dilluns, 26 d’abril de 2010

ACTIVITATS AL BARRI








Ahir va fer sol i es va poder celebrar el tradicional aplec de cada any a l'Ermita de Santa Madrona. Va ser sensacional. Hi havia moltes altres activitats al barri, però com que no es pot ser a tot arreu, no en tinc fotografies. En algunes de les imatges podeu veure la senyora Kati, que demà serà altra vegada protagonista, en aquest cas de la xerrada mensual de CERHISEC dedicada a la Fira de Sant Ponç del nostre barri. Aquesta fira complirà trenta anys i la Kati n'ha estat l'ànima i ho continua sent. Ja ho sabeu, a dos quarts de vuit del vespre, demà, dimarts, a la Biblioteca Francesc Boix!!!!!

dijous, 22 d’abril de 2010

Del Poble-sec a Ciutat Vella



Voldria parlar de les activitats que hi haurà al barri aquest cap de setmana i que mostren la vitalitat del Poble-sec. Demà, parada de llibres a la Plaça del Molino. Jo hi seré una estona, al migdia, de quarts d'una a quarts de dues. Tot el cap de setmana dedicat a la dansa, amb actuacions dissabte a la mateixa plaça. I finalment, l'aplec a l'ermita de Santa Madrona, diumenge, a més de Fira d'Art a la mateixa plaça del Molino. Podeu trobar molts més detalls sobre totes aquestes activitats a la web de la Coordinadora. Esperem que el temps ens ajudi, l'any passat l'aplec es va haver de suspendre, va caure un bon xàfec i les havaneres es van haver de cantar a l'església de Lurdes.

De tota manera, l'optimisme militant poble-sequí no ens pot amagar els problemes greus dels barris de Barcelona, en concret del proper districte de Ciutat Vella, amb la dimissió d'Itziar González, per molts i greus motius que no s'han ventilat massa. Reprodueixo un dels articles editorials d'ahir al diari La Vanguardia, més preocupant pel que s'insinua que no pas per allò que explica. Constato que d'allò que menys informats estem és del que s'esdevé al costat de casa. Esperem que la revifalla del nostre barri no tingui, com en el cas del Raval, aquests efectes preocupants, i que mostren que voler fer alguna cosa seriosa porta, avui, encara, molts i molts problemes.



LA dimisión de la concejal de Ciutat Vella, Itziar González, es una mala noticia. La arquitecta especialista en mediación urbanística, que se presentó en el 2007 como independiente en las listas del PSC, tras tres años de brega en una tarea cargada de dificultades, ha tirado la toalla por motivos personales entre los que se encuentra el agotamiento físico. "En Ciutat Vella, o estás al cien por cien, o no estás…", ha dicho la dimisionaria, una de las políticas más valoradas de la capital catalana.

Esta renuncia, que ella justifica como un acto "íntimo de responsabilidad", tiene por supuesto otras causas. Por ejemplo, no haber sabido "medir las fuerzas propias", no sólo físicas, en el desarrollo de su labor. Aunque González había ingresado en el PSC durante este mandato, siempre ha sido una independiente con ideas propias, que defiende con argumentos, mucha pasión y proximidad al ciudadano.

Es conocido que González se había enfrentado con el equipo de gobierno en los casos del hotel del Palau, los centros de venopunción asistida o la apertura de prostíbulos en el distrito. Enfrentamientos que, en una política tan monopolizada por la disciplina partidaria, son motivo de fuertes tensiones, de desgaste personal y de soledad. Si además, esta se produce en el seno de un gobierno débil, por minoritario y por falta de ejercicio de autoridad, merece que nos preguntemos si es la política la que ha prescindido de la ciudadana Itziar González.

Pero este problema político no es suficiente para explicar la dimisión de la concejal. Itziar González estaba amenazada de muerte y se le asignó un equipo de escoltas. Era la única concejal, en Barcelona, que precisó de este tipo de servicio. Aunque el asunto siempre se rodeó de silencio por voluntad de la propia concejal, no es aventurado relacionar estas amenazas con grupos de presión o mafias que pretenden una política más acorde con sus intereses o, incluso, enseñorearse del distrito. Para nadie que conozca el barrio es extraña esa realidad que pretende el poder con fines ventajistas, algo del todo punto inaceptable en una sociedad democrática.

