ITINERARIS DE CERHISEC PER ALS DIES DE LA FESTA MAJOR

 

DEL TEMPS QUE PASSA I TOT HO CANVIA

La propera xerrada de CERHISEC, la del darrer dimarts del mes d'abril, estarà dedicada als vint-i-cinc anys de les Olimpíades i als canvis de tota mena que aquell esdeveniment va comportar, també al nostre barri.

Els canvis, a nivell individual i col·lectiu, són irreversibles. Mai podem saber què hauria passat si hagués passat una altra cosa, per això moltes creences no es poden demostrar, tot allò  que faci suposicions a l'entorn del que hauria pogut ser i no va ser és especulació. El mateix passa amb la medicina, es parla de l'èxit d'un tractament però no se sap si sense aquell tractament el malalt hauria estat millor o pitjor. Potser hi hauria de tot, ves.

Avui, en general, hi ha un consens generalitzat a l'entorn d'aquell esdeveniment. L'entusiasme convincent genera conviccions. La ciutat, diuen, no seria el mateix sense la gran operació de neteja, millora, engrandiment i difusió que va representar tot plegat. 

De forma també irreversible, com fa aquella dita popular, a cada bugada es perden llençols. Una vegada més la Barcelona utòpica i provinciana va quedar amarada de fatxenderia. La gent diu que es va posar Barcelona al mapa. Les coses van anar molt bé, no diré que no, però no sóc tan incondicional sobre els resultats obtinguts.

Els anys passen que volen. No podem imaginar avui una Barcelona sense l'Eixample, sense la Via Laietana. Aquests fets generen negoci, a més a més, i fan que tot rutlli o sembli rutllar. Els vuitanta havien estat molt decebedors, els anys del no era això, companys no era això,  que cantava Lluís Llach. Els anys de la droga, del SIDA, de saber què l'esquerra, quan mana, també reparteix bastonades si toca. Vam acceptar la galdosa transició amb alegria, quan vols canvis els vols  com sigui i malgrat el que sigui i, a més a més, probablement no es podia fer d'una altra manera, sovint semblem oblidar que Franco va morir al llit i que cap moviment va poder aturar els darrers cops de cua del règim, com ara les penes de mort dels seus darrers anys de vida o d'agonia.

Entre allò que es podria fer i allò que es fa hi ha una gran distància. Entre les il·lusions abrandades i el desengany també poden existir molts matisos. Oblidem també que aquesta gran Barcelona d'avui és filla de les Olimpíades però també del porciolisme, tan criticat, ja aleshores es va començar a promocionar el tema arreglant els aparadors. Molta gent olímpica, arquitectes, polítics, ja havien format part d'aquells ajuntaments franquistes, tothom s'ha de guanyar les garrofes.

Com que les coses no són com ens agradaria que fossin s'acostuma a comptar amb un cap de turc històric, normalment ja traspassat, al qual dedicar els penjaments inevitables. En aquests darrers temps hi ha hagut protestes a l'entorn de donar el nom del senyor Samaranch a indrets i edificis, obviant que sense les habilitats d'aquell senyor i dels seus coneguts i saludats no hi hauria hagut Olimpíades ni la resta. 

És com quan es clama en contra de l'estàtua del Comillas, obviant que el marquès va ser un entre tants, un pare així mateix de la gran Barcelona d'aleshores i no pas més esclavista que tants altres, amb els dinerons dels quals es van pagar molts mecenatges modernistes i gaudinians a la ciutat i  a comarques. 

És curiosa la diferència entre com es valora el senyor López i com es valoren els Güell, tot i que són la mateixa família. Tinc la teoria de que sí el senyor López s'hagués dit Puigllançada, per exemple, es veuria tot d'una altra manera. Hi ha qui sap que un seu iaio va fer calerons de forma poc honrada però això no fa pas que obri el calaix i regali la fortuna familiar a una ONG, per rentar-se la consciència. Bé, n'hi pot haver algun cas, però crec que deu ser un exotisme.

Durant l'època de les obres olímpiques qui més, qui menys, es va assabentar de corrupteles i negocis diversos ombrívols lligats a aquell desenvolupament urbà. Tothom ho sap tot o gairebé tot, en aquest país, però funciona molt bé allò de que el pecat amagat és mig perdonat. Barcelona ha millorat en molts aspectes des d'aleshores, no diré que no. Però també han millorat moltes altres ciutats que no han tingut una moguda d'aquelles dimensions. 

Les misèries s'amaguen sota l'estora, la vida segueix i ens podem anar a banyar a mar de franc, en unes platges en condicions excel·lents les quals, tot s'ha de dir, s'havien deixat malmetre de mala manera. Car una de les estratègies dels poders és deixar morir alguna cosa per poder ressuscitar-la posant-se les medalles, i un d'aquests exemples seria Montjuïc. El nostre barri, durant els vuitanta i jo diria que fins i tot una part dels noranta, va patir una època de decadència i despoblació. Tot i amb això, durant els vuitanta hi va haver algun intent de fer reviure el Paral·lel, amb poc èxit.

