QUAN LES VELLES POSTALS ES CONVERTEIXEN EN LITERATURA

Dimarts de la setmana que ve, a les sis de la tarda, presento nou llibre. En aquest cas potser no és tan nou, aplega vint narracions, algunes de les quals ja tenen molts anys. Unes quantes passen al meu barri i estan inspirades, de prop, i sovint, de lluny, en persones i situacions que he conegut de forma directa o per transmissió oral de parents i coneguts. La primera narració se situa en el balcó al Poble-sec que va inspirar el títol d'aquest blog.

És una xamba comptar amb una editorial que gosi publicar llibres de gent no mediàtica, en els temps que corre. Desapareguda i enyorada Meteora sempre hi ha esperança. Ja és el quart llibre que em publica Stonberg, amb un catàleg ple de llibres interessants i imprescindibles però, això sí, ai, no tan coneguts com caldria.

De la dotzena i escaig de llibres que tinc publicats alguns, com sol passar, tan sols es poden recuperar a les biblioteques o a llibreries online d'ocasió, de les quals soc força addicta, considerant com està el panorama. Els quatre darrers es poden demanar a la mateixa editorial Stonberg, la millor opció, a Amazon o a l'emblemàtica i històrica llibreria-papereria Nitus, del meu barri. 

La presentació anirà a càrrec de la meva amiga Sílvia Romero, escriptora excel·lent i gestora cultural amb empenta. Serà una ocasió per retrobar amics i amigues que fa temps que no veig i passar una bona estona a la Biblioteca Francesc Boix-Poble-sec, també al carrer Blai, metro Poble-sec. Pel meu gust subjectiu la millor biblioteca de Barcelona i rodalies ja que a mi m'agraden els espais petits, de mida humana i sense parafernàlies de disseny. És clar que no puc ser gens objectiva pel que fa al meu barri, els seus espais i el seu imaginari personal.

Aquí trobareu la informació editorial sobre el llibre i en podeu fer un tast:

https://www.stonbergeditorial.com/product-page/velles-postals-acolorides-a-m%C3%A0-j%C3%BAlia-costa

https://www.stonbergeditorial.com/_files/ugd/61f884_8bae20990c964363921a1075ff2e1218.pdf

LITERATURA I DONES DEL POBLE-SEC

 Dimarts que ve, dia 13 de juny, a dos quarts de set del vespre, dedicarem una sessió a parlar de dones del poble sec que han conreat la literatura a través de gèneres diferents. Comptarem amb la presència de les autores contemporànies i evocarem figures com Irene Polo o Palmira Jaquetti que van tenir alguna relació amb el nostre barri. La presentació anirà a càrrer de Júlia Costa (CERHISEC).

OFICIS QUE ES PERDEN... O NO?

 

A la presentació de la meva nova novel·la a la llibreria 'La Memòria', de Gràcia, l'escriptor i amic Vicenç Ambròs va llegir un fragment del final del llibre quan, una de les protagonistes, ja a casa seva, surt al balcó i contempla una jove prostituta del present, encalçada per un senyor, i medita sobre aquesta activitat, que va ser la seva professió i en com, malgrat els avenços diversos, sempre hi continua havent dones que no tenen cap altre sortida a banda de l'explotació a la qual s'ha sotmés a tantes noies. No hi afegeix moralina, al capdavall una cosa es fer-ho a causa dels possibles guanys i, l'altra, fer-ho perquè t'hi han obligat o no et queda altre remei, per subsistir, com va ser el seu cas.

Més d'una vegada, aquests dies, m'han preguntat sobre si els personatges del llibre eren reals, si els havia conegut, o eren una invenció. Podria dir que ni una cosa ni l'altra. Quan jo era joveneta, al barri, hi vivia molta gent de la que actuava als teatres d'aleshores i, també, senyores, com deien aleshores, en clau eufemística, de la vida. Malgrat la literatura moral en la qual, en ocasions, semblava que de segons què no se'n podia reeixir, també sabia de senyores que s'havien casat, després d'això de la vida i havien esdevingut absolutament convencionals, amb el pas del temps.

Avui tot és, o m'ho sembla, molt diferent, l'explotació sexual s'ha orientat vers dones nou vingudes, però el fet és que existeix i sembla que és difícil de controlar, encara més de prohibir, una opció sobre la qual sovint no opinen les afectades, per cert. De vegades és més interessant accedir al periodisme memorialístic que a determinats informes o a novel·les ben intencionades, d'aquestes en les quals totes les bruixes son unes santes. Doncs en aquest tema, i pel que fa al Poble-sec, he trobat grans coincidències en dos autors ben diferents, sobre les característiques de moltes treballadores del sexe que eren veïnes del barri, en èpoques diferents.

