FA CENT ONZE ANYS: EL PARAL·LEL, L'ALCALDE, EL PINTOR, LA CUPLETISTA I L'AMPLADA DE LES VORERES

Per casualitat, en cercar imatges a l'entorn de la Castanyada, m'he ensopegat amb aquest acudit, al Patufet del primer any de  la seva publicació, 1904. L'acudit en vers fa referència al famós problema de l'amplada del Paral·lel i de les seves voreres i l'alcalde és Gabriel Lluch i Anfruns. Lluch (1857-1914) va ser alcalde tan sols durant un any, del juliol de 1904 al juliol de 1905. Va mostrar molta fermesa en fer aterrar cases que no seguien la normativa. Ningú no creia que fos capaç de tirar endavant l'enderrocament però després d'haver pres l'acord en una sessió de l'11 de setembre de 1904 el dia 12 d'octubre pel matí es va presentar a l'Avinguda del Paral·lel amb cent guardes d'infanteria i cavalleria i brigades municipals amb pics, pales, escales i estris diversos. 

La gent va seguir amb gran expectació aquells enderrocaments. Abans, a primera hora del matí, s'havia comunicat als afectats l'enderrocament per tal que retiressin estris i pertinences. Tot i amb això sembla que de moment la cosa no es va prendre seriosament fins que no va començar la feina. Alguns propietaris aleshores van demanar més temps per retirar taulells de marbre o vitralls, cosa que va ser acceptada.

La gent, quan va veure com treballaven aquelles brigades municipals, que tenien fama de patir una gran galvana crònica, va començar a ficar-se amb ells amb penjaments com ara:

-Ganduls, ja era hora que treballéssiu, com es veu que teniu l'alcalde al davant, pocavergonyes!!!!

Els enderrocaments van començar per la vorera que va d'Abat Safont al carrer Sant Pau, on hi havia el Cafè Español, el teatre Olympia (l'antic), i un establiment molt popular, la Gran Barbería del Obrero, així com un conegut comerç dedicat a la venda i reparació d'acordions. Després van continuar per la vorera que toca al nostre barri i van anar enderrocant el Trianon, el Saló Venus, el Pavelló Soriano, el Teatre Nou i el seu Cafè, tan sols, això sí, la part afectada per les ordenances.

Alguns establiments més previnguts ja comptaven amb un tipus d'instal·lacions provisionals, en canvi d'altres es van veure abocats a la desaparició com ara el Trianon i el Venus. L'Olympia i el Pavelló Soriano es van tornar a edificar. Els guàrdies municipals tenien cura de mantenir l'ordre mentre es posaven al descobert les carcasses de les teulades i es desmuntaven rètols i guarniments de les façanes. 

L'alcalde va supervisar tot el dia la feina i en acabar es van trobar amb un cobert fastigós instal·lat en un indret on hi havia hagut una antiga caldereria. El seu propietari havia construït uns precaris envans de fusta i llogava unes lamentables estances a necessitats i indigents, als quals els cobrava els diners un pinxo. Aquell indret devia ser tan horrible i brut que l'alcalde va recriminar de forma contundent el propietari i el va fer detenir, cosa que va provocar una ovació del públic badoc. Ja veieu que no hi ha res de nou, pel que fa a l'explotació dels desgraciats per part de la gent sense escrúpols. L'indret se situava en un lloc anomenat com l'antiga plaça dels Mistos, crec que devia ser un espai tocant a l'avinguda Mistral actual ja que aquella zona era aleshores molt deixada i plena de barracots i brutícia. 

Aquella recuperació d'espai va permetre durant molts anys que les amples voreres acollissin les famosos i impressionants terrasses. Al Venus hi actuava la Bella Chelito, la famosa intèrpret de la Pulga que es va quedar temporalment sense teatre. Aquells enderrocaments van ser molt comentats i van causar sensació però un altre fet d'aquell any, la mort de l'Aragonès a mans del Nelo i la seva quadrilla, va donar nous temes de conversa a la gent i és que moltes coses no han canviat en excés, segons com es miri.  El tema de l'amplada de les voreres, els porxos i la resta no es va solucionar i com que la cosa no estava clara els propietaris es limitaven a arrendar espais, per si un cas. L'any 1929 es va suprimir allò dels porxos, malauradament la Guerra Civil i la postguerra van potenciar que l'indret no acabés de tenir, malgrat ser tan popular, un urbanisme amb cara i ulls.