Como herencia de Itziar González quedan la lucha contra el mobbing inmobiliario, el replanteamiento de la reforma del barrio de la Barceloneta y el nuevo plan de usos del distrito, con una regulación de los apartamentos turísticos, más allá de su forma personal de trabajar, cercana al ciudadano y ala calle. El nuevo concejal deberá estar atento a la presencia de esos grupos con actitudes mafiosas en el distrito.

diumenge, 11 d’abril de 2010

Sobre el Paral·lel, el seu passat i el seu futur

Ja he comentat en alguna ocasió la molta informació que aplega la web sobre El Molino, que manté l'equip que té cura de la rehabilitació. El nombre de material que han reunit és impressionant.

També hi ha una plataforma per a la recuperació del Talia, cosa que, ara per ara, sembla molt difícil per motius complexos. Compten també amb un interessant blog amb molt de material, del qual he manllevat el vídeo que penjo en aquest post, amb un recull de material gràfic sobre el Paral·lel.

Esperem que tants esforços convergeixin en el ressorgiment proper de la nostra avinguda preferida!!! 



dimarts, 6 d’abril de 2010

La Pasqua dels nostres avantpassats propers


Malgrat que la memòria ja comença a resultar-me una mica imprecisa, crec recordar que pel dijous sant, quan s'anava a seguir monuments, ja s'anava també a mirar aparadors on s'exposaven grans mones, algunes fins i tot de tant sofisticades que s'obrien i tancaven gràcies a algun mecanisme pre-informàtic, o que reproduïen indrets diversos de la ciutat. La decoració estava, aleshores, sovint relacionada amb aquelles primeres pelis de Walt Disney, immortals pel que sembla. La sortida familiar del meu dijous sant passava per l'església de Santa Madrona, les monges del Sortidor, Sant Pau del Camp i, fins i tot, en alguna ocasió, ens arribàvem a Sant Agustí i a una petita església de monges del carrer de L'Hospital que aquell dia era oberta. En canvi, no recordo haver anat a Lurdes, que ens quedava ja en un altre indret.


Els monuments eren una mena de muntatges escenogràfics fets amb palmes i palmons, que envoltaven el Santíssim. Les imatges de les esglésies es cobrien amb draps de color morat i tot plegat tenia un aspecte de profunda seriositat. A les portes de les esglésies hi havia moltes venedores ambulants, gitanes la majoria, que venien ramets de farigola. La farigola escampava una olor profunda, sempre la relacionaré amb aquelles passejades infantils d'aleshores.

Quan jo era petita el dissabte sant era el dissabte de glòria. Durant el passeig del dijous t'havien comprat alguna carraca, carrau o xerrac i pel matí del dissabte, a ciutat, els infants sortíem al balcó a les deu, quan repicaven les campanes, i amb els xerracs o amb tapes de cassoles fèiem tot el soroll possible. Soroll destinat, segons deien, a matar jueus. En descàrrega d'aquella barbaritat he de dir que els jueus eren per a tots nosaltres una mena d'eteris extraterrestres. Els canvis en la litúrgia i en els costums van canviar aquella celebració i afortunadament vam deixar de matar ningú, ni que fos de forma tan innocent.


El divendres sant era dels pocs dies de l'any entre setmana en què el meu pare, que treballava moltes hores, i, a més, de nit, feia festa. Durant alguns anys, quan jo era petita, teníem el costum de pujar aquell matí fins al castell de Montjuïc i era de les poques ocasions en les quals recordo haver travessat grans barris de barraques, plens de gent i soroll i que em feien una certa angúnia, d'alguna manera intuïa que hi havia gent que encara les passava molt més magres que no pas nosaltres. No sé ben bé per on passàvem, però recordo haver fet algun ram de ginesta, planta que començava a florir i a escampar la seva olor subtil i familiar.

Les mones eren cares, ja aleshores. Una meva tieta la feia ella i la decorava amb plomes i algun ou de xocolata. La padrina del meu germà, que era de Santa Pau, li enviava per recader una mona d'aquelles rodones, de pa, amb ous durs de veritat, la mona autèntica, segons deien, però que a mi em semblava molt ensopida i sosa. Al Poble-sec hi havia hagut moltes pastisseries. Jo, que vivia al carrer de Blasco de Garay, anava a Can Sadurní, al Paral·lel, o a Can Guitart, que tenia molta anomenada, un preciós aparador i una dependenta rossa de bon veure i on ara hi tenim una magnífica teteria, tot un luxe per al barri, doncs és un lloc on pots portar tothom i sempre quedes d'allò més bé. Can Guitart, anys després, la va regentar de forma molt reeixida un matrimoni amb molta personalitat, ella s'assemblava força a Doris Day i el senyor duia un barret d'estil rus, feien molta patxoca i eren uns grans pastissers. 