No sé si la revifalla té a veure amb el tema olímpic o amb l'arribada d'immigració estrangera o amb d'altres temes diversos, hi ha molts factors que convergeixen en la qüestió i caldria un estudi aprofundit per tal de treure'n alguna conclusió, si fos possible, que no ho sé. Som un barri d'alts i baixos i de molts canvis en la població resident, totes les immigracions han passat pels nostres carrers, per uns més que no pas per uns altres, ep.

En el meu altre blog he escrit una ressenya sobre aquesta obra excel·lent que fan a la Sala Muntaner, sobre polítics i convenciments i discursos destinats a dir-nos allò que volem sentir i quan ho volem sentir. En tot cas, en aquell noranta-dos teníem vint-i-cinc anys menys, molta gent ha nascut després i les Olimpíades i aquells fets són, per a ells, el passat dels pares i mares, una fantasia històrica, de fet. Un relat, com diuen ara. 

EL CAMP DE LES CAROLINES I EL MOVIMENT OBRER

Una bona amiga interessada en la història del moviment obrer m'ha fet una consulta relativa a un espai del nostre barri que va acollir algunes reunions obreres, el camp de les Carolines. Les més multitudinàries es van esdevenir pel març de 1890. El primer 1 de maig reivindicatiu es va celebrar a Barcelona el 1890 i aquelles trobades obreres al nostre barri, que encara estava a mig edificar, ja devien anar orientades a poder aconseguir el major suport possible. Una de les grans reivindicacions era la de la setmana de vuit hores.

Aquest lloc de reunió era un camp  anomenat de Les Carolines, topònim del qual en trobem diferents referències a Catalunya i que pot tenir diferents origens, el més propable és que fes referència a les un arxipèlag de les Filipines, que aleshores encara eren espanyoles. A finals de segle, després de la Guerra de Cuba, les Carolines es van vendre a Alemanya. Però no ho podem saber del cert, de moment, i també podria fer referència a veïnes propietàries del terreny, qui sap.

L'únic lloc on he trobat referències ha estat a l'hemeroteca de La Vanguardia. Josep Fabra m'ha explicar que en alguna consulta topogràfica recorda haver llegit aquest nom. En els plànols que he pogut consultar per la xarxa no l'he trobat però cal pensar que en molts plànols antics tan sols hi costen indrets importants i carrers més o menys urbanitzats. Hi ha indrets, com sabem, que tenen una vida efímera i la memòria dels quals es perd amb els anys. La ciutat es va transformar molt de pressa i el nom del camp tampoc no devia ser excessivament antic. Podia havia estat un camp de conreu o una zona d'horts i en aquella època hauria esdevingut un indret erm i adient a contentrar-hi grups de persones.

Aquesta és la primera noticia que he trobat al diari, és del dissabte, 29 de març de 1890.

MOVIMIENTO OBRERO POR LA MAÑANA 

El campo de «Las Carolinas», situado cerca de la Ronda ds-San Pablo, y puesto que los obreros que han dejado de trabajar han elegido para sus reuniones, a las ocho de la mañana de ayer se hallaba invadido por centonares de trabajadores. Cuando el día anterior regresó la manifestación á dicho punto, desde el Gobierno civil, fueron convocados para volver á reunirse ayer, en los citados campos y hora, y esta consigna cumplieron con exactitud matemática.

Tal vez no bajarían de cuatro mil los obreros reunidos; grande es el campo «Las Carolinas» y no obstante sa hallaba ocupado casi completamente. Persistían todos en los propósitos que el día anterior expusieran, y hasta con más firmeza, pues como después se verá el número de fábricas que se cerraron gracias ai empeño que mostraran, fue considerable. No ignoraba el Gobernador civil interino, señor Maluquer, que había sido convocada dicha reunión, y a las ocho y media se presentó en el citado punto acompañado del secretario del Gobierno, señor Vivanco. 

Los obreros al verle prorrumpieron en aplausos que se prolongaron largo rato. También concurrió el alcaide sañor Maciá y Bonaplata. El Gobernador se situó en una pequeña eminencia qua hay en al centro y dirigió la paiabra'á los obreros. Estos proyectaban marchar á Sans para obligar á suspender los trabajos á todas las fábricas de hilados y tejidos que funcionaban, y noticioso de ello ei Gobernador Íes rogó que no lo hicieran y Íes hizo presente la conveniencia para ellos y para todos de que procedieran los obreros coa el mayor.orden no desmintiendo con sus actos la cordura y.sensatez que tan acreditadas tienen. 

Estas palabras fueron acogidas con unánimes aplausos y vítores. Los delegados de ia Federación obrera expresaron ai. Gobernador interino sus firmes propósitos de procurar que la masa de los trabajadores no se dirigiese á Sans y que para evitarlo marcharían a los despachos que las fábricas de aquella población tienen ers Barcelona, con la idea de lograr que dichas fábricas se cerrasen después de dejar el trabajo los obreros á las doce da la mañana. 

EN LOS DESPACHOS DE LOS FABRICANTES 

Pasóse en movimiento la masa obrera y atravesando varias calles llegó frente á la casa de la Rambla de ios Estudios donde está el despacho da la fábrica qua en Sans tiene don Juaa Batlló, con quien solicitaron conferenciar los delegados de la Federación obrera de las tres clases da vapor. No se hallaba en el despacho dicho señor, y la entrevista se verificó con su representante. 

