Raquel Meller, història frívola i no tant frívola

Com molts ja sabeu, formo part d’un grup d’història del barri i cada mes organitzem una xerrada. Aquestes xerrades són de temàtica i tipologia diversa, segons possibilitats. Sempre les fem el darrer dimarts de mes, de dos quarts de vuit a les nou del vespre, a la Biblioteca Francesc Boix, del carrer de Blai (metro Poble-sec).

Aquest mes de juny, el darrer dimarts de mes ha estat el dia de Sant Joan, festiu, i la xerrada s’ha ajornat al proper dimarts, 1 de juliol. La dedicarem a Raquel Meller, gran artista, avui poc coneguda i la faig jo mateixa. No sóc cap experta en cuplet ni en artistes però resulta que per casualitat disposo de dues biografies de Meller, de diferent documentació sobre l'actriu, i també d’una pel·lícula en vídeo, La venenosa, de la qual passarem un fragment.

M’ha motivat a fer la xerrada constatar com n’és avui, de poc coneguda, aquesta cantant i actriu, quan havia estat famosa i homenatjada a bastament. He parlat amb gent jove aquests dies que ni tan sols sabien qui era ni què feia. Jo vaig créixer, de petita, sentint parlar molt dels seus èxits i de la seva vida. Se’n parlava molt bé com a artista però no tant com a persona, doncs tenia un caràcter força difícil. Havia fet pel·lícules mudes, doncs era també una gran actriu, molt expressiva, i amb un atractiu immens. En la seva època va ser lloada per personatges importants com ara Sarah Bernardt i Charlot la va voler contractar per a una pel·lícula, sense èxit, car ella tenia ja un contracte millor. Va treballar a França, a Hollywood. Ella mateixa va mantenir un cert misteri al seu entorn, fins i tot es deia que es trobava en la misèria, de gran, però no era pas així, ni molt menys. Se la pot considerar de la categoria d’una Josephine Baker, però al nostre país s’obliden aviat aquests mites que en d’altres contrades són respectats, recordats i reivindicats.

Avui és gairebé impossible trobar les seves pel·lícules i molt difícil aconseguir discs amb gravacions seves, si no és a través del mercat de segona mà, per internet i encara gràcies. Durant els cinquanta, amb l’èxit de Sarita Montiel, el cuplet va revifar i la mateixa Meller, que va morir el 1962 va criticar durament les interpretacions de Montiel i d’altres cantants d’aleshores. La veritat és que ja de jove deixava como hoja de perejil totes les seves competidores, imitadores i rivals, de les quals deia tot tipus de penjaments, de vegades amb raó i d'altres sense, és clar, que per això era una diva. No va cantar només cuplets sinó també tangos i cançó de diferents gèneres. Amb ella el cuplet va assolir una gran qualitat i va passar a ser, com el tango, un gènere de culte, més enllà del xaronisme que fins aleshores havia dominat el tema. A Madrid s’ha fet, amb gran èxit, aquests darrers mesos, un musical de petit format sobre l’artista, però, malauradament, no ha arribat a Barcelona, de moment.

La història frívola també és història i la història seriosa sovint és molt més frívola del que sembla. Meller va alternar amb personatges d’aleshores, importants, com el mateix Alfons XIII, que la tenia en gran estima, malgrat el seu mal caràcter. Va viure quan no era famosa al carrer Salvà, del Poble-sec, però havia nascut a Tarazona, a l’Aragó, en una família de classe gairebé mitjana que es va trobar amb dificultats i va haver d’emigrar cap a Catalunya. Ella va fer de cosidora, i sembla que va continuar cosint per gust, tota la vida. El seu tarannà responia al tòpic de l’aragonesa tossuda, per cert.

No us n’explico més coses, ja que aleshores no vindríeu a la xerrada... Si us decidiu, hi ha la possibilitat d’endegar un sopar pel barri, després, ep, poca broma.

Un militar pintor, a cavall pel Poble-sec

En diferents ocasions he escrit sobre Simó Gómez, pintor de vida breu i força esbojarrada, malgrat els intents familiars per contenir les seves ànsies bohèmies i arrauxades.

