UN PALAU SENSE ESPORTS NI MÚSICA

Aquests dies un veí i amic del barri ha escrit una entrada al facebook preguntant pel Palau dels Esports, per la seva situació actual, estranyat de què no se'l reivindiqui d'alguna manera.

El Palau Municipal dels Esports vaser obra de Josep Soteras i es va inaugurar l'any 1955, quan la ciutat de Barcelona començava a revifar. Va ser obra de l'arquitecte Josep Soteras i el primer objectiu era acollir  les competicions dels Jocs del Mediterrani.

Fins el 1971, quan es va inaugurar el Palau Blaugrana, va ser l'únic pavelló d'aquestes característiques que existia a la ciutat. A la gent li semblava aleshores un paradigma de modernitat. Va acollir molts actes esportius però també socials, culturals, musicals, com ara el Festival de la Cançó Mediterrània. La majoria dels qui avui som avis, de jovenets vam assistir a concerts diversos i també hi vam escoltar cançó catalana en algun moment. 

Durant la dècada dels 90 la seva activitat va disminuir, es construïen nous espais, el palau Sant Jordi s'ho menjava tot i malgrat això va acollir alguns actes de les Olimpíades.

Aleshores es va convertir en un espai destinat als musicals, a concerts. Es va millorar l'interior però tot i amb això, segons la meva opinió, l'acústica no era l'adient a aquest tipus de espectacles. La darrera vegada que hi vaig anar va ser per veure Els Miserables, va ser un bon muntatge i el tema de l'acústica trobo que va funcionar prou bé, tot i que hi va haver critiques serioses sobre les instal·lacions. Fa anys havia vist allà el  musical El Hombre de la Manxa, amb uns remarcables José Sacristán i Paloma San Basilio però el ressò perjudicava molt  la representació.

El dia que vaig anar a veure Els Miserables, més enllà de tot plegat, em va impressionar com tot el volt del teatre, per la part del darrere, era ple de marginats i gent que hi havia muntat el seu jaç, per la ciutat se'n veuen sovint per tot arreu però la gran quantitat que s'aplegava en aquell indret feia esgarrifar, tot i que ja estem curats d'espants i una mica insensibilitzats enfront de problemes que sembla que no es poden resoldre.

Que jo sàpiga ara ja fa set o vuit anys que no s'hi ha res, tot es veu molt deixat i no se'n canta gall ni gallina. No he trobat a la premsa cap informació, cap reivindicació, cap explicació a l'entorn del possible futur del vell Palau, potser esperen que caigui sol, no ho sé. Tampoc pel barri s'ha reivindicat en cap moment, que jo sàpiga, cosa estranya, avui que tant ens movem pel Palau de la Premsa, per l'Arnau... sense resultats pràctics fins ara, tot s'ha de dir. En aquest cas, a més a més, es tracta d'un edifici de propietat municipal, per tant seria l'ajuntament el que hi hauria de dir o fer alguna cosa.

Potser hi ha informacions que no he sabut trobar i hi ha un pla a l'entorn d'un lloc que té relació amb els nostres records i dèries juvenils. No és modernista, no es troba al Paral·lel, té tots els números per romandre en l'oblit, espero que no sigui així.

AQUELLA TANCA DE FUSTA PINTADA DE BLAUET...

Festes de la Mercè al Poble Sec, 1978

L’edifici del carrer de Blai era un dels pocs espais singulars de l’interior de la densa trama urbana del Poble Sec. Al llarg dels anys va tenir usos molt diversos: escola per a «nens pobres», seu del sindicat de la CNT, local de la Falange i del Movimiento…

L’A.V. del Poble Sec el reivindicava per a usos culturals. El setembre de 1978 els veïns el van ocupar coincidint amb les festes de la Mercè.

El cartell reprodueix la façana del local el 1978, molt en la línia del noucentisme i a la manera de Torné i Esquius i els seus «dolços indrets de Catalunya», ressaltant-ne la ingenuïtat dels elements, les acàcies del pati o la tanca de fusta pintada de blauet (elements tristament desapareguts amb la intervenció freda, despersonalitzada i dura dels arquitectes «moderns»).

