divendres, 20 d’octubre del 2017

CAN LUMIÈRE DE LA RONDA, RETRATS I RETRATATS

Resultat d'imatges de fotografia lumiere ronda

L'estrena d'un documental que no em penso perdre sobre els germans Lumière m'ha evocat l'emblemàtic establiment dedicat al retrat que vam tenir durant anys, no sé quants, a la Ronda de Sant Pau, 61. M'estranya que no s'hagi escrit més sobre aquell lloc, jo ho he fet, de passada, en alguna ocasió. Potser la inauguració propera -o no tant- del renovat Mercat de Sant Antoni podria ser una bona ocasió per endegar algun tipus d'exposició dedicada a aquells retratistes.
la mare, de petitona

Quan jo era petita el lloc, que ignoro quan es devia obrir, era ja un mite. A Can Lumière, que era com en deia tothom, sempre quedaves bé. Això sí, el preu era més car que el d'altres retratistes. Potser per això les meves fotografies de la Comunió no me les van fer allà sinó en un altre establiment del carrer Nou, en aquella època hi havia un munt de negocis semblants.

Explicaven a casa que els meus avis materns, a la foto de casats, van quedar tan bé que els van posar a l'aparador, això va propiciar que gent coneguda i saludada s'assabentés del casament. En aquella època els drets d'imatge eren força lliures i no crec que a ningú li sabés greu contemplar-se a l'aparador del retratista.
el iaio, de jove

En aquestes botigues virtuals on venen de tot hi ha fotografies antigues fetes a Can Lumière, de persones que per motius diversos han passat a l'oblit, famílies, noies, nois, criatures. Quan ja la fotografia havia fet un tomb, s'havia democratitzat i gairebé tothom tenia màquina de retratar, Can Lumière encara existia i tenia el mateix aspecte de sempre. En una ocasió hi vaig anar, amb la meva filla adolescent, devia ser a finals dels vuitanta, i es va sorprendre amb aquell estudi del subsòl, pel qual no semblava haver passat el temps, com si els anys haguessin quedat fixats en algun moment de l'antigor.

La part de dalt, on pagaves, tenia ja un aspectes més actual. Però baixar a l'estudi era un viatge breu en el  temps. Fins i tot el retratista semblava intemporal, immortal, misteriós i enigmàtic. És ben cert que allà sempre quedaves bé, tenien ofici. D'un dia per l'altre, sense avís previ ni protestes de ningú, la botigueta es va transformar en un lloc de venda de maquinària, d'una cadena. Veig, a les propagandes de l'època dels retratistes, que el propietari es deia Ángel López, per cert.

FOTO STUDIO LUMIERE, BARCELONA (Fotografía Antigua - Cartes de Visite)
Al carrer Fontanella cantonada Via Laietana també hi havia hagut un establiment de fotografia que semblava resistir el pas del temps, però el temps és un corruptor implacable i ara hi venen bosses de mà o qui sap què, ja que tot canvia amb una velocitat de vertigen. Allà devien ser especialistes en aquestes orles que es fan o es feien els professionals quan acabaven les carreres. A l'aparador en tenien de l'any de la picor. Una amiga sempre m'explicava que un dels llicenciats en alguna cosa era parent seu, es reconeixia amb facilitat, ja que era albí.

Quan vaig acabar el Batxillerat Elemental me'n vaig fer unes de carnet lamentables, barates, no sé si a un fotomaton, i la meva mare em va donar diners i em va insistir en què anés al Lumière. Així ho vaig fer i encara són aquelles petites fotos de les millors que m'han fet mai. Les parelles es feien fotografies d'estudi per dur a la cartera, quan els xicots anaven a fer el servei militar, si festejaven, s'intercanviaven fotos amb la nòvia. Algunes d'aquelles fotos es retocaven de forma acurada, estil artistes de cinema. 
Resultat d'imatges de Lumiere ronda san pablo
Cada vegada que passo pel carrer Parlament, cap a la Ronda, encara més si és estiu i m'he empassat una orxata a la resistent orxateria Sirvent, recordo Can Lumière i el seu estudi. S'havia d'haver conservat tal com era però tot és molt car de conservar. Suposo que devien tenir algun tipus de fons, ignoro com van anar el seu principi i el seu final. Avui passes per qualsevol lloc i ja no hi ha el que hi havia fa, com qui diu, quatre dies. O així m'ho sembla. Tot i que potser ha passat sempre, ni que fos a una velocitat més moderada, la gent gran del meu temps jove evocava tota mena d'establiments i paisatges perduts, a Barcelona. La revista Destino sovint es queixava dels canvis apressats, absurds, de la manca de cura vers el passat que tenia la modernitat galopant dels seixanta. 