El delegado obrero señor Fontañáis dio á conocer á dicho representante el deseo de los trabajadores que formaban la manifestación de que la fábrica Batlíó suspendiera sus trabajos, expresando ademas que ei propósito do los obreros reunidos no era otro que dejar de trabajar y procurar generalizar la hueiga en Cataluña, mientras persistan en Manresa las desavenencias da patronos y obreros.

El gerente de la casa Batlló no se mostró dispuesto á cerrar la fábrica, y dijo que si lo verificaban sería ante una imposición de la fuerza. El inspector de vigilancia, don Nicolás Pelaez y la comisión obrera hicieron presente que sa trataba sólo de pedir un favor sin ánimo de hacar imposición alguna, conforme lo habían ofrecido á las autoridades. Por último se prometió á los obreros que se cerraría, la fábrica Parellada y compañía (...)

Els obrers intenten tenir converses amb els empresaris o als responsables de les fàbriques, sovint es fa referència a uns fets que s'havien esdevingut a Manresa, on els sous eren un cinquanta per cent més baixos que a Barcelona. De moment va semblar que existia un relatiu enteniment, pel que llegim al diari, que probablement tampoc ens dóna una informació objectiva. Per la  tarda es tornen a reunir al camp de Les Carolines.

Contentos con el resultado de sus géstiones, se dirigieron los manifestantes á la plaza de Cataluña, donde el señor Fontanaís les dirigió la palabra, invitándoles á que se disolvieran y convocándoles á reunirse á las tres de la tarde en el campo de Las Carolinas, para acordar lo que procediese por la tarde No serían las tres cuando los obreros, que se habían separado hacía tan poco, volvían á reunirse en- el campo de Las Carolinas, en el cual pronto pudo verse crecido número de trabajadores. 

Afluían per todas partes, ya en grupos numerosos, ora pequeños, ora de dos en dos, de uno en uno, fieles á la consigna que se les había dado, y deseosos de saber qué partido habían de tomar, qué les tocaba hacer por la tarde. A las tres y media hallábanse reunidos unos tres mil obraros, la mayor parta mujeres. Había también algunos curiosos y agentes de la policía. La conducta de los huelguistas ha sido tan pacífica que dichos agentes no han tenido que intervenir, que sepamos, en incidente alguno. 

En dicha hora Las Carolinas presentaban animado aspecto. Centenares de mujeres bullían en aquella hondonada, en uno de cuyos lados se levanta majestuosa la nueva iglesia de Santa Madrona, habiendo en los otros algunos árboses, barracones, cercas formadas con enrejados de madera, montones de tablas, etc.

Iban de una parte a otra, gritando, corriendo, sin embargo de los rayos del sol que caían de piano, riendo unas, más reflexivas otras, gritando aquellas ¿Qué hacemos? ¿A dónde vamos? conjeturando el resultado de la jornada, corriendo en determinada dirección y agrupándose en derredor de un recien llegado que consideran portador de noticias frescas, para después desparramarse nuevamente satisfecha su curiosidad, ó contrariadas por un desengaño; casi todas ellas vestidas con trapos poco vistosos, la mayor parte llevando la inseparable cestita en ía mano y la mayor parte también, jóvenes, alegres y y rasueltas. 

De pronto corrió el rumor de que «La España Industrial» no había suspendido sus trabajos y en breve se nombró una comisión da obreros que se dirigió al despacho que en la calle de la Riereta tiene dicha casa. En él se hallaba el señor Muntadas, quien les manifestó que los operarios hablan manifestado por la mañana que no querían dejar el trabajo, y las invitó, a que fueran á la fábrica de Sans. 

En esto llegaron los delegados obreros señores Sola, por San Andrés, y Eiías, secretario de la Federación, quienes manifestaron al señor Muntadas la conveniencia del cierre de «La España Industrial» y secundar á los obreros de Manresa, y dicho señor dio inmediatamame orden, por teléfono para que se suspendiesen los trabajos de dicha fábrica. Vuelta á las Carolinas.

En la puerta de dicha casa ss había reunido grupo extraordinario de obreros, y des pues de enterarse del resultado de la conferencia, regresaron á «Las Carolinas». El señor Sola les aconsejó que se disolvieran para reunirse esta mañana á ias nueve, lo propio hizo el señor Fontanais, mocándose muy agradecido á las autoridades y obligados á ellas á continuar observando la propia conducía que hasta entonces. 

Empezaron á desfilar los obreros, lo propio hicieron las autoridades; gran número de aquellos sin embargo fueron por atajos á reunirse en la carretera de Sans y de aquí se dirigieron á la Bordeta, situada en el extremo final de Sans y donde está la fábrica de don José Morall, la cual suspendió los trabajos anteayer y los reanudó ayer. Dicho señor fue socio de ia fábrica de Morell y Murillo, que estaba situada, en ía calle de Amalia y en la cual explotó una caldera, resultando muchos muertos y heridos. 