Feliu Elias, gràcies al qual i a un encàrrec que li van fer comptem amb una biografia de Gómez Polo, evoca també els personatges que visitaven el seu estudi i que anaven a fer-hi classes. Costa d’imaginar algú tan indisciplinat com Simó Gómez fent classes serioses, la veritat.

Un d’aquests personatges era Cusach, Josep Cusach i Cusach, o Cusachs, com també he vist escrit. Testimonis orals van explicar a Elias l’arribada força fatxenda de Cusach a l’estudi del Poble-sec, a cavall pels nostres carrers, aleshores amb poques cases i molta pols. Sembla que el pintor era una mica exhibicionista, elegant i presumit, i, bon genet, cosa que li agradava demostrar de forma pràctica.

Cusachs era militar, català, i per casualitat va néixer a Montpeller. Malgrat que va deixar aviat la seva carrera per dedicar-se a la pintura, una part molt important de la seva producció ofereix imatges militars, amb cavalls, batalles, i escenes costumistes i de la vida quotidiana de la tropa i l’oficialitat.

També va pintar quadres més al gust de la burgesia convencional, escenes d’hipòdroms i amazones. L’hipòdrom barceloní va ser durant anys a Can Tunis, en una època d’esplèndida afició al tema i no tan sols pel que feia a les classes benestants, sinó que hi havia entrades a preus més a l’abast del poble. L'escena amb unes dames tan elegants la podeu contemplar al magnífic Museu de Montserrat, que compta amb un fons esplèndid i, encara, poc difós.

Hi ha molts quadres de Cusachs al castell de Montjuïc. El Xiruquero comenta al seu blog els dubtes que té sobre el destí dels fons del castell, ara en perill. Què en faran, de tot plegat? Cusachs té una producció abundant, va ser molt treballador i va fer també cartells publicitaris, il·lustracions per a revistes i els sants per a un llibre sobre la vida militar a Espanya. La pintura realista es troba bandejada del coneixement general de la gent, en l’actualitat, doncs ja es pot pensar si, a més, tracta temes avui tan incorrectes com la milícia, que aleshores era ben considerada i un modus vivendi per a molta gent, com l’església. Les oportunitats laborals eren molt més escasses que en l’actualitat.

Diuen que alguns fons dels quadres de Cusachs van ser pintats pel seu amic Vancells, car ell no era paisatgista, però aquestes informacions són, en algunes biografies, contradictòries, No crec que Vancells li fes tots els fons.

Tota aquella colla de pintors magnífics de l’època són poc coneguts i la seva obra poc reproduïda, mentre molts pintors estrangers, en ocasions de menys categoria, pertanyen al nostra imaginari col·lectiu, de forma ben injusta. Dir que t'agrada més el realisme català que Miró o Dalí pot fer que et bescantin sense manies. Cusachs encara ha tingut sort i podem trobar moltes reproduccions de la seva obra, fins i tot a llocs de la xarxa com la interessant Ciudad de la Pintura. No passa el mateix amb Gómez, per cert. Personalment, crec que gran part de la pintura catalana avantguardista, amb el temps, es considerarà una immensa estafa i una broma cara, la veritat.

Memòries d'una vedette. Antologia (2)

La Vedette m'envia un e-mail i em recorda un comentari que va fer fa temps, sobre el fet inqüestionable que la geganta del barri s'assembla molt a ella, de més jove:

Ja va temps vaig fer constar el que repeteixo en aquesta ocasió per tal que els poble-sequins en siguin conscients. Mirant la geganta del Poble-sec, que m'agrada molt, però que trobo que hauria de caminar més dreta, no sé perquè l'han feta una mica, com tirada cap endavant, echada palante, que diuen en castellà, em vaig adonar que s'assemblava molt a mi en els meus bons anys de vedette barcelonina. S'hauran inspirat en alguna fotografia arnada en blanc i negre, potser? Puc cobrar drets d'imatge, encara? Qui sap, ho preguntaré al meu advocat, encara que em temo que no tinc prou documentació adient a les meves possibilitats reclamatòries. Però sí, era jo, emplomallada i guapíssima, a punt de rebre una joia oculta al darrera del senyor adúlter i benestant que em pretenia, a canvi, això sí, de favors inconfessables, suposo. Ai, quants records!!! Els senyors d'ara ja no regalen tantes coses, més aviat t'enreden per tal que inverteixis en els seus negocis dubtosos...

