Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris actrius. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris actrius. Mostrar tots els missatges

dimarts, 2 de desembre del 2014

POBLE-SEQUINS HETERODOXOS: ANDREA ALBANI (EULÀLIA ESPINET)




Fa uns dies  vaig veure un reportatge per BTV en el qual un educador tornava al barri de Canyellas, on s'havia fet una altra filmació trenta anys enrere, per comprovar que dels nois i noies d'aquella època amb els quals havia treballat una gran majoria havia mort a causa de la droga dura i de la SIDA. No entenc que no ens preguntem quins van ser els responsables de la proliferació del consum d'heroïna durant els anys vuitanta i que no s'hagin demanat mai responsabilitats a uns poders públics que van consentir aquella epidèmia i que potser, en alguns casos, en van treure beneficis. 

La tragèdia va tocar a molta gent, de diferents classes socials, però els rics sempre tenen més recursos per superar aquesta mena de coses, i això es podria comprovar de forma estadística i tot si algú s'interessés a fons pel tema.
Al Poble-sec vam tenir una actriu interessant i molt bonica que va esdevenir una d'aquestes joguines trencades de l'època. Andrea Albani es deia Eulàlia Espinet, se'n va anar de casa amb quinze anys i es va dedicar a un gènere aleshores en alça, el cinema eròtic o gairebé pornogràfic. El seu èxit més reeixit va ser La caliente niña Julieta que encara es considera un dels títols més presentables del gruix de pel·lícules agosarades que es van fer en aquells anys. Fins aleshores, fins a la democràcia emergent, ens n'havíem d'anar a Perpinyà o a algun poble francès per veure cinema d'aquest tipus, però també per veure versions senceres de pel·lícules mutilades de forma absurda, doblades de forma surrealista o amb un contingut clarament polític i social.

Amb l'esclat de les llibertats -més o menys- aquí es va fer de tot i més. Ja no calia endegar dues versions de la mateixa mala pel·lícula, una pràctica força habitual durant el tardofranquisme. Van proliferar les sales X que aviat, com ha passat amb els vídeoclubs i els locutoris, van passar de moda. Andrea Albani, en algunes desacomplexades entrevistes, es definia com a barriobajera del Poble-sec, cosa que evidencia el fet que la consideració del nostre barri, en aquells temps, era així per part de molts dels seus habitants, ens agradi o no.

Andrea Albani era bonica i intel·ligent, tot i que sense formació. Havia fet esport, bàsquet i natació. Ben orientada i amb una mica de sort hauria pogut fer el salt a un cinema de més volada, de fet molts grans actors i actrius van començar en el setè art de forma poc recomanable,  però la van encasellar en aquell gènere i va caure en el parany de les drogues i la beguda, com tanta gent del seu temps. No calia fer cinema eròtic per caure en les trampes, gent de la cultureta, del cinema de categoria i del teatre minoritari també van relliscar cap al fondal. Una gran part d'aquella generació es va perdre de forma prematura i crec que ens esgarrifaríem si es publiquessin dades serioses sobre el nombre de jovent castigat per tot plegat.

Lali Espinet va acabar per formar part del cercle de gent relacionada amb Eloy de la Iglesia i es va veure implicada en el món de la droga. En una ocasió la van detenir i condemnar i es va dir que feia de camell per a més gent. Curiosament fins i tot en aquest terrible tema la posteritat ha parlat més de les víctimes masculines que no pas de les femenines, de moltes de les quals se'n sap ben poca cosa. En general es considera que Lali Espinet va ser utilitzada i manipulada per persones amb pocs escrúpols.

Va morir a causa o a conseqüència de la SIDA, als trenta-quatre anys, però alguna cosa devia tenir perquè a la xarxa, enmig de tantes actrius del moment que van passar com estels fugaços, encara se la recordi i fins i tot tingui una entrada a Wikipedia i a youtube. Això vol dir que hi ha gent, amics, admiradors o parents, que no l'obliden. Descansi en pau.

divendres, 18 de maig del 2012

El Poble-sec literari: 'Barraques de Montjuïc', de Josep Gimeno i Navarro







Fa uns dies vaig escriure al blog La Panxa del Bou sobre l'escriptor Gimeno i Navarro (1901-1956). He trobat poques referències sobre aquest autor, una breu entrada a Viquipèdia i un escrit sobre ell a un dels llibres de Tomàs Roig i Llop en la qual el descriu, ja molt malalt. 

