La nostàlgia enyoradissa que deixa el final de les festes nadalenques queda una mica abaltida, al nostre barri, pel fet que aviat arriba la Festa Major del barri veí, el de Sant Antoni, amb el qual no hem compartit mai districte municipal malgrat la molta relació que sempre ha existit entre tots dos, al menys des del Poble-sec a l'altre, relació que segurament no ha funcionat igual en sentit invers. El magnífic mercat de Sant Antoni, avui en procés de rehabilitació, era el lloc on anar a comprar quan es volia sortir de les petites botigues del Poble-sec i s'hi anava -i s'hi va- molt sovint. També els encants de la roba o els dels llibres i revistes dels diumenges han estat d'una gran atracció per a nosaltres i, com ja he comentat en ocasions, el somni de molts poble-sequins humils ha estat aconseguir un pis assolellat i amb ascensor al barri veí que avui forma part de l'esquerra de l'Eixample, per cert.
Podeu trobar tot el programa de la Festa Major aquí. Hi ha moltes activitats i, com sempre, des de fa anys, fira d'atraccions i envelat. Aquestes festes majors dels barris han anat a més en aquestes darreres dècades i gaudeixen de molt bona salut. Tothom té gegants i fa cercaviles i concerts i tota mena de coses diverses i imaginatives. La meva mare, que ja fa sis anys que va morir, comentava des de feia temps que l'entusiasme festiu de l'època, en aquests principis del nou segle, li evocava els anys republicans, sobretot els primers o els que els van precedir. Esperem que la cosa no acabi com va acabar aquella alegria esperançada. De moment la cosa, econòmicament, no va bé i un dels problemes més grossos és el de l'atur. Però malgrat tot les festes continuen encara que les subvencions per a gresques no siguin les d'abans, cosa que tampoc es nota en excés, de moment. Jo sóc contrària a les subvencions per a festetes, han aconseguit matar una mica la iniciativa veïnal, sembla que no es pot organitzar res sense calerons.
Quan jo era petita es feien moltes menys coses. Encara hi havia molts carros i cavalls i mules i rucs, aleshores. La meva mare em venia a buscar a escola al migdia, encara fèiem aquell horari normal de nou a dotze i de tres a sis de la tarda, i anavem a contemplar la benedicció dels animalons als Escolapis. A més a més de les bèsties de càrrega es beneïen, com ara, gossets i gats domèstics i també ocellets. Malgrat que Sant Antoni Abat sigui tant i tant popular, els Tons, Antons, Tonis, Antònies i Antonietes que conec fan gairebé tots ells el sant per Sant Antoni de Pàdua, o de Lisboa, doncs m'han dit que els portuguesos volen que consti el seu lloc de naixement. Potser és per això de la seva relació amb els rucs, tema amb el qual es fàcil fer brometa. El nom d'Antoni ha anat una mica de baixa però ha estat sempre un nom molt popular fins fa quatre dies, el mateix que la seva versió femenina. Em ve al cap ara aquella cantarella popular, que es va aplicar a cançons infantils, que fa: en quin tinter té tinta en Ton?
El Toni més cinematogràfic del meu temps va ser el de West Side Story, l'èxit de la pel·lícula va fer que tant aquest nom com el de Maria revifessin durant uns anys. Recordo també una altra pel·lícula, basada en una novel·la de Vitaliano Brancati, que es va adaptar també al teatre, Il bello Antonio, i que va ser molt escandalosa per l'època, pel fet que tocava el tema de la impotència masculina. El guapíssim Mastroianni era l'impotent turmentat que no podia fer feliç la seva dona, Cardinale, la qual acabava per demanar l'anul·lació, com és natural. M'ha agradat molt sempre una cobla amb un Antonio, aquella que fa Antonio Vargas heredia, flor de la raza calé... Explica la història d'un bon home empès a la violència a causa de la gelosia. En català tenim molts Antonis famosos, com el mateix Gaudí, per exemple.
Sant Antoni Abat sempre anava amb aquell porquet que va guarir, viatjaven molt i per això quan algú va amunt i avall se li diu que sembla el porc de Sant Antoni, de forma una mica pejorativa, cosa curiosa. Aquest sant es va retirar durant anys a les muntanyes d'Egipte i va tenir un munt de temptacions que els pintors han reproduït amb gran afició, entre les quals, no podia ser altrament, la de fornicar amb una dimònia que havia pres la forma d'una dona de bon veure amb poca roba. Coses del passat, en el qual s'esdevenien tota mena de curiositats destinades a santificar les víctimes irreductibles dels intents demoníacs desafortunats. Diuen que el sant, potser gràcies a la seva austeritat i puresa, va viure més de cent anys. Ahir, que era el dia clau, em vaig comprar un tortell boníssim a Can Bonastre i em va sortir un gatet, de sorpresa, igual que el de l'any passat, per cert. També em vaig comprar una cosa que s'han inventat els pastissers imaginatius i que en diuen antònies, una reproducció en xocolata del plànol del barri de Sant Antoni. Totes se les pensen, cosa que m'encanta.
4 comentaris:
Mi vecino Antonio, el del tercero segunda, acaba de cumplir 59 años.
Jam´s ha tenido hoja salarial, ni cosa que se le pareciese.
Mi vecino Antonio es alérgico al trabajo. Se suele levantar sobre las doce, o doce y media si el tiempo es extraño, no óptimo o amenazador.
Mi vecino Antonio es un vago integral. Cumple los requisitos.
Y es buen tipo, lo es. pero siempre le asustó las normativas horarias, las formas, las cláusulas, el tiempo horario de la fábrica, el estar encerrado.
Y no es un bohemio, porque los bohemios saben de bohemia: cantar, pintar, tocar el piano...Mi vecino Antonio no sabe hacer nada, que ya es un mérito.
También se merece que hoy le nombren por tu página.
Salut
Per a mi Sant Antoni és el forn Mistral, la bodega Sepúlveda, l'Esterri, el bar Principal i els anuncis d'Anís del Mono d'en Casas, les galetes Montes, els ambulatoris de Manso, el cinema Waldorf, el Floridablanca, l'Urgell, els banys turcs del carrer Calàbria, el canòdrom, el mercat (menjar i llibres), la Sirvent, els cotxes antics que hi havia en una botiga de la Ronda, el Barato... Escric de memòria i segur que em deixo coses, però Déu n'hi do!
Aquest any posaré un granet de sorra a la festa. Fa il·lusió.
Miquel, todo un personaje, si se lo puede permitir...
Un bon repàs al barri, Enric!
Publica un comentari a l'entrada