La convocatòria va aplegar molts veïns del barri i la imatge del cartell va identificar l’edifici fins a la seva conversió en biblioteca municipal

AÑO: 1978 AUTOR(ES): Pilar Villuendas
TEMÁTICA: Asociaciones de vecinos
DIMENSIONES (en cm): 50 × 70
CLIENTE: AV Poble Sec
MATERIAL: Papel offset
SISTEMA DE IMPRESIÓN: Offset | 2 tintas directas
TÉCNICA GRÁFICA: Ilustración

El local del carrer de Blai on avui hi ha la Biblioteca ha passat per molts canvis i en totes les seves etapes ha tingut llums i ombres, potser per això no és senzill arribar a fer-ne una història una mica objectiva. Es conserven poques fotografies antigues de l'indret, del temps en el qual va ser escola professional per a nois menada per religiosos, de la qual l'alumnat tenia força bon record, de l'època del sindicat de la fusta, del temps de la Falange, fins i tot dels primers anys de la transició i la democràcia. Molta brama i moltes llegendes no contrastades es barregen i cadascú se'n queda el que li sembla car hi ha contradiccions evidents. 

Sovint m'adono de què no és fàcil consensuar una memòria una mica objectiva a l'entorn dels nostres espais propers. Avui recupero aquesta entrada del blog dels dissenyadors Villuendas i Gómez, molt actius al barri durant un temps de moviments veïnals i reivindicació. No entenc com tanta gent activa en una època s'hagi gairebé oblidat del Poble-sec o senti avui poc interès per la seva evolució. No passa tan sols aquí, a L'Hospitalet em vaig trobar amb actituds semblants. Havia oblidat la tanca de fusta pintada de blauet, una altra pèrdua. Potser en algun moment podrem endegar una història una mica objectiva de l'edifici, tot i que molts testimonis no ens poden explicar ja els seus records.

Per sort les acàcies del pati, tipuanes de fet, encara aguanten. Un pati  avui poc i mal utilitzat i en el qual s'havien fet moltes coses, fins i tot en el temps dels falangistes s'hi feia teatret i ball els diumenges, més enllà de les activitats ombrívoles de la primera postguerra, i van ser els més bailongos els anys de Tintarella di luna ja que recordo una veïna de l'escala més gran que jo fent una demostràció rockera al mig d'un cercle de jovent que n'admirava l'habilitat. 

Hi havia hagut un petit teatret, una altra pèrdua, al qual, ja en temps de democràcia, havia assistit a concerts de corals, jocs florals, teatre infantil, teatre d'aficionats... No sembla que ningú el trobi a faltar. Dels espectacles de teatre infantil als quals vaig assistir amb els meus fills un dels que més recordo és el dels Garigots i per casualitat fa poques setmanes vaig conèixer a la Margarida de la primera època,  la d'un muntatge encisador que es deia Llibres i trastos vells. Vam comprar la cinta de cassette, aleshores, però no l'he sabut trobar. També recordo un Tenorio hilarant, a càrrec de la Penya Magiconya, de vida efímera, que va tenir el seu bressol al Bar Borrell. 

Hi ha moltes preguntes sense resposta i en general la gent, quan preguntes, et diu el que li sembla i no allò que sap del cert o fins i tot, si ho sap, no té cap interès en explicar-ho:

Per què no van tornar els religiosos, després de la guerra civil, a obrir l'escola, quan després de la Setmana Tràgica sí que ho van fer? (Cal dir que molts dels religiosos de l'escola van ser assassinats durant la Guerra Civil però tot i amb això és estranya la cessió. Va ser voluntària? Va ser 'obligada'?).

Quina relació tenia l'escola amb la parròquia? Cal recordar que hi havia hagut una altra escola parroquial al costat de l'església i, abans de la guerra una altra, al davant, més o menys.

Quines van ser les activitats de la Falange i com van evolucionar? Quin perfil tenien els falangistes veïns del barri?

Havíeu anat al teatre o a ballar en temps de la Falange, a aquell local?