El llibre de Miquel Badenes, El Paral·lel, història d'un mite (Pagès, 1998) recull els fets en el capítol Enderrocaments al Paral·lel (pàgines 238/241). També a través dels diaris de l'època, com ara La Vanguardia, podem seguir gairebé en directe aquells esdeveniments. El diari explica que tampoc no complia amb la normativa el taller d'un pintor, Soler de las Casas, però que la construcció estava feta abans d'haver-se dictat aquelles ordenances i es va respectar l'edifici. 

Probablement aquest taller tocava a la vorera del Poble-sec. Soler i de les Cases va ser un pintor important, fill de Frederic Soler, Pitarra, i seria interessant comptar amb més dades sobre aquest taller. Sovint oblidem que el nostre barri i el Paral·lel van acollir molts artistes plàstics durant dècades i d'aquí ve la comparació amb Montmartre.  Ernest Soler va ser també escriptor i escultor i va tenir alguns èxits remarcables en el camp del teatre, amb comèdies, tragèdies i fins i tot el llibret d'una sarsuela, La roca de les mentides, la música de la qual era de Bosch i Humet.

La seva vídua, Rosa Hernan i Lloret, va donar moltes de les obres de l'artista a la Generalitat i es van repartir entre el MNAC, el Museu d'Arts Decoratives, al qual també van anar a parar objectes que eren del pare, Frederic Soler, i l'Institut del Teatre pel que fa als originals de l'obra escrita, o sigui, que la feina seria nostra si volguéssim fer un estudi aprofundit sobre el personatge sense haver de donar més voltes que un ventilador.

Per la documentació de l'època sabem que el bar La Tranquilidad, que més endavant es va traslladar a la vorera del davant, a tocar del carrer Cabanyes, es trobava a prop del carrer Sant Pau i també es va veure afectat.

XERRADA SOBRE EL PARAL·LEL, AL PATI LLIMONA

El Paral·lel, 1904, dibuix de Picarol

Dimecres 28 d’octubre a les 19,30h -“El Paral·lel: popular, revolucionari i mític” per  Júlia Costa, llicènciada en humanitats, mestra i escriptora, autora del bloc Un balcó del Poble Sec i La Panxa del Bou

“El redescobriment del Paral·lel  ha vingut acompanyat com no podia ser altrament d’una mitificació que potencia uns aspectes del lloc i n’oblida uns altres. No hi ha hagut un sol Paral·lel, n’hi hagut molts i diversos, els llocs canvien i es transformen dia a dia, no podem parlar d’una únic realitat, cada teatre, cada café, cada racó, cada personatge, té la seva pròpia història. Potser la mitificació és inevitable però per més que n’evoquem les característiques sempre ens quedarem curts”. Fem Plaça Paral·lel, més evocacions del Paral·lel a La Panxa del Bou i a un Balcó del Poble Sec,

Articles publicats a la revista virtual d'història CATXIPANDA:

El Paral·lel i el Paralelo

El Paral·lel, mític i literari

DIMARTS, XERRADA DE CERHISEC: EL BARRI DE LA FRANÇA, per JOSEP FABRA

Demà, dimarts, una aproximació als origens del barri de La França, per Josep Fabra. Us esperem a les set, a la Biblioteca!!!

EL LAMENTABLE FINAL DEL PARC D'ATRACCIONS I D'ALTRES DESGRÀCIES BARCELONINES

No em fa falta cap estímul exterior per tal de recordar el Parc d'Atraccions de Montjuïc ja que cada vegada que passo per l'indret on era em venen al cap moltes imatges de les seves atraccions, els seus bars i el seu magnífic teatre. Però dues circumstàncies han fet que aquests dies hi pensés encara més, una d'elles ha estat una breu estada a Platja d'Aro on es conserven, en un altre parc d'atraccions, algunes elements emblemàtics d'aquell lloc, com ara el Ciclón i el vaixell del Mississippí.

