dissabte, 27 de desembre de 2014

TEODOR BONAPLATA, MOLT MÉS QUE UN CARRER


En el meu altre blog, La Panxa del Bou, amb motiu d'haver anat a veure la darrere versió de Mar i Cel al Teatre Victòria, he escrit un entrada on recordo els dos actors que en van estrenar, el 1888, al Teatre Romea, l'obra original.

Aquests actors van ser Teodor Bonaplata i Mercè Abella. Mercè Abella va ser una gran actriu, com tantes altres d'una època en la qual el teatre era una de les poques distraccions a l'abast de la gent. Molts actors i actrius, encara passa ara tot i que les coses hagin canviat, després d'haver estat popularíssims i haver-se fet uns bons tips de treballar, acabaven la seva vida en la més absoluta pobresa. És clar que no els passava tant sols a ells, no hi ha havia cap mena d'assegurança i qualsevol imprevist, com ara una malaltia, podia acabar amb estalvis fins i tot sanejats.

Mercè Abella es va trobar en aquesta situació. Va arribar, però, a cobrar una pensió de l'ajuntament, gràcies al fet que un altre actor i director, Ermengol Goula, va demanar que en morir ell la seva pensió passés a Abella. 

Tampoc la situació de Bonaplata devia ser gaire bona. Bonaplata va ser un actor molt important, molt conegut, al Poble-sec hi té un carrer dedicat, n'ignoro el motiu i les circumstàncies per les quals se li va dedicar, tot i que en aquells anys els actors eren molt coneguts i era habitual dedicar-los carrers, estàtues i teatres. Potser va viure al barri en algun moment? Ho ignoro. A la xarxa es troba alguna informació sobre la carrera de Teodor Bonaplata, amb dades confuses sobre la data de la seva mort. 

Bonaplata va néixer el 1841. Va ser un gran protagonista de les obres de Guimerà, algunes de les quals, com Mar i cel, va estrenar ell mateix. També va representar obres de Frederic Soler, de Pin i Soler i d'altres. Va ser director del Teatre Romea durant llargues temporades i va viatjar a l'Argentina el 1870 i va actuar en diferents melodrames. Era freqüent que els actors i directors fessin llargues estades al continent americà, en aquells viatges llargs i de vegades perillosos que van costar la vida a gent com el gran Robreño. De retorn a Catalunya va intervenir també en obres en castellà i en teatre de tipus còmic, al Romea i a d'altres sales, grans o petites, de les moltes que hi havia a Barcelona en aquella època.

Investigant per la xarxa m'he ensopegat amb un número d'una revista que es deia Catalunya Artística, del gener de 1905, a la coberta de la qual hi ha una imatge, l'única que he trobat fins ara, de Bonaplata, i menciona que va morir el 31 de desembre de l'any anterior, 1904. A l'interior hi ha tota una pàgina dedicada a l'actor, amb un text que actualitzo pel que fa a la normativa, respectant algunes paraules habituals a l'època,  i que en recorda els èxits i els seus problemes de salut, problemes de salut que devia arrossegar des del seu retorn d'Argentina, car a l'Hemeroteca de La Vanguardia se'n menciona alguna cosa amb motiu de funcions a benefici de l'actor, una forma molt habitual d'ajudar els professionals del teatre d'aleshores. Sobta comprovar també com Bonaplata va treballar, malgrat tot, fins al novembre del 1904, en algunes de les moltes funcions dedicades al Tenorio que es feien per Tots Sants en un gran nombre de teatres. L'article el firma un altre home de teatre i periodista, també avui oblidat, Ayné i Rabell. 

Teodor Bonaplata

Els joves que l'havien conegut quan era una ombra del que fou, el cremall d'una llum vivíssima, el veien passar ara, en els seus últims temps, amb indiferència, pensant tal  vegada: "És un de tants còmics!" Mes, nosaltres que aconseguiren al malaguanyat Bonaplata en la plenitud física de son intelecte artístic dirigir consecutivament les tasques del Teatre Català al Romea primer i al Novetats més tard, en aquella època floreixent, hermosa i típica de nostra regional escena no revolucionada encara per influències forasteres, forçosament hem d'enaltir l'artista que acaba de baixar al sepulcre.

Ningú com ell (puig encara se sostenien amb caminadors els que anys a venir lo miraren amb indiferència) ha donat tant relleu als més difícils personatges de nostra escena, sobretot als de les produccions d'en Guimerà, 'La boja', 'L'ànima morta' i 'Mar i Cel'. El Saïd d'aquesta tragèdia és la creació més gran del malaguanyat actor, a l'altura que ell hi estava no hi havien vist col·locat a ningú més. Tipus, fraseig, ademan, tot fou endevinat per en Bonaplata. En 'L'ànima morta' tampoc trobà compètidor; aquell rei encara ningú l'ha expressat com ell ho feia.