Algú recorda de forma directa i documentada les famoses batusses entre els escoltes de Santa Madrona i els falangistes joves les quals, segons algun testimoni antic, van motivar que el rector de la parròquia bandegés alguns grups catalanistes més radicals?

Hi havia alguna relació entre els falangistes de Blai i un nucli dur d'ideologia semblant que es reunia al Bar Gol (Elkano-Margarit)?

Una vegada una colla d'aquest bar va apallissar un xicot de la parròquia de Sant Salvador quan anava sol, a principis dels seixanta, i d'això sí que me'n vaig assabentar aleshores de forma directa. Per sort no va ser greu l'atac i no vam tenir més problemes amb aquells personatges, més enllà d'alguns insults quan tornàvem d'excursió cantant coses xiruqueres, carrer amunt. Qui eren? D'on eren?

Algú recorda haver fet el Servei Social a l'escola-bressol que hi va haver durant un temps en aquell local?

Al pati, ja en democràcia, s'havien fet també activitats diverses i fins i tot hi havia hagut un petit bar, una altra pèrdua, amb quatre taules exteriors en les quals era molt agradable passar una estona escoltant música o el que fos. 

XERRADA DE CERHISEC: LES CASES DEL BARRI, EL MODERNISME MODEST

Demà farem la darrera xerrada d'aquest curs de CERHISEC, tot i que per la Festa Major realitzarem un parell d'itineraris. En aquest cas farem una primera aproximació al nostra patrimoni urbanístic. Us hi esperem!!!

Baixant de la Font del Gat ho trobo tot molt canviat

Fa molts anys, tal dia com avui, em vaig casar i vam celebrar el dinar a l'enyorat Restaurant de la Font del Gat. Era un restaurant amb molt bon servei, havia sortit fins i tot a pel·lícules de l'època.

Al cap d'uns anys hi vam anar a sopar un dia i estava ja una mica tronat, l'ajuntament  no  volia allargar les concessions privades als establiments situats a Montjuïc i alguns d'aquests, com el restaurant de la Font del Gat, ja no s'actualitzaven de forma adient. Montjuïc havia de ser gairebé tot ell zona verda, un gran pulmó de clorofil·la, segons prèdiques polítiques de l'època, i aquest va ser un dels motius que van donar alguns alcaldes per a fer fora els negocis privats del parc, com ara, també, el Parc d'Atraccions.

Hi va haver un somni, un projecte molt ecològic segons el qual el bonic edifici d'aquells dinars familiars seria un centre d'interpretació del parc, amb tot de serveis i informacions. La cosa no va passar de tenir-hi quatre fulletons, on havia estat el restaurant, i de fer molt de bombo amb un Pla Gestor que va durar quatre dies. A tocar de la històrica Font s'hi van tornar a posar restaurants, més o menys reeixits. El darrer, aquest, de la web del qual he tret la fotografia.

L'ajuntament no ha parat d'omplir de ciment Montjuïc, que si les Olimpíades, que si el Museu Olímpic, que si el Macrohotel que va malmetre bona part de Miramar. Però el fet és que s'han tornat a instal·lar nous negocis privats de restauració que no tenen ni la gràcia ni la grapa dels antics. Per no parlar del macrotelefèric. 

I el Centre d'Interpretació? Doncs no me n'havia assabentat però ja fa anys que s'ha cedit l'edifici a la Reial Federació Espanyola de Tennis sense que ningú, que jo sàpiga, o potser no me n'he assabentat, digués res en contra. 

Ja vaig comentar coses d'aquestes en parlar del Parc d'Atraccions i també les he manifestat en d'altres posts. No tenim veu ni vot ni tan sols opinió. Cadascú mira pel seu raconet de barri i poca cosa més i el moviment veïnal s'està reduint a la mínima expressió. Ja fa també molts anys ens van endegar el Macromuseu Etnològic, suprimint bona part de jardins i la històrica torre de la Colla de l'Arròs, que també havia estat seu de l'Escola del Mar durant uns anys, cosa que es recordava al peu d'un bonic pou amb una frase que deia dos cerezos, flor y fruto, simbolizan la Escuela del Mari. 

