dijous, 8 de setembre de 2011

Narcís Lecha, militar republicà a Montjuïc i professor al Poble-sec

Amb motiu de la mort de Narcís Lecha i Font el diari El Punt va publicar aquesta fotografia i la referència següent:


El músic i mestre Narcís Lecha i Font, que va ser també oficial de l'exèrcit de la República, va morir el dia 1 de gener del 2009 als 93 anys.

Nascut a la carretera de Santa Eugènia de Girona el 15 de desembre del 1915, va estudiar dels tres als set anys al Grup Escolar de Girona (actualment CEIP Bruguera). Després, dels set als dotze, va cursar estudis a la Salle i va ingressar al batxillerat amb matrícula d'honor. Quan feia precisament el tercer curs de batxillerat, el 14 d'abril de 1931 es va proclamar la República. El 1933 Lecha va començar la carrera de magisteri i també estudiava música al conservatori.

Ja amb el títol de magisteri, va fer pràctiques a Cassà de la Selva i a l'escola de Montjuïc de Girona. L'any 1936 havia de traslladar-se a Banyoles per exercir de professor, però l'esclat de la Guerra Civil va canviar els esdeveniments i va decidir anar voluntari a l'Escola de Guerra de Barcelona. Narcís Lecha també havia format part del GEiEG des de mitjan anys trenta, club on va col·laborar en la construcció de les pistes d'atletisme de Vista Alegre, a més de presidir la secció d'art dramàtic.

Segons explicava ahir el seu nét Pere Castellanos, a partir del 18 de juliol Narcís Lecha va anar perdent contactes amb el món de l'educació i el magisteri, i va centrar la seva activitat en les tasques militars de la guerra com a tinent. Entre les batalles en les quals va participar, hi ha la presa de Belchite i la presa de Terol, on va ser ferit al cap, a la cama i a la mà, ferides de les quals va estar convalescent tres o quatre mesos, i es va anar a recuperar a Girona. Finalment, també va participar en la batalla de l'Ebre. Narcís Lecha va acabar la guerra amb la categoria de capità i amb dues medalles al valor. El 1939 es va exiliar i va ser internat en diversos camps de refugiats. A l'Estat francès va desenvolupar diverses feines i es va casar amb Justa Berges.

El mes de maig de l'any 1948 va tornar a Girona, però finalment es va establir a Barcelona, on va treballar a la clínica de l'Aliança i a diverses acadèmies d'ensenyament. A les acaballes de la dècada dels cinquanta, es va incorporar a l'Acadèmia Granés. Actualment vivia a Girona...


Què té a veure amb el Poble-sec aquest home amb una biografia lligada a la Guerra Civil i les seves conseqüències, d'una generació de supervivents i resistents que en aquests darrers anys, de forma inevitable, ens ha anat abandonant?

Doncs resulta que la fotografia de Narcís Lecha que va publicar el diari amb motiu de la seva mort i que també m'ha fet arribar molt amablement un nét seu, Pere Castellanos, va ser feta a l'Acadèmia Balmes del Poble-sec, on va treballar durant algun temps. 

Encara més, Narcís Lecha va ser present en els malaurats Fets de Maig que al nostre barri vam patir de forma molt directa i, afortunadament, ha deixat unes memòries on explica la seva experiència. El seu nét va contactar amb mi a través del blog, interessat en obtenir referències sobre el cine Amèrica i l'Acadèmia Balmes, que el seu avi cita  en aquests documents.

Els Fets de Maig són encara força incòmodes ja que la divisió de les esquerres va produir, a més de la repressió evident, una gran decepció en la gent. Sembla, però, que aquella experiència no ens ha servit d'exemple ni d'escarment i que les divisions entre sectors polítics que haurien d'anar plegats i arribar a enteses són massa freqüents i lamentables.

Durant la guerra Narcís Lecha va ser destinat a la caserna del Castell de Montjuïc, on hi havia una defensa antiaèria molt deficient, uns canons russos de mala qualitat. Es feia el que es podia i Narcís Lecha havia explicat en diferents entrevistes les estratègies que se seguien per tal de preveure els atacs feixistes. 

Com és sabut a Barcelona, fins al maig de 1937, existien les patrulles de control, formades sobretot per membres de la FAI i del POUM. Aquestes patrulles, paradoxalment, en ocasions s'han titllat de descontrolades. Les relacions entre els militars republicans i els milicians anarquistes no va ser mai bona i el tema va empitjorar fins als enfrontaments ja coneguts. Tot i que avui sembla que ningú no vulgui recordar aquells problemes, també hi havia una qüestió de ressentiment identitari en alguns sectors de la FAI i a la plaça d'Espanya i a sectors de L'Hospitalet es podien veure cartells que deien coses com ara España para los españoles y Cataluña para los murcianos o bé Aquí acaba Cataluña y empieza Murcia.  Com sol passar avui amb el tema dels immigrants, hi havia moltes explicacions simplistes i tòpiques i molts prejudicis, un dels pocs testimonis una mica objectius de la problemàtica social i econòmica existent va ser la periodista Irene Polo, que es va desplaçar a Sallent amb motiu d'uns greus aldarulls, abans de la guerra. Irene Polo també va viure un temps al barri i li vam dedicar una de les xerrades de CERHISEC per aquest motiu. Hi ha algú al món que no hagi passat més o menys estona pel Poble-sec?

