Fi de festa, Raffles exòtics i balls de bastons

Avui és el darrer dia de la nostra Festa Major. Les festes majors dels barris barcelonins han anat canviant força al llarg del temps.

Quan jo era petita ja anava de baixa el guarniment de carrers. He vist fotografies de festes celebrades des de després de la guerra fins principis dels seixanta i em meravella encara la voluntat veïnal, la col·laboració, el coratge i l'esforç fins i tot econòmic que es feia, en uns anys grisos. Més que grisos, negres. 

Potser després d'una gran tragèdia i encara que no es visqui en el millor dels móns, la gent té ganes de reeixir i tirar endavant amb optimisme. 

La festa major d'ara està molt bé, hi ha activitats per a tots els gustos i té alts i baixos, com tot a la vida. El component veïnal i de carrer ha anat minvant i sovint són els bars o les associacions situades en algun indret aquelles que organitzen coses, amb algunes excepcions, la més notable i perdurable en el temps, la de la Plaça de Santa Madrona on s'hi fan, pel meu gust, les millors activitats tradicionals.

En d'altres temps es va donar una circumstància molt adient al tarannà anarquista del barri, cada carrer organitzava la festa quan li semblava. Recordo fins i tot que l'alcalde d'aleshores, Pasqual Maragall, en una entrevista sobre el tema de les festes, per ràdio, va demanar que barris en els carrers dels quals no s'estava d'acord en les dates i no feien festes unitàries es posessin les piles, si volien subvencions. I, en concret, va mencionar el nostre.

Aquest any també s'ha avançat una mica la celebració. Ho trobo bé, a l'estiu tothom s'escampa i és millor acabar-la per Sant Jaume en lloc de començar-la més o menys per aquesta data.

La festa ha anat precedida d'un desagradable incident d'aquells que fan que el nostre barri surti als diaris per coses lletges, l'operació policial al carrer de Salvà. No sé quina mena d'atracció exerceixen els nostres carrers però no és la primera vegada que un grup nombrós i organitzat dedicat a activitats dubtoses s'hi estableix. Tampoc sé si el tema ha donat algun resultat concret, ja que sembla que la majoria dels identificats són al mateix lloc on eren. 

Per allà els anys vuitanta també teníem, a més del tema de la droga que va ser un gran problema a tot arreu, una banda establerta a dalt del carrer Rosal, sembla que es dedicaven a atracar a les autopistes i alguns d'ells tenien més de quatre-centes reincidències. Passen els anys i les coses continuen més o menys i jo crec que si no arriba a ser pel ressò d'aquesta noia ardida que corre pel metro amb un xiulet i cartells, avisant les probables víctimes de la mangància, no haurien reflexionat sobre el tema, posant més vigilància en aquest mitjà de transport públic tan castigat pels Raffles d'ocasió. Jo crec que els polítics importants no van gaire en metro, al menys, no n'acostumo a veure mai cap, llevat del dia de la inauguració d'una estació, la veritat.


Feia broma amb gent del barri respecte al tema, comentant que potser pagaria la pena que en algun raconet hi reivindiquéssim un d'aquests hotels d'entitats municipals, dedicat als devots de Caco residents als nostres carrers. Potser fins i tot s'aconseguiria integrar-los i reconvertir-los en honrats veïns nostrats, amb el temps. I amb els anys fins i tot podríem fer una ruta històrica sobre els antics lladres poble-sequins i la seva llegenda negra, amb teatralitzacions en viu.

Coses estranyes i fets delictius passen també en d'altres indrets i tenen menys ressò, em sembla. Quan en un altre barri o en algun poble s'esdevé quelcom desagradable sempre surten molts veïns de bona fe a manifestar que l'indret és tranquil i que allò és un mal bolet que els ha sortit de forma inesperada. Nosaltres, els del Poble-sec, acostumem a fer el contrari, no hi ha dret, el barri s'està degradant, cada dia pitjor, abans no era així... En tot cas el nostre Poble-sec d'avui és com és, i en algunes coses ha millorat molt, tot i que la gent acostuma a tenir memòria selectiva i de vegades no recorda el passat com era sinó com li sembla que era o com voldria que hagués estat. 

Per cert, avui ja no es diu això de ser un Raffles, però en un conegut cuplet sobre un altre mitjà de transport de fa anys, el tramvia, es mencionava el tema, fent referència a això del carterisme. Raffles va ser un famós lladre de ficció, les seves aventures van esdevenir molt llegides en temps dels nostres avis. L'autor era Ernest William Hornung, cunyat de Conan Doyle.

Bé, avui final de festa. D'aquí una estona me'n aniré a donar un cop de mà al president de CERHISEC, que ha programat una ruta sobre la Setmana Tràgica. Si voleu venir, a la plaça de Santa Madrona, a dos quarts d'onze. Raffles, abstenir-se.


Au, una mica de música nostàlgica. La cançó del tramvia i el Raffles és la tercera. Les altres dues també són molt significatives i en certa manera demostren com tot canvia però moltes coses continuen si fa no fa.