Els nostres cinemes: EL CONDAL (fa cinquanta anys)

De tots els cinemes vinculats amb el nostre barri, el Condal i l'Amèrica eren els més entranyables i propers. El Condal va ser inaugurat l'any 1903, construït per l'empresari de l'Español d'aleshores, Manuel Suñer. La família Onofri, procedent de Marsella, formava una gran companyia de mim, que va ser molt popular, i el teatre es va dir al principi Gran Teatro Onofri.

La relació entre Suñer i els Onofri devia passar per alts i baixos. La darrera referència sobre aquesta família d'artistes la va trobar el senyor Badenas, historiador del Paral·lel, i sembla que van retornar a França, passant diferents problemes econòmics. El teatre es va dir ben aviat, el 1904, Gran Teatro Condal. A partir del 1911 es va dedicar al cinema, alternant les projeccions amb varietats, amb actuació d'artistes com la mateixa Raquel Meller, en alguna ocasió. 

Pel setembre de 1930 es va inaugurar el cinema sonor. També s'hi van acollir mítings i reunions polítiques diverses. Durant els anys quaranta, cinquanta, i part dels seixanta, va ser un popular cinema de barri, amb reestrenes i programes dobles. A finals dels seixanta van estrenar-s'hi algunes pel·lícules, ja estava renovat i modernitzat, a causa de la construcció dels pisos actuals. Va tornar al seu orígen teatral pel 1983, amb la representació d'una adaptació de l'obra Maria Rosa, de Guimerà, feta per Benet i Jornet. Va comptar amb èxits importants, com ara Una jornada particular, amb Flotats. L'etapa teatral de les darreres dècades ha tingut alts i baixos i durant temporades senceres hi ha acollit la companyia de Joan Pera i Paco Moran, amb el seu teatre familiar i humorístic.

El Condal de la meva infantesa no havia canviat gaire respecte al d'abans de la guerra. El sostre tenia uns evocadors quadrets de colors i es conservava l'aspecte de teatre, amb llotges. Li vaig dedicar aquest sonet, en una ocasió, inclòs en el recull Indrets i camins.

El cinema del barri

Tenia un cert alè de barraca de fira

I un vell sostre pintat amb quadrets de colors.

Passava un aire fresc que feia olor de flors.

S’esmunyia algun gat per sota la cadira.

Viatges i misteris a sis rals la butaca.

Avui una de riure, demà una de plorar.

Comentaris d’escola, mentre que el berenar

Es feia llarg de pa i curt de xocolata.

Una fira de somnis de diumenge a la tarda,

Amb herois alts i rossos que no morien mai,

Amb paisatges pintats i música de ball.

Un món arrecerat, una nova rondalla,

Passions poc arriscades i una almosta d’esglai.

                       Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.

González Ledesma evoca també el cinema Condal en alguns dels seus llibres, com ara La dama de Cachemira, novel·la a la qual pertany el fragment següent:

Tampoco el cine Condal era el de antes, selecto cine de familias al que éstas acudían en comitiva los sábados por la noche, con la cena, la gaseosa, el bicarbonato para la suegra y los pañales para el niño, en plan todo comprendido. Del interior del cine eran barridos cada mañana tantos capazos de cáscaras de cacahuete y avellanas que el vecino floricultor Barril podía preparar con ellos una tierra de abono tan magnífica que hubiese merecido ser exportada a todos los país del hoy Mercado Común. Ahora el Condal era alternativamente cine o teatro, había encogido, o tenía pulgas de plantilla, no suscitaba entusiasmos familiares ni había vuelto a contribuir, que se supiera, al auge de la agricultura nacional. Ni siquiera el señor Barril existía...

Aquest senyor Barril obria de vegades una porteta que donava al cinema i s'escampava l'olor de flors i plantes que evoco en el meu poema. Els gats que corrien per sota de les butaques eren també un clàssic, així com les closques de cacauets de les quals parla González Ledesma. Els cacauets, les closques dels quals tapisaven molts terres populars, van ser substituïts per les pipes, més endavant. Cada setmana, abans d'anar al cinema, passàvem a mirar els quadros, que es penjaven en una mena d'aparador, per anar fent ambient.

Quan arribava el Descanso els nens i nenes jugàvem a córrer pels passadissos, sovint ens trobàvem al cinema veïns i coneguts. Hi havia un petit bar a l'entrada on també compràvem aquells antics caramels Darling, deu ser nostàlgia però no recordo caramels més bons que aquells, sucosos, enganxosos i aromàtics. N'he menjat de la mateixa marca però mai no m'han semblat iguals. La publicitat acostumava a ser rudimentària i local, diapositives que feien referència a botigues properes. I mai no faltava el No-do, és clar, pintoresc, franquista i patriota. Els lavabos feien olor de desinfectant, una olor a llimona que no estava malament, i sempre hi havia una senyora que tenia cura de la seva neteja i a la qual donaves alguna propineta en calderilla. 