Narcís Lecha era tinent d'artilleria antiaèria i des del seu emplaçament va poder presenciar una batalla pels volts del cine Amèrica, ocupat pels revoltats. El diari La Vanguardia menciona aquells fets de forma breu. Els anarquistes comptaven amb un bon nombre d'armes, procedents de les casernes de Barcelona assaltades amb motiu dels fets del 18 de juliol. La meva mare, Marta Coderch, parlava d'haver vist fins i tot un canó en els assalts al cinema. Sembla que els resistents van fugir i es van introduir a cases del veïnat, la meva mare també recordava que els van ordenar obrir bé finestres i balcons, per poder vigilar l'interior i evitar tiradors ocults. El veí de la meva escala que vivia al pis tocant al terrat, a Blasco de Garay, ens ensenyava de petits uns forats de bala que encara existien a les parets d'aquell terrat i m'imagino que a les de molts altres, a causa d'aquells enfrontaments.

Se hace difícil, en las condiciones en que nuestros redactores habían de hacer la información, obtener datos objetivos y exactos. Esto nos obliga a recoger sólo las referencias de los hechos debidamente comprobados. Con este criterio podemos decir que a primeras horas de la mañana se rindieron algunos individuos de determinada fuerza que, después de haber vencido la resistencia opuesta desde el Cine América, se habían refugiado en las casas contiguas. El día anterior habían cesado ya en la defensa sin entregarse...


Narcís Lecha també explica a les seves memòries que al parc de Miramar, al camí que puja cap al castell, hi havia una bateria de costa controlada per la FAI. Al castell hi havia uns canons antiaeris i aquell armament va poder evitar l'atac anarquista al castell. Els membres de la FAI van decidir assetjar la caserna del castell tallant amb una barricada la carretera d'accés al cim, per evitar l'entrada de queviures i provocar la rendició dels militars. Aquests van patir aquesta mancança i es van veure obligats a menjar el que podien, com ara un ase que pasturava pels fossats. Després d'uns dies suportant la situació els militars del castell van fer un simulacre d'atac a la bateria de costa controlada pels anarquistes, van emplaçar els canons antiaeris cap a la posició de la FAI. De fet, aquests canons no poden disparar amb angle negatiu, però els anarquistes ho ignoraven i davant de l'amenaça van aixecar el setge. Finalment va poder passar un camió amb aliments cap al castell i al cap d'uns dies van arribar reforços des de València tot i que de fet van ser els antics guàrdies d'assalt de la República els qui van posar fi a la insurrecció.

Ja sabem com va acabar tot allò i com va acabar la guerra civil. Per això és important recordar els fets i aquestes memòries individuals són un gran element de memòria popular i política perquè sovint els manuals convencionals obliden i menystenen la vida quotidiana real dels afectats. Aquells fets van ser molt viscuts i patits al nostre barri, amb un fort component anarquista i víctima de bombardeigs, amb una patrulla de control situada al principi del carrer de Blasco de Garay. Tant és així que en recollir testimonis de la guerra civil, quan es va elaborar el llibre editat per CERHISEC, ens vam adonar que algunes persones grans confonien aquells fets amb els del 18 de juliol. 

Agraeixo a Pere Castellanos, historiador i nét de Narcís Lecha, que m'hagi facilitat les dades i la fotografia que reprodueixo en aquest blog. 

Pel que fa al cine Amèrica, es va refer després de la guerra i va ser un dels cinemes emblemàtics del barri, fins i tot s'hi feien varietés en acabar les pel·lícules. Com tants altres cinemes es va decandir a finals dels setanta i a principis dels vuitanta va desaparèixer de forma definitiva. Avui hi ha un blog d'habitatges però estaria bé que alguna referència al carrer  recordés la seva història.

5 comentaris:

Miquel ha dit...

Recuerdo perfectamente el año 1965. Dos películas, 6 pesetas. Al 66 , 7 pesetas. Al 68 ya costaba 12. Con devoción una francesa, "Dos hombres y un destino" (no confundir con dos hombres y una mujer). "El hombre con rayos X en los ojos"...y una muy mala y de las últimas en proyectarse "los boinas verdes". Salut

Júlia ha dit...

Un cine emblemàtic, tot i que 'el meu' era el CONDAL!!!

Empar ha dit...

Bones Júlia... he vist que comentes que al terrat del carrer Blasco de Garay encara es conserven restes de metralla. Actualment estic desenvolupant un projecte fotogràfic sobre la guerra civil i estic buscant escenaris a Barcelona on encara es poden apreciar fragments de la època...

Em pregunto si hi hauria alguna opció de fotografiar el terrat...

Júlia ha dit...

Hola, Empar, jo ja no visc allà, suposo que ho hauries de preguntar a la comunitat de veïns tot i que no sé si encara hores d'ara es conserven aquests senyals ja que l'entrada és de fa uns anys, potser han pintat o fet obres, ho ignoro. El que dic jo és al número 6 de Blasco de Garay, a la casa del davant, el número 9, hi va caure una bomba, fins fa uns deu anys es veien encara molts senyals d'aquest tipus però ara he vist que a molts llocs han arranjat façanes i terrats. A l'Estació de França els van arranjar però eren ben visibles els pedaços posats.

Empar ha dit...

Moltes gracies per la teva resposta... M'aproparé a preguntar....