EL VERÍ DEL TEATRE I ELS NOSTRES ACTORS: GABRIEL AGUSTÍ

Ahir es va dedicar la xerrada de CERHISEC  a l'actor Gabriel Agustí, nascut al nostre barri, on viu encara avui tot i que la vida professional li hagi fet donar moltes voltes. Però, ai, ahir hi havia futbol i el futbol i la pluja són els dos grans enemics de les nostres xerrades mensuals. També cal comptar amb el fet que Agustí pertany a una generació emblemàtica però relativament oblidada pel jovent d'avui i que molt públic habitual en les nostres activitats fa alguns anys. que el coneixia i l'admirava, també s'ha fet gran o ha desaparegut per causa d'això que en diuen llei de vida. 

Agustí té vuitanta-cinc esplèndids anys i una memòria prodigiosa, a més d'un discurs brillant i amb grapa. Va repassar en poc menys d'un parell d'hores una llarga vida dedicada al teatre, a la televisió, al cinema i també a d'altres activitats esporàdiques, com la de pastisser. I encara va dedicar una bona estona a una altra de les seves passions, els animals i, en concret, els gats que encara comparteixen la seva vida al carrer Salvà. La xerrada anava a càrrec de Xavier Rodríguez, qui també va tenir un avi actor, per cert.

Gabriel Agustí va desvetllar secrets i segur que se'n va guardar uns quants. El seu va ser un passeig per aquesta professió, tan atractiva per als qui ens la mirem des de fora i fent de públic. Una professió compartida per gent que les ha passat molt magres, al principi de treballar Agustí va explicar com el sorprenia l'afició dels actors i actrius a comprar joies que després, quan no hi havia feina, podien empenyorar. Gent que es llevava tard perquè havia fet una llarga jornada, entre assaigs que no es pagaven i dobles sessions habituals, en teatres de tota mena. 

Va recordar persones extraordinàries amb qui va treballar com ara el gran José Luis Alonso, de tràgic final, el millor director que va conèixer, segons el seu testimoni. La televisió va ser una gran ajuda i va donar feina, aleshores no tan ben pagada com avui, però habitual. Agustí va ser un rostre freqüent en els espais de teatre d'aleshores i en aquella època dels Estudio 1 el reconeixien per tot arreu. Al barri les senyores de moltes generacions el contemplàvem amb admiració. Sortir a la tele genera encara aquesta fama efímera, capriciosa i de vegades fins i tot una mica feixuga.

Agustí també va entomar una transició difícil, un cert bandejament en una època en la qual, potser com ara, s'etiquetava molta gent de forma injusta com a franquista i ell, fill de republicans castigats per la postguerra, a petició de molts companys de feina, va haver de formar part durant un breu temps del sindicat vertical. La necessitat de fer costat als seus pares, grans, i alguns problemes de salut el van apartar de la professió quan encara, d'estar a Madrid, segur que hauria continuat en actiu. La feina d'actor no té final, si la salut acompanya, ni un sou de funcionari a punt per als jubilats, què hi farem.

Agustí fa anys que comparteix la seva vida amb Maribel Álvarez, però cadascú té casa pròpia, aquesta és una manera molt intel·ligent de compartició vital, la veritat. Maribel Álvarez ha tingut així mateix una vida professional intensa i diversa i s'ha dedicat, a més a més, a l'escriptura, on ha aconseguit un important reconeixement. La coberta del seu darrer llibre, Los dos miraban el reloj,  amb aquest gat una mica inquietant, fa pensar en l'afició de la parella als animals d'aquesta espècie tan singular, sempre misteriosos i independents i amb una intel·ligència pràctica evident. Si la televisió d'avui fos la d'altres temps i el periodisme tingués més volada caldria dedicar a tots dos un programa especial i en profunditat, la història del teatre, de la ràdio, del cinema, de la televisió, és també la nostra història personal i la del país i la del món. 