Un d'ells és Jaume Passarell, que parla d'abans de la guerra. L'altre, González Ledesma, que ja situa els seus records en la postguerra. Tots dos coincideixen en què les dones de suposada mala vida fan la feina en l'aleshores anomenat Barri Xino, que començava, encara que hi ha qui no ho vol admetre, a tocar del Paral·lel, cap a la Rambla. Travessaven el Paral·lel, cap al Poble-sec, i allà eren mestresses de casa, de vegades amb algun fill o filla, i tan sols volien sobreviure i estalviar i millorar. Això fa pensar en què moltes coses, entre abans i després de la guerra, no havien canviat tant. Una companya d'escola tenia una veïna ja grandeta, amb un fill amb alguna discapacitat, i que, de vegades, quan venia de treballar es trobava la seva mare per l'escala, aquelles escales, algunes encara resistents, sense ascensor, és clar, i li comentava, molt cansada, que estava feta pols de tant treballar i que, per exemple, aquella nit havia fet 'catorze dormides'. 

Tan sols una vegada vaig passar pel famós carrer de les Tàpies, avui pacificat del tot, era un d'aquests indrets als quals, si no hi vas, no t'imagines ni que existeixin. Una imatge tant o més sòrdida sobre el tema la tinc d'uns anys després, quan passàvem per una carretera secundària on s'aturaven els camioners amb necessitats, les senyores del pecat es rentaven després amb sifon. Durant anys els pecats per excel·lència, segons l'església i la moral vigents, eren els del sexe. La història de la cosina Montse no és un dels millors llibres de Marsé, pel meu gust, però hi ha una part molt interessant, força llarga, en la qual s'expliquen uns exercicis espirituals dirigits als homes, i on es fan una mena de confessions públiques, tots els pecats de gruix son sexe i sexe. Sexe heterosexual, és clar, amb males dones.

Una alternativa a la prostitució atrotinada era allò de tenir un senyor, un senyor maduret que s'estimava més tenir amistançada fixa que no pas voltar gaire. D'aquesta modalitat, lligada al famós refrany 'pecat amagat és mig perdonat' també en conexia alguna dama poble-sequina. El mon és com és i no com ens agradaria que fos i en això del sexe encara arrosseguem molts equipatges rarets. Pontificar sobre el tema és difícil, es poden trobar moltes variables i moltes circumstàncies, sovint tot es barreja amb la política més oportunista o amb radicalismes feministes que, tot sovint, no és pas que demanin gaire sovint l'opinió a les afectades. I hi ha prostitucions laborals que no son sexuals, ep.

ADÉU PREMATUR I INESPERAT A LA NÚRIA BURGUILLOS, EVOCACIONS PERSONALS

 

Ahir pel matí un amic de CERHISEC ens enviava la fotografia d'un nadó, un seu net. Al vespre vam saber la mort, en un accident, de Núria Burguillos Medina. El contrast entre l'arribada d'una nova vida i una mort prematura va fer que ahir fos un dia estrany, d'aquests que et fan pensar sobre el sentit de la vida, breu i atzarosa, i la mort de persones que has conegut, en una edat en la qual encara tenien moltes coses per fer, sobta i resulta dolorosa.

Feia temps que no veia la Núria Burguillos, era una dona molt activa, feia moltes coses i molta gent diversa la coneixia i apreciava. Pel que sé, darrerament feia una gran tasca en relació a la inclusió de dones en el Nomenclàtor barceloní. Aquest matí, mirant per la xarxa, he trobat el document en el qual, com a Secretària de la Ponència del Nomenclàtor sol·licita que es posi el nom d'Irena Sendler a un carrer de la ciutat. Irena Sendler va ser un personatge admirable, que va salvar molts infants del gueto de Varsòvia, va ser torturada pels nazis i que, després de la guerra, també va tenir problemes seriosos amb el comunisme estatalitzat. 

La trajectòria de la Núria ha estat molt llarga i diversa però em limitaré en aquesta entrada als meus records personals i a algunes referències imprescindibles. La vaig conèixer quan era molt joveneta i al Poble-sec teniem un petit arxiu propi que sempre he trobat molt a faltar i del qual ella tenia cura. Més endavant els fons van passar a l'arxiu del Districte, en la seva entranyable seu de la Plaça Bonet i Muixí, on havia anat en diferents ocasions a fer consultes i xerrar amb ella. Amb la gent de CERHISEC vam fer una acurada visita a aquell espai. Avui tot està a l'arxiu de la seu del Districte, potser ha de ser així però l'indret no resulta tan amable ni tan còmode, pel meu gust, com l'anterior. 

Recordo també la visita que vam fer, amb ella i CERHISEC, al Refugi 307, quan encara no estava museïtzat. Em va produir una gran impressió i tot i que ara esta molt ben arreglat sé que no sentiré més aquella sensació estranya de penetrar en un lloc oblidat en el qual, aleshores, encara es podien llegir uns rètols que amb el gran nombre de visites actuals s'han anat esborrant. La museïtzació comporta haver de fer canvis imprescindibles per a millorar l'accés i evitar riscos, ho entenc, però res no és igual que quan hi vam entrar amb dificultats, de forma gairebé una mica clandestina, aquella primera vegada. 