Larga y penosa fue la caminata que hicieron los obreros. Debajo barro y poiva alternativamente, encima, rayos de sol que abrasaban, haciendo sudar el quilo. Llegaron por fin á las cinco y media a la verja de la, fábrica, llamaron, se dijo á un individuo, que debía ser el portero, que se deseaba hablar con el señor Morell y si éste no estaba con su representante, para suplicarle que se cerrase la fábrica, trascurrió un cuarto de hora; insistieron repetidas veces en que se diera la contestación porque las masas se impacientaban; y por último algunos obreros se arrojaron á la puerta, empujaron fuertemente, comenzó ácrujir y en esto se presentó en ia parte de adentro, una pareja de la guardia civil á caballo; se contuvieron, expresaron nuevamente su deseo, y por último se abrió una puert&cilla para que entrase una comisión. 

Ei delegado obrero señor Fontanals, que noticioso de que un grupo de trabajadores se dirigía á dicha fábrica, acababa de llegar á ella para evitar todo desorden, manifestó á un representante del señor Morell que el grupo que aguardaba en la puerta pretendía enórgicamente que se suspendieran los trabajos,cuyo acuerdo creía oportuno para evitar todo desorden. considerando que si esta resolución podía causar algún daño á los fabricantes de Barcelona, por otra parte el aumento de mano de obra en Manresa les ha de producir ventajas. 

Consultó el caso al cabo de un rato dicho representante con el señor Morell, por teléfono, contestando después que éste accedía á que dejara de trabajar la fabrica. Pasaron después los obreros á otra fábrica inmediata á la anterior y sus deseos fueron correspondidos enseguida. Después de lo cual, cada obrero tomó el camino qce creyó más conveniente para dirigirse á sus casas. 

Muchos de ellos vivían en San Martín y Gracia. Próximamente serían entonces las siete. El alcalde de Monistrol telegrafió ayer que se han declarado en huelga los obreros de las fábricas de Ricart, Salgat y Dalmau, de aquella población. En Molins de Rey han dejado de trabajar los obreros de una fábrica. El alcalde de Sallent telegrafía que hoy ai medio día se declararán en huelga los obreros de las fábricas de aquel distrito. A ias diez de esta mañ&na conferenciará el Gobernador con la comisión de fabricantes de Manresa (...)

La situació mostra un moviment obrer encara poc sòlid però reivindicatiu, amb dirigents que volen evitar la violència i persones que encara tenen fe en els dirigents polítics, ja que agraeixen la seva presència amb aplaudiments. Després tot s'anirà complicant. També els empresaris mostres postures diferents però temor generalitzat davant de la vaga i del que se'n pot derivar. 

Pel que fa al camp de Les Carolines, per les referències del diari sabem que era a tocar de l'església de Santa Madrona, que es devia trobar en un dels extrems. En d'altres entrades a la Vanguardia es comenta que era a prop de la Ronda de Sant Pau i a tocar del Torrent de Molers, que es desviaria a finals de segle, amb la urbanització del Paral·lel. 

La tria del indret és interessant, es trobava relativament a prop de Sants i la Bordeta, on hi havia moltes fàbriques, i també del Raval, on n'hi havia unes quantes més a banda de despatxos de les empreses. Alguns d'aquells industrials tenien instal·lacions fora de Barcelona i, si a la ciutat les condicions devien ser dures, sembla que fora de Barcelona eren molt pitjors. 

De tot plegat crec que cal deduir que el camp era una zona sense edificar que passaria a forma part del Paral·lel ben aviat. Les notícies sobre l'indret desapareixen a partir del 1900. La darrera entrada fa referència a l'agressió rebuda per un home de trenta-cinc anys per part d'un altre que dormia en un corral i que li va causar la mort.

Les reunions al Camp  de les Carolines, el 1890, ens expliquen aspectes pintorescos, la joventut i alegria de moltes de les dones, que participen activament en les reunions però que no manen i que tenen cura de portar els seus cistellets amb el dinar. També sembla que malgrat ser el mes de març feia molta calor aquells dies, sovint es fa referència al tema.

A la xarxa es poden trobar informacions sobre aquell inicial Primer de Maig i sobre els fets de Manresa. Van passar després moltes coses que van determinar l'orientació del moviment obrer i la postura, cada vegada més repressora, dels poders estatals, així com la miopia dels empresaris, amb poques excepcions. La violència aniria en augment però també el moviment obrer es consolidaria, sobre tot al voltant de la CNT, amb el pas del temps. Del Camp de les Carolines se'n va perdre el record, amb els canvis de població, la urbanització excessiva i el pas del temps.

Si algú troba més informació sobre aquell indret li agrairé que me la faci arribar, gràcies.

FA CENT ONZE ANYS: EL PARAL·LEL, L'ALCALDE, EL PINTOR, LA CUPLETISTA I L'AMPLADA DE LES VORERES

Per casualitat, en cercar imatges a l'entorn de la Castanyada, m'he ensopegat amb aquest acudit, al Patufet del primer any de  la seva publicació, 1904. L'acudit en vers fa referència al famós problema de l'amplada del Paral·lel i de les seves voreres i l'alcalde és Gabriel Lluch i Anfruns. Lluch (1857-1914) va ser alcalde tan sols durant un any, del juliol de 1904 al juliol de 1905. Va mostrar molta fermesa en fer aterrar cases que no seguien la normativa. Ningú no creia que fos capaç de tirar endavant l'enderrocament però després d'haver pres l'acord en una sessió de l'11 de setembre de 1904 el dia 12 d'octubre pel matí es va presentar a l'Avinguda del Paral·lel amb cent guardes d'infanteria i cavalleria i brigades municipals amb pics, pales, escales i estris diversos. 