Maribel Álvarez i Gabriel Agustí cuinen molt a gust cada any per a tota una colla d'amics de la feina, grans personatges que mai han cobrat el sou dels actors americans, ni tan sols dels secundaris americans, però els quals haurien de ser objecte de les nostres devocions i tenir una presència constant a l'altar dels nostres mites propers. Alguns encara estan en actiu, ni que sigui de forma puntual i intermitent. 

Tan sols, va explicar  Agustí, des que fan els dinars, n'han marxat dos, als cel dels actors, dos Enrics, Arredondo i Casamitjana. intentar endevinar els seus noms contemplant la fotografia d'una d'aquestes celebracions ens pot servir de prova definitiva per tal de valorar l'afició al teatre i d'altres derivats. Agustí va fer doblatge, ràdio, ràdio-teatre. No hi són tots, és clar, Agustí té un munt d'amics i coneguts. Ja he escrit sobre l'actor en d'altres ocasions i segur que hi tornaré, una llàstima la poca gent que ahir es va acostar per la biblioteca però estic segura de què la propera vegada caldrà vendre entrades amb anticipació. Per cert, l'actor ha percebut, com jo mateixa i tants altres, que els teatres antics estan molt més ben fets que els moderns pel que fa a l'acústica i és que avui s'ha perdut fins i tot l'ofici de constructor de teatres, em temo.

MEDITACIONS SOBRE LES SARDINES ENTERRADES ALS TRES PINS I D'ALTRES TRADICIONS

Si les tradicions populars ja eren una barrija-barreja en el meu temps jove no cal dir com han arribat en el present a un garbuix incomprensible. És clar que potser aquesta sigui la grandesa de les celebracions  festives, que sobreviuen a  èpoques i dogmes per esdevenir en cada moment un reflex del present efímer. No en sé la raó exacta i es poden trobar moltes explicacions antropològiques, però quan jo era petita el dijous gras era una festa acceptada i fins i tot aquelles escoles que no feien sortides pedagògiques ni excursions habituals ens treien a pasturar la tarda corresponent. Ho feien moltes escoles i coincidíem molta mainada a Montjuïc, que era la natura més propera al nostre barri, en un d'aquells dijous ens vam ensopegar amb la Núria Espert, molt joveneta, assajant Medea al Teatre Grec i una mestra que jo tenia aleshores, també molt joveneta, ens va comentar que aquella era una actriu molt bona i amb un gran futur, sempre me n'he recordat.

Els primers anys en què jo treballava de mestra encara es feia, això. Tinc imatges mentals d'algun dijous gras llunyà dels primers setanta, en què per les muntanyes de Molins de Rei es veien corrues de criatures, totes equipades amb el corresponent entrepà de truita, de botifarra, o de truita amb botifarra. Semblava ben bé que els nens i nenes seguissin el flautista d'Hamelín, el qual no se sap ben bé què en va fer, de la canalla, tot i que en versions més modernes i menys cruels els retornen a les famílies un cop li paguen els deutes, això de pagar els deutes era molt seriós i un dels pecats més gruixuts del Comte Arnau va ser no pagar les setmanades.

L'enterrament de la sardina, en canvi, era mal vist, deien per l'escola que era una cosa pagana, tot i amb això en sortir del cole acostumàvem a anar a enterrar l'arengada a la Font del Gat o als Tres Pins. Algunes nenes amb mares més liberals fins i tot feien campana aquella tarda per anar de gresca. L'enterrament de la sardina com a final de la disbauxa tenia poc sentit en aquells temps sense disbauxa però encara en té menys avui, quan la disbauxa és habitual i la Quaresma no ve a tomb. A les escoles s'ha posat de moda penjar la pobra velleta amb les set potes i el bacallà i anar trencant-li les cames, sempre m'ha semblat un costum lamentable. Una altra bestiesa escolar és fer i menjar la mona abans del Ram, fer Pasqua abans de Rams, vaja, però com que els cicles religiosos s'ignoren res té cap ni peus o potser sí que en té i tot plegat quedarà fixat en els adults del demà com quelcom ancestral, el mateix que aquella cançó del Marrameu que ha esdevingut l'himne de la Castanyada. Abans tot t'ho explicaven a mitges i ara passa el mateix amb moltes coses, sobretot relacionades amb la religió.