A nivell personal hi vaig contactar en fer un curset amb ella, sobre narració històrica, al Centre de La Font de la Guatlla. Una narració relacionada amb el que vaig aprendre al curset va guanyar el premi de narrativa Francesc Candel, en la organització del qual també col·laborava. L'escriptor encara era viu i tinc un record entranyable d'aquells anys. El 2009 li vaig demanar que presentés el meu llibre L'inici del capvespre, al Centre Cívic del Sortidor, cosa que va fer, molt amablement. Va ser una tarda inoblidable.

La Núria també va publicar llibres, de narrativa o d'assaig, que no han tingut, crec, el ressò merescut. Tenia també relacions importants, com jo, però ella més aviat per motius familiars que no pas professionals, amb L'Hospitalet, i per això la podem trobar referenciada a la web sobre autors i autores d'aquesta ciutat, tan propera i, encara, tan poc coneguda pels barcelonins. 

En tot cas queda per fer una seva biografia més completa i acurada sobre la seva polièdrica activitat. Potser algun dia un carrer del nostre districte portarà el seu nom, qui sap.

https://starscolorinvisible.wordpress.com/tag/nuria-burguillos/

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/nuria-burguillos

AQUELL HOMENATGE A L'ESCRIPTOR GONZÀLEZ LEDESMA (2009, FESTA MAJOR)

A Méndez,

personatge fictici de les novel·les de González Ledesma
que acostuma a passejar pel Poble-sec.

Encara als bars hi ha gots amb gotes de silenci.
Encara el barri amaga enyoraments i plors.
Encara dels terrats s’albira la muntanya.
Encara el Paral·lel té rètols de colors.

Però de les velles quadres no surten els carruatges
que acompanyaven nuvis i enterraments antics.
Les dones no fan cua per omplir cantis d’aigua.
Ja no hi ha safareigs on rentar-hi el desig.

L’home cínic i vell esbrina algun misteri
i puja pels carrers, plens d’un temps que se’n va.
Algun mort dels nous temps s’amaga entre bardisses,
víctima de la vida, que no sap perdonar.

Policia perdut entre pàgines fosques,
que sap que la justícia mai no és justa del tot,
el vell Méndez s’allunya pels carrers que s’enfilen,
cercant el temps que passa o un assassí devot.

Tot ha canviat, remuga, enyorant vells cinemes,
encatifats de closques de pipa i cacauets,
i el carbó del vell moll, i els racons més ombrívols,
on els pecats encara eren greus i secrets.

La seva grolleria té un alè de tragèdia,
coneix bé les misèries que asfalten la ciutat,
contempla els gratacels que amb vanitat s’enlairen,
i s’atura una estona, abatut i cansat.


Júlia Costa (La pols dels Carrers, Editorial Meteora)

Avui farà deu anys de l'homenatge a l'escriptor González Ledesma, durant el qual es va col·locar una placa a la casa del carrer de Tapioles on havia viscut durant molts anys i on encara hi viu família seva. L'acte va ser molt lluït, va venir l'alcalde d'aleshores, Jordi Hereu, i diferents personalitats, entre els quals el llibreter Paco Camarasa, que va reivindicar sempre l'obra de l'escriptor.

Al pregó d'enguany vaig voler mencionar l'escriptor i també durant l'itinerari històric i literari pel Poble-sec, que vaig fer el dissabte, dia 20, em vaig aturar davant d'aquell edifici i vam llegir alguns textos d'ell. Gonzàlez Ledesma va començar en aquella època una revifalla, pel que fa al seu èxit com escriptor, en aquell moment se'l valorava i reeditava més a França que no pas al nostre país. I és que la literatura, i l'art en general, com em va comentar un professor, fa molts anys, fa com la borsa, puja i baixa. Gonzàlez Ledesma hauria de ser al Poble-sec allò que Joan Marsé representa al Carmel. Malauradament no és així, de moment.

Des de CERHISEC ja havíem dedicat una xerrada a l'escriptor i vaig tenir l'honor de què em presentes un llibre de poemes. Més endavant va venir a parlar-nos de la Guerra Civil al barri i va participar en els actes del setanta-cinc aniversari de l'escola Mossèn Cinto, d'on havia estat alumne durant alguns anys. Feia més anys, no he trobat la data exacta, també havia estat ell mateix pregoner de la Festa Major.

