diumenge, 26 de febrer del 2012

Fotografia, retrats, retratistes i recordatoris




M'estimo més perdre una bona arracada que no pas que em retratin sense maquillar (Lana Turner).


Avui hi ha una gran facilitat per col·leccionar i copiar fotografies antigues, gràcies a la tècnica.

Se'n poden trobar moltes del Paral·lel, tan mitificat, sobretot dels anys d'abans de la guerra civil. També es troben fotografies antigues de Montjuïc amb una relativa facilitat.

Un altre tema és trobar fotografies antigues dels nostres carrers, això ja és més difícil, pel que fa a l'època dels inicis del barri fins la dècada dels seixanta.

L'explicació és ben senzilla, els carrers del barri no tenien un interès periodístic remarcable i la gent que hauria pogut fer fotografies de la porta de casa seva o del seu balcó no tenia càmera de fotos.

Tenir màquina de retratar no era, fa anys, a l'abast de la majoria dels habitants del nostre modest Poble-sec. A la meva escala hi havia dos veïns que en tenien, un d'ells pel fet que treballava en una botiga de fotografia i la podia comprar més barata i l'altre era el seu cunyat i un gran aficionat a la fotografia. Aquest estimat i recordat veí, de l'edat dels meus pares, fins i tot ens havia arribat a fer pel·lícula, però es veu que el material devia ser tan precari que les cintes es van malmetre.

Per la Palma, algun d'aquests veïns ens retratava al carrer, era l'únic dia de l'any en el qual ens retratàvem, llevat dels esdeveniments luxosos, com ara els bateigs, casaments o comunions. En aquestes ocasions  notables fins i tot s'anava al retratista, a fer-se una fotografia. 

Al Poble-sec, que jo sàpiga, no hi havia retratista amb estudi, del meu record, és clar. El millor i més proper era Lumière, a la Ronda, una botiga sensacional amb un sòtan de pel·lícula que s'hauria d'haver conservat com a museu, però que es va malmetre en posar-hi un altre negoci diferent i plegar els amos antics. 

Retratar-se a Can Lumière volia dir quedar bé per definició, però era un retratista car, considerant l'època. A la Ronda, a prop de les piscines, hi havia un altre retratista, no tan antic, crec que es deia Aledo i també tenia la seva parròquia. Al costat hi havia una molt bona botiga de cotilles.

Quan vaig fer la comunió, però, em van retratar en un estudi del carrer de Sant Pau i crec que també devia ser per motius d'economia.

De vegades algú em comenta que durant l'any de la nevada aquella impressionant del seixanta-dos, la gent esquiava pel carrer. Bé, esquiava per la part alta de la ciutat, pels nostres territoris veïnals ningú no anava a esquiar i si hi anava un cop a la vida llogava els esquís in situ.

Els anys seixanta van anar portant millores econòmiques i quan vaig començar a treballar, a un despatx, l'any 1963, una de les primeres coses que em vaig comprar va ser una màquina de retratar, també vaig recórrer al veí que treballava a la casa de fotografia. Em va treure a bon preu, tot i que aquell bon preu eren gairebé dues mesades de sou, una màquina que em va durar molts anys, una Dacora Dignette.

Amb la il·lusió de la novetat vaig fer moltes fotografies en blanc i negre, les de color eren caríssimes, del meu balcó, del meu carrer i del meu periquito, però malauradament no vaig fer cap reportatge sobre el Poble-sec en general. Més enllà de tenir la màquina calia comprar carrets i revelar-los, cosa que també volia dir despeses.

Les fotografies habituals eren familiars i l'entorn no el consideràvem prou. Avui, d'aquelles fotografies antigues, més enllà de la gent que hi surt, m'interessa també el fons, de vegades gairebé imperceptible, els carrerons, els murs i els portals de les cases, que han canviat tant. 

El mateix passa amb pel·lícules fins i tot dolentes rodades a Barcelona, més enllà de la història tenen un valor documental que en el seu temps no ens interessava.

Els estudis fotogràfics acostumaven a tenir uns interessants aparadors amb mostres del seu art. Allà hi exposaven retrats de  casaments, orles estudiantils i aquells retrats de mig cos o de cara que es dedicaven els promesos, retocades i a l'estil dels actors i les actrius de cinema, tan entranyables així com fotografies de carnet d'identitat, cas en el qual era obligatori fotografiar-se. Els que han anat quedant s'han reconvertit i fan coses molt agosarades. Pel que fa als aparadors, són elements en recessió, hi ha una tendència comercial a carregar-se'ls de forma indiscriminada.

Un estudi molt emblemàtic era al carrer Fontanella cantonada Via Laietana, ple de fotografies d'orles d'estudiants, algunes d'estudiants que ja devien ser professors emèrits, jubilats o a la universitat celestial. Malauradament va plegar i s'hi va instal·lar una casa de bosses de mà molt lletja que va destrossar, com passa fa alguns anys, aquell magnífic aparador. Sembla que les coses no els han anat prou bé i ara la traspassen però les destrosses ja estan fetes.

Quan els avis morien, fa molts anys i sobretot a pagès, però també a ciutat, els fills acostumaven encarregar un muntatge on es veia la família, fet sovint a  base de manipular retrats de carnet d'identitat o de documents on era obligatori mostrar el rostre. Explicaven a casa que mentre un pobre meu oncle-avi moria, al poble, els fills cridaven, plorant, que li farien un retrat molt gros, situació que fregava la tragicomèdia de costums. 

La fotografia popular va fer que la memòria del passat acabés sent assolible per als humils, cosa força recent, ben mirat. Els més afortunats i benestants es podien fer fer una pintura i hi havia altres maneres de conservar algun record, en una masia on vam anar de colònies amb els nens i nenes vaig veure una mena de llosa de fang on havien imprès la maneta de l'hereu de la casa, a mitjans del segle XIX. 

Avui tot és molt fàcil i la fotografia no té la màgia minoritària d'altres temps, com és natural. Però la tècnica ens permet copiar i escanejar, millorar velles imatges i il·luminar-les a la nostra pantalla d'ordinador o de televisió. Potser quan ens morim els fills no ens faran cap retrat ben gros per penjar al menjador però segur que alguna imatge nostra conservaran en algun raconet mentre la memòria de qui vam ser suri en els nostres descendents encuriosits. 

El Poble-sec precisaria d'una iniciativa que tendís a recollir les imatges perdudes a les llars familiars, tot i que ha estat un barri de tants canvis que em temo que no en trobaríem tantes com a Sant Andreu o Gràcia, barris que foren poble independent i que han comptat amb més llargues fidelitats residents.

Durant un temps també va ser moda posar una petita fotografia del difunt, quan era viu, als recordatoris dels funerals i enterraments, cosa que em sembla tot un detall. No sé com és que no s'ha recuperat, en una època de tanta imatge, hi ha qui diu que semblaria de mal gust, però jo no ho crec. La mort és tan natural com la vida i seria un record molt més viu que no pas aquestes assèptiques estampetes d'ara, amb el parenostre o l'inevitable poema de Martí i Pol, poeta que admiro i que, per això, em sap greu que vagi esdevenint el poeta oficial dels recordatoris, com en d'altres temps fou Verdaguer.