PURITA MONTORO, GRAN ARTISTA DE VIDA BREU

Un dels personatges més estimats del  Paral·lel mític va ser una artista avui poc recordada i de vida breu, ja que una epidèmia de tifus se la va emportar en plena joventut.

Pura, Purita Montoro Rodríguez, va néixer a València el 1892. Moltes dames de l'escena han estat titllades de reines del Paral·lel però ella va ser la portadora indiscutible del títol durant un temps. Era una artista tot terreny, que podia alternar la sarsuela, la revista frívola o l'opereta amb el teatre de text i que podia treballar en castellà o català. Va rebre moltes ofertes de teatres de tot Espanya i també per anar a Amèrica però va treballar més que res a Barcelona i sobretot al Paral·lel. Va intervenir en obres de Juli Vallmitjana com ara el popular Casament d'en Tarregada.

Un altre personatge molt popular era Joaquín Montero, també valencià, actor, autor, empresari, lletrista. Amb la cantant tenien una relació d'afecte i col·laboració. Purita Montero assajava una obra de Montero, Cuando el amor muere, quan va agafar el tifus, durant una epidèmia provocada per un escapament d'aigües. Va morir pel febrer de 1915 i els diaris i revistes li van dedicar espais importants. Montero, tot un personatge de l'època es va exiliar a Xile amb motiu de la Guerra Civil, on va morir el 1945.

Rafael Moragas recorda, a les seves memòries escrites per Artur Bladé, que el dia de la seva mort la representació fou suspesa i els actors van posar-se un llaç negre al braç. Molts es congregaren a la sala de condol del domicili mortuori, d’on podien sentir amb tota claredat les veus de les dones que vestien el cadàver i que tenien una conversa que semblava d'allò més quotidiana, tot i que cal explicar que la cerimònia de vestir els difunts, que durant anys es va fer a les cases i que va ser generalment cosa de dones, feia que s'esdevinguessin sovint situacions que contemplades en perspectiva poden semblar d'humor negre, la veritat.

—Dona’m una altra agulla… Estira més la màniga… Posa-li les mitges abans no es refredi…

Moragas afegeix que tot això, en l’ambient que regnava en aquella casa, no tenia res de macabre i semblava, encara, teatral.

Aquella matinada, mentre els qui s’havien quedat a vetllar feien una mossada tot entrant i sortint de la cambra on hi havia la morta, aquesta obrí un ull. La seva pròpia mare se n’adonà i cridà: La nena viu! I entre plors i rialles d’excitació i d’esperança, anava dient:

—Ja sé el que ha tingut… Ha tingut allò de Pérez Cabrero!

Volia dir catalèpsia. El mestre Pérez Cabrero, en efecte, queia sovint en estat catalèptic i quan morí, no feia pas gaire, els metges van suspendre l’enterrament fins que es van convèncer que era mort i ben mort. 

La pobre Purita, però, era morta de veritat i ningú no gosava tancar-li l'ull.

Al final, ho intentà un guàrdia de seguretat amic de la família i home coratjós. Fou inútil. Quan retirà el dit de l’ull, la parpella s’alçà novament. Va caldre posar-li al damunt una moneda de deu cèntims. Això acabà de teatralitzar la morta, vestida amb un pèplum.

L’enterrament va ser de primera. Van pagar-lo, a mitges, el nuvi oficial de Purita i l’amiga «particular» d’aquesta, la senyora Montserrat, excomadrona rica. La caixa (sumptuosa) fou portada al cementiri en una carrossa blanca de vuit cavalls. Seguien dotze cotxes plens de corones. Montero anava al cap del dol de jaqué, copalta, amb una gasa, i el puro.

Aquestes remembrances d’en Moragas van ser transmeses a l’autor de la seva biografia, l’Artur Bladé i Desumvila, vint-i-cinc anys després de la mort de la Purita i per tant cal comptar amb què potser no són fiables del tot. Això de l'amiga 'particular' i el nuvi 'oficial' queda immergit en una certa ambigüitat però no entrarem en especulacions malicioses. A una font contemporània, un número de La Ilustració Catalana es podia llegir, en català pre-normatiu:

Ab tot y tractarse d’una cantatriu lleugera que s’havía fet el nom interpretant el género chico, la Montoro era ja com una institució de la vida teatral barcelonina. Cal dir, emperò, que, d’ençà del seu debut, no havía fet temporades llargues sinó a Barcelona, hont tenía milers d’admiradors. A la companyía d’en Montero era la difunta un dels elements principals, distingintse pels progressos que feya cada dia com actriu y per la voluntat ab que s’entregava al treball, procurant vèncer tots els obstacles de temperament ó d’estudi. Així, sent jove y agraciada, havía fet veritables creacions de característica, y, havent nat a Valencia y tenint a l’ànima l’accent valencià, havía procurat més d’un cop emmotllarse al català nostre, havent fet alguna petita creació ben gentil, com per exemple’l vaylet que guia un orb en l’arranjament lírich de La sala d’espera d’en Guimerà, ab música d’en Morera.