La gent va seguir amb gran expectació aquells enderrocaments. Abans, a primera hora del matí, s'havia comunicat als afectats l'enderrocament per tal que retiressin estris i pertinences. Tot i amb això sembla que de moment la cosa no es va prendre seriosament fins que no va començar la feina. Alguns propietaris aleshores van demanar més temps per retirar taulells de marbre o vitralls, cosa que va ser acceptada.

La gent, quan va veure com treballaven aquelles brigades municipals, que tenien fama de patir una gran galvana crònica, va començar a ficar-se amb ells amb penjaments com ara:

-Ganduls, ja era hora que treballéssiu, com es veu que teniu l'alcalde al davant, pocavergonyes!!!!

Els enderrocaments van començar per la vorera que va d'Abat Safont al carrer Sant Pau, on hi havia el Cafè Español, el teatre Olympia (l'antic), i un establiment molt popular, la Gran Barbería del Obrero, així com un conegut comerç dedicat a la venda i reparació d'acordions. Després van continuar per la vorera que toca al nostre barri i van anar enderrocant el Trianon, el Saló Venus, el Pavelló Soriano, el Teatre Nou i el seu Cafè, tan sols, això sí, la part afectada per les ordenances.

Alguns establiments més previnguts ja comptaven amb un tipus d'instal·lacions provisionals, en canvi d'altres es van veure abocats a la desaparició com ara el Trianon i el Venus. L'Olympia i el Pavelló Soriano es van tornar a edificar. Els guàrdies municipals tenien cura de mantenir l'ordre mentre es posaven al descobert les carcasses de les teulades i es desmuntaven rètols i guarniments de les façanes. 

L'alcalde va supervisar tot el dia la feina i en acabar es van trobar amb un cobert fastigós instal·lat en un indret on hi havia hagut una antiga caldereria. El seu propietari havia construït uns precaris envans de fusta i llogava unes lamentables estances a necessitats i indigents, als quals els cobrava els diners un pinxo. Aquell indret devia ser tan horrible i brut que l'alcalde va recriminar de forma contundent el propietari i el va fer detenir, cosa que va provocar una ovació del públic badoc. Ja veieu que no hi ha res de nou, pel que fa a l'explotació dels desgraciats per part de la gent sense escrúpols. L'indret se situava en un lloc anomenat com l'antiga plaça dels Mistos, crec que devia ser un espai tocant a l'avinguda Mistral actual ja que aquella zona era aleshores molt deixada i plena de barracots i brutícia. 

Aquella recuperació d'espai va permetre durant molts anys que les amples voreres acollissin les famosos i impressionants terrasses. Al Venus hi actuava la Bella Chelito, la famosa intèrpret de la Pulga que es va quedar temporalment sense teatre. Aquells enderrocaments van ser molt comentats i van causar sensació però un altre fet d'aquell any, la mort de l'Aragonès a mans del Nelo i la seva quadrilla, va donar nous temes de conversa a la gent i és que moltes coses no han canviat en excés, segons com es miri.  El tema de l'amplada de les voreres, els porxos i la resta no es va solucionar i com que la cosa no estava clara els propietaris es limitaven a arrendar espais, per si un cas. L'any 1929 es va suprimir allò dels porxos, malauradament la Guerra Civil i la postguerra van potenciar que l'indret no acabés de tenir, malgrat ser tan popular, un urbanisme amb cara i ulls.

El llibre de Miquel Badenes, El Paral·lel, història d'un mite (Pagès, 1998) recull els fets en el capítol Enderrocaments al Paral·lel (pàgines 238/241). També a través dels diaris de l'època, com ara La Vanguardia, podem seguir gairebé en directe aquells esdeveniments. El diari explica que tampoc no complia amb la normativa el taller d'un pintor, Soler de las Casas, però que la construcció estava feta abans d'haver-se dictat aquelles ordenances i es va respectar l'edifici. 

Probablement aquest taller tocava a la vorera del Poble-sec. Soler i de les Cases va ser un pintor important, fill de Frederic Soler, Pitarra, i seria interessant comptar amb més dades sobre aquest taller. Sovint oblidem que el nostre barri i el Paral·lel van acollir molts artistes plàstics durant dècades i d'aquí ve la comparació amb Montmartre.  Ernest Soler va ser també escriptor i escultor i va tenir alguns èxits remarcables en el camp del teatre, amb comèdies, tragèdies i fins i tot el llibret d'una sarsuela, La roca de les mentides, la música de la qual era de Bosch i Humet.

La seva vídua, Rosa Hernan i Lloret, va donar moltes de les obres de l'artista a la Generalitat i es van repartir entre el MNAC, el Museu d'Arts Decoratives, al qual també van anar a parar objectes que eren del pare, Frederic Soler, i l'Institut del Teatre pel que fa als originals de l'obra escrita, o sigui, que la feina seria nostra si volguéssim fer un estudi aprofundit sobre el personatge sense haver de donar més voltes que un ventilador.

