dimarts, 1 d’abril de 2014

TORNAREM A CANTAR CUPLETS, SI TOCA

Va ser molt distreta l'evocació del Paral·lel i el cuplet que ens van oferir a la biblioteca Eduard Moliner i Xavier Alberti amb alguns cuplets interpretats de forma magistral pel gran i polifacètic actor Oriol Genís. Albertí i Moliner van ser els factòtums de l'exposició que el CCCB va dedicar a l'avinguda, en el seu període d'abans de la guerra civil. En algunes ocasions ja he escrit sobre aquella exposició, tan interessant en molts aspectes però una mica limitada en d'altres, tot i que de forma majoritària va desvetllar molts entusiasmes populars. Les exposicions del CCCB tenen el problema de l'excés i de la recerca d'un efectisme que en ocasions fa que resultin poc profundes en alguns aspectes. 
El que ja vaig qüestionar en aquella ocasió amb motiu de l'exposició i que ahir es va tornar a repetir és allò de com és que no en sabíem res? No sé qui era que no en sabia res, potser la cultura oficial, això que en diuen la cultureta, per a la qual el Paral·lel ahir o tantes altres coses avui són fullaraca o xaronisme. Precisament els nostres avis i pares parlaven molt sovint del Paral·lel, del Paralelo, ja que així en vam dir fins a la normalització recent. A la meva escala hi vivia una antiga artista que havia arribat a tenir una certa anomenada i la resta de veïns en tenien records molt vius, d'aquell món, i ens n'explicaven moltes batalletes. Existeix un gran nombre de publicacions sobre el Paralelo i l'interès pel seu passat no ha minvat mai tot i que potser molta gent no se n'ha arribat a assabentar. Al nostre barri hi ha viscut molta gent amb parents, coneguts i saludats que han estat actors, actrius, modistes, cambrers, prostitutes ocasionals, tramoistes i molts altres oficis relacionats amb els teatres del passat recent i remot. 
Precisament el tema del Paral·lel, amb cuplets inclosos, ha anat revifant de forma periòdica. Durant la meva infantesa ho va fer amb motiu de l'estrena de El último cuplé i les seqüel·les que va generar. En aquell moment, amb les limitacions de censura habituals a l'època, es van donar a conèixer moltes publicacions i molta gent es va assabentar que Raquel Méller, el gran mite del gènere, era viva. Per cert, no li va agradar gens, segons tinc entès, la pel·lícula que va revifar el cuplet  amb un to de modernitat, gràcies a Sara Montiel qui va fer l'agost amb l'invent i la seva sensualitat de diva hispànica. Anys després també va retornar la moda, la intel·lectualitat va conèixer i visitar un Molino que havia menystingut i en va fer un mite. Mentrestant les classes populars mai no havien deixat d'assistir als espectacles de l'avinguda, la qual, en els anys cinquanta, va experimentar una nova revifalla popular lligada a la immigració d'aquells anys. 

Cantants nostrades com Núria Feliu o Guillermina Motta van fer discos de cuplets i en van cantar quan la Nova Cançó protestona va anar de baixa. Es van editar discos cantats per gent com Escamillo, la Bella Dorita, que encara era viva també i anava sovint a programes de televisió a explicar sucoses anècdotes del passat farandulero. Un gran cronista de tot plegat va ser el senyor Badenas, com es sabut, autor que es va editar personalment el primer llibre sobre el Paral·lel, per cert, en el qual molta gent ha pouat sense manies. Però sobre el Paral·lel hi ha moltes coses escrites, d'abans i d'ara, visions diverses i múltiples, a l'abast de qui tingui una mica de curiositat per entrar-hi una mica a fons i no són pas obres de grans historiadors, més aviat de periodistes com Gasch o Ángel Zúñiga, per exemple. Totes les visions són sempre parcials, de vegades una mica elitistes, en ocasions distants, d'altres més properes. Malauradament les classes populars no han començat  a anar a la universitat o a poder escriure als diaris fins fa quatre dies. 
Aquí som una mica així, destralers amb els mites propis, siguin cuplets, sarsueles, el que toqui. Com s'explica, per exemple, l'oblit d'algú con Emili Vendrell, amb gairebé una total absència a youtube i una manca de discografia actual important? En d'altres països seria una mena de Gardel, de Luis Mariano, un personatge immortal i molt conegut. Ens perd l'estètica, que ja ho deia Unamuno, una estètica elitista i una miopia condicionada a modes diverses, també culturals. Estic preparant una nova xerrada sobre el pintor Simó Gómez Polo, avui una mica, només una mica reivindicat. Va viure i treballar a un Poble-sec encara sense Paral·lel. Poca gent en sap res. Qualsevol dia ens el redescobriran i ens faran una exposició a Caixa Fòrum, al CCCB o allà on sigui i tothom en parlarà. Uns quants dies, això sí. 

El menyspreu de certes elits per determinats aspectes de la cultura i de la tradició cultural popular resulta preocupant però encara em preocupa més que quan a algú se li encén la llumeta i redescobreix tot allò que li han amagat -els dels mandarinatges culturals- em pregunti,  a mi, a la ciutadana anònima i normaleta, com és que no en sé res, de tot plegat. És clar que la pregunta pot ser retòrica i qui la fa el que es pregunta és per què 'ell' no en sabia res. Per cert, des que el món del Paralelo s'ha tornat a posar una mica de moda i es fan tantes xerrades i itineraris que m'adscriuen llocs com el Cafè Español a l'Eixample o a Sant Antoni, que ja és gros. I, ben mirat, no hauríem de tornar a dir Español al Teatre Español, més enllà de connotacions polítiques pressentistes???

Admeto que sobre aquell món polièdric sovint en descobreixo aspectes ocults, no diré que no, com ara l'inquietant aspecte dels museus anatòmics, sobre els quals l'Enric H. March n'ha investigat tants detalls a fons. Però, en general, crec que els qui ja tenim uns quants anyets i escoltàvem embalits, de petits i joves, les narracions de la gent gran, en tenim una idea força aproximada de l'univers proper, pintoresc, pecaminós, artístic i singular, que representava aquell espectacle irrepetible.


 

4 comentaris:

Miquel ha dit...

" El menyspreu de certes elits per determinats aspectes de la cultura i de la tradició cultural popular resulta preocupant però encara em preocupa més que quan a algú se li encén la llumeta i redescobreix tot allò que li han amagat -els dels mandarinatges culturals- em pregunti, a mi, a la ciutadana anònima i normaleta, com és que no en sé res, de tot plegat..."

Completament d´acord.
salut

Sícoris ha dit...

Hi ha hagut molt de menyspreu per les manifestacions artístiques amb ressonàncies "populars": cuplets, tebeos i pel·lícules i obres teatrals de segons quin gènere. Després, algú ho posa de moda i tot són "ais" i "uis".

Espero poder anar a la xerrada sobre el pintor Simó Gómez Polo (ja em vaig perdre la dels successos i em va saber molt de greu).

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel!

Júlia ha dit...

Sícoris, el que m'empipa més és que després vinguin i em descobreixin la sopa d'all, no sé si m'explico.

La xerrada crec que estarà prou bé ja que no tan sols és sobre el pintor sinó també sobre la seva època, la del pre-Paral·lel