Pocs són els que recorden aquella obra d'en Pin i Sopler que es representar al Novetats amb el títol de 'La sirena', tant superbament posada en escena. Doncs hi teníeu de veure en Bonaplata, actor de cos enter, com abans hi havia estat fent el protagonista del 'Rei i Monjo' i del 'Judes' d'en Frederic Soler... Quin treball el seu en aquella època brillant del Teatre Català!

D'entre les dotzenes d'obres que havia estrenat sota la seva direcció, en aquestes que assenyalem es on estava inimitable, però sa predilecta era el Mar i Cel , li hauríeu trobat col·lossal.

Ernesto Rossi (1827-1896)

Per si algú ho ignora a en Bonaplata se li deia el 'Rossi català'. El recorde els reformadors d'ara a l'Ernest Rossi, al gran Rossi, l'actor italià que tant cridà l'atenció dels intel·lectuals d'aquí quan feia la 'Morte civile' i 'Otelo'? Doncs en Bonaplata s'hi acostava molt fent també aquestes obres en castellà i en son repertori català resultava un Rossi de nostres taules.

Sinó que és allò -trist és haver-ho de confessar- el curs del temps espatlla l'organisme, atueix les facultats, el públic (sobre tot quan se l'encamina per altres andurrials) és desagraït i no conhorta l'ídol caigut amb sa presència quan aquest ídol (l'artista) deixa de ser el colós que l'havia embadalit i la indiferència dels companys, dels deixebles -tants com n'havia tingut en Bonaplata!- és potser la mala qualitat més encomanadissa en la humanitat teatral.

Així veiem que en sos últims temps l'eminent actor que tant havia enfortit i realçat el Teatre Català, que tanta preponderància havia arribat a tenir, així el veiem gairebé arraconat en teatres de poc renom, prenent part en dramons sota la direcció d'aquells que anaven amb caminadors quan a ell se'l comparava amb Rossi... 

Ermete Novelli (1851-1919), actor italià que va representar amb gran èxit, 
al seu pais,  Mar i cel

I encara bon goig de no ser despellat per l'últim 'saca-sillas de la troupe' perquè l'artista que creà el Saïd i que el feu com cap eminència ha lograt fer-lo, començant per en Novelli, gairebé no era atès en la més senzilla observació... perquè ja no ocupava el lloc de sa preeminència passada, perquè no era en Bonaplata d'abans, perquè ses facultats minvaven, i quan això passa a un actor, per més notable que hagi sigut, el públic, a qui havia fer fruir sota la fogositat de son temperament artístic i els actorets als que havia ensenyat d'expressar-se i de moure's, són els primers irrespectuosos, són els que precipiten la fi d'aquella ànima.

Trist destí el de l'artista si no mor mentre brilla com estel de primera magnitud... En aquest cas se l'enalteix. Quan acaba sa vida mig en l'oblit, com el malaguanyat Bonaplata, només ens en recordem els que sapiguérem donar-li, en la plenitud de sa vida artística, el mèrit que guanya i li correspon.

Descansi en pau l'actor que més havia brillat en nostre Teatre Català.


L'escrit d'Ayné ens pot evocar moltes figures de l'escena, fins i tot del cinema i la televisió més actuals, que han estat molt populars i lloades i que cauen en l'oblit llevat de quan moren joves i en actiu, cas en el qual esdevenen en algunes ocasions una mena d'icones. Ayné també plany amb certa nostàlgia la gran època del teatre català, de Guimerà, en un moment en el qual els gustos, les modes i les tendències escèniques canviaven de pressa, com sol passar sovint. Crec que en un moment en el qual Mar i cel, ni que sigui en versió musical i força transformada, està triomfant a tocar del nostre barri, resulta adient recordar que una mica més amunt, al mateix Paral·lel, tenim un carrer dedicat a l'actor que va ser el primer Saïd de la història. 

Sobre la mort de Bonaplata no he trobat, fins ara, res més que aquest article. La Vanguardia, que el menciona sovint en l'època dels seus grans èxits, no en va dir res o, al menys, jo no he sabut veure. 


2 comentaris:

Miquel ha dit...

Sabía muy poco de él.
Gracias.

Júlia ha dit...

Miquel, la triste historia de tantos actores, cantantes, escriptores y lo que sea, de la fama a la nada.