Però hont no tenía rival era en els personatges francament valencians que, en obsequi seu, solía posar en Montero a les seves revistes. La jovenesa de l’artista feya esperar d’ella una carrera brillant dintre del teatre.

La Vanguardia li va dedicar aquesta nota:

Durant alguns anys, en l'aniversari de la seva mort, encara se li retien homenatges, misses o visites per portar flors a la seva tomba. Devia gravar alguns discos amb cançons del seu repertori però sembla que són difícils de trobar. Una vida accelerada, com tantes d'aquells temps, i una mort en la plenitud de la bellesa i l'èxit, als vint-i-tres anys, van colpir un públic que seguia amb interès la trajectòria de l'artista. Una de les coses que sobta més de tota aquella gent de l'època és el tip de treballar que es feien i com tocaven tantes tecles, la veritat.

Sobre el Paral·lel, el seu passat i el seu futur

Ja he comentat en alguna ocasió la molta informació que aplega la web sobre El Molino, que manté l'equip que té cura de la rehabilitació. El nombre de material que han reunit és impressionant.

També hi ha una plataforma per a la recuperació del Talia, cosa que, ara per ara, sembla molt difícil per motius complexos. Compten també amb un interessant blog amb molt de material, del qual he manllevat el vídeo que penjo en aquest post, amb un recull de material gràfic sobre el Paral·lel.

Esperem que tants esforços convergeixin en el ressorgiment proper de la nostra avinguda preferida!!! 

Josep Maria Domènech, un gran actor del barri

El cinema i el teatre són plens de grans secundaris, tan bons com els protagonistes, que de vegades no arriben a tenir la 'gran' oportunitat. Al nostre barri n'hi hagut uns quants, com ara Gabriel Agustí, i és freqüent veure'n d'altres pels nostres carrers. Un d'ells, amb llarga experiència, Josep Maria Domènech, de tradicional nissaga matalassera, que en una ocasió va col·laborar en una xerrada de CERHISEC, per parlar d'aquest ofici, ficant-se a la butxaca tot el públic i desvetllant passions de poble-sequines madures i no tant.

Ara el trobareu fent de pare de Bardem a la pel·lícula de Woody Allen, pel·lícula fluixeta de la qual parlo més en el meu altre blog. Encara hi té una mica de paper, perquè hi trobareu molts bons actors catalans treballant de senzills extres, per cert, cosa que fa una mica d'angúnia. Domènech es menja les escenes on surt, fent de pare-poeta-misantrop. El que no sé és perquè s'ha d'anar a Oviedo per visitar-lo. No li calia sortir a aquesta pel·lícula per parlar-ne, però potser és una bona ocasió, també, ja que Amèrica és Amèrica, ens agradi o no.

Molins, molinos, moulins i pajareres

Estic preparant una xerrada per l’1 de juliol sobre Raquel Meller, més endavant ja en donaré més detalls. Raquel Meller té una font dedicada, a tocar de l’Arnau, un monument modest, amb una estàtua que la representa cantant La Violetera. Fa poc uns brètols la van malmetre però l’han tornat a arranjar. Com passa amb tants monuments, molta gent d’avui que passa per l’indret no sap qui és la noia amb el cistellet, no en coneix la importància.

La font es va instal·lar en aquell lloc, durant els seixanta, després de la mort de l'artista, perquè ho va suggerir Ángel Zúñiga, gran periodista especialitzat en el món del teatre i del cinema. Li va semblar el lloc ideal, a tocar de l’Arnau dels grans èxits de l’artista, en el cor del Paral·lel... Poc després, ja el mateix periodista estava penedit de la tria perquè el Paral·lel s’havia convertit en una carretera de coches.

Hi ha hagut alguns intents de fer que el Paral·lel tornés a florir. Tots en debades. Les coses que no floreixen per elles mateixes, per molt bones intencions que hi hagi al darrera, no acaben de reeixir mai del tot. Durant els anys cinquanta el Paral·lel va reprendre una nova i sorollosa prosperitat, amb l’ocupació de la immigració d’aleshores, que va substituir els obrers arrauxats i els burgesets fatxendes dels anys trenta, i amb l'època daurada dels cinemes de barri. El cinema va trobar un bon lloc al Paral·lel i encara els teatres es van mantenir durant anys. Avui en resten, refets, l’Apolo, incombustible, el Victòria, que de tant en tant anima el seu bocí de vorera, el Condal, i res més. Tots a la banda de muntanya, per cert.