Hi ha molts mestres que estan fins el monyo de les festes escolars però ningú no gosa posar fre a tanta parafernàlia ni a l'obligació de sortir en professor disfressats de forma dogmàtica quan precisament el sentit del Carnaval és la llibertat total. Quan vaig ser més grandeta em van explicar, en secret, que el rebuig a l'enterrament de la sardina era pel fet que la sardina era un eufemisme del membre masculí i que s'enterrava perquè durant la Quaresma no es podia practicar sexe. Bé, és veu que això de que per la Quaresma t'havies d'estar del tema és veritat però no ho és tant que la pobra sardina tingui res a veure amb tot plegat malgrat que la sardina ha estat sovint relacionada amb l'orgue masculí en moltes cançons i picardies, com ara allò de no vulgueu noies menjar sardina, perquè és un peix que té molta espina, no volgueu noies sardina menjar, ja que la panxa se us pot inflar, sí!

Jo crec que més aviat el rebuig al berenar del Dimecres de Cendra venia del fet que aquest es considerava un dia seriós, un dia per a meditar en la brevetat de la vida i no pas per anar a fer el gambirot. A les escoles ens portaven a l'església i el capellà ens posava la cendra al front i xalàvem molt mirant a qui li durava més estona l'emmascarada. Pols ets i a la pols retornaràs, ens deien, en llatí. Però en aquella època el retorn a la pols era llunyà, imprecís, fins i tot divertit. El diumenge de Rams, els palmons i els rosaris de sucre, eren la darrera alegria que precedia a les avorrides Setmanes Santes d'abans durant les quals no podies cantar ni estar contenta. Per Rams s'estrenava roba, roba de mig temps, fes fred o fes calor. L'àvia de la meva mare es veu que deia que aquesta i el carnaval eren les festes de les mares boges, car treien les criatures a passeig amb poca roba, per més fred que fes. 

Avui tot és gresca i res sembla tenir sentit. Ahir mateix, per la tele, un senyor explicava els tretze martiris de Santa Eulàlia com si fossin una brometa, va obviar el fet que la nevada va caure per cobrir la seva nuesa virginal. Santa Eulàlia ja se sap que és un mite, com tants altres sants, encara hi ha qui se sorprèn de què no haguessin existit, aquests personatges tan singulars. Avui que una nena de dotze anys es fes immolar de forma tant bèstia hauria de fer molta angúnia i valdria més obviar una història tan estranya i poc educativa lligada al fanatisme religiós exacerbat. He de dir que quan era petita les històries de sants ens agradaven, els martiris estimulaven la nostra morbositat infantil com ho feien les versions cruels de tants contes populars.

Ben mirat, tot és molt surrealista.

ROSSEND LLURBA I TOST, RECORDAT ALTRA VEGADA

La xerrada de CERHISEC d'ahir va ser una mica atzarosa pel  fet que un documental relacionat amb la Guerra Civil i Francesc Boix ens va fallar, per aquest motiu no en vam poder fer difusió. De tota manera, cada darrer dimarts de mes tenim la tradicional trobada i Josep Guzmán ens va passar un documental sobre Rossend Llurba. Llurba va ser un autor de lletres de tot tipus de gènere musical, també va editar publicacions periòdiques amb lletres i partitures, moltes de les quals es venien als quioscos. La seva figura s'ha reivindicat en part des de fa uns deu anys, sobretot gràcies a la tasca de Pere Sagristà.

La rància GEC despatxa la figura de Llurba, com la de tanta altra gent, amb quatre ratlles i l'etiqueta com autor de consum. Però Llurba pertany a un sector professional que va generar un munt de personatges interessants, molt treballadors, que estimaven l'espectacle i que van viure i malviure a l'entorn dels teatres populars, com és el cas de Viladomat i tants altres, molts dels quals encara desconeguts per la gent del present.