Els diumenges sempre es comprava alguna cosa de postres, ni que fos un pot de préssec amb almívar, que aleshores era també una menja exòtica. El meu pare explicava que al seu poble, a la Garrotxa, quan ell era petit, la gent remorejava que a casa del metge menjaven aquell préssec mític, que ell no sabia ben bé què era. També ens conformàvem amb un tortellet de massapà modest i petit. Els dolços variats, la reposteria, eren per a ocasions excepcionals i no recordo haver tingut pastís d'aniversari amb espelmes fins als divuit anys, i encara perquè les companyes de la feina me'l van regalar. Ara sembla aquest un costum habitual però en els meus temps els pastissos amb espelmes només sortien a les pel·lícules.

Quan per les festes assenyalades venia algun parent a dinar sempre portava alguna llaminadura, com ara uns peixos farcits de crema de Can Massana, que una tieta de la meva mare ens lliurava, molt ben embolicats i ensucrats. De gran vaig anar a viure una mica més amunt, al mateix Poble-sec, i aleshores acostumava a anar a comprar postres adients a l'època a la pastisseria del carrer de Cabanyes, avui desapareguda. També Can Sadurni i Can Guitart van tancar. Al barri hi ha avui, que jo sàpiga, dues molt bones pastisseries, encara bo. Una és la del carrer Creu de Molers i l'altra la de Nou de la Rambla. Alterno les meves adquisicions en una o l'altra segons per on passo. Els forns també ofereixen molts pastissos i llaminadures. Però no hi ha res com comprar el pastís a la pastisseria de veritat, veure com la dependenta fa aquells llacets tan reeixits per tal que portis bé la teva adquisició i no se t'esclafi, encara em meravella l'habilitat de les dependentes de pastisseria per fer aquests lligams acurats i precisos. Durant anys va ser també tradició anar de tant en tant a fer les postres a casa d'algú que et convidava per motius diversos. Com que molta gent no tenia telèfon era habitual visitar-se els dies de festa. 

Al mateix carrer de Cabanyes, a baix de tot, hi havia hagut una altra pastisseria una mica menys selecta, però molt interessant pels preus i l'oferta. També va tancar. No sé si és al lloc on, fa temps, hi ha una mena de misteriosa estàtua egípcia estirada que no sé d'on ha sortit, per cert.

Quan he estat fora de Barcelona he comprat mones a molts indrets diferents. La gent es queixa dels preus però el cert és que avui, la majoria de persones ens podem permetre aquestes francesilles. Queda el recurs de fer-la a casa, pa de pessic, cobertura de xocolata o melmelada, guarniment. Però també ens hem tornat una mica ganduls, què hi farem. I anar a la pastisseria un dia de festa, haver de fer cua, tot plegat també té la seva gràcia inefable i tradicional. 


De jove vaig començar a anar amb una colla a la parròquia de Sant Salvador i aleshores vaig participar de forma convençuda en tots els actes litúrgics d'aleshores: ofici del dijous sant, via crúcis del divendres, vetlla pasqual del dissabte. La gràcia estava en què també cantàvem i, sobre tot, en el fet que la colla era mixta. Ens assajava el senyor Escarrà, que tocava l'orgue i la filla del qual també era de la mateixa colla. Les parròquies van ser un refugi de jovent molt interessant i que caldria estudiar. La gent més gran que jo havia anat molt a Santa Madrona i recordo haver sentit explicar bronques sonades dels escoltes amb els falangistes del carrer de Blai, ja que al barri hi havia de tot. Santa Madrona va tenir una època esplèndida, amb teatre de categoria, esbart, actuacions, cinema. Recordo haver-hi escoltat cantar Pi de la Serra. Al pati de la falange, avui biblioteca, s'hi havia fet ball, i malgrat el rebuig ideològic la gent també hi anava a moure l'esquelet, recordo una veïna meva fent tota una exhibició rock-and-rollera al so de Tintarella di luna.


Amb la colla de la parròquia havíem anat algun any a veure la Passió d'Horta, tota una excursió. Va ser aquella una versió moderna i agosarada del tema, molt post-conciliar, que protagonitzava, que jo recordi, el malaguanyat Joan Miralles. Aquell grup més endavant va fer magnífics muntatges i molts dels seus components van passar aviat al teatre i cinema professionals. A Sant Salvador es va intentar en alguna ocasió fer una cosa semblant, molt menys ambiciosa. Processons, passions i la resta semblaven destinades aleshores a extingir-se amb la demanda social d'una religió molt més sincera, personal i íntima, però sembla que tot revifa, encara que avui ens ho mirem una mica 'des de fora', valorant més la tradició que la devoció. O tempora, o mores.