dilluns, 3 d’agost de 2020

INCOHERÈNCIES MEMORIALÍSTIQUES




Avui, qualsevol tancament de botiga, al nostre barri on en un altre barri popular, es relaciona amb l'evolució de la ciutat i això de la gentrificació. Potser sigui així en molts casos, però no ho és en d'altres. Hi ha molts factors que cal analitzar sense nostàlgia. Fa anys, quan la gent va començar a anar millor, econòmicament parlant, molts veïns de generacions passades marxaven del barri per pròpia voluntat i, si era possible, s'aconsellava al jovent, en casar-se, que busqués un pis en un altre indret, mes fi i menys xaró.

El nostre barri, avui la cosa ha canviat força, o, al menys, ho sembla, no tenia prestigi social. Era un barri humil, pobre, i, encara més, situat entre el pecaminós i xaró Paral·lel, avui mitificat a dojo, i Montjuïc, que durant la meva infantesa era un conglomerat estrany i eclèctic, amb un munt de barris de barraques. 

L'aspiració de la gent humil no era quedar-se al barri, era anar 'ciutat amunt', a Sant Antoni, i, si era possible, més enllà. Les grans vies de comunicació eren també fronteres socials. El Paral·lel era la primera, després venien la Gran Via, el carrer Aragó, i, és clar, la Diagonal. Viure més amunt de la Diagonal ja era el súmmum de l'escalada social i econòmica, allà hi visitaven molts metges, professió que aleshores encara era poc accessible als cadells de la massa treballadora. 

El petit comerç plega, sí, però de forma relativa, ja que els nou vinguts de la globalització han donat cobertura a les nostres necessitats. Basars xinesos, colmados paquistanesos, bars menats per hispanoamericans... Fa anys, molts, el senyor Badenas, cronista pioner pel que fa al tema paral·lelístic, que fins i tot es va autoeditar el primer llibre, explicava en una xerrada que si tots els qui ploraven per la possible pèrdua del Molino hi haguessin anat un parell de vegades a l'any, otro gallo nos cantara.

Amb els adroguers, carnissers o peixaters de tota la vida també hi va comptar l'arribada dels súpers, que d'estar situats als afores van anar-se inserint a prop de casa, cada dia més grans i assortits. Els hereus dels botiguers antics, en general no volien fer seguir en negoci, tenien d'altres interessos i aspiracions, amb excepció del fill literari dela Colometa rodorediana. Fa poc vaig saber d'un establiment que no és del barri però no es troba gaire lluny que tancava, em van explicar que la cosa s'havia complicat amb la mort del propietari i el tema dels hereus. Però en més d'un lloc he vist com en culpaven el tema dels lloguers, de la gentrificació i la resta. Potser tot pesa, no diré que no.

Les tendències comercials canvien. Avui hi ha qui es queixa de que tanqui un baret de moda que porta quatre dies, si fa no fa, a Sant Antoni, però no es va queixar de que tanquessin tantes altres botigues, per motius diversos i complexos. De vegades veus com tanquen establiments que funcionaven bé, la jubilació dels propietaris antics és un dels molts factors i també que nous propietaris que, en principi, volen continuar amb el negoci, no en saben respectar les característiques que el van fer popular, això sol passar amb els restaurants modestos. El turisme també desvetlla l'ambició dels amos, en molts casos, i tot va fent gruix. 

De fet, tot canvia i canviarà. Quan jo era petita els grans ja evocaven molts espais perduts, de forma irreversible, amb gran nostàlgia. Quan parlem d'una botiga de tota la vida fem referència a la nostra de vida, i per això no ho veu igual un de quaranta anys que un de seixanta. Les vides tenen ritmes diferents.

La ciutat, en general, es transforma, i això ens angunieja. I també hi ha una tendència a idealitzar un passat el qual, en molts aspectes, era absolutament galdós. Els planys habituals moltes vegades m'arriben per part de gent que va deixar el barri perquè va voler o va prosperar i que quan torna et diu que com ha canviat, que quina diferència, que quina mena de gent es veu pels carrers, i coses així. Els que vivim en un lloc, com que anem patint els canvis dia rere dia no ens sorprenem tant, és com el creixement dels fills o l'envelliment dels pares, passa i ni te n'adones, però qui no ha vist algú des de fa molts anys percep aquesta força destructora del temps, d'una altra manera. 

De vegades penso en aquella Barcelona sense l'Eixample, en com devien viure tants canvis la gent d'aquells anys, amb tants espais perduts, transformats... La història i la vida son canvi constant, a cada bugada es perd un llençol però també hi ha llençols que millor que se'ls emporti l'aigua del riu, ja en comprarem de nous, ni que sigui al basar xinès del barri.

1 comentari:

nou Can Josep... ha tornat! ha dit...

Sí! bé! jo no conec el cas.. -de l'home que es va morir- però sí que més que el ferrer del poble Gurb de La Plana a Osona sí que el taller era com una botiga.
Una possible diferència amb moltes de les botigues que maldestrament penso s'excusen per tancar, era que nosaltres en vivíem 5 dels set membres de la família: la mare com a propietària cobrava un lloguer -que superava el més alt dels sous "oficials" (o declarats). El pare a banda de la pensió de 100,000 ptes cobrava un sou tant o més suculent que el meu (jo feia d'operari, el meu germà i la meva germana com a administrativa.
Una altra germana cobrava una d'aquestes pensionetes de la Generalitat com a disminuïda física i ja era al Casal d'avis. El altre germà n'havia tret tot el suc de jove... el taller estava en franca i longeva decadència des de la crisi del 73 (petroli) i vivia ell a del "seu peculi" (que dirien els romans)... era enginyer Industrial (superior).

Va passar que el pare per fer-se valdre tota la vida... fer-se valdre i esdevenir necessari (un sou era un sou... aixís anàvem) va optar per morir-se per sorpresa (assassinat pel meu germà, l'enginyer "pastillero necessitat de lírica" malalt terminal d'un càncer galopant (havia viatjat feia mig any a Londres)... doncs que el va fer matar (ja havia l'avi batallat lo seu) i després es va morir ell (no sense ensenyar què és un mort "als seus fills" que caram! ja no tenen els ulls blaus -el meu germà vivia a La Bonanova-) al cap de dos mesos, un Dijous sant -tot envejant el dia de Jesus-Crist (Divendres sant). Deia la seva dona abans de tornar-se a casar esparverada per la reacció (nostra al fet) que un ocell va marxar per la finestra quan va caure de la posició de cunclillas en què va morir el enginyer.

Nosaltres, bé es veu que jo ja "li volia tancar el taller" al meu pare ("no me l'enfonsaràs tu el taller" quan es va morir vaig optar per etirar-me i després de vint anys vaig sortir sense atur i amb cent-mil-pessetes que es va quedar el banc i de fet només hi faltava endeutar-hi tot el patrimoni com va fer la lírica (també de curiosos ulls blaus) de la meva germana.

Al final hem cobrat uns cinc o deu milions ¡de pessetes! per la venda d'una casa, la de la meva mare, Noucentista i amb 2.000 metres uqadrat de terreny (700 edicficats en tres plantes (la casa en bon estat però deixat el jardí) la meva germana i jo que els altres: La disminuïda física va morir al cap de un any (2007), i la cunyada ornitòloga i el meu germà havien renunciat a l'herència.

S'ho va vendre tot... fins i tot un cotxe meu avariat per el que em van cobrar els impostos de circulació de quinze anys i que estava allà aparcat.

El cas dels botiguers, per urbans i poc pagesassos és més flagrant (d'evadir impostos)