Per no parlar dels disbarats que s'han fet amb l'Escola del Bosc on durant molts anys encara hi vam veure aquell edifici morisc tan entranyable, després, això sí, que durant els seixanta ja se n'hagués esmicolat un bon tros. Així anem suprimint o condicionant el patrimoni. I tots contents. I enganyats. Per construir la turística Fundació Miró la qual, és clar, dóna moltes virolles en turisme, també es va malmetre la bonica Plaça del Sol senyorejada per l'estàtua d'en Manelic i encara bo que l'estàtua es va recuperar tot i que ara sigui en un indret molt més discret.

És clar que la gent jove ja no ha conegut els vells temps i les meves queixes els poden semblar les de l'Àvia Bola, en sóc conscient.

L'Antiga Vaqueria del Carrer Salvà

Al Cercador de Patrimoni la referència a aquesta antiga vaqueria, que es troba en un edifici de la primera dècada del segle XX, indica que el bonic mosaic es troba molt malmès. Doncs afortunadament, els actuals propietaris, segons tinc entès un grup de joves que es dedica a alguna cosa relacionada amb el cinema o la publicitat, l'han rehabilitat, no tan sols per fora, sinó també per dins, d'una forma intel·ligent i acurada.

Temps enrera hi havia una senyora que amb la neta es dedicava a fer objectes diversos de vímet, era també una activitat artesanal molt bonica.

Crec que aquestes actuacions tan respectuoses amb el patrimoni haurien de tenir un reconeixement per part de tothom. De moment, aquí teniu aquest petit homenatge al meu blog. Si passeu pel davant, observeu amb cura els molts detalls del paisatge i dels personatges holandesos que s'hi representen, val la pena.

El Nido de los Retales: Casa Eulàlia Tarragó

Al carrer de Cabanyes, 47, hi ha una de les cases d’habitatges més boniques del barri. Copio la informació que dóna el Cercador de Patrimoni de l’Ajuntament, d'on també manllevo la fotografia, sobre les seves característiques:

Edifici entre mitgeres, de planta baixa i cinc plantes pis, amb coberta planta i amb tres forats per planta, amb un eix molt marcat. L'edifici presenta elements suficients que el singularitzen dins del Poble Sec. A més, té molts paral·lelismes amb la Casa Llopis Bofill, obra d'Antoni Gallissà (a la cantonada dels carrers València-Bailèn), i d'ell podem destacar una combinació de paraments d'obra vista, pedra i esgrafiats, amb arcs de maó vist a la planta baixa, motius ornamentals esgrafiats als paraments cecs amb un cromatisme similar, balcons amb ceràmica i un element central de coronament cobert a quatre aigües. També cal destacar les diferents solucions de suport dels balcons: mènsules de pedra, cartel·les d'obra vista i baranes de ferro forjat, així com el disseny de les baranes i de les persianes. Tot això representa una unitat formal, singular dins de l'obra de l'autor. Només a la Casa Domènech i Estapà (València, 241) utilitza materials similars però amb una interrelació molt diferent. En conjunt, tot i els anys de diferència entre el projecte d’Antoni Gallissà (1902) i el d'aquest (1911), estem davant d'una de les obres més interessants i singulars del Poble Sec.

Als baixos d’aquesta casa hi va haver durant molts anys una botiga emblemàtica, El Nido de los Retales. L’establiment era gran, profund i fosc, i venia retalls de roba de tot tipus, a molt bon preu. En una època en la qual les dones cosien força a casa i es feien vestits per a elles i la família, aquesta botiga rebia clients de molts indrets.

Aquest comerç s’anunciava per ràdio, amb una melodia molt adient, que no he pogut trobar i que en donava l’adreça. A d’altres pobles i ciutats d’Espanya hi ha botigues amb aquest nom, ignoro si per casualitat o perquè han tingut alguna relació amb la del carrer de Cabanyes.

