diumenge, 5 de febrer de 2012

Misteris del passat i del present, al barri




Fa uns dies els veïns del barri ens vam veure sorpresos per una mena d'ocupació policial d'una part del carrer de Blasco de Garay. Els mossos indicaven a la gent que, si li era possible, circulés per altres carrers. Tot plegat va esdevenir-se a quarts de vuit del vespre, era dimarts, el dia de la xerrada de CERHISEC. Vaig pensar que potser es tractava d'una redada com la que va tenir lloc fa un temps al carrer de Salvà, molt de soroll per a no res, parafrasejant Shakespeare, doncs al capdavall sembla que la majoria de detinguts en aquella ocasió ja són al carrer. 

He buscat informació als diaris sobre tot allò de dimarts i no he trobat  res. Potser ha estat per no generar alarmisme, ja se sap que qualsevol cosa que passa pels nostres carrers es magnifica i de seguida s'aixequen veus apocalíptiques que ens adverteixen dels molts perills que s'hi apleguen. No dubto que n'hi hagi, però no pas més que en d'altres carrers i poblacions.

Fa també uns dies, al programa dels vespres de Josep Cuní parlaven de Salt i un senyor, potser l'alcalde, explicava que en termes numèrics i estadístics no hi havia més delictes a Salt que a la ciutat de Girona, en general. La inefable i contundent Pilar Rahola, que em produeix sentiments controvertits segons el moment, tenia un d'aquells dies en els quals pontifica i no deixar parlar ningú i increpava l'interlocutor assegurant, sense cap mena de dades, que allò no podia ser i no era. En fi... sense comentaris. Doncs al Poble-sec sovint passa quelcom semblant. Qui pateix a prop de casa soroll i aldarulls creu que tot el barri és sorollós i conflictiu però qui viu en una zona més tranquil·la pensa absolutament diferent, ja que tenim una gran tendència a mirar-nos el melic.

Cercant informació sobre els misteriosos fets de dimarts passat em vaig ensopegar amb uns altres fets antics, que no coneixia, per a constatació de l'evidència: els temps mai no han estat tranquils del tot, ni al nostre barri ni enlloc. El 20 de novembre de 1920, en l'època del pistolerisme a Barcelona, van abatre a trets, al carrer de Blasco de Garay, Valentí Otero, un xofer del diari la Publicitat que anava tranquil·lament cap a casa seva després de treballar, vivia al Passeig Julià, en una torreta. Les informacions sobre els fets van ser contradictòries i jo diria que, en el marc de tota aquella violència, no es van arribar a aclarir. Es va dir que el mort, que encara va viure una estona i va ser traslladat al dispensari de Santa Madrona. Del diari La Publicitat van ser assassinats més endavant tres treballadors més, en una espiral de violència que es va anar incrementant. Otero va ser el primer mort de l'etapa Martínez Anido. Es va dir que pertanyia al Sindicat Lliure i més endavant algunes morts de militants d'aquest sindicat es van atribuir a venjances. Una història molt negra, mal explicada i mal investigada, ja que en el gran nombre de detencions i violències posteriors costa de separar les veritats i els oportunismes. També m'intriga això de la relació amb el diari la Publicidad, una publicació emblemàtica que va passar per moltes mans i que després es va catalanitzar.

En tot cas, una història més del nostre barri, que mostra com el nostre present no és,  ni de bon tros, menys tranquil que el nostre passat. De fet, el carrer de Blasco de Garay també va ser conegut, anys després, com a un carrer de queridas. De queridas modestes, m'imagino.


1 comentari:

Miquel ha dit...

No es menos peligroso que cualquier otro de Barcelona, de hecho, estoy seguro que hay más delincuencia en la parte alta que no aquí abajo...salut