Sovint hi anàvem entre setmana, una de les pel·lícules estava començada, l'acomodador ens acompanyava amb la llanterna i també li donàvem propina. Després ens quedàvem a veure la segona peli, el nodo, i, molt sovint, la primera altra vegada, tota sencera. Al barri hi havia sereno i vigilant i mai no havíem passat por en tornar a casa amb la família. Si ens havíem descuidat la clau ens obria el sereno, i ens donava una espelmeta per pujar l'escala.

Moltes pel·lícules no eren aptes per a menores, però es feia la vista grossa. En alguna ocasió, molt de tant en tant, ens deien a l'entrada que aquell dia hi havia un inspector i aleshores els menores no podíem entrar. La veritat és que avui fan riure, aquelles manies morals, però els poders religiosos classificaven les pelis en números, 1, 2, 3, 3r i 4. Les del tres eren per a mayores, les de 3r, per a mayores con reparos i les del número 4, gravemente peligrosas. Llevat dels cinemes parroquials, ningú no feia cas de tot això i les famílies anaven en bloc a veure el que tocava amb el berenar o el sopar, si calia. Les autoritats també feien la viu-viu, no sé si untaven una mica els inspectors, els amos dels cinemes; com que tothom anava curt d'armilla es permetien tot un seguit de corrupteles que ens van ajudar a tirar endavant. El cinema esperonava la nostra imaginació, s'hi estava més calent i fresc que no pas a casa i era, a més, un indret de trobada social.

Per festes, després dels dinars adients, també s'anava al cinema, en moltes ocasions. M'ha fet gràcia, avui, cercar què feien al Condal fa cinquanta anys, pel dia de Reis de 1961 i m'he trobat amb això:

De l'espanyola, de 1960 i, per tant, força nova per l'època, he trobat aquestes referències:

DIRECTOR	Pedro Luis Ramírez
GUIÓN	Vicente Coello
MÚSICA	José Pagán, Antonio Ramírez Ángel
FOTOGRAFÍA	Alejandro Ulloa
REPARTO	Fernando Fernán-Gómez, Concha Velasco, Roberto Rey, Raúl Cancio, José Calvo, José María Caffarel, Agustín González, Manolo Gómez Bur
PRODUCTORA	As Films S.A. / Tarfe Films
GÉNERO	Comedia
SINOPSIS	Antonio y Elisa, una pareja de recién casados, se dirigen a la Costa Brava para pasar su luna de miel. Antonio, que es periodista de sucesos, está obsesionado con la idea de descubrir un crimen importante. Su deseo se convertirá en realidad al llegar al sitio elegido para pasar tan señalados días: Rivero, un joyero de Barcelona, que había ido al mismo hotel de la Costa Brava, es asesinado misteriosamente... (FILMAFFINITY)

I de l'altra, que en castellà es deia Historia de un condenado, de 1952, i, per tant, força més antiga, dirigida per Raoul Walsh, aquestes altres:

REPARTO	Rock Hudson, Julie Adams, John McIntire, Dennis Weaver, Hugh O´Brien, Forrest Lewis, Lee Van Cleef, Mary Castle
PRODUCTORA	Universal Pictures
GÉNERO	Western
SINOPSIS	Cumplida su condena en la cárcel, John Wesley Hardin narra la historia de su vida en un periódico local. Un asesinato en defensa propia y su habilidad en los juegos de naipes le lanzan a una carrera criminal que le obligará a huir de varios estados, hasta que una ley federal dictada para todos los estados acaba llevándole a prisión. (FILMAFFINITY)
CRÍTICAS	---------------------------------------- "Filme menor, que no por ello falto de calidad, dirigido por un Walsh que muestra sus innatas condiciones para narrar historias. Notable" (Fernando Morales: Diario El País)

Sempre s'acostumava a combinar una de bona, normalment americana, amb una altre de més fluixeta, en aquest cas una espanyolada a la moderna. Diría que no fa massa la vaig veure per televisió, la de Fernán Gómez i Concha Velasco, segurament a Cine de barrio. Bons actors desaprofitats, com solia passar sovint, vaja. 

Bé, doncs això és el que potser vam veure, els qui ja som una mica grandets, al nostre cinema Condal, fa... cinquanta anys!!! En tot cas, estic segura que, si hi vaig anar, em va inspirar més somnis romàntics preadolescents en Rock Hudson que no pas el Fernando Fernán Gómez d'aleshores.