Montjuïc (1)

L'Ermita de Santa Madrona, propera al MNAC, és l'única que ens queda de les moltes capelles i ermites que hi va haver a Montjuïc. La data de construcció, indicada a la llinda, és el 1734, i es troba al lloc d'una altra, més antiga. La parròquia de Santa Madrona, del nostre barri, hi celebra cada any un aplec que, afortunadament, ha experimentat durant els darrers anys un revifament remarcable, convertint-se en una festa important del Poble-sec. Actualment es troba en terrenys del Palauet Albéniz, encara que s'hi pot accedir en diades assenyalades, com ara la de l'aplec. La resta de l'any s'ha de veure des de l'exterior, ja que hi ha una reixa que la protegeix.

Santa Madrona és copatrona de Barcelona i durant segles el seu culte va tenir molta importància. Se li acostumava a demanar pluja, cosa que sempre va bé de saber. El nom de Madrona havia estat molt popular a Barcelona i també a la resta de Catalunya, on podem trobar moltes altres ermites dedicades a la santa. A la literatura popular catalana dels darrers segles acostuma a sortir-hi alguna Madrona. Més enllà de creences de tipus religiós, crec que el nostre barri hauria de conservar les tradicions referides a santa Madrona, i fins i tot, potser, recuperar-ne algunes, com ara la 'festa de les pelegrines', durant la qual les noies joves, vestides de pelegrina, anaven a presumir, des de l'ermita fins a la ciutat i que recullen testimonis com el del Baró de Maldà, que es veu que hi gaudia d'allò, més contemplant les noies maques.

En uns versos sobre Montjuïc, Vicenç Garcia, el Rector de Vallfogona, recull aquesta festa:

Aquella Madrona insigne / Que en sa jornada feliç,/ En processó numerosa/ Tota aquella ciutat ix.
Tanta bella pelegrina/ mostrant lo peu de marfil/ i prenent los cabells negres/ amb roses i gessamins

Patrimoni (1)

Recupero la sèrie sobre patrimoni catalogat del barri, iniciada a l'antic balcó. Potser el Poble-sec no té edificis tan remarcables, des d'un punt de vista arquitectònic-convencional, com els de l'eixample o d'altres barris, però, per als poble-sequins o poble-sequencs, haurien de ser els millors del món, ja que son els nostres. La casa que veieu es troba a Blasco de Garay, 9. És un edifici d'habitatges sobri, amb menys decoració que els modernistes, però d'un art déco matisat i elegant. El catàleg de patrimoni de l'ajuntament en data la construcció cap al 1925 però testimonis veïnals m'asseguren que és de cap a 1930 i que anteriorment hi havia un edifici de planta baixa on hi residia un carreter.

La decoració és geomètrica, petits frisos i pilastres, amb volutes i elements vegetals que emmarquen la porta. Aquest edifici va rebre força durant un bombardeig, sobretot els pisos de la part del darrere, i hi van morir el porter de l'edifici i una noia jove, a més d'haver-hi alguns ferits. L'anècdota sobre un bacallà, que després d'un bombardeig van recuperar 'il·lès' unes veïnes, cosa que en aquella època d'escasedat era molt important, i que vaig recullir en una narració sobre la història d'un pis del barri que va guanyar el premi Francesc Candel de narrativa històrica fa alguns anys, es va esdevenir en aquest edifici i m'ha arribat per transmisió oral de la família. La meva família hi havia viscut, al número 9, i després va viure a davant, al número 6 del mateix carrer, cosa que va fer que no es veiessin afectats, per pura casualitat, per les bombes del temps de la guerra.

On ara hi ha un garatge hi va haver, durant anys, un 'recader', de cognom Badoch. En aquella època els recaders eren molt importants per fer arribar paquets i trameses a tot arreu. Els treballadors carregaven en aquells camions d'aleshores, força més petits que els actuals, moltes coses, i els infants petits dels voltants passàvem moltes estones al balcó, contemplant aquella activitat. Els xicots que hi treballaven sembla que sovint miraven enlaire, per tal de copsar les cames joves de les dames que sortien al balcó, cosa que, aparentment, posava molt nervioses les senyores observades que feien sempre el fàcil acudit, quina colla de badocs els del Badoch!




-->