Anava a tot arreu amb la seva esposa, Montserrat Torralba, una dama encisadora, intel·ligent, elegant i simpatiquíssima,  els seus fills també son periodistes i la filla va escriure una bona novel·la negra que és, de fet, un homenatge al seu pare, en molts aspectes. Malgrat tot, el tema de l'homenatge i la placa no va ser senzill, sempre hi ha a qui no li semblen bé les coses, els pregoners triats, la gent homenatjada. Això de les plaques també s'ha complicat i ara la normativa vigent les vol rodonetes i sense fotografies, a l'estil anglès.

Per aquella època, en una carta al diari La Vanguardia que em van publicar i que em va respondre el mateix escriptor, agraint-me la pensada, vaig proposar que ens calia una nova i gran biblioteca, moderna i funcional, a més a més de la del carrer de Blai, a la qual es podia posar el nom de l'escriptor i aplegar un fons de novel·la popular. Aquella novel·la de subsistència que tants bons escriptors van escriure durant la postguerra, amb pseudònims diversos, en el cas de González Ledesma el més popular va ser el de  Silver Kane i que es canviaven a llocs com la llibreria Sabadell o la Torradas. Fa uns dies vaig saber que l'àvia d'un meu amic, l'historiador Pau Vinyes, mare de Montserrat i Glòria Roig, també n'havia escrit algunes, en el seu cas, romàntiques, amb el pseudònim d'Albina del Valle.

Això no va ser, una altra biblioteca ja té aquest tipus de fons i el Poble-sec, avui, té en perill l'actual que volen traslladar, sembla ser, al Palau de la Premsa, un lloc poc adient, mal comunicat i en un extrem del barri. Jo crec que el millor indret seria l'altre extrem, el sector de les Hortes, més poblat. Hauria de ser un edifici nou, gran, espaiós, amb cafeteria, acollidor i multifuncional  estil el Vapor Vell o la biblioteca de la Zona Franca, per la qual tinc admiració i enveja sana. 

Alla, a prop de les Tres Xemeneies,  hi tenim institut i un molt bon centre cívic, i un gran edifici que no sabem com acabarà. I una parada de metro, i una altra d'autobús. Tot plegat sense abandonar la biblioteca del carrer Blai, tal i com està, però millor, si pogués ser. Hi havia hagut allà, quan era Centre Civic, un petit bar, i al pati, avui infrautilitzat, s'hi feien coses molt interessants.

No entenc que per sumar s'hagi de restar, vaja. Gonzàlez Ledesma va morir l'any 2015. Paco Camarasa, el 2018. Com que la ignorància és molt agosarada, quan es va proposar això de l'homenatge i la placa, algú de no sé quina plataforma, ja que sovint anem sobrats de plataformes reivindicatives i coses semblants, ens va dir que a aquell senyor no el coneixia ningú i que ella -era una dona- l'havia hagut de buscar a internet (!!!). Algú altre va insistir en què ja s'havien posat plaques a homes i que aleshores tocava una dona. 

Llegeixo coses d'aquell 2009 i veig que teníem, al Poble-sec, si fa no fa, els mateixos problemes que no pas ara, tot i que la memòria és enganyosa i interessada. En tot cas jo crec que els homenatges s'han de fer, si és possible, quan la gent homenatjada en pot gaudir. Però no sempre és així, les coses d'aquest tipus son complicades, Manuel Ausensi, quan li van posar la placa estava molt malalt i va morir al cap de pocs dies. En canvi, Serrat va tenir placa aviat, avui potser es trobarien més esculls a l'hora de posar-la, i el mateix passaria amb el fotògraf Merletti, tot plegat per causes més aviat ideològiques que de vàlua professional. 

Fer-te grandeta, si tens una mica de memòria, fa que ho contemplis tot amb una certa perspectiva i que recordis que en d'altres estius ja havia fet, de forma inevitable, tanta calor com en aquest. 

EL POBLE-SEC LITERARI, NOVES APORTACIONS

Bien entrada ya la tarde André recaló en el Paralelo. Hombres y mujeres,orgullosos supervivientes de una canicular tarde de finales de julio, paseaban en ruidosas cuadrillas de jóvenes o arrogantemente cogidos del brazo. Vestidos llenos de flores, camisas muy blancas, zapatos brillantes, algun piropo, un requiebro al paso de una llamativa joven con minifalda que no consiguió entender, muchas risas... La ciudad se le antojó dividida en compartimentos...

El Poble-sec i el Paral·lel són escenaris presents en llibres i pel·lícules. Tinc a mig fer un corpus literari a l'entorn de la presència del barri en la narrativa, la poesia o l'assaig històric. Darrerament m'he ensopegat amb una novel·la interessant, el protagonista de la qual és fill del Poble-sec, barri al qual tornarà el seu fill, a finals dels seixanta, per tal de recuperar una part del passat del seu pare, exiliat republicà, supervivent de Dachau. 

Copio la ressenya que he escrit sobre el llibre, publicada al blog literari Llegir en cas d'incendi.