Si fóssim immortals la majoria dels canvis no ens preocuparien, passa quan ets jove, gairebé t'agraden, els canvis en l'entorn. L'imaginari sentimental és encara molt tendre. Després et tornes nostàlgica i melangiosa però tot se supera, al capdavall les pèrdues més lamentables són les humanes i aquestes, ai, són irreversibles del tot. 
Edifici del Cine Lumiere Actualitat.jpg
El nom de Lumière es va fer servir per a establiments i per a cinemes, com ara un que hi va haver a Bellvitge, l'edifici del qual, gràcies a la casualitat, es conserva. De moment. No hi fa res que un edifici tingui, segons els experts o els historiadors, un valor determinat. Jo valoro avui els llocs segons els seus lligams amb la meva biografia particular, la veritat. Quan escolto algú dir que un edifici o un objecte o el que sigui que per a mi té un valor sentimental és lleig o no val res o no pertany a cap estil definit se'm posen els pèls de punta.


10 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

El último propietario, por cierto, nos hizo la foto de bodas en el subsuelo, con aquella máquina antigua (tenía dos) donde el tiempo se había detenido, no se jubiló allí. De allí marchó porque la tecnología le jugó una mala pasada y las ventas le cayeron en picado.
Se jubilo en una pequeña parada de frutas y verduras en el Antiguo Mercado de Sant Antoni, donde le solía ir a comprar. Le pregunté por las máquinas y me dijo que se las había vendido a un coleccionista francés.

Una abraçada.

Júlia ha dit...

Oh, no lo sabía, el tema de las fotos cambió tanto... Una lástima que hayan ido a parar a Francia.

Josep Fabra ha dit...

Es veritat: l'últim propietari del Lumière va acabar en una parada del mercat de Sant Antoni. El que no sabia era la destinació final d'aquelles velles màquines de retratar.

Júlia ha dit...

Dons, mireu, fins ara no sabia això de la parada, quantes històries per explicar queden al món, al món proper!!!

Maria JOse ha dit...

Gracias por esta entrada. YO pasé muchas tardes de mi infancia en Can Lumiere, Angel López era mi abuelo. Y el último propietario que mencionáis, Eugenio López, mi tío.
Muchas gracias
María José Pareja López

Júlia ha dit...

María José, encantada de qué te haya gustado la entrada, creo que mucha gente tiene recuerdos de aquel local y de las buenas fotos que hicieron siempre.

Francisco bellver pavia ha dit...

Muchas gracias Maria José.
Mis abuelos paternos fueron fotografiados allí en 1926. Solo tengo esa fotografía de ellos.
Saludos
Un abrazo
Francisco Bellver Pavia
Valencia

Patrick ha dit...

Hola
Encontré ayer en el mercadillo de Reus un bonito retrato de niña de comunión hecho por el estudio, foto pegada en una cartulina ilustrada por un Cristo, doblada y protegida por papel cristal.Lo que me llevó a buscar y encontrar este blog.
María José, ¿tendrías documentaciőn sobre el estudio? Fotos, papeles... y capaz de contar algo sobre su historia?
Yo formo parte de un club importante en Francia sobre fotografía e historia, Club Niépce-lumière que podrás encontrar en la web facilmente.
Acabo de publicar un librito sobre un fabricante español de cámaras en París, Marco Mendoza con este Club.
De tener documentación sería interesante redactar un artículo sobre el estudio en la revista trimestral Res Photographica.
Un cordial saludo
Patrick

Júlia ha dit...

Hola, Patrick,
gracias por el comentario, contesto a tu email por correo.

Saludos

Patrick ha dit...

Hola a todos y a María José en particular,

Si por acaso vuelves a visitar este blogg y te enteras de mi post, te dejo mi "emilio"
patfourneret [arrobas]gmail.com
Un cordial saludo
Patrick