L’Arnau cau a trossos, és l’única mostra que queda d’aquells teatres mig barraques de fira, no se sap què passarà amb ell. L’Espanyol, després d’haver passat per èpoques discotequeres diverses, per l’intent d’instal·lar-hi un macro establiment dedicat a l’amor mercenari, (per parlar finament, segons diuen), i d’haver escampat que s’ho quedaria Dagoll Dagom i que la companyia en gestionaria la propietat municipal, ha quedat en silenci i no se’n canta gall ni gallina. El Talia espera la resurrecció de la carn i la vida eterna, la seva figuera malda per sobreviure i potser pagaria la pena, de moment, enderrocar les tanques i endreçar el lloc, que servís al menys com a petita placeta veïnal i ens puguéssim menjar les heroiques figues d'aquest miracle de la botànica barcelonina. A l’indret del Nou hi ha fet un edifici que, algú em va comentar, es destinarà a la tercera edat, s’hauria d'exigir que hi tinguessin preferència d’accés els veïns del barri, com passa als pobles, però he sentit la brama que serà privat o gairebé. La veritat és que no ho sé del cert, tot són rumors i brames.

El Molino ha patit també moltes trifulgues. Tan aviat se’n parla com no se’n parla. Ara, diuen, que finalment s’han solucionat els problemes d’obres, que faran una cosa molt moderna, amb un Bohigas pel mig, que cap al 2010 el tindrem a punt. Ja ho veurem, m’he tornat escèptica i al capdavall acabes desitjant que hi facin alguna cosa, però, sobretot, que deixi de ser un indret brut i abandonat. La placeta del Molino sembla que es dirà de la Bella Dorita. Avui dia es busquen noms de dona per als llocs, per allò de la paritat. La gent gran en direm la plaça del Molino com sempre, però homenatjar les figures de l’espectacle frívol està bé i la Bella Dorita mereix aquest record. Miquel Badenes, dels pocs que va fer un estudi acurat i detallat sobre el Paral·lel es planyia de la manca d'evocacions, en els noms dels carrers, a tants personatges de la faràndula que van esdevenir emblemàtics: Pepito Santpere, Alady... Alady té ara, al menys, una placa a l’Apolo.

Com que la gent, amb els anys i els canvis socials, acabem per oblidar els personatges de tota mena, crec que el millor seria que els famosos puguessin gaudir en vida de la dedicació que es fa d’un carrer o placa al seu nom, però pel que fa al nom de carrers barcelonins sembla que has d’esdevenir difunt per accedir-hi. Jo, de fet, no posaria noms de persones a cap indret, les idees canvien i els noms esdevenen nom de carrer i quan ja ningú no es recorda del tema canvien el nom original del personatge, potser perquè no era prou d’esquerres o prou de dretes o perquè s'ha de posar el nom d'algú 'modern' i de l'antic ningú se'n recorda. A la placeta del Molino li continuaria dient placeta del Molino, encara que probablement algun dia em catalanitzarien el nom, com ha passat amb d’altres i li dirien del ‘Molí’, i potser els historiadors del futur acabarien per deduir que allà hi havia hagut un molí paperer o d’oli o de farina, perquè de vegades la història oficial té paradoxes surrealistes i s'escriu de manera molt estranya. Això de Molino sembla que va ser una espanyolització del Moulin Rouge afrancesat, posats a fer recuperem allò de La Pajarera, que és més humorístic i canallesc.

De fet, el record del Molino està molt mitificat, ni va ser el més agosarat ni el més emblemàtic dels teatres, ni l’edifici era cap meravella destinada a passar a la posteritat, però com que va sobreviure a molts d’altres va guanyar en prestigi retrospectiu. La mateixa gent que no hi anava ni avui hi aniria clama pel seu retorn, però també es creu que li ha passat l’arròs al gènere, cosa que jo no crec, perquè tots els gèneres poden trobar el seu lloc en el present i sales petites que es dediquen a les varietats tenen èxit i públic. I també aquests espectacles itinerants molinencs, amb Merxe Mar i d’altres, que actuen a les festes majors de pobles i barris agraden força. Si la repressió sexual ja no és el que era i ensenyar xixina no excita el personal, que és molt suposar, l’enginy dels autors pot trobar noves fórmules en l’antic context de plomes i vedettes i cançons amb doble sentit. Una mena de Polònia vodevilesca intel·ligent podria resultar exitosa, crec. Res, que hi facin el que vulguin però que ho facin, ja. El problema és que al Poble-sec no hi ha una sala en condicions on puguin actuar els aficionats, aquest és el tema, i no crec que amb la remodelació del Molino això se solucioni, la veritat. Al menys pel que fa als professionals independents i amb poca guita. L'empresa promotora es diu Ocio Puro, jo m'estimaria més un ocio impuro, o un ocio fària, resultarien més adients al tema. També titllen el Molino d'icona, estaria millor que fos una iconya, per molts motius.