dimarts, 9 d’agost de 2011

La tràgica història, amb final feliç, d'una veïna del Poble-sec (1935)



Fa uns dies, a 'La Vanguardia', Santiago Tarín recordava el cas de Maruja Martínez. Aquesta noia cantava tangos a La Criolla, havia nascut a Ayamonte, Huelva, i als setze anys un pinxo la va enredar per tal que vingués a Barcelona. Un cop aquí la maltractava i l'explotava de mala manera. Maruja, al final, va aconseguir agafar una pistola de la seva parella, una pistola deteriorada i de mala qualitat, i quan se'l va trobar al Paral·lel i aquest la va tornar a amenaçar de mort, li va disparar uns quants trets i el va matar ella.

Maruja tenia aleshores vint-i-dos anys i una nena de sis. El judici va ser seguit per molta gent que va aplaudir a cor què vols quan es va absoldre a la noia, després d'escoltar els testimonis, entre els quals el de la nena, que va explicar com aquell home apallissava la seva mare i a ella mateixa en alguna ocasió. Aquest cas s'hauria oblidat com tants altres si no fos perquè entre les fotografies inèdites de l'Arxiu Centelles se'n van trobar dues del judici, fets per un Centelles molt jove, que ens mostren la mare i la filla i també el penalista Agustí Juandó, que devia tenir cura de la seva defensa.

Explico això en aquest blog perquè tot plegat va passar al nostre barri. Maruja i el seu explotador havien viscut al carrer Vallhonrat i després, quan es van esdevenir els fets, vivien al carrer Cabanyes, 83. La mort del pinxo es va esdevenir al Paral·lel. Segurament molts dels testimonis, com ara la portera, veïns, eren també gent del nostre barri, un barri en el qual s'hi barrejava molta gent de vida complicada però també veïns normals i corrents i gent ben convencional. M'ha sobtat que Tarín, la família del qual també va viure al barri, fes a l'article de La Vanguardia un comentari una mica parcial sobre les característiques miserables del Poble-sec d'aleshores, però això és habitual, com ja sabem i patim.

M'agradaria saber què va ser de Maruja i la seva filla després. Espero que tiressin endavant. Era l'any 1935 i aviat vindrien temps difícils. El que sí s'ha pogut saber és què va ser de l'advocat Juandó, que durant la República es va significar en l'ús del català als jutjats i l'administració. Va ser afusellat al Camp de la Bota el 1939. Actualment s'ha creat un premi per a persones i entitats que promocionen el català en l'àmbit jurídic que porta el seu nom.


5 comentaris:

Miquel ha dit...

Molt interesant. Gracies.

Lectora corrent ha dit...

M'agraden aquests detalls petits de la història. I sí que seria interessant saber què se'n va fer, d'aquella dona i la seva filla.

Júlia ha dit...

De res, Miquel.

Júlia ha dit...

Lectora, i d'ella s'ha sabut per casualitat, a causa de la foto de Centelles.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Julia:

Es molt interessant no n´havia sentit parlar mai d´aquesta senyora.
La veritat es que avans també ni havia de maltractadors, el que passa que no ens assaventaban.
Petons, Montserrat