HOTEL LUTECIA 

Empar Fernández 

2017, Penguin Random House. Grupo Editorial S.A.U. 

Empar Fernàndez (Barcelona 1962) és escriptora i professora d’història. Porta molts anys escrivint i publicant, sola o en col·laboració amb d’altres escriptors i escriptores. Malgrat la seva llarga trajectòria i els diferents premis rebuts, la seva narrativa, entre la qual té un pes la novel·la negra, no ha assolit, encara, la visibilitat que caldria. I això fa que sovint sigui un agradable descobriment per aquelles persones que s’ensopeguen, per primera vegada, amb algun dels seus llibres. 

En aquest llibre ens introdueix en una història personal, la d’un home supervivent del camp de Dachau, que intenta, amb grans dificultats, reconstruir la seva vida. Andreu Ribera, barceloní del Poble-sec, exiliat republicà, no podrà defugir mai del tot l’horror viscut, encara més quan sap que la seva dona, de qui estava molt enamorat, ha mort en un altre d’aquells camps d’extermini. La novel·la està dividida en dues parts però, de fet, ens situa en tres moments geogràficament i vitalment diferents, el París del final de la guerra, la Provença rural i la Barcelona de finals dels seixanta, a la qual retornarà el fill d’aquest home, per tal d’esbrinar alguna cosa més sobre la família del pare. 

L’Hotel Lutecia és un espai mític parisenc, un hotel de luxe que va ser ocupat pels nazis i que després va servir de refugi, hospital i suport als supervivents de l’horror. Avui continua sent un hotel de luxe i per ell han passat personatges diversos, molt coneguts. També funcionava com a centre d’informació en el qual es feien públiques les llistes dels morts i els supervivents dels camps. Andreu Ribera, que protagonitza aquesta història i al volt del qual giren els altres personatges, arribarà a aquest lloc sense esperança, malalt i feble. A París trobarà el suport d’una bona dona que ha perdut un fill i el marit a causa de les guerres i, més endavant, es traslladarà al camp, a la Provença, per ajudar una germana d’aquesta dona, més jove, en les feines rurals. 

Allà iniciarà una nova vida però, al capdavall, els fantasmes del passat acabaran per fer-se presents i per esquinçar la pau recuperada, afectant el seu entorn i la seva nova parella. A la segona part del llibre, un cop morta la mare, el seu fill anirà a Barcelona per tal de poder conèixer alguna cosa més sobre el seu pare i les seves circumstàncies familiars, tancant un cercle vital sacsejat per la història i les seves misèries. 

La primera part del llibre resulta trasbalsadora, plena de dramatisme i reflecteix l’ambient d’un final de la guerra en el qual els supervivents resultaven, en ocasions, incòmodes a una població que s’estimava més oblidar aviat el passat. Resulta emotiva la solidaritat de la dona que l’acull i el suport desinteressat que li ofereix. Andreu Ribera es converteix en una mena de símbol d’aquells homes que no havien mort, malgrat l’horror, però que, de fet, eren una mena de morts en vida. 

L’anada a la Provença ens situarà en un context amable i poètic, castigat per la guerra i els problemes econòmics, però esperançat. Huston deia que els finals feliços depenien d’on feies acabar la pel·lícula i, en aquest cas, d’haver acabat el llibre quan l’home sembla recuperar la seva vida, el final hauria estat feliç i mediocrement convencional. Però la vida segueix i el passat tornarà a trasbalsar-ho tot. 

Potser la darrera part, amb aquesta anada del fill a Barcelona i el retrobament amb un avi groller i amargat a causa, així mateix, d’uns fets antics, no acaba de lligar amb la resta. Més que res perquè la infantesa del protagonista no ha tingut, a la resta del llibre el pes que caldria i que desvetllaria l’interès lector per esbrinar secrets familiars. El llibre es mou amb una certa lentitud, amb un estil molt personal de l’autora, sembla que no passi res, en algun moment, però han passat i passen moltes coses. 

En tot cas, un altre llibre d’una autora de gruix, que mostra la solidesa d’una narradora a tenir en compte i que mereix molta més difusió, tot i que compta amb lectors i lectores fidels que després de descobrir-la l’han continuat llegint. Cal remarcar les descripcions acurades dels espais, urbans o rurals, on se situa la història, i que reflecteixen de forma precisa l’entorn i les seves característiques, amb evocacions sensorials lligades a olors, sabors o sons, i que enriqueixen el pes literari de la narració.

GONZÁLEZ LEDESMA I EL POBLE-SEC

M'he assabentat fa poca estona de la mort de l'escriptor González Ledesma, tan vinculat al nostre barri.

Em queda el consol de pensar que al menys va poder gaudir de l'homenatge que li vam dedicar l'any 2009, amb motiu de la col·locació d'una placa a la casa del carrer Tapioles on va viure.

