divendres, 16 d’octubre de 2020

EL MEU PALAU DELS ESPORTS

 

 

Ahir vaig assistir a la xerrada virtual sobre el Palau d'Esports, a càrrec de Josep Fabra. Una persona de l'ajuntament va explicar que avui és un edifici catalogat, al qual se li atorga un valor patrimonial i que la intenció és tornar-lo a dedicar al tema esportiu. És clar, va afegir, i crec que tothom ho va entendre, que els moments en què vivim no son gaire propicis a recuperacions d'aquest tipus, així que la cosa pot trigar. 

Al Palau, sobre el qual he escrit en diferents ocasions, s'hi han fet moltes coses, al llarg de la seva vida, inicida l'any 1955. La darrera vegada que hi vaig anar va ser l'any 2011, a veure, amb la família, una molta bona posada en escena de 'Els Miserables'. Ja, aleshores, al seu volt s'hi havia establert gent marginal, aclareixo això perquè hi ha qui creu que problemes enquistats, com els de la gent que viu al carrer o allà on pot, son de l'època de l'equip de govern actual. 

Però, més que de reivindicacions pendents, avui volia, més aviat, evocar les vegades que hi havia anat, de joveneta i més endavant, i el que recordo del que hi vaig veure. Alguns diumenges es feien matinals musicals, una mena de varietats per a adolescents. A alguns d'aquells festivals podies aconseguir entrades canviant, a la seu de Radio España, etiquetes de pots de llet d'ametlla.

Això provocava algun situació familiar difícil, la meva mare comprava la llet, a causa de la meva insistència, però després no li agradava a ningú i la pobra llet acabava oblidada i caducada. La llet de més èxit, aleshores, era la condensada, de la qual en dèiem, en general, llet de pot.

Anàvem a aquells festivals amb companyes de l'escola i, quan sortien conjunts de nois jovenets, cridàvem com esperitades. Diria que fins i tot hi vaig veure el Dúo Dinámico però la memòria em pot enganyar. En tot cas, si va ser així, devia esdevenir una veritable epifania adolescent, gaudir dels nostres ídols indiscutibles. 

Sortien cantants poc coneguts, per omplir. Una noia de la qual no recordo el nom, potser era Betina, va cantar una cançó que ens agradava molt, Hay tantos chicos en el mundo, el missatge de la qual és molt positiu, si un noi et deixa ja en trobaràs un altre, no t'hi amoïnis. Una vegada també recordo haver vist i escoltat Billy Caffaro, amb allò tan galàctic i conservador de la Marcianita. Aquella extraterrestre no s'havia de pintar, ni fumar, ni ballar rock, calia que fos sincera i respectuosa.

Més endavant ja van intervenir, en el conjunt, cantants catalans o que cantaven alguna cosa en català. També crec que hi vam veure Serrat en els seus inicis però potser ho he somniat. No vaig anar a veure els Festivals de la Cançó Mediterrània, però els contemplava convidada a casa d'una veïna privilegiada que tenia televisió i era un goig pensar que allò s'esdevenia a prop de casa.

Una de les nostres activitats era anar a patinar a La Foixarda, una excusa per a fer una mica de manetes amb nois que coneixies. Un que vam conèixer havia estat al festival quan hi va haver aquell escàndol amb les Nubes de colores i l'Ennio Sangiusto. Aquelles històries de protestes eren molt excitants, aleshores.

Pel que fa al teatre musical recordo una molt bona versió del Hombre de la Mancha, amb Paloma San Basilio i José Sacristàn, que estava estupendo. Tot i que sempre em va semblar, ja de joveneta, que l'acústica no era adient per a la música i és que, de fet, no havia estat pensat per a aquella finalitat. 

Si no vaig anar a veure més coses va ser perquè no vaig poder, la veritat. Espero poder veure com l'arrangen i com torna a estar viu, tot i que, tal com està el panorama, qui sap. El futur és imprevisible i, ara, encara més.


http://balcopoblesec.blogspot.com/2017/07/un-palau-sense-esports-ni-musica.html

Cap comentari: