PROCESSONS, FACÈCIES I SERPENTINES

Unes de les publicacions més populars, des que la reproducció fotogràfica s'ha generalitzat, son aquestes que apleguen fotografies antigues. No sempre les fotografies estan ordenades ni documentades com cal i és que, de fet, la intenció d'aquestes publicacions no va més enllà de voler mostrar-nos evocadores imatges del passat. 

Les fotografies, fins i tot les personals, si no ets molt ordenat, que no és el meu cas, en poques ocasions ens expliquen el passat de forma exacta. A tot estirar, i encara, de vegades inclouen una data, algun comentari. A les famílies, en general, es tenia algun àlbum de fotos però també moltes caixes de cartró o de llauna on s'aplegaven un munt d'imatges barrejades i de diverses procedències.

La imatge té molta força però pot resultar enganyosa. Sovint, en moltes revistes de contingut històric o, fins i tot, a programes de la televisió, s'inclouen imatges que no responen a allò que s'explica. En algun cas, per curar-se en salut, posen una noteta que diu 'imatges d'arxiu'. El text, en general, cada dia és més breu i poques vegades t'ensopegues amb descobertes que no hagis pogut trobar per la xarxa o en alguna hemeroteca virtual.

Tot això ve a tomb perquè m'he ensopegat amb imatges antigues del barri, publicades, que mostren processons, amb comentaris una mica surrealistes. I, encara més, la gent escaneja aquestes imatges i les penja a la xarxa afegint idees de collita pròpia. Fa poc, a facebook, algú en va penjar una d'aquestes on surto jo, al balcó, l'any 1956, i em vaig adonar que sabia més bé que jo mateixa el que hi feia, al balcó, aquell dia. 

La memòria és enganyosa i, a tot estirar, podem parlar de la nostra pròpia experiència. Quan jo era petita, durant els anys cinquanta del segle passat i part dels seixanta, la religió era obligatòria i aclaparadora però, com que de petit tot et sembla normal i inalterable, tampoc no era que aquella situació, als infants, ens amargués la vida.

Recordo haver anat en moltes ocasions, amb la meva mare, a veure l'ou com balla i la processó de Corpus de Barcelona. Em semblava molt lluïda però segurament en el passat, per les informacions rebudes i les imatges contemplades, encara ho havia estat més. No hi havia aquest munt de gegants d'ara, els de Barcelona, aleshores, els identificàvem amb els Reis Catòlics però ara pertanyen a una altra saga monàrquica. 

Les autoritats anaven a aquelles manifestacions, mudats i seriosos. Una vegada vaig comprovar com, de forma espontània, la gent va començar a aplaudir l'alcalde, que era el senyor Porcioles, per cert. Jo no sabia ben bé de què venia això del Corpus però  de petita no et fas gaire preguntes profundes.

Els barris feien, després, les seves processons de Corpus. La parròquia de Santa Madrona, que era la gran del barri, la feia per Sant Joan. He trobat a l'hemeroteca de la Vanguardia referències sobre aquesta processó, ja que hi havia un apartat, en alguns diaris, dedicat a aquesta mena de notícies religioses. La gent no sortia de cap de setmana, aleshores, i es bolcava en la festa, fent altars i altarets molt ben muntats a diferents espais del barri per on passava el seguici. 

Uns dies abans ja havíem anat a comprar paperets i serpentines. Les serpentines generaven tot un seguit de treballs manuals espontanis, rodetes, cucs, coses així. La gent gran d'abans, en aquells temps en els quals, a escola, es feien ben poques manualitats, tenia un gran repertori de propostes sobre les possibilitats creatives de les serpentines. Tenien uns colors molt bonics, amb el temps, com tot, van perdre pistonada i ja no presentaven la mateixa qualitat. El dia de la processó ens servien per guarnir els balcons, fer ponts entre unes cases i les altres i hi havia criatures que fins i tot recollien les que queien i encara estaven en bon estat. Als balcons es penjaven domassos que, de fet, en molts casos eren cobrellits familiars.

A les processons del barri hi anaven les nenes que havien fet la comunió aquell any, no és que fos una processó de comunions, com he llegit en algun lloc. Les nenes de les escoles hi participàvem, uniformades, de vegades hi havia alguna nena o nen privilegitat que tenia una disfressa de sant o santa i això acoloria el conjunt. En ocasions podia ser que et toqués portar un penó o sostenir la borla d'un penó, un privilegi. També et donaven lliris per dur a la mà, o ciris. De fet, allò d'anar amb el lliri a la mà és molt antic.

Les mestres i els mestres de les escoles tenien, en general, obligació de participar en aquells esdeveniments. Una acadèmia del barri, la  del Carme, tenia un director molt religiós i seriós, feia anar a les mestres amb barret, a aquelles processons. 

Jo anava a les monges del Sortidor, a les Franciscanes i, amb la parròquia de Sant Salvador d'Horta, que li havien inserit, no sense reticències, en el seu edifici, feien la processó per Sant Pere. L'escola es deia de la Consolación però aquest nom pràcticament no es feia servir. Amb el temps i els canvis en les tendències li van dir Anna Ravell que era la monja fundadora de l'orde, un capellà que havia donat suport a aquella branca franciscana era el pare Boldú i aleshores, en broma, hi havia qui d'aquelles monges en deia les boldufes, cosa que vaig saber al cap de molts anys, però de bona tinta. Avui l'escola de les Franciscanes ha estat abduïda per una empresa amb més possibles, els Maristes, però al menys ha conservat el nom i continua en actiu.

La meva experiència està lligada a aquestes dues parròquies però també Lourdes i Sant Pere Claver feien processons. Des del present tot allò pot semblar carca i ranci però era el que tocava i, al capdavall, era ben bé una festa participativa. De vegades deixaven els gegants de Barcelona per a alguna celebració del barri i també era relativament habitual que la processó anés acompanyada per bandes de música, com la de la Guàrdia Urbana. 

Al Museu d'Història de Barcelona hi havia vist gravats, dibuixos i uns retallables antics amb aspectes diversos de la processó del Corpus. No sé què n'han fet ni on es poden veure. També es troben coses així al Museu Marés. Amb tantes imatges com tenim avui hi ha qui s'estranya de les poques fotografies existents de tantes festes i de tants espais perduts. Tot i que de les processons de Corpus se'n feien algunes, que després podies comprar, sobretot si tenies la sort d'haver sortit en alguna. La gran majoria de gent no va tenir màquina de retratar fins als seixanta i, fins i tot tenint màquina, la cosa era cara i s'havia de retratar amb prudència. Això fa qui hi hagi moltes fotografies de fets extraordinaris, com ara la nevada del seixanta-dos i poques d'altres dies més 'normals'. Es retrataven les persones, més que no pas els edificis o el conjunt, i la gent es retratava quan anava mudada i ben arreglada.

Fa anys van fer córrer allò de què una imatge val més que mil paraules, una afirmació que ha esdevingut tòpica i que es pot rebatre amb relativa facilitat. Tot es complementa i la imatge s'ha d'acompanyar de paraules, parlades o escrites, per tenir un sentit. I, és clar, una paraula sense imatge té el seu valor però també pot construir imaginaris ben inexactes, de fet. La realitat del passat, amb imatges, amb paraules, o amb les dues coses, no es pot reproduir mai de forma fidel. En molts casos, si puguessim tornar durant una estona a instants idealitzats del nostre passat, potser, qui sap, tocaríem el dos així que puguéssim.