Vaig tenir el goig que uns anys abans presentés, a la Biblioteca, el meu llibre de poemes Carrers i camins.

Venia sempre que se'l cridava i se li demanava col·laboració amb el que fos, relacionat amb el Poble-sec.

Li he dedicat moltes entrades, tant en aquest blog com a La Panxa del Bou. Tot i que tenia una edat avançada i sabíem que no estava gaire bé, la mort sempre trasbalsa.  

Fa anys, uns quants, vaig insistir sense èxit en què el Poble-sec mereixia una segona biblioteca que portés el seu nom i que podria tenir espais dedicats a la novel·la popular i a la novel·la negra.

Tinc elaborat un itinerari literari a l'entorn dels seus llibres, en els quals gairebé sempre evoca el nostre barri.

Descansi en pau.

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2009/07/homenatge-gonzalez-ledesma.html

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2009/07/homenatge-merescut-gonzalez-ledesma.html

http://gonzalezledesma.blogspot.com.es/2005/05/francisco-gonzlez-ledesma-el-poble-sec.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2010/11/el-molino-literari.html

GRAN ÈXIT DE LA XERRADA SOBRE CRÒNICA NEGRA

La xerrada sobre crònica negra relacionada amb el barri va comptar amb una gran assistència de públic, vam tenir l'honor d'estrenar les noves cadires de la biblioteca i encara en vam haver d'anar a buscar unes quantes més. En aquest blog aniré explicant alguns dels casos que vaig comentar durant la xerrada.

L'amable i eficient gent de EL3 ha escrit una crònica, amb imatges incloses, que podeu trobar en aquest enllaç:

Júlia Costa repassa la crònica negra del Poble-sec dels segles XIX i XX

Entre els assistents hi havia el periodista i escriptor Santiago Tarín, cosa que a la gent de CERHISEC ens va fer molta il·lusió car és un dels especialistes en el tema i al seu pare, que va ser director de Ràdio Barcelona i també un gran periodista, a més d'haver viscut al Poble-sec i estimat el barri, li vam dedicar fa algun temps una xerrada.

Dilluns hi ha de nou xerrada a la Biblioteca, no la fa CERHISEC però sí gent experta en el tema del Paral·lel i pot ser molt interessant:

Per cert, donem una vegada més les gràcies a la gent de la Biblioteca pel seu acolliment, les facilitats que ens donen, la posta a punt de materials com el projector i la seva paciència quan, de vegades, acabem una mica tard!

JAUME PASSARELL, EL PARAL·LEL I EL POBLE-SEC

Vaig anar a la Setmana del Llibre en Català, que, per cert, no m'agrada gens com està organitzada aquests darrers anys, amb la intenció de no comprar res. Però ves per on em vaig ensopegar amb aquest llibre, que recull articles a Mirador i d'altres publicacions del periodista Jaume Passarell.

Passarell ha estat un gran oblidat. Exiliat, va retornar a Catalunya per viure en allò que en deien l'exili interior, però el fet és que fins i tot ja amb la democràcia aquests personatges republicans menys partidistes, més moderats, contraris a la violència de la FAI, no estaven ben vistos i tampoc se'n va parlar gaire.

Per sort, els vincles de Passarell amb Badalona han fet que aquesta ciutat propiciés la recuperació d'aquest autor. Jo el cito sovint en les rutes literàries que faig pel Poble-sec pel fet que va escriure força sobre el Paral·lel i sobre el nostre barri en el qual, probablement, hi va viure en algun moment o hi va venir sovint.

No acabo d'entendre, però, el criteri que s'ha seguit en alguns aspectes de la correcció del llibre. Poble-sec ho escriuen sempre sense guionet i el nom de Rusiñol l'he vist escrit com Rossinyol quan fa anys es va decidir que es respectaria el cognom tal i com l'escrivia el personatge. Sobre el guionet ja n'he parlat i escrit darrerament, així que res més a afegir.

Més enllà d'aquestes petiteses d'estil el llibre és una delícia, ens acosta a aquells anys eufòrics d'abans de la guerra civil. Passarell és un home amb humor i ironia a l'hora d'escriure, com ho van ser Feliu Elies o els mateixos Tísner i Calders. Com ells, va ser també ninotaire, dibuixant, pintor. No a tothom, avui que hi torna a haver una certa mitificació d'aquell anarquisme arrauxat, li agradaran segons quines constatacions de la realitat revolucionària. En tot cas, convé acostar-nos a opinions com les de Passarell, que va viure de primera mà l'increment de la bogeria i en va patir les conseqüències.

Hi ha, al llibre, uns quants articles sobre el Paral·lel i un dedicat sencer al nostre barri que evoca tal i com eren els nostres carrers i la nostra gent abans de la tràgica guerra: Quiet, arraulit de fred a l'hivern; amic de divertir-se a l'estiu; menestral i assenyat. Heus ací el Poble-sec...

Escriuré i parlaré més sobre els articles de Passarell, aquí podeu veure un vídeo d'una presentació del llibre feta a Badalona per Valentí Soler, poeta i escriptor, que n'ha tingut cura. L'editorial és A contravent, una editorial que ens està donant moltes sorpreses agradables darrerament. 

LA CENDRA DELS ANYS a SANT ANTONI, el barri del mercat

Pels qui no vau podeu venir a la presentació del Poble-sec o per aquells que volgueu assistir a un acte literàri i fer tertúlia, dimarts nova presentació de 'La cendra dels anys' al nostre barri veí i comercial, SANT ANTONI!!!


Presentat per l'escriptora MARIA CARME ROCA!!! 

Presentació del darrer llibre de Miquel Giménez, al Centre Cívic

Crec que, tot i que molts veïns marxin del Poble-sec en algun moment, sovint a causa d'una millora econòmica i social o per circumstàncies diverses, sempre recorden el nostre barri. De vegades fins i tot l'idealitzen, en el record, però el cert és que quelcom entranyable i diferent els empeny a no oblidar. El barri esdevé una mena d'enganyós paradís perdut, lligat al passat, un passat imprecís, ja que aquest sentiment l'he trobat en persones molt grans i també en persones relativament joves, més joves que no pas jo.

Un d'aquests antics poble-sequins que recentment ha recollit els seus records en una publicació ha estat el periodista Miquel Giménez.  Giménez ha fet molts coses a molts mitjans però la gent el reconeix des que el veu per televisió, com sol passar. Es va parlar molt de Bassas i l'afer amb Catalunya Ràdio però Giménez va passar per un cert tràngol a COM ràdio en veure cancel·lat un programa per a les escoles que va durar tres anys, molt interessant i innovador, amb participació directa de l'alumnat. La cosa devia ser seriosa, ja que el periodista va abandonar el mitjà, en el qual feia tretze anys que treballava. Professors i pedagogs van protestar però, com sol passar, aquestes protestes serioses troben poc ressò i tenen pocs efectes molt sovint.

Giménez és una persona brillant, simpàtica i generosa, que aquesta tarda ha presentat al barri el seu darrer llibre, El dia que Daviv Niven va venir a esmorzar al Poble-sec. Niven va esmorzar a casa d'ell quan era petit, la connexió va venir del fet que el pare de Giménez era cambrer i, per a més detalls, haureu de llegir el llibre, és clar. El periodista va viure al barri fins als onze o dotze anys i va estudiar a la inefable Acadèmia del Carme, com tants altres veïns de l'entorn. No ha oblidat el Poble-sec i ha acceptat la proposta de CERHISEC de venir algun dimarts, en un futur proper, a explicar-nos molts d'aquests records en una xerrada de les nostres.

El llibre li ha presentat la mateixa Maña, amb qui té una bona amistat, i la conversa ha estat emotiva, divertida i brillant. Ha presentat l'acte el nostre Amadeu Quintana. Una molt bona estona, doncs, per a una tarda de dissabte, unes d'aquestes tardes de dissabte del Centre Cívic, tan reeixides, vaja.

Per cert, dimarts, dia 29 de març toca xerrada de CERHISEC, aquesta vegada dedicada a la Salseta del Poble-sec, amb assistència d'alguns dels seus músics. No us ho perdeu!!! Com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, a dos quarts de vuit del vespre!!!

Fragments literaris (1)

Las calles de Salvá y del Rosal, en el Pueblo Sec barcelonés, están separadas, cuando nacen en la línea del Paralelo, por un par de edificios y un solo centro cívio que además es uno de los vestigios del pasado más importantes de Europa: el Molino. Mezcla de cabaret, café concert, nido de poetas en rigurosa descomposición, lonja de contratación de granos al mayor, aceros de Avilés, tabaco de comiso, coches usados y señoritas en situación de prestar servicio...

El Molino, con sus aspas eternamente inmóviles y su escenario que segurament es el más pequeño del mundo, perteneció también al universo de Méndez, que muchos años antes había prestado eficacísimos servicios de viglancia en él...

El público (del Molino) había cambiado, se manipulaba en solitario (o sea, que no tenía el menor interés en ayudar al prójimo), bebía auténtico Codorniu cava y pagaba al menor requerimiento de los camareros, es decir, era un público carente de emociones, un público que no valía ya tanto la pena. Pero Méndez recordaba muy bien los cuplés de Bella Dorita, que llevaba en su boca la historia del Paralelo, su boca grande, su voz pastosa, que arrastraba en su profundidad toda la alegría y toda la muerte de la noche y de la juventud que pasa (ha venido el electricista/a mirarme el contador/y me ha dicho que lo tengo/muy requtesuperior/sólo le encuentra un defecto/que es muy fácil remediarlo/un agujerito en medio/pero que él puede taparlo). O la despedida de Johnson, hombre –se decía- de varios sexos, rey del Molino soy, llevando el pasado en su mirada perdida...

