El Poble-sec literari: 'Barraques de Montjuïc', de Josep Gimeno i Navarro

Fa uns dies vaig escriure al blog La Panxa del Bou sobre l'escriptor Gimeno i Navarro (1901-1956). He trobat poques referències sobre aquest autor, una breu entrada a Viquipèdia i un escrit sobre ell a un dels llibres de Tomàs Roig i Llop en la qual el descriu, ja molt malalt. 

Gimeno i Navarro va tenir alguns èxits breus a la seva vida, en el teatre. Un d'aquests èxits va ser una obra que té certa relació amb el nostre barri, Barraques de Montjuïc. Quan cerquem textos literaris en els quals es mencioni el Poble-sec, Montjuïc o el Paral·lel sovint tenim més tendència a incidir en la novel·la o en la poesia que no pas en el teatre.

El Poble-sec, més aviat el Montjuïc marginal, va ser recollit per molts autors teatrals. El més emblemàtic ha estat Vallmitjana però d'altres com Amichatis també ho van fer. Barraques de Montjuïc és una obra estrenada en un any complicat, 1936. Els seus protagonistes són un matrimoni, ell i ella eren vídus en casar-se. Claudi, l'home, té un fill de divuit anys d'un anterior matrimoni i Aurèlia, la dona, una filla adolescent de quinze anys.

Claudi és un home corrupte, ha traït els companys de feina en una vaga al port, es mou per diners i té fins i tot la intenció de prostituir la seva filla. Aurèlia és una bona dona desgraciada, que s'hi ha casat amb l'esperança de tenir un suport afectiu i econòmic. La davallada de la família els ha portat a viure en una barraca de Montjuïc, és el Montjuïc d'abans de la guerra, solitari i marginal, no el Montjuïc popular i multitudinari, tot i que barraquista, dels cinquanta i seixanta. 

El fill, Andreu, és a punt de perdre l'esperança però un amic ben situat l'ajudarà a fugir cap a Amèrica en un vaixell. S'emportarà la mare i la filla de Claudi, de qui s'ha enamorat. Abans, però, haurà mort el seu pare, Claudi. L'obra no és del tot reeixida, era la primera obra de teatre de l'autor i va despertar moltes expectatives i va tenir un bon acolliment pel fet de reflectir un problema laboral molt proper a la gent. El Poble-sec hi surt de forma tangencial, Aurèlia i el seu fill recorden quan vivien al barri, abans de caure en la misèria absoluta i mencionen carrers com ara el de Rades. 

A l'obra, com passava en moltes altres, també hi surt un personatge que fa de contrapès i dóna una nota costumista, un valencià, Cacauet, que viu a una barraca, tot sol, i que està conformat amb la seva sort de venedor de cacauets i és una mena de filòsof del poble. Ja hem parlat de l'èxit dels cacauets, durant anys, com a menja habitual de les classes humils en els moments de lleure. La presència de valencians als barris populars també era freqüent, fins i tot en l'obra es fa parlar a aquest personatge amb accent valencià.

Francesc Foguet fa referència a aquesta obra en el seu llibre sobre el teatre de l'època de la guerra civil, El teatre català en temps de guerra i revolució (1936-1939). Una època amb una literatura al servei de les circumstàncies, interessant i poc coneguda. L'obra la va estrenar la companyia de Maria Vila i Pius Daví i Paquita Ferrándiz hi va fer la seva estrena com a actriu adulta, fent el paper de Fina, la filla de Claudi, un personatge que tenia la seva mateixa edat, quinze anys. Paquita Ferrándiz, gran actriu, es va casar amb el també actor Pere Gil i Maife Gil, també gran actriu, més coneguda pel públic en general pels seus papers a algunes sèries de televisió, és filla seva. Era germana del gran dibuixant Ferrándiz. 

Maria Vila i Pius Daví van ser uns actors i empresaris de gran volada que van senyorejar el Romea durant anys, malauradament aquí tenim més tendència a recordar i lloar mites molt mediatitzats i magnificats com ara la Xirgu que no pas aquesta gent de tanta categoria que va restar fidel, enmig de grans dificultats, al teatre català. Fa un temps ironitzaven amb un actor conegut sobre la brama lligada a la presència d'un suposat fantasma de la Margarida Xirgu que corre pel Romea, un de tants invents del turisme cultural del nostre temps, quan la Xirgu, al Romea i en català, hi va treballar durant molt poc temps. Més aviat hauríem de reivindicar fantasmes com els de Maria Vila o, evidentment, el de Joan Capri. Podríem trobar i reivindicar fantasmes molt més antics encara, avui oblidats o gairebé, Lleó Fontova, Dolors Delhom, Assumpció Casals, Pepeta Fornés, Iscle Soler, etc, etc, etc.