Per la documentació de l'època sabem que el bar La Tranquilidad, que més endavant es va traslladar a la vorera del davant, a tocar del carrer Cabanyes, es trobava a prop del carrer Sant Pau i també es va veure afectat.

L'ENYORADA CASA ROSA I D'ALTRES REFORMES DESTRALERES

Ignoro ben bé el motiu pel qual passa però al llarg dels anys m'he trobat amb què en algunes ocasions determinades pèrdues de patrimoni desvetllen protestes intenses mentre que d'altres, igualment importants, no troben cap ressò reivindicatiu. En això, com en tot, val més caure en gràcia que ser graciós. En les darreres dècades hi ha hagut tres gols que es van fer a l'urbanisme destraler del barri sense que se'n cantés ni gall ni gallina. Encara més, en dues ocasions les reformes destraleres van ser molt ben acollides per tothom.

Un cas lamentable va ser la del construcció del pàrking de la Plaça del Sortidor. En aquell moment van confluir diferents circumstàncies, entre les quals que hi havia una gran necessitat d'aparcaments a tot arreu i els privats eren caríssims. Una altra circumstància va ser que ens trobàvem en l'etapa Maragall i encara que no ens agradi haver-ho de reconèixer hi ha més tendència a protestar quan als ajuntaments hi ha això que en diuen les dretes. Maragall era un home carismàtic i proper, recordo que va assegurar que a la placeta s'hi tornarien a plantar arbres, cosa que va ser així. Encara més, jo vaig veure com els antics plàtans de la placeta es replantaven en una altra plaça, al barri de les Hortes. Tot i amb això la construcció va ser un bunyol que va mutilar un indret emblemàtic, una de les poques places d'estil anglès que hi ha a Barcelona.

De tota manera crec que aquell bunyol, amb l'horrible sortida de l'aparcament, sempre amb pintades i brutícia, és quelcom reversible i fins i tot vull pensar que una època de més sensibilitat es podria arranjar el tema de moltes maneres. Bé, és allò que diuen, la meva esperança era verda i se la va menjar un ruc.

Un altre gol va ser la construcció de l'Hotel Meló en un indret que havia d'estar destinat a algun tipus d'equipament, em sembla, encara més quan allà hi havia hagut un centre llibertari abans de la guerra, un centre educatiu i després també un ateneu. Avui aquest hotel és quelcom que no sap ningú ben bé què és, per als barcelonins no té cap mena d'ús ni utilitat. Tampoc es va protestar gaire davant d'aquella construcció exagerada i fatxenda. També vull pensar que l'edifici, en algun moment, podria arribar a tenir usos més socials, per dir-ne d'alguna manera. A mi m'aniria molt bé una residència d'avis, on aquells i aquelles que hem viscut tota la vida o gairebé al Poble-sec tinguéssim més punts per entrar-hi, com passa amb les escoles.

El tercer gol va ser l'enderrocament, molt aplaudit, de la Casa Rosa. I això sí que ja no té remei. La Casa Rosa era un edifici emblemàtic, bonic, que s'havia deixat malmetre durant anys. En certa manera en construir-se es va intentar fer, salvant les distàncies, una mena de Walden. No he pogut trobar el nom de l'arquitecte, agrairé totes les informacions. Al barri de la Primavera hi havia hagut barraques, s'havia de remodelar i ha quedat molt bonic, però l'edifici es podia conservar i reutilitzar. En els darrers temps ja es va permetre que gent estranya l'ocupés, que es malmetés.

Quan l'anaven a enderrocar vam coincidir amb gent que hi havia viscut i l'anava a retratar i ens en va explicar les característiques. El comunicant al qual ahir mencionava també em va fer arribar una descripció acurada, hi havia viscut gent molt interessant, com Marco Rossi, dels Mustangs, el qual en algunes fotografies se'l veu en els jardins del volt, assajant amb el conjunt. El comunicant al qual faig referència en l'entrada anterior sabia música, havia donat classes de solfeig i piano a l'ALMI i també havia ensenyat els primers acords a Rossi.

La Casa Rosa estava pràcticament construïda damunt del refugi 307. Aquest refugi, com es sabut, també va servir d'habitatge i per al conreu de xampinyons. La casa tenia tres habitatges a la planta baixa, amb jardí, dos entresòls, porteria amb vivenda, ascensor i quatre pisos, amb una habitació per a cada veí al terrat, amb safareig individual. Els pisos tots eren exteriors, amb balcó, amb un ample rebedor, cuina, bany i tres habitacions. El bany només tenia bidet i rentamans, les dutxes estaven en un dels patis, amb cambres tancades, però aleshores gairebé ningú no tenia dutxa ni res i allò ja era una gran innovació. 

Després, amb el temps, tothom es va anar instal·lant dutxa o banyera a casa. Segons tinc entès els lloguers eren mòdics considerant les comoditats de les quals es disposava. Es trobava en un lloc mal comunicat, com ho ha estat sempre la part alta del Poble-sec. Però, és clar, la vista era immillorable, un indret privilegiat que va quedar reflectit en moltes postals i fotografies de l'època. També cal dir que al principi l'accés a l'edifici, des del carrer, era de terra, tot i que amb els anys es va asfaltar.

