dissabte, 10 de setembre de 2016

EL CONDAL, UNA INSTITUCIÓ POPULAR, I LA SEVA REENCARNACIÓ ACTUAL

Resultat d'imatges de CINE CONDAL PARALELO

El cinema del barri


Tenia un cert alè de barraca de fira
I un vell sostre pintat amb quadrets de colors.
Passava un aire fresc que feia olor de flors.
S’esmunyia algun gat per sota la cadira.


Viatges i misteris a sis rals la butaca.
Avui una de riure, demà una de plorar.
Comentaris d’escola, mentre que el berenar
Es feia llarg de pa i curt de xocolata.


Una fira de somnis de diumenge a la tarda,
Amb herois alts i rossos que no morien mai,
Amb paisatges pintats i música de ball.


Un món arrecerat, una nova rondalla,
Passions poc arriscades i una almosta d’esglai.
Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.


Júlia Costa, Indrets i camins

Tampoco el cine Condal era el de antes, selecto cine de familias al que éstas acudían en comitiva los sábados por la noche, con la cena, la gaseosa, el bicarbonato para la suegra y los pañales para el niño, en plan todo comprendido. Del interior del cine eran barridos cada mañana tantos capazos de cáscaras de cacahuete y avellanas que el vecino floricultor Barril podía preparar con ellos una tierra de abono tan magnífica que hubiese merecido ser exportada a todos los país del hoy Mercado Común. Ahora el Condal era alternativamente cine o teatro, había encogido, o tenía pulgas de plantilla, no suscitaba entusiasmos familiares ni había vuelto a contribuir, que se supiera, al auge de la agricultura nacional. Ni siquiera el señor Barril existía...

González Ledesma, 'La dama de Cachemira)



Quan era petita el meu cinema de referència era el Condal. El meu pare treballava de forner, en un forn de Sarrià i, a més a més, tenia una altra feina d'oficina a les tardes, a la qual anava, fins i tot, els dissabtes. Hores d'ara em costa d'entendre com la gent d'abans podia treballar tant, tantes hores, en tan males condicions i sense dormir gaire. El divendres es feia pa doble ja que el diumenge era l'únic dia en què els forns tancaven i entrava abans a treballar, dormia quan podia, de dia, és clar. Tot plegat propiciava que no sembléssim una família convencional, el poc lleure del qual disposava l'havia de dedicar a dormir i poca cosa més. 

Com que el pare els divendres se n'anava abans a treballar, cap a les sis de la tarda, la meva mare, el meu germà i jo, acostumàvem a anar aquest dia de la setmana al cinema, a algun del barri però, si podia ser, al Condal, el que estava més a la vora de casa. El papa era poc aficionat al cinema i jo crec que era, més que res, perquè allà s'adormia sense remei. Al cinema Condal i a la majoria de cines de barri feien la vista grossa amb allò de les pel·lícules aptes o no aptes, tan sols recordo alguna ocasió en la qual a la taquilla li havien dit a la mare que aquell dia no podia ser ja que passaria un inspector. Això, però, s'esdevenia molt de tant en tant.

Jo recordo encara el Condal com es veu en aquests fotografia de primers del segle XX. M'imagino que algun arranjament hi devien haver fet però poca cosa. El sostre era pintat de quadrets de colors i a dalt de l'escenari, cal pensar que havia estat un teatre, hi havia dibuixats una mena de personatges grotescos que devien fer al·lusió a les arts escèniques. Anàvem a preferència, hi havia un amfiteatre més barat. La mare es posava tocant al passadís, amb nosaltres al costat, calia muntar barreres adients en contra dels grapejadors, que eren molts i habituals, tant al cinema com als transports públics o a qualsevol aglomeració. Avui hi hauria grans escàndols si tots aquells tocaments s'esdevinguessin amb tanta facilitat, així com si des de les obres en construcció els paletes actuals amollessin tantes barbaritats com ens havíem d'escoltar en aquells anys les jovenetes i les adolescents. I amb tants paletes forasters com hi ha em temo que la cosa propiciaria molts penjaments amb tints racistes i tot.

El cinema feia una olor especial, de desinfectant, tirant a llimona, a mi, aleshores, aquella olor m'agradava i tot. Hi havia gats que passaven per sota dels seients i s'hi menjava de tot, sobretot durant una època, cacauets. Després es va passar a les pipes. No crec que en aquells anys hi hagués calefacció a l'hivern i, evidentment, no hi havia refrigeració a l'estiu, cosa d'agrair ja que en aquest tema s'ha arribat a extrems exagerats i absurds. A l'estiu obrien unes portes que donaven al negoci de jardineria del senyor Barril i passava una fresqueta agradable, arribava a la sala una mena d'olor d'horts i de terra mullada, evocador de paisatges rurals i horts familiars. Als lavabos hi havia una senyora que en tenia cura i li donaves una propineta ben modesta per la tasca, sempre estaven molt nets, que jo recordi.

