dissabte, 9 de juliol de 2016

LA FESTA MAJOR I EL TEMPS QUE TOT HO CANVIA


Torna la Festa Major, al barri. Les festes majors del nostre temps ja no són el que havien estat però es mantenen ja que la gresca és molt del gust de la majoria i també són necessàries celebracions que trenquin amb la monotonia de les hores quotidianes. Tothom va molt atrafegat avui i al meu barri es fa difícil pensar en què es tornés a una participació massiva dels veïns que propiciés coses com ara el guarniment de carrers, activitat aquesta que al nostre barri no es va acabar de consolidar mai del tot. 

Aquí podeu llegir totes les activitats. Tot canvia i els qui som grandets sempre enyorem passats esplèndids quue no van existir mai. Diria que som en una època d'entusiasmes una mica caòtics, en tots els camps, també en el festiu. Tot està per fer i tot és possible, va escriure Martí i Pol, un poeta avui una mica bandejat, que alguns elitistes critiquen. Lluís Llach, l'incombustible, va posar música als versos. Potser al país hi ha un excés de literatura, ahir mateix escoltava el senyor Mas tornar a allò del vaixell i d'Ítaca. Realment volem tornar a Ítaca? A fer què? A barallar-nos amb els pretendents de Penèlope? Potser al capdavall un futur amb Nausica seria molt mes recomanable, posats a fer paral·lelismes intel·lectuals i poètics.

Les festes majors de barri acostumen a agradar poc la gent que treballa i no pot dormir gràcies a aquests altaveus del nostre temps, excessivament potents, Quan jo era petita, al desaparegut teatre de les Cotxeres, assajava a l'estiu una bona orquestra de les d'aleshores, fins a casa meva, al carrer de Blasco de Garay, arribaven les melodies suaus i agradables, molt ben interpretades, d'aquells ballables incombustibles de l'època. Una part del barri va patir o gaudir durant un temps del soroll que arribava des del bonic teatre a l'aire lliure del desaparegut Parc d'Atraccions. 

Des dels darreres de casa, aleshores, es veia el Paral·lel, fins que ens van fer aquest horrible i una mica sinistre Hotel Meló que ara té una part ocupada de forma discreta, al menys si jutjo pel que es percep de portes enfora, que no he trobat gaire informació al respecte. Quan jo era molt, molt petita, a la cantonada amb Campo Sagrado hi havia una mena de casa de pagès, en dèiem la Casa de la Palla. De vegades no sé si recordo coses o si les he somniat o me les he inventat. Per un efecte òptic, en tancar els porticons de forma adient, és veien a les parets de la cambra dels pares les ombres invertides de la gent que caminava pel Paralelo, així vaig descobrir això de la cambra fosca i els seus efectes.

Bé, a gaudir de la festa doncs, aquesta any el pregó no el fa cap actor ni actriu, escriptor ni restaurador, el fa la Pepi Dominguez, llevadora del Cap Les Hortes, una gran persona. Entre tantes activitats segur que en trobem mitja dotzena que ens fan el pes i si a prop de casa tenim un excés de soroll, paciència, a patir, que són dos dies, i tot passa i després ve el llarg i feixuc agost, ja que la roda del temps no s'atura mai i com em va dir una amiga, el temps no passa, som nosaltres qui passem.

1 comentari:

Tot Barcelona ha dit...

Sigo pensando la máxima que he puesto en la portada superior de Tot. Creemos que cambia la vida y los que cambiamos somos nosostros.
Lo que antes era un modo de distracción, hoy no es más que otro pasatiempo lúdico festivo que ha pasado a engrosar las innumerables festividades con las que cuenta nuestra sociedad, fines de semana incluidos.
La espera anual de la kermese, los autos de choque, la tómbola, el Tio Vivo y la manzana quemada ha perdido toda función en una sociedad que cada vez dedica más tiempo al entretenimiento.
No nos deba de extrañar, entonces, que cada vez sea más complejo buscar complicidades entre la población del barrio para gozar de una Fiesta Mayor. Gracia y Sants la mantienen, pero cada año con menor número de calles engalanadas.
Salut