LA DONA D'AVUI I ELS OBLITS IMPERCEPTIBLES

Ahir van passar per BTV un espai de l'emblemàtic programa Va passar aquí en el qual explico els orígens del nostre barri i que vaig gravar fa més d'un any. Aquests programes de divulgació barcelonina estan molt ben fets però tenen el problema de la seva brevetat. En general, a la televisió, però també a les entrevistes periodístiques, del que s'explica ens n'arriba una petita part. Però, vaja, la televisió  amolla una certa i efímera popularitat i jo també tinc la meva dosi de vanitat i m'agrada veure'm de tant en tant i que algú em digui que em va veure. La televisió i el fet de què, des de la televisió, hagis parlat d'algun tema en concret, fa que et tinguin per una experta. Pel que fa a la història del barri fa més de vint anys que fem xerrades mensuals, amb CERHISEC, sobre les quals publiquem un llibre cada any però, com que avui està de moda el barcelonisme anecdòtic i retrospectiu escolto i veig molts experts en el tema, de l'última volada, que són tinguts per uns savis en la matèria.

Mirant el programa d'ahir vaig reflexionar sobre un fet evident, i és que en els darrers anys m'ha agafat la dèria de fer números. Fins i tot en aquests programes de divulgació sobre temes de tota mena relacionats amb la ciutat, en general, hi participen més homes que no pas dones. L'oblit de les  dones en tants àmbits demana estadístiques, quan la no-paritat no respon a res. En molts casos és cosa de pensar-hi. Tinc un blog sobre història on penjo endevinalles sobre personatges del passat, en un moment concret em vaig adonar de què hi havia més homes que no pas dones, en aquells enigmes, i ara ja faig una entrada dedicada a les  dames i, una altra, als cavallers.

Pot semblar simplista proposar una cosa així, moltes vegades trobar o no trobar dones no demana res més que un petit esforç, pensar-hi, vaja. No és cert que en el passat les dones no hi fossin, quan estudiava recordo haver sentit explicar que les dones no pintaven i ara estan sortint pintores a dojo, de la mateixa qualitat -tot i que això sovint és subjectiu- que els homes. Fa uns dies comentava la biografia de Carles I, escrita per Henry Kamen, al meu altre blog. Doncs resulta que per la història de l'emperador desfilen un munt de dones interessants, poc conegudes per a la majoria de gent no experta i  les quals, a més d'exercir el poder, ni que fos per delegació, havien d'entomar parts a dojo, els quals, en moltes ocasions, els costaven la vida. 

Hi ha casos escandalosos en el tema dels premis de gruix, com ara els Nobel o el nostre Premi d'Honor, pel que fa a la diferència entre homes i dones. No crec que, en general, els premis importants siguin justos ni objectius, responen a aspectes polítics, oportunistes, a coneixences i promocions de tot tipus. Però fins i tot considerant aquestes limitacions clama al cel que et trobis amb diferències absurdes de nombre, en camps com ara l'intel·lectual, però, fins i tot, en el científic. Per compensar, en ocasions, es fan programes o s'escriuen articles sobre dones, dones escriptores, dones empresàries, dones enginyeres... Aleshores es queda bé amb poc  gasto, que deien abans. Ja n'hem parlat i després tot torna a ser com abans, més o menys. Més o menys, ep, car sóc conscient de què moltes coses han canviat en les darreres dècades. La gran revolució del nostre temps, no sagnant, en general, i que ha aconseguit resultats positius, ha estat aquest  aterratge de la dona a una certa igualtat, encara fràgil. Aquest assoliment ha anat acompanyat d'un accés generalitzat, d'homes i dones pobres, a l'educació superior, ep.

La píndola i els mètodes anticonceptius còmodes van fer molt per la dona però això del feminisme,  que no és res més que demanar la igualtat d'oportunitats i que pot tenir moltes variables i tendències, el mateix que l'anarquisme o el que sigui, ha tingut alts i baixos. Fa anys, ja en fa uns quants, les dones cremaven els sostenidors però avui aquest estri de vestir torna a ser una mena de cotilleta. Hi ha qui em diu que això del vestir no té res a veure amb el tema però jo crec que sí. Les modes còmodes responen a èpoques més lliures i l'estètica dels talons altíssims no em sembla saludable, com no m'ho sembla el culte al cos, que s'està encomanant fins i tot als noiets de les noves generacions, en lloc de desaparèixer d'una vegada. Vivim avui, amb moltes contradiccions, un increment del feminisme en ebullició.

Les generalitzacions sempre són injustes, hi ha avui molts homes explotats, de fet, les societats que oprimeixen les dones no son bones per als homes, els reclouen en apartats masculins, els porten a la guerra, els demanen mantenir famílies nombroses i els limiten la imaginació i les idees. En tot plegat també hi té un component evident la classe social, és clar. Aquí i a les antípodes. La igualtat generalitzada encara es troba a les beceroles però, com en el cas del tema de la dona, la permeabilitat social ha millorat força. Malauradament no sé si ens creiem del tot que tots som iguals. Un altre tema son els canvis en els valors lligats a una llibertat en alça. En la nostra societat ser homosexual, mare soltera o fill il·legítim avui no té cap connotació negativa, en general. Ens queda pendent el tema espinós de la prostitució, que, segons la meva opinió, és més problema per l'explotació que comporta que no pas per l'activitat en sí mateixa.

Tots i totes, incloses les persones que acaben d'arribar de tot arreu i intenten millorar la seva situació, a base de treballar en sectors als quals els qui ja bufem cullera no voldríem accedir de cap manera, encara menys amb els sous que es cobren, fent evident que la terra no es partida com un mapa mal pintat i que no som els propietaris del terreny on hem vingut a raure per casualitat genètica. Sectors com la neteja, la cura de la gent gran i malalta o, en el cas dels homes, la construcció. En el fons tot aniria bé si ens limitéssim a la  regla d'or: el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú.