ENTREPANS I MATAQUINTOS

Quan era petita, com és lògic, molts indrets del Paralelo eren per a mi llocs mítics i misteriosos. Per altra banda, a casa meva, no s'hauria esmerçat ni una pesseta en menjar o beure fora de casa, en aquells anys. Com a fet extraordinari recordo que un cop l'any, per les vacances, els meus pares anaven a veure revista, al Molino o al Apolo. A mi allò m'incomodava, a causa de l'inevitable pes educatiu de la moral vigent, i em semblava contradictori amb el fet de què, en general, la família anés a missa els diumenges.

Un dels llocs als quals m'hauria agradat entrar era a les atraccions mítiques de l'Apolo, de les quals tan sols podia contemplar l'entrada a la gruta misteriosa i con en sortien de sufocades les parelles festejadores. L'opinió familiar era que aquelles foscors eren perilloses per a la moral, el mateix que ho eren els banys de mar quan els xicots intentaven ensenyar a nedar a les noies.

Un altre lloc interessant era la Bodega, de la qual tan sols podia contemplar els famosos entrepans amuntegats al taulell, mentre m'arribava la música de cançons diverses, jotes aragoneses i cobles andaluses, sobretot. Allà hi actuaven artistes en decadència però també hi sortien a actuar joves espontanis. La dona d'un meu cosí, d'origen andalús, més gran que jo i molt ben plantada, em va explicar que un dia, de joveneta, hi va anar amb unes amigues i va gosar sortir a cantar. Va tenir un gran èxit i sembla que fins i tot li van oferir feina. El fet és que cantava molt bé. Però a casa seva, com a tantes altres cases sense relacions professionals amb la faràndula, aquella activitat era considerada altament escandalosa i no calia ni pensar en iniciar una carrera artística, a partir d'aquells èxits.

Fa molts anys vaig conèixer una mestra així mateix més gran que jo, que  durant els anys de la postguerra havia estat interna en una escola  religiosa de Lleida. En un festival escolar, quan era una pre-adolescent, es veu que va cantar tan bé no sé quines cançonetes castellanes que un senyor relacionat amb el món de l'espectacle la volia fer actuar, no cal dir que amb intencions totalment artístiques i honestes. Malgrat que sembla que fins i tot les monges no ho veien malament, més aviat al contrari, la família no en va voler saber res. I així va acabar la seva possible carrera professional alternativa. Fent magisteri.

L'imprescindible llibre de Miquel Badenes sobre el Paral·lel, del qual tanta gent ha succionat informació, jo mateixa inclosa, explica que en un programa de la Bodega, de 1955, es poden trobar els següents entrepans, als preus que indico:

Vermut con patatas, almejas o anchoas: 2 pesetas

Vermut con navajas, gambas o mejillones: 3 pesetas

Bocadillo de fiambre: 1 peseta

Bocadillo de sardina: 2 pesetas

Bocadillo surtido: 3 pesetas

Bocadillo de jamón: 3,50 pesetas

Manzanilla con tapa: 1 peseta

Cerveza, sidra o horchata: a 5 pesetas el litro.

Semblen preus molt barats i potser ho eren. Però cal pensar en què els sous eren de misèria i que poc era molt, per a la gran majoria de la gent modesta. L'empresa es veu que guanyava diners i tot, malgrat aquells preus. A casa meva no cal dir que els homes i, sobretot, les dones, que anaven al bar, encara que fos a prendre un cafè amb llet, eren persones poc recomanables i malgastadores.

Els artistes que actuaven en aquella època avui ens poden sonar poc o gens: Mirko, La Niña de Vallecas, Julio Galindo, que va popularitzar allò de Se va a Covadonga, cançó matxacona i patxanguera que anys després va recuperar Dolores Vargas. També hi actuava Manuel de Mozos, un gran rapsode, molt popular, Pedro de Pamplona, tenor navarrés, Conchita Marcos, José Luis Campoy i molts altres. Manuel Puga, el propietari, anunciava que todos los malos y buenos artistas comen opíparamente por muy poco dinero, en esta casa.

Opíparamente és un d'aquells mots castellans entranyables, que m'evoca un temps de dictats d'escola, programes de ràdio i improbables àpats extraordinaris. La ràdio feia, per cert, molta propaganda de l'Apolo i d'altres locals de la zona, així com dels cinemes de barri. Entre d'altres ofertes gastronòmiques, a la Bodega trobem la d'un quarto de pollastre amb pa i una cervesa, per un duro. 

L'escenari o tablao consistia en uns taulons que s'aguantaven damunt d'una munió de bocois. Res a dir, fa anys, a moltes escoles transicionals, havíem muntat escenaris molt més inquietants i fràgils. Més tard la cosa va millorar. Una famosa propaganda del local assegurava que allà es podia menjar, beure i fumar, per una pesseta. El pack consistia en un brioix amb mortadel·la, una cigarreta, d'aquelles tan dolentes que en deien mataquintos, i un gotet de vi.

Allò dels bocois una vegada va trontollar i l'escenari va estar a punt de fer figa. Això va fer que Puga, espantat, decidís donar d'alta els artistes i la resta de personal, a la seguretat social, i per això molts d'ells van poder cobrar amb els anys una modesta pensió, que alguns arrodonien, de més grans, amb actuacions a llocs com ara la desapareguda Bodega Bohemia.

Una propaganda més moderna, amb uns preus que ja mostren com tot s'apuja.

Una nit de 1990, a les portes de les Olimpíades que tant van sotraguejar la imatge de la ciutat decadent, es va fer una funció d'acomiadament. Era una mort anunciada, inevitable. Tot neix, creix i mor, com nosaltres mateixos, a cada bugada es perd un llençol, i tothom, per jove que sigui, tindrà algun dia nostàlgia d'un passat irrecuperable. Tot i que la gran Signoret va escriure un llibre que porta per títol La nostalgie n’est plus ce qu’elle était, jo crec que la nostàlgia continua sent sempre si fa no fa, encara que cada generació la pugui percebre d'una manera diferent.

L'altre dia mateix llegia unes declaracions recents de Penélope Cruz (quan algú és famós en algun camp es creu amb dret a opinar de tot) que deia que li feien pena els nens d'ara, jugant amb les maquinetes i els telèfons i que les criatures dels noranta, com ella, s'ho passaven d'allò més bé (!!!!!). 

Els nens d'ara, evidentment, diran el mateix d'aquí quatre dies. He conegut moltes generacions d'estudiants de primària, fent de mestre. En general, tinguin els anys que tinguin, i alguns que van ser pares joves ja són avis de bon veure, la gran majoria pensen que el passat era millor i que els infants del passat, sigui el passat que sigui, xalaven d'allò més. I que la nostra escola era una meravella. 

Sort que les criatures són poc crítiques amb les opinions dels adults i tenen poca capacitat de resposta i valoració, altrament em temo que ja estarien escrivint piulades diverses, fent conya de tanta opinió rància. Tan rància, que ja Plini i Ciceró opinaven coses d'aquest tipus.