Un altre motiu és que em van trucar de BTV per fer-me una breu entrevista sobre el tema per a un reportatge curt. L'entrevista va ser molt breu però el que va sortir per la tele va ser brevíssim, quatre coses i res sobre un tema en el qual vaig insistir, el trist final, un final polític que va acabar amb un espai més de memòria sentimental de la gent modesta ja que el Parc va ser un lloc popular, integrador, sorollós i entranyable. D'aquest final, al reportatge, se'n va parlar molt poc, per no dir gens.

Aquell final, perpetrat durant la pintoresca etapa a l'ajuntament del senyor Clos, té molts punts foscos i mai aclarits, lligats a la remodelació, una de tantes, del Tibidabo. El parc es va deixar morir i no cal ser molt espavilat per pensar en què per a la majoria de gent normaleta era molt més fàcil anar a Montjuïc que no pas al Tibidabo. No va ser, doncs, la competència dels nous parcs temàtics allò que va ajudar a acabar amb l'indret, va ser un tema polític i especulatiu, i així m'ho sembla i li sembla a molta gent, en el qual van coincidir gent de l'Ajuntament i de la Generalitat. No vam tenir capacitat de reacció ni es van endegar protestes, tot plegat es va vendre com un desig de fer de Montjuïc un gran espai verd, cosa que s'ha demostrat que no era certa ja que el mateix ajuntament hi ha abocat ciment quan li ha semblat i li ha convingut.

La política seguida va ser la de deixar morir l'indret, atraccions rovellades i malmeses, algun accident magnificat -al Tibidabo n'hi ha hagut de més greus-, rodamóns que s'hi instal·laven a dormir allà dins, fins que, és clar, la mateixa gent que es planyia del final veia prou bé que es netegés tot plegat, tan sols s'hi han deixat les estàtues, encara bo. No tinc res en contra del Tibidabo, és un parc històric i s'ha de conservar i remodelar però podrien conviure tots dos perfectament. Encara durant les Olimpíades va fer una revifalla i s'hi van fer actualitzacions importants. El teatre a l'aire lliure, al menys, es podia haver conservat, per allà hi van passar grans artistes de tots els gèneres. No oblidem que des de fa dècades Montjuïc ha estat considerada la muntanya dels pobres i, l'altra, la dels benestants. Avui tot ha canviat però alguna cosa en resta, de tot plegat.

S'hi feien festes infantils molt concorregudes, hi penso quan arriba això del Super 3, massificat, xaró i  excessiu. La memòria del lloc s'anirà perdent ja que les noves generacions no compartiran els records de la gent gran. Per sort hi ha molt de material, gràfic, escrit, recollit en webs imprescindibles com aquesta que s'indica al marge de la fotografia que he penjat. CERHISEC li va dedicar una xerrada l'any 2012 i el resum de la xerrada es pot trobar a la publicació de 2013. 

De tota manera no és un tema mort, ni de bon tros. És un exemple més de com quan toca ens fan passar bous per bèstia grossa i encara contents. Recordo que sobre Montjuïc hi ha hagut molts projectes diluïts en el no-res, com allò de fer-ne un indret verd-total amb un centre d'interpretació a la Font del Gat, les hemeroteques recullen moltes bones intencions d'aquestes que empedren l'infern. No s'hi podia construir i es van acabar les concessions però es va fer el macrohotel elitista i les noves vagonetes horribles i exagerades per poder pujar gent al cim, turistes, és clar. Sobre el castell i els seus usos, abusos i manipulacions ideològiques podria escriure a dojo però ja ho he fet en d'altres ocasions. Malgrat tot Montjuïc continua sent la meva muntanya i fins i tot no puc deixar d'admetre que s'han millorat espais i netejat i recuperat racons diversos malgrat que em temo que les millores responen a interessos turístics del present més que no pas a demandes populars. És parla molt de democràcia i consultar la gent però en molts temes funciona encara allò de tot per al poble, però sense el poble.