Molins, molinos, moulins i pajareres

Estic preparant una xerrada per l’1 de juliol sobre Raquel Meller, més endavant ja en donaré més detalls. Raquel Meller té una font dedicada, a tocar de l’Arnau, un monument modest, amb una estàtua que la representa cantant La Violetera. Fa poc uns brètols la van malmetre però l’han tornat a arranjar. Com passa amb tants monuments, molta gent d’avui que passa per l’indret no sap qui és la noia amb el cistellet, no en coneix la importància.

La font es va instal·lar en aquell lloc, durant els seixanta, després de la mort de l'artista, perquè ho va suggerir Ángel Zúñiga, gran periodista especialitzat en el món del teatre i del cinema. Li va semblar el lloc ideal, a tocar de l’Arnau dels grans èxits de l’artista, en el cor del Paral·lel... Poc després, ja el mateix periodista estava penedit de la tria perquè el Paral·lel s’havia convertit en una carretera de coches.

Hi ha hagut alguns intents de fer que el Paral·lel tornés a florir. Tots en debades. Les coses que no floreixen per elles mateixes, per molt bones intencions que hi hagi al darrera, no acaben de reeixir mai del tot. Durant els anys cinquanta el Paral·lel va reprendre una nova i sorollosa prosperitat, amb l’ocupació de la immigració d’aleshores, que va substituir els obrers arrauxats i els burgesets fatxendes dels anys trenta, i amb l'època daurada dels cinemes de barri. El cinema va trobar un bon lloc al Paral·lel i encara els teatres es van mantenir durant anys. Avui en resten, refets, l’Apolo, incombustible, el Victòria, que de tant en tant anima el seu bocí de vorera, el Condal, i res més. Tots a la banda de muntanya, per cert.

L’Arnau cau a trossos, és l’única mostra que queda d’aquells teatres mig barraques de fira, no se sap què passarà amb ell. L’Espanyol, després d’haver passat per èpoques discotequeres diverses, per l’intent d’instal·lar-hi un macro establiment dedicat a l’amor mercenari, (per parlar finament, segons diuen), i d’haver escampat que s’ho quedaria Dagoll Dagom i que la companyia en gestionaria la propietat municipal, ha quedat en silenci i no se’n canta gall ni gallina. El Talia espera la resurrecció de la carn i la vida eterna, la seva figuera malda per sobreviure i potser pagaria la pena, de moment, enderrocar les tanques i endreçar el lloc, que servís al menys com a petita placeta veïnal i ens puguéssim menjar les heroiques figues d'aquest miracle de la botànica barcelonina. A l’indret del Nou hi ha fet un edifici que, algú em va comentar, es destinarà a la tercera edat, s’hauria d'exigir que hi tinguessin preferència d’accés els veïns del barri, com passa als pobles, però he sentit la brama que serà privat o gairebé. La veritat és que no ho sé del cert, tot són rumors i brames.

El Molino ha patit també moltes trifulgues. Tan aviat se’n parla com no se’n parla. Ara, diuen, que finalment s’han solucionat els problemes d’obres, que faran una cosa molt moderna, amb un Bohigas pel mig, que cap al 2010 el tindrem a punt. Ja ho veurem, m’he tornat escèptica i al capdavall acabes desitjant que hi facin alguna cosa, però, sobretot, que deixi de ser un indret brut i abandonat. La placeta del Molino sembla que es dirà de la Bella Dorita. Avui dia es busquen noms de dona per als llocs, per allò de la paritat. La gent gran en direm la plaça del Molino com sempre, però homenatjar les figures de l’espectacle frívol està bé i la Bella Dorita mereix aquest record. Miquel Badenes, dels pocs que va fer un estudi acurat i detallat sobre el Paral·lel es planyia de la manca d'evocacions, en els noms dels carrers, a tants personatges de la faràndula que van esdevenir emblemàtics: Pepito Santpere, Alady... Alady té ara, al menys, una placa a l’Apolo.

