

A la llibreria Sabadell en la meva infantesa -ho sento, no queda bé- però les criatures en dèiem 'el gordo de les novel·les' que era el senyor Pepito, per cert un home força cult, sabia algun idioma, havia estat molt bon cambrer, això m'havien explicat a casa. Llàstima de la mort prematura del seu nét. Hi canviàvem, més que no pas comprar, tebeos, novel·les i revistes, en concret unes de l'Argentina que es deien Para Ti.

A la carnisseria que dius jo no hi anava massa a comprar, recordo que la Conxita va sortir a fer una mica d'extra a 'Les estrelles', una peli que van filmar a la Plaça del Sortidor, fa temps que hi viu una família hindú o pakistanesa -sento no diferenciar-. La Carabela era el millor en llibres, en l'època. M'encantava.

Bon estiu, Gabriel.

Miquel ha dit...

molt interesant...salut

Esther ha dit...

Molt bona!!! Ja no recordava la Caravela, i tant com hi havia anat... i a la llibreria Sabadell també hi anava sovint.
Una mica més avall de la casa del senyor Freixes hi havia un petit colmado, i a l'altra vorera, tocant a Murillo, la granja de la senyora Angelina, on compràvem llet, iogurts, nata fresca... I pujant et trobaves un quiosc que estava en una porteria, la carnisseria de carn de cavall, una casa de llanes i, a la cantonada amb la plaça del Sortidor la merceria Sedó.
A la cantonada de dalt, passada la plaça, una altra papereria, Ancono, on ens assortíem les nenes de l'escola, i un taller de cotxes.

Júlia ha dit...

Tens raó, Esther, hi havia tots aquests establiments, alguns els recordo molt bé, també una bodega on hi havia una noia de la meva edat, Mercè, i on quan teníem 16 anys fèiem tertúlies amb nois de la nostra edat.

Poca cosa queda de tot plegat, tot canvia, i potser ha de ser així.

Gloria GP ha dit...

Si no recordo malalament, pujant a mà esquerra, també hi havia un obrador de despulles que feia una pudor espantosa. Era de la famila Casas, venedors del mercat de Sant Antoni. Encara recordo la sang i els sucs diversos que regalimàven vorera avall.

Júlia ha dit...

Tens raó, Gloria, els Casas crec que eren dos germans de la meva edat, el Rafael venia a la parròquia de Sant Salvador on jo tenia la colla.

Per cert, al carrer Cabanyes també hi havia un obrador semblant, feia la mateixa pudor, però hi havia anat a ballar, com que m'ho havia passat molt bé la mica d'olor -pudor- que quedava després de netejar fins i tot m'agradava, coses de la memòria sentimental.