UNA TARDA INOBLIDABLE

Ahir vaig presentar el meu darrer llibre de poemes, Les fràgils paraules, a la Biblioteca Francesc Boix. La sala no és excessivament gran però es va omplir i fins i tot hi havia gent dreta. Vaig poder comptar amb l'actor i historiador Jaume Comas per a la lectura de poemes i amb David Ballesté, el meu gendre, per als acompanyaments de guitarra. El millor d'aquests actes literaris és que et retrobes amb gent que fa temps que no veus, amics i amigues del barri, de l'escola, de la feina o les feines que has tingut, amb persones amb les quals coincideixes a les xarxes socials i amb les quals connectes per algun motiu. Amb vincles humans de tota la vida, vaja.

Avui el llibre no és el que havia estat, per un munt de motius que podríem valorar però ara no toca. La poesia encara ho té més difícil. En tot cas compto amb la Núria, llibretera de l'emblemàtica papereria Nitus qui té els meus llibres en paper així com també les publicacions del CERHISEC. També hi ha la moderna possibilitat de trobar-los per internet, a través de la web de l'editorial, en ebook o en llibre dels de sempre.

Moltes gràcies als qui veu venir. Hi ha gent que em pregunta si faré noves presentacions i és probable que sigui així, ja aniré informant, tot i que no és fàcil organitzar aquesta mena d'actes i, encara menys, comptar amb un cert nombre d'assistents.

Va ser una tarda inoblidable. Després vam anar a sopar a O'Barazal, l'antic Bar Mundial, vaja. Molt bona atenció i un peix de categoria. Hi ha dies en els quals, qui sap per quin motiu, tot surt rodó.

EMÍLIA BARÓ, LA SEVA GERMANA, EL SEU MARIT I L'ESCENA CATALANA OBLIDADA O GAIREBÉ

Fa uns dies comentava al meu altre blog La Panxa del Bou la pel·lícula Stròmboli i la relació d'aquesta amb Solitud, segons un interessant estudi de Rosa Delor. En cercar informació sobre el tema em vaig ensopegar amb una versió en cinema que es va fer de Solitud, una versió força lliure i que deu ser difícil de trobar, Adversidad. A Adversidad hi sortia la gran actriu Emília Baró, ja aleshores una dama madura i m'imagino que devia fer el paper de la veïna pagesa de la Mila que s'inquieta i la rebutja quan s'adona que el seu fill se n'ha encaterinat.

Emília Baró va treballar en alguna ocasió al Paral·lel, al Teatre Español, però sobretot ho va fer al Romea, teatre que durant anys va esdevenir el referent del teatre català. Emília Baró va començar a treballar molt jove en el teatre, als dotze anys, el mateix que la seva germana Antònia, la qual també era actriu. Es va casar amb un periodista tot terreny, home de teatre, autor de traduccions i adaptacions, assagista, director escènic i que també havia fet d'actor en alguna ocasió, Carles Capdevila i Recasens.

Va treballar a l'emblemàtica companyia de Maria Vila i Pius Daví i, com ells, va contribuir a la difícil i espinosa represa del teatre català durant la postguerra, aspecte avui que sembla que no es recordi o no es vulgui recordar pel que fa a tants personatges oblidats. Molts autors especialitzats la consideraven una primera actriu absoluta, elegant, amb una dicció excel·lent i una veu inoblidable. Va ser reclamada sovint per fer papers de lluïment, la seva darrera actuació va ser al recordat Senyor Perramon, amb Capri i un repartiment de gran categoria. 

Va morir l'any 1964, de forma discreta, tot i que alguns diaris se'n van fer ressò. Penjo alguns retalls de La Vanguardia, en un es dóna la notícia de la seva mort i en un altre es publicita un homenatge pòstum que se li va fer. La nota de Soldevila, amb la retòrica habitual de l'època, incideix sense que vingui a tomb en què no era una bellesa,  què hi farem, coses d'homes.