Com que la gent, amb els anys i els canvis socials, acabem per oblidar els personatges de tota mena, crec que el millor seria que els famosos puguessin gaudir en vida de la dedicació que es fa d’un carrer o placa al seu nom, però pel que fa al nom de carrers barcelonins sembla que has d’esdevenir difunt per accedir-hi. Jo, de fet, no posaria noms de persones a cap indret, les idees canvien i els noms esdevenen nom de carrer i quan ja ningú no es recorda del tema canvien el nom original del personatge, potser perquè no era prou d’esquerres o prou de dretes o perquè s'ha de posar el nom d'algú 'modern' i de l'antic ningú se'n recorda. A la placeta del Molino li continuaria dient placeta del Molino, encara que probablement algun dia em catalanitzarien el nom, com ha passat amb d’altres i li dirien del ‘Molí’, i potser els historiadors del futur acabarien per deduir que allà hi havia hagut un molí paperer o d’oli o de farina, perquè de vegades la història oficial té paradoxes surrealistes i s'escriu de manera molt estranya. Això de Molino sembla que va ser una espanyolització del Moulin Rouge afrancesat, posats a fer recuperem allò de La Pajarera, que és més humorístic i canallesc.

De fet, el record del Molino està molt mitificat, ni va ser el més agosarat ni el més emblemàtic dels teatres, ni l’edifici era cap meravella destinada a passar a la posteritat, però com que va sobreviure a molts d’altres va guanyar en prestigi retrospectiu. La mateixa gent que no hi anava ni avui hi aniria clama pel seu retorn, però també es creu que li ha passat l’arròs al gènere, cosa que jo no crec, perquè tots els gèneres poden trobar el seu lloc en el present i sales petites que es dediquen a les varietats tenen èxit i públic. I també aquests espectacles itinerants molinencs, amb Merxe Mar i d’altres, que actuen a les festes majors de pobles i barris agraden força. Si la repressió sexual ja no és el que era i ensenyar xixina no excita el personal, que és molt suposar, l’enginy dels autors pot trobar noves fórmules en l’antic context de plomes i vedettes i cançons amb doble sentit. Una mena de Polònia vodevilesca intel·ligent podria resultar exitosa, crec. Res, que hi facin el que vulguin però que ho facin, ja. El problema és que al Poble-sec no hi ha una sala en condicions on puguin actuar els aficionats, aquest és el tema, i no crec que amb la remodelació del Molino això se solucioni, la veritat. Al menys pel que fa als professionals independents i amb poca guita. L'empresa promotora es diu Ocio Puro, jo m'estimaria més un ocio impuro, o un ocio fària, resultarien més adients al tema. També titllen el Molino d'icona, estaria millor que fos una iconya, per molts motius.

Pintors oblidats o gairebé

Simó Gómez va ser un gran pintor realista, mort prematurament als trenta-cinc anys. El seu estudi era al carrer de Tapioles, cantonada Magallanes, una casa que encara hi és i que va fer construir la seva família. Crec, per les dades de les quals disposo, que és aquesta que he retratat. Eren veïns amb els Pidelaserra, i crec que els Pidelaserra devien tenir un taller familiar de tints a la casa, que encara existeix també, on hi va haver després l'acadèmia Balmes i més endavant la Teatreria. Mai no s'hi ha posat cap placa commemorativa a cap de les dues cases, cosa que reivindico. Per l'estudi de Gómez, que després va ocupar el pintor Brull, un altre gran oblidat, hi va passar la flor i la nata de les personalitats de l'època: Verdaguer, Cusachs, Vidiella... Gómez era un artista esbojarrat, autodestructiu, gandul i juerguista. Pot ser que tingués algun problema mental dels que aleshores no es diagnosticaven de forma acurada, per cert.

Tenia un germà, Enric, gravador, que era l'altra cara de la vida, seriós, responsable. La seva relació s'ha comparat a la dels germans Van Gogh. Enric el va sobreviure uns quants anys, va viure el crepuscule de l'art del gravador, emboirat per la fotografia, que en va bandejar la necessitat. Ja gran, sembla que una colla de joves volien recuperar el gravat com a expressió artística, però ell ja no va ser a temps d'oferir-los el seu mestratge. La seva història familiar és fascinant. La seva pintura, realista, es va oblidar amb l'esclat del modernisme i de les avantguardes posteriors. I això que hi va haver a Catalunya un gran i importantíssim nombre de pintors que van animar la migrada vida cultural de l'època, aleshores molt més lligada a la pintura que no pas, per exemple, a la literatura. L'any 1918 la revista Vell i Nou li va dedicar un número secer, que, afortunadament, es pot trobar digitalitzat

aquí.