Ignoro si és que la gent va anar abandonant els pisos per voluntat pròpia o pel fet que ja estaven afectats i se sabia que desapareixerien. Mentre que al barri de la Satalia s'ha aconseguit anar aturant els perills que menen a la seva desaparició, la Casa Rosa es va trobar ja sola i abandonada quan es va enderrocar, sense que ningú li cantés les absoltes ni la reivindiqués a fons. L'any 2002, pel juliol, la revista Zona Sec lloava l'enderroc, l'ajuntament del senyor Clos xalava amb tantes reformes i tots ens vam quedar tan contents. La ignorància és molt atrevida.

Durant un temps vam tenir intenció de dedicar una xerrada de CERHISEC  a la CASA ROSA, i també al desaparegut mercadet d'Elkano, on abans hi havia hagut uns safareigs, però al final no va poder ser, ja que tenien una informació molt limitada. Si algú en sap més i hi vol col·laborar, s'accepten informacions i referències. 

Podria parlar del moltes més coses, com ara la barbaritat feta en construir la Ciutat del Teatre, amb uns blocs excessius on es va col·locar els desnonats. En general els poders públics fan complir les normes a la gent normaleta, i encara, però quan a ells els convé se les passen pel folre. Un altre exemple ben proper va ser el trist final del Parc d'Atraccions, la construcció excessiva del nou Aeri i l'Hotel de Miramar. En fi... 

ITINERARI PEL POBLE-SEC, EL MODERNISME MODEST I LES NOSTRES CASES

Amb motiu de la Festa Major, dissabte, dia 19, CERHISEC us convida a un itinerari pel centre del barri destinat a conèixer una mica més les nostres cases, ara que tantes façanes s'han restaurat i fan tant de goig. El punt de trobada serà a la Plaça del Sortidor, davant del Centre Cívic, a les 10:30, i el recorregut durarà unes dues hores aproximadament, depèn de la calor.

L'altre dissabte, el 26, també podeu fer un recorregut pel Paral·lel, la trobada serà a la mateixa hora però el lloc de trobada en aquesta ocasió serà al Passatge de la Canadenca, cantonada Vila i Vilà, al Parc de les Tres Xemeneies, vaja.

Us hi esperem!!!!

XERRADA DE CERHISEC: LES CASES DEL BARRI, EL MODERNISME MODEST

Demà farem la darrera xerrada d'aquest curs de CERHISEC, tot i que per la Festa Major realitzarem un parell d'itineraris. En aquest cas farem una primera aproximació al nostra patrimoni urbanístic. Us hi esperem!!!

L'Eixample de Santa Madrona i la seva problemàtica urbanística (1908)

En els actes i exposicions relacionats amb la commemoració del Pla Cerdà no es fa cap mena de menció, o se'n fa molt poca, de la realitat del nostre barri i de la situació de la muntanya de Montjuïc en aquella època. El nostre Eixample de Santa Madrona va patir molts problemes per urbanitzar-se, es va fer de forma caòtica, amb cases massa altres i carrers massa estrets. Avui, malgrat, tot, comptem amb un conjunt d'edificacions de l'època que presenten una important unitat i que, en restaurar-se, mostren la seva bellesa sense pretensions, destinades ja d'entrada, en general, a habitatges per a gent modesta. L'any 1908, P. Vallhonrat, possiblement de la família de propietaris Vallhonrat, que va donar nom al carrer, i que devia formar part de l'Associació de propietaris que menciona, recollia els problemes evidents i mostrava un cert optimisme davant del futur, malgrat tot.

LA VANGUARDIA, 16  de diciembre de 1908

Ecos de la opinión

Ensanche de Santa Madrona y montaña de Montjuich

La primera localidad, tan importante y extensa de nuestra urbe, tiene por base mirando al lado Norte la granvía del Paralelo y por el lado opuesto, o Sur, el plano de urbanización rural de la montaña de Montjuich. La realización de la apertura de aquella granvía fijó una data importante para el desarrollo del ensanche de Santa Madrona. Asimismo la ha fijado y no menos importante la tan reciente segregación a la zona de Ensanche de la montaña de Montjuïc a  base del plan de urbanización rural del distinguido arquitecto don José Amargós.

Es natural que siento la barriada la Fransa cuyo plano de reforma y de nuevas alienaciones es debido también al señor Amargós la parte más extensa de la zona de ensanche de Santa Madrona sean complemento uno de otro los planos de urbanización de Santa Madrona y de la montaña de Montjuich. No podrían pues intentarse obras grandes y completas en la zona del ensanche de Santa Madrona sin el seguro destino de su zona limítrofe, la montaña. Afortunadamente hoy puede emprenderse fructífera campaña para lograr completar mejoras pues se hallan bien fijados los límites y condiciones de porvenir de sus zonas colindantes.