Gimeno i Navarro va tenir alguns èxits breus a la seva vida, en el teatre. Un d'aquests èxits va ser una obra que té certa relació amb el nostre barri, Barraques de Montjuïc. Quan cerquem textos literaris en els quals es mencioni el Poble-sec, Montjuïc o el Paral·lel sovint tenim més tendència a incidir en la novel·la o en la poesia que no pas en el teatre.

El Poble-sec, més aviat el Montjuïc marginal, va ser recollit per molts autors teatrals. El més emblemàtic ha estat Vallmitjana però d'altres com Amichatis també ho van fer. Barraques de Montjuïc és una obra estrenada en un any complicat, 1936. Els seus protagonistes són un matrimoni, ell i ella eren vídus en casar-se. Claudi, l'home, té un fill de divuit anys d'un anterior matrimoni i Aurèlia, la dona, una filla adolescent de quinze anys.

Claudi és un home corrupte, ha traït els companys de feina en una vaga al port, es mou per diners i té fins i tot la intenció de prostituir la seva filla. Aurèlia és una bona dona desgraciada, que s'hi ha casat amb l'esperança de tenir un suport afectiu i econòmic. La davallada de la família els ha portat a viure en una barraca de Montjuïc, és el Montjuïc d'abans de la guerra, solitari i marginal, no el Montjuïc popular i multitudinari, tot i que barraquista, dels cinquanta i seixanta. 

El fill, Andreu, és a punt de perdre l'esperança però un amic ben situat l'ajudarà a fugir cap a Amèrica en un vaixell. S'emportarà la mare i la filla de Claudi, de qui s'ha enamorat. Abans, però, haurà mort el seu pare, Claudi. L'obra no és del tot reeixida, era la primera obra de teatre de l'autor i va despertar moltes expectatives i va tenir un bon acolliment pel fet de reflectir un problema laboral molt proper a la gent. El Poble-sec hi surt de forma tangencial, Aurèlia i el seu fill recorden quan vivien al barri, abans de caure en la misèria absoluta i mencionen carrers com ara el de Rades. 

A l'obra, com passava en moltes altres, també hi surt un personatge que fa de contrapès i dóna una nota costumista, un valencià, Cacauet, que viu a una barraca, tot sol, i que està conformat amb la seva sort de venedor de cacauets i és una mena de filòsof del poble. Ja hem parlat de l'èxit dels cacauets, durant anys, com a menja habitual de les classes humils en els moments de lleure. La presència de valencians als barris populars també era freqüent, fins i tot en l'obra es fa parlar a aquest personatge amb accent valencià.

Francesc Foguet fa referència a aquesta obra en el seu llibre sobre el teatre de l'època de la guerra civil, El teatre català en temps de guerra i revolució (1936-1939). Una època amb una literatura al servei de les circumstàncies, interessant i poc coneguda. L'obra la va estrenar la companyia de Maria Vila i Pius Daví i Paquita Ferrándiz hi va fer la seva estrena com a actriu adulta, fent el paper de Fina, la filla de Claudi, un personatge que tenia la seva mateixa edat, quinze anys. Paquita Ferrándiz, gran actriu, es va casar amb el també actor Pere Gil i Maife Gil, també gran actriu, més coneguda pel públic en general pels seus papers a algunes sèries de televisió, és filla seva. Era germana del gran dibuixant Ferrándiz. 

Maria Vila i Pius Daví van ser uns actors i empresaris de gran volada que van senyorejar el Romea durant anys, malauradament aquí tenim més tendència a recordar i lloar mites molt mediatitzats i magnificats com ara la Xirgu que no pas aquesta gent de tanta categoria que va restar fidel, enmig de grans dificultats, al teatre català. Fa un temps ironitzaven amb un actor conegut sobre la brama lligada a la presència d'un suposat fantasma de la Margarida Xirgu que corre pel Romea, un de tants invents del turisme cultural del nostre temps, quan la Xirgu, al Romea i en català, hi va treballar durant molt poc temps. Més aviat hauríem de reivindicar fantasmes com els de Maria Vila o, evidentment, el de Joan Capri. Podríem trobar i reivindicar fantasmes molt més antics encara, avui oblidats o gairebé, Lleó Fontova, Dolors Delhom, Assumpció Casals, Pepeta Fornés, Iscle Soler, etc, etc, etc.