Recordaba también los primeros tiempos de Escamillo, que un día fue joven y tuvo un chorrro de voz y unos ojos que miraban al cielo, hasta que la profundidad del pequeño escenario lo devoró, lo hizo suyo y del tiempo que no vuelve...

Y la canción canalla de las chicas del conjunto, canción que subía con la luz hasta el humo azul del último palco (la banana pa comerla/hay que quitarle la piel/si usté quiere se la pelo/y se la come después). Y el can-can, apenas tolerado, aquellos años, por la censura oficial, mujeres que enseñaban piernas e interioridades de salón privé; y Lidia, la compalera de Johnson, desvaneciéndose en el vacío, tragada por las noches sin historia; y los muslos de Mary Mont, y el silencio sideral de la calle, cuando el Molino se había cerrado, cuando por el Paralelo ya no pasaba ni un tranvía y en la confluencia de Rosal y Salvá sólo quiedaban tres cosas: la soledad de la noche, una vieja en busca de un portal para quemar su último pitillo y una muchacha en busca de un cliente para quemar su última esperanza...

En los buenos tiempos de Méndez, cuando el Paralelo –a pesar de la gran miseria colectiva del barrio- era una fiesta, se desarrollaba ante el Molino, en la pequeña plaza frontera, un activísimo comercio indígena: melones y sandías en verano, café o achicoria calientes, servidos en carritos ambulantes, durante el invierno. En otoño se asentaban las castañeras y en primavera Méndez se situaba allí para ver florecer las niñas que estrenaban culo y a los poetas de mirada perdida que estaban a punto de estrenar inspiración urbana. Parte del activísimo comercio, aunque éste sólo para iniciados, se desarrolló hasta su desaparición en un chiringuito donde los tranviarios tomaban entre dos luces el primer brebaje de la mañana y donde los cobradores a domicilio se derrumbaban a veces, pensando si tabién había que subir escaleras para llegar al paraíso prometido. La zona de El Molino estaba entonces llena de cafés con clientela a toda prueba (El Rosales, El Español), y de cabarets para hombres audaces (El Sevilla, el Bataclán), pero ahora esos grandes templos de la convivencia ya no existían. Habían sido substituïdos por casas de muebles a plazos y por exposiciones de cocinas todo comprendido, donde una buena esposa tendría el trabajo tan fácil que hasta le quedaría tiempo para ser infiel...

(Méndez recorda el Paral·lel des del cafè del Condal, mentre espera un home)

...los mismos plátanos de sombra que había conocido en suniñez, las mismas aceras gastadas, el mismo adoquinado que había servido para levantar barricadas en julio del 36. Aquella part de la avenida no había cambiado tanto, después de todo, aunque el pequeño café donde ahora estaba Méndez ya no era el café de otro tiempo, lleno entonces de gente solvente y conocida, de empleados que cobraban una vez a la semana y de gloriosas matronas que fornicaban una vez al mes. Tampoco el cine Condal era el de antes, selecto cine de familias al que éstas acudían en comitiva los sábados por la noche, con la cena, la gaseosa, el bicarbonato para la suegra y los pañales para el niño, en plan todo comprendido. Del interior del cine eran barridos cada mañana tantos capazos de cáscaras de cacahuete y avellanas que el vecino floricultor Barril podía preparar con ellos una tierra de abono tan magnífica que hubiese merecido ser exportada a todos los país del hoy Mercado Común. Ahora el Condal era alternativamente cine o teatro, había encogido, o tenía pulgas de plantilla, no suscitaba entusiasmos familiares ni había vuelto a contribuir, que se supiera, al auge de la agricultura nacional. Ni siquiera el señor Barril existía...

Aquests fragments pertanyen al llibre La dama de Cachemira, de l'escriptor Francisco González Ledesma. Tracta d'un paisatge que encara podem retrobar, excepció feta del Molino, ja que encara no se sap el seu futur, si és que en té. Des d'aquí, també, incidir en la campanya per la seva rehabilitació i recordar que el cafè del Condal sembla haver recuperat una mica les variedades, amb l'actuació de diferents cantants els dissabtes a la nit.

Els més grans segurament tenen present encara, com jo mateixa, aquell floricultor veí del cinema Condal i aquells vespres familiars davant de la seva vella pantalla. Les característiques del Poble-sec i el fet que no ens ensenyessin a estimar el barri, a causa de la seva humiltat, han propiciat que moltes persones, en prosperar economicament i social, l'abandonessin, encara que, ben segur, el conserven, com aquest escriptor, en els seus records més entranyables. Per cert, les aspes immòbils del Molino van girar un temps, durant els vuitanta, en un intent de recuperació del teatre i del Paral·lel, que ara ja és història.