El seu marit havia mort l'any 1937 i la seva germana el 1947. Va actuar en el cinema, tot i que no gaire. Emília Baró hauria estat un mite en un altre país europeu, aquí ara per ara sembla que tan sols ens recordem de la Xirgu, qui es va passar a Madrid i va morir a l'Uruguay, però així és la tan reivindicada memòria històrica col·lectiva.

TEATRE MUNICIPAL I CONTESTACIÓ CIUTADANA

S'han obert dos bars més al carrer de Blai, malgrat que es va pactar amb l'anterior ajuntament, segons tinc entès, que no se n'obriria cap més. S'han obert de forma silenciosa i, que jo sàpiga, no hi ha hagut protestes, m'adono que segons qui mana es fa més o menys soroll, és trist però és  així.

Una part del barri que queda una mica enretirada és la que toca a Montjuïc per la zona del carrer de Lleida. Avui tenim allà la flamant Ciutat del Teatre, amb el seu Institut. L'arribada de tot plegat va ser ben acollida al barri i ningú no es va queixar en excés de les obres excessives, dels edificis exagerats o d'un bloc molt alt que es va fer per tal de recol·locar veïns desplaçats i que tapava la perspectiva general. Bé, al CERHISEC en vam parlar una mica, en un petit butlletí que publicàvem aleshores, La Font de Ceres. 

Es va dir que les sales teatrals del complex restarien obertes als veïns, en alguna ocasió es va convidar la gent del Poble-sec a alguna representació però pel que fa a deixar les sales per a ús del veïnat,  crec que no va funcionar i tan sols en una ocasió ho va aconseguir el desaparegut grup de sarsuela La Antorcha però amb moltes dificultats i pagant i si m'equivoco que algú em corregeixi. El tema d'un teatre obert a grups del barri encara està pendent però en general és avui molt més fàcil que ens cedeixin El Molino o L'Apolo, ambdós privats, per a algun acte, que no pas les sales i saletes de la flamant ciutat teatral, la veritat. 

La zona té ara un problema afegit que el meu amic Pau Dolcet ha reflectit en més d'una ocasió al facebook i també ha intentat fer gestions amb el regidor actual, sense èxit, de moment. Us copio la darrera queixa a l'entorn d'aquell espai per tal que us en feu una idea:

Com que no puc dormir perquè uns gamberros posen la musica molt alta i a la vegada juguen a pilota (son les 01.55) us explicaré per què passa això. Els fets son a la placa Margarida Xirgum a la Ciutat del Teatre. Resulta que hi havia un aparcament public per a tothom. Un dia sense saber com ni per què van bloquejar las entrades a la plaça, van posar un semàfor i no tan sols no es pot aparcar quan hi ha funció i obren 1 hora abans i tanquen 2 horas despres de la funció. L'aparcament es gratuit (competencia deslleial). Fora de aquestes horas l'aparcament esta tancat i nungú no el pot utilitzar. He calculat que es fa servir un màxim 60 o 70 vegades a l'any. O sigui una plaça publica pagada amb els nostres impostos esta al servei de un teatre privat. Ni el gran teatre del Liceu te aquest avantatge. Aquesta tan sols es una petita part del problema ja que hi han mes irregularitats. Com que jo no soc ningú, si algú que tingui accés a una possible difusió a algun diari es posa en contacte em mi podré explicar-li la història completa que és molt interessant... (Pau Dolcet, facebook, 11-9-2015).

El Poble-sec té molts petits barris inclosos i és molt divers, un dels grans defectes veïnals és que quan un sector té un problema els altres en passen força. Fa anys, molt abans no arribessin les darreres onades migratòries, vam tenir un greu problema sota casa, amb uns gambirots que venien droga i ens feien destrosses i més enllà dels directament afectats i encara, poca gent es va mullar. Avui comptem amb la Coordinadora que pot canalitzar els temes i encara bo, però no pot arribar a tot arreu malgrat els seus esforços i la feina desinteressada de la gent que hi col·labora. Pel tema del Paral·lel i el carrer de Blai hi va haver soroll i protestes però sembla que ara tots han fet moixoni, les protestes eren contra la situació o contra l'alcalde Trias, que, com qui diu, va durar quatre dies en comparació amb els anteriors manaies?

Continuarem informant...