Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bar Carbó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bar Carbó. Mostrar tots els missatges

dimecres, 20 de setembre del 2023

EL BAR CARBÓ, LA SARSUELA I EL TEMPS QUE TOT S'HO EMPORTA

 



El Carbó i el Borrell van ser, durant anys, dos dels establiments més emblemàtics del Paral·lel. El Carbó néixer a principi de segle amb la societat que van fer els germans Carbó Alemany i els seus descendents, fins al seu traspàs i venda, pel desembre de 1992. Va ser molt popular i durant un temps a la vorera del Carbó tan sols hi havia aquest establiment, que arribava fins al carrer Salvà, ocupant part del carrer, i el Novelty, que després seria el Bataclán.

Va tenir un niu d’art a l’altell i una orquestrina que tocava a la voravia. Al niu d’art hi havia actuacions d’artistes importants que actuaven de forma desinteressada per amistat amb els germans Carbó (Emili Vendrell, Antoni Miras). Els actors i cantants lírics es reunien a tres llocs, el Cafè del Teatre Nou, on es negociaven contractes, i als bars Borrell i Carbó, on es feia tertúlia. Durant molts anys hi va haver una gran fotografia mural on s’aplegaven molts d’aquells músics i cantants. Una de les darreres en anar al local va ser la tiple Mercedes Garcia, amb més de vuitanta anys, que ja no recordava el seu temps d’esplendor però si la seva infantesa.


Mercè Garcia, dels anys trenta als cinquanta, va ser una actriu molt simpàtica, d’enorme qualitat, la millor tiple còmica del Paral·lel segons autors com Badenas. El Carbó va mantenir la seva decoració, no es va reformar més enllà dels arranjaments imprescindibles. Hi anava gent molt gran i fidel. Mentre el Borrell, malgrat el canvi d’amos, conserva la seva decoració i el seu ambient, el Carbó, avui, és un establiment de menjar ràpid, pollastre fregit, i no queda cap record del seu passat mític.




Del Borrell, antic i actual, es poden trobar moltes fotografies i he escrit sobre ell en diferents ocasions. Del Carbó no n'he trobat cap i crec que també hi ha poca documentació sobre els seus primers temps i la seva trajectòria. El Borrell va acollir moltes penyes i colles i militants de partits d'esquerra radical. Les discussions polítiques durant la Transició i els primers anys de la democràcia eren freqüents i, de vegades, quan alguns dels participants s'enfadaven se n'anaven durant un temps al Carbó, a la vorera del davant, vaja. Del Paral·lel, en aquests darrers anys, s'ha escrit molt i de tot, el llibre més complet encara és el de Miquel Badenas, que consulto sovint.  Els mites s'han barrejat sovint amb la realitat i han sorgit experts paral·lelistes per tot arreu. La història del Paral·lel és tan diversa i complexa que voler-la copsar és ben bé com voler agafar aigua amb un cistell. 

Del Carbó se n'han oblidat, fins i tot, molts d'aquests mapes en els quals se situen els locals i teatres del Paralelo i poca cosa es pot trobar per la xarxa. També el record de la sarsuela, la seva importància i transversalitat, ha minvat  o es menysté. Potser tot va lligat. 

dilluns, 7 de març del 2022

MATIES FERRET, EL BAR CARBÓ I EL TEMPS DE LA SARSUELA POPULAR


 




Maties Ferret va ser un altre baríton molt popular i reconegut que va actuar sovint al Paral·lel. Era originari de Sant Sadurní d’Anoia, on té un passeig dedicat. Va néixer el 1888 i va morir el 1975. Va debutar a l’Ateneu d’Hostafrancs amb les sarsueles La reina mora i El mal de amores. Posteriorment va actuar en diversos teatres del Paral·lel fins a incorporar-se a la companyia de Pau Gorgé. amb la qual es presentà en alguns teatres de l’Estat espanyol. El 1913 va fer una gira per països sud-americans amb la companyia de Pep Capsir i Ramona Vidal i més endavant va actuar a Barcelona i Lisboa. El 1914 va estrenar Maruxa, de Vives, al Teatre Novetats de Barcelona i el 1929 va actuar en El pájaro azul, al Teatre Victòria del Paral·lel. Estava especialitzat en sarsuela però també va cantar òpera, opereta i cançó popular.

Segons Miquel Badenas, que el va conèixer, era un home alt i ben plantat, amb bona veu. Va tenir un dels seus primers èxits amb La Dogaresa, cosa que va fer empipar Sagi Barba, que l’havia estrenat un any abans, el 1920. Ferret va conservar la seva bona figura fins a ser molt gran tot i que, en no ser un gran actor, quan, per llei natural, va perdre facultats vocals, va haver de deixar els escenaris. Per subsistir es va col·locar d’ajudant de cuiner en un bar, amb un sou minso. Un admirador seu, important home de negocis, va demanar-li que deixés la feina i que ell li passaria un sou mensual de sis-centes pessetes, el doble del que cobrava al bar. En els últims anys de la seva vida anava sovint al Casal de la Gent Gran del Paral·lel, cantonada Margarit.

En els darrers temps s'ha incidit molt en mitificar el Paral·lel del cuplet i la revista, però el Paral·lel va ser moltes coses més i voler explicar-lo és com agafar aigua amb un cistell. Un dels establiments desapareguts del Paral·lel, ja en els anys vuitanta i noranta del segle passat, va ser el Bar Carbó, avui dedicat al pollastre fregit de cadena. Hi havia una gran fotografia amb molta gent, músics i cantants del mon líric, sarsuela o opereta, que es van reunir allà durant molts anys, fins a la desaparició del bar. Em pregunto sovint on deu ser aquella magnífica fotografia. En els setanta hi havia una gran ebullició política i quan els grups dissidents que es reunien al Bar Borrell entraven en conflicte, una part dels inconformistes se n'anaven al Carbó. Encara hi ha moltes històries per explicar, vaja.