Feliu Elies en va escriure una biografia, Simó Gómez, la veritable història d'un pintor del Poble Sec, que es pot trobar a la nostra biblioteca, per consultar, ja que no en queden massa exemplars originals. A les llibreries de vell de vegades n'hi ha també algun exemplar i pot ser que, per sort, algú n'espigoli també algun de perdut pel Mercat de Sant Antoni. Tots aquests personatges, immensos, polifacètics, estan, crec, força oblidats o són, pràcticament, desconeguts. Crec, però, que les coses estan canviant i, de fet, al MNAC, que durant anys tenia un parell de quadres del pintor, ara se n'hi poden veure uns quants. Molts, però, són a col·leccions particulars, difícils de poder contemplar en directe. També pagaria la pena dedicar una exposició al gravat i a Enric Gómez Polo. Ignoro si hi ha descendents de la família, Simó va tenir un fill i també una de les germanes en va tenir uns quants. D'altres van morir joves i Enric va romandre conco.

He parlat en moltes ocasions d'aquest pintor, però crec que cal recordar-lo de tant en tant, a veure si els poders públics, municipals i veïnals, li fan l'homenatge que mereix i recorden, així, l'època en la qual el nostre barri,juntament amb el Paral·lel, era anomenat el Montmartre barceloní. Precisament he trobat als encants un llibret de Lluís Capdevila, dels anys vint, que critica aquesta denominació, sobre tot perquè al Paral·lel no li cal copiar res d'enlloc, manifesta. Però aquesta és una altra història i l'explicaré un altre dia.

Un castell polèmic i mal explicat

Pel seu interès i perquè diu coses que avui sembla que no es puguin dir sense perill de ser condemnat a l'ostracisme dels benpensants, transcric d'avui de Gabriel Cardona al diari El País:

El castillo de Montjuïc se levantó con finalidades militares y también sirvió como prisión, igual que todos los castillos del mundo. Sin embargo, las ciudades europeas cuidan y miman sus castillos como parte entrañable de su propia esencia, aunque hayan albergado presos sus mazmorras, disparado cañonazos sus bastiones y rodado cabezas en sus patios.

En cambio, Montjuïc, el castillo de Barcelona, sufre una empecinada campaña de desprestigio, alimentada por el oportunismo y el desconocimiento. Se ataca a la vieja fortaleza como si sus piedras fueran responsables de los disparates de nuestros antepasados y se la inculpa con tres argumentos esenciales: la levantó Felipe V para reprimir Barcelona, sirvió de plataforma al ejército español para bombardear la capital de Cataluña y fue la gran prisión y patíbulo franquista, nada de lo cual es cierto.

Felipe V hizo levantar la Ciutadella con finalidades represivas, pero no Montjuïc, cuyo primer recinto ya se había obrado 43 años antes de que naciera, precisamente durante la Guerra dels Segadors, a fin de que defendiera la ciudad de la amenaza del ejército real del marqués de Los Vélez. Durante la guerra de Sucesión, tuvo Montjuïc guarnición austracista, y el 21 de abril de 1706, la población civil barcelonesa se movilizó para defender su castillo del ataque de los borbónicos. La ampliación, que le dio su actual forma, no comenzó hasta 1751, cuando Felipe V ya llevaba muerto cinco años, y fue una meritoria edificación ilustrada, obra del ingeniero Juan Martín Cermeño, realizada durante los reinados de Fernando VI y Carlos III.

Los cañoneos contra Barcelona desde Montjuïc no fueron obra del odio castellano contra Cataluña, sino del enfrentamiento de dos generales progresistas contra el ala izquierda del progresismo popular, que tenía su feudo en la ciudad. El 3 de diciembre de 1842, Baldomero Espartero hizo bombardear Barcelona para reducir la rebeldía de quienes, poco antes, lo habían llevado al poder. Pero mucho más violento fue el cañoneo ordenado por Joan Prim i Prats, general y diputado progresista por Barcelona, que el 7 de septiembre de 1843 dañó o destruyó 460 edificios.

Tampoco fue el castillo una pieza básica en el aparato represivo de Franco. Durante la Guerra Civil, los republicanos fusilaron en la fortaleza a 37 militares y 21 civiles, y la utilizaron también como prisión. Cuando la guerra terminó, el principal escenario de los fusilamientos franquistas de Barcelona fue el Camp de la Bota y sólo fueron ejecutados en el castillo de Montjuïc el presidente Companys, el general Escobar y cinco mandos de la Guardia Civil. Tampoco fue el principal centro de reclusión barcelonés, sino la Modelo. En la montaña de Montjuïc se habilitaron como prisión dos edificios: el Palacio de las Misiones y el castillo, cuyo número de internos fue siempre muy inferior al de la cárcel.

Todas estas realidades son oscurecidas por falaces argumentos que presentan el castillo como símbolo de pasadas opresiones. Si seguimos por este camino, acabaremos condenando la catedral como expresión del oscurantismo eclesiástico, las atarazanas porque construían galeras de guerra y hasta el monumento a Colón por haber incitado el colonialismo.

El castillo de Montjïc es una joya histórica y arquitectónica, que contiene colecciones inapreciables. Entre ellas, numerosas piezas reunidas por Frederic Marès en todo el mundo, pistolas de Ripoll, cañones de la histórica fundición de Barcelona y la mejor muestra mundial de armas portátiles de la guerra civil de 1936-1939. Sin embargo, ya los primeros cañones han sido transportados a Madrid, porque eran símbolos del militarismo y el españolismo. A este paso, veo tomando el mismo camino al Cristo de Lepanto y los cuadros de Fortuny, por ser iconos del militarismo contra el Tercer Mundo, y las colecciones de Montjuïc pueden acabar instaladas en Zaragoza, donde ya tienen valedores esperando la oportunidad. Perder es siempre fácil. Recuperar puede ser imposible. A la pelea para rescatar los papeles de Salamanca puede suceder, dentro de un tiempo, la trifulca para recuperar las colecciones de Montjuïc.

Gabriel Cardona es historiador.

Montjuïc (1)

L'Ermita de Santa Madrona, propera al MNAC, és l'única que ens queda de les moltes capelles i ermites que hi va haver a Montjuïc. La data de construcció, indicada a la llinda, és el 1734, i es troba al lloc d'una altra, més antiga. La parròquia de Santa Madrona, del nostre barri, hi celebra cada any un aplec que, afortunadament, ha experimentat durant els darrers anys un revifament remarcable, convertint-se en una festa important del Poble-sec. Actualment es troba en terrenys del Palauet Albéniz, encara que s'hi pot accedir en diades assenyalades, com ara la de l'aplec. La resta de l'any s'ha de veure des de l'exterior, ja que hi ha una reixa que la protegeix.

Santa Madrona és copatrona de Barcelona i durant segles el seu culte va tenir molta importància. Se li acostumava a demanar pluja, cosa que sempre va bé de saber. El nom de Madrona havia estat molt popular a Barcelona i també a la resta de Catalunya, on podem trobar moltes altres ermites dedicades a la santa. A la literatura popular catalana dels darrers segles acostuma a sortir-hi alguna Madrona. Més enllà de creences de tipus religiós, crec que el nostre barri hauria de conservar les tradicions referides a santa Madrona, i fins i tot, potser, recuperar-ne algunes, com ara la 'festa de les pelegrines', durant la qual les noies joves, vestides de pelegrina, anaven a presumir, des de l'ermita fins a la ciutat i que recullen testimonis com el del Baró de Maldà, que es veu que hi gaudia d'allò, més contemplant les noies maques.

En uns versos sobre Montjuïc, Vicenç Garcia, el Rector de Vallfogona, recull aquesta festa:

Aquella Madrona insigne / Que en sa jornada feliç,/ En processó numerosa/ Tota aquella ciutat ix.
Tanta bella pelegrina/ mostrant lo peu de marfil/ i prenent los cabells negres/ amb roses i gessamins