Per motius d'horari arribàvem al cine quan alguna de les pel·lícules ja estava començada, però això era habitual, la gent hi anava quan podia. Aleshores vèiem el que quedava, el Nodo inefable, l'altre pel·lícula del programa doble, sencera, i ens tornàvem a quedar a veure la primera de dalt a baix. Pel mig feien un descans i podies anar al bar a comprar-te caramels dàrling, tenien aleshores aquells caramels un gust especial que no he tornat a recuperar encara que hi ha productes que se'ls assemblen. Els anuncis que es passaven eren de foto fixa, la majoria feien referència a establiments del barri o de les rodalies.

En el descanso era habitual que trobéssim amiguets i amiguetes de l'escola i jugaàvem a córrer per passadissos i llotges, les mares també trobaven conegudes i la feien petar. A aquella hora de la tarda-vespre hi havia més mares que pares, la majoria dels quals estaven treballant. Quan sortíem del cinema anàvem cap a casa i de vegades ni tan sols ens havíem emportat la clau de l'escala, així que la mare picava de mans i venia el sereno o el vigilant, sempre em confonc, i ens obria i fins i tot ens donava una mena de candeleta per pujar l'escala amb una mica de llum.

Les pel·lícules de la setmana es promocionaven en els famosos quadros, fotografies que posaven en una mena d'aparadors i que els dilluns ja anàvem a contemplar. Les pel·lícules es tallaven de tant en tant, provocant xiulets i aldarulls, i per això et trobaves escenes que no acabaven de lligar. Les veus del doblatge eren les mateixes que les de la ràdio i ens encantaven. Si el programa del Condal no ens acabava de fer el pes anàvem a l'Amèrìca, al Mistral, però mai molt més lluny. A l'escola es comentaven molt les pel·lícules que havíem vist, eren un gran tema de conversa i propiciaven la cohesió social acadèmica. 

Recordo un dia en què, en sortir del cinema, ens vam trobar amb què havien posat un enllumenat nou al Paralelo, semblava que fos de dia, comparat amb la foscor anterior. El Paralelo dels seixanta encara era molt viu i sorollós però la gent gran deia que no tenia res a veure amb el d'abans tot i que em temo que en el record hi comptaven moltes coses i moltes idealitzacions lligades a la seva joventut i fins i tot al trasbals que havia representat la guerra.

Els dies de festa no anàvem mai al cine. Quan vaig començar a sortir amb amiguetes sí que hi havia anat en alguna ocasió però no m'agradava, hi havia un excés de gent i de gresca. Avui, per sort, malgrat els canvis, tenim el Condal encara a tocar de casa, ara es un teatre amb una programació variada, comercial, interessant. Aquest setembre han estrenat una obra divertida i cotemporània, escrita per un Gómez i un Sánchez, en català i que ens parla del present i de les dèries que ens acomboien, Avui no sopem. El que no m'agrada és el cartell amb el qual han publicitat la representació, una mica exagerat i que fa pensar en què és una ximpleria quan el text té moltes lectures, en podeu llegir un comentari més extens aquí.

Resultat d'imatges de Avui no sopem

Avui no sopem compta amb un equip excel·lent, hi surt la Maife Gil, honorable filla de Paquita Ferrándiz, una gran actriu, encisadora i brillant, tot i que avui sembla que d'actrius antigues tan sols hagi existit la Xirgu i a tot estirar, encara viva, l'Espert. Maife Gil i tantes altres han estat molt mal aprofitades pels directors nostrats, joves i vells. Jo la recordo en molts papers però sobretot fent de Caterina, en una versió del Cafè de la Marina que van emetre en aquella televisió mítica del passat, amb Ovidi Montllor fent de partenaire, el Garsaball fent de Luard, el gran Borràs fent de pare, i tot un equip de primera al volt, és la millor versió de l'obra que he pogut veure en la meva vida, tot i que al Romea, anys despres, en vaig veure una amb la Sansa i el Torrents que estava prou bé i en la qual Borrà havia passat a fer de Luard. 

Després n'he vist d'una mica infumables i amb pretensions excessives i actors totalement inadequats. En una ocasió vaig escoltar Carme Sansa recitant per la ràdio el famós monòleg en el qual la Caterina comenta el desig de la germana de tenir un fill, parlant, de fet, d'ella mateixa i del que li ha esdevingut i em vaig emocionar. 

Sí, sí, jo també mitifico el passat, però és que a cada bugada perdem un llençol. Però cal valorar el present i la sort de tenir, encara, al Paral·lel/Paralelo uns quants teatres en actiu i ben vius, cal anar-hi i donar suport al gènere o als gèneres.

Per cert, Paquita Ferrándiz era germana del dibuixant i pintor Joan Ferrándiz, és un goig tornar a veure editats i modernitzats aquells inoblidables contes de la meva infantesa dibuixats per ell, complementats amb coses com ara puzzles, recomanables per a iaies nostàlgiques i, a més a més, he de dir que els nens i nenes d'avui hi xalen molt.

Constato que ja he escrit en d'altres ocasions sobre el Condal però crec que està bé tornar-lo a recordar i reivindicar-lo de tant en tant.

1 comentari:

Tot Barcelona ha dit...

De pequeño no entré jamás. Fue de adulto y ya casado.
Me vienen también a la memoria el América y el Avenida, también en el Paral lel.
Un abrazo