La granvía del Marqués del Duero por un lado en el pleno goce de sus obras de urbanización comprendidas en estos servicios tranviarios espléndidos y de todos lados y a todas partes, la montaña de Montjuich por el otro con sus magníficos paseos de circunvalación, límites de nuestra zona de ensanche próxima a gozar de los destinos de urbanización y con destino y porvenir dirigido a formar de ella un inmenso parque natural, con la ventaja, asimismo, de la habitación alejada, son dos importantes jalones que señalan el comienzo de la obra grande de urbanización con orientaciones bien definidas.

La extensa zona llamada ensanche de Santa Madrona ha pasado por su época de crisis debido a su origen; empezó su desarrollo con una servidumbre impuesta por el ramo de guerra, es decir, pasó por las limitaciones propias de las zonas polémicas; a esto es debido que las edificaciones no obedecieran a un plan de alineaciones y rasantes uniforme y racional; se edificó a gusto y conveniencia del propietario, esto sí, con construcciones de carácter provisional y de planta baja.

Con el grandioso impulso de edificación en nuestro ensanche por circunstancias de todos conocidas, coincidió la desaparición de las zonas polémicas entre las derruídas murallas y la falda de Montjuich, quedando libre para la edificación una extensísima zona de terrenos sin sujeción a plan de alineaciones y de urbanismo; esta zona grandiosa es la actual comprendida entre las grandes vías del Paralelo y de las Cortes y las actuales zonas polémicas de la montaña. Las edificaciones provisionales se convirtieron en definitivas y sirvieron de base y fueron pie forzado para las sucesivas edificaciones que obedeciendo a planos parciales hechos a gusto y conveniencia exclusiva de cada propietario que disponía de una buena extensión de terreno, formaron el conjunto de construcciones conocidas con el nombre vulgar de Poble Sech, abigarrado cuadro de alineaciones y rasantes con variedad tan notable como eran diferentes las condiciones de cada finca y el gusto de cada uno de los propietarios del terrenos colindantes; es decir, creció y se formó el actual ensanche de Santa Madrona al impulso del capricho de cada uno de los propietarios de fincas rústicas convertidas en urbanas por arte de casualidad y de la plenitud de vida del centro.

Así formado el suburbio y dada su importancia el Ayuntamiento creyó necesario regular su crecimiento, corregir algunos de sus defectos e intento la formación de un plan de alineaciones y urbanización que llevó a cabo con tanto éxito el arquitecto, señor Amargós. No paró aquí el ayuntamiento sinó que quiso para esta zona los beneficios de la ley de ensanche. Y aquí empieza otra era penosa y de crisis, aunque socialmente pensando de reparación de yerros pasados. El plan, a pesar de sus buenas condiciones, adolecía forzosamente de los defectos de las primitivas edificaciones y el respecto a los intereses creados había limitado el lápiz del arquitecto, a cuya resolución se había sometido un problema muy difícil.

La Academia de San Fernando no quería ceder y pretendía que a cañonmazos (palabra textual del ponente) se ensancharan las calles ya formadas por edificaciones altas, sin hueco de solar para edificar. La pretensión, aunque virtuosa, era impracticable. Pasaron años y más años, y por fin se accedió. Fueron legalizadas las construcciones hechas, reguladas las del provenir y concedidos los beneficios de Ensanche al plan del señor Amargós. 

Un segundo y último período es de notar. Aprobados los planos, los beneficios de la ley de Ensanche no se hacían efectivos en favor del ayuntamiento. El Estado continuaba cobrando las contribuciones y los propietarios por su parte no pagaban el 4 por 100 de recargo extraordinario.

Por fin, una y otra parte parece que dentro del próximo año serán hechos concluídos.

Con la solución del problema de creación de un estado de derecho para la edificación del Ensanche de Santa Madrona y la regularización de ingresar en favor del Ayuntamiento y por tanto, con hacienda propia, coincide la agregación de los planos de urbanización rural de la montaña de Montjuich, que, debidos también al arquitecto señor Amargós, según queda dicho, completan y favorecen extraordinariamente la situación y acrecientan el provenir del Ensanche de Santa Madrona.

El problema, pues, cuya solución ha perturbado el desarrollo y principalmente la urbanización del Ensanche de Santa Madrona está resuelto y por complemento, asimismo, el de la montaña de Montjuich, hermana ésta en porvenir y condiciones de la primera. Habitaciones sanas y económicas, al pie de la montaña de Montjuich, en ésta aire, sol y parques para nutrir los pulmones, especialmente de las clases modestas, sus zonas limítrofes.

La Asociación de propietarios de Santa Madrona que tanto ha contribuído a lograr el estado actual de cosas tan halagüeño, debe perseverar en sus trabajos para recoger los frutos de tan laboriosa época pasada de incertidumbre y de crisis para la zona confiada a su cuidado.

       

NOMENCLATOR DELS CARRERS DE BARCELONA (AJUNTAMENT):

Vallhonrat, Carrer de
Descripció:	Nissaga de propietaris de les terres de l'indret. Pau Vallhonrat i Font (1763 - 1838), pagès de la Marina d'Hospitalet. Gabriel Vallhonrat i Casas (1797 - 1870). Joan Vallhonrat i Soler (Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat 1839 - 1910). El carrer se suposa que està dedicat a Gabriel Vallhonrat, ja que el nom del vial és documentat molt poc temps després de la seva mort.