Fa uns deu anys, quan Sagristà el va recuperar en adonar-se que un gran nombre de lletres de cuplets i tangos eren seves, encara vivia la seva filla, al pis familiar, on es conservava el despatxet del pare tal i com havia quedat l'any 1954, quan va morir. No sabem què n'haurà estat, en l'actualitat, d'aquell espai. Un nét de Llurba viu a Holanda, els seus besnéts són holandesos i a casa nostra som molt destralers amb aquesta mena de records, amb el greuge de què d'això del Museu de les Arts Escèniques... el més calent, a l'aigüera.

Llurba va escriure unes set-centes lletres que sapiguem, podrien ser moltes més. Va ser l'autor de la primera lletra en català d'un cuplet, La font del Xirineu. Va néixer al Vilosell i la família va venir a Barcelona, a treballar, quan ell era petit. Un seu germà va morir a la trista guerra de Cuba. Segons el testimoni de la filla, que avui ja no és entre nosaltres, era un home alegre, ordenat, metòdic, que cantava tot sovint i tota mena de coses. Durant una epidèmia de tifus va estar molt malalt i va perdre la mare i dues filles. Les modes canviaven i es va adaptar, va escriure lletres per a tangos, per a sarsueles, de tot i més. També per a sardanes, hi era molt aficionat.

Tot i no significar-se políticament la guerra li va passar factura, com a tothom, havia escrit lletres en català i això era un greuge. De tota manera encara va estrenar una sarsuela després de la guerra, que es va estrenar en castellà però que a mitjans dels quaranta ja es va poder representar en català, La Costa Brava, amb música d'Antoni Manchón i que encara a principis dels setanta es va representar al Teatre del Cercle Barcelonès de Sant Josep, una d'aquestes entitats que mereix així mateix un record i un estudi aprofundit sobre la seva tasca durant uns anys complicats, una de tantes com van fer moixoni amb la transició.

En aquells anys va haver de treballar d'acomodador de cinema, possiblement fins i tot no li desagradava la feina, i ho va fer al Cine Murillo, que havia estat Spring i que després ho va tornar a ser, al Passeig de la Bonanova. Potser si hagués viscut uns anys més hauria estat reivindicat en l'època de la revifalla del cuplet gràcies a la pel·lícula de Sara Montiel, qui sap.

Algunes lletres de tangos escrites per Llurba, com el famós text dedicat a la calle Conde del Asalto, via errante y milonguera, s'havien d'anar a buscar a webs de l'Argentina, on també es troben referències a l'autor. Avui valorem una mica més tot aquell món i tots aquells personatges. Llurba encara té la sort de comptar amb una placa a la casa de Barcelona on va viure fins que va morir, al carrer del Roser, que aleshores era d'en Rosal, segurament el nom original que devia fer referència a algun propietari de terrenys. Cándida Pérez, autora i cupletista, que també va col·laborar en moltes ocasions amb ell, té fins i tot una plaça dedicada al barri de Sant Antoni. Però hi ha encara molts oblidats i moltes oblidades i una de les coses que sobta més és el tip de treballar que es feia aquella gent i els pocs guanys que aconseguia.

De forma breu, abans de Sagristà, Guillermina Motta, quan va gravar el disc de cuplets, va visitar la família Llurba per tal de recaptar el permís per incloure cuplets amb lletres seves al seu disc, durant els setanta. També és de Llurba la lletra original de La Barcelonista però em temo que els guanys que a la família van comportar aquestes recuperacions van ser molt limitats. Poques vegades parem atenció als autores de les lletres i les músiques de les cançons i en ocasions fins i tot es cau en el parany de creure que pertanyen als cantants que en fan difusió.

Ahir vam poder fer un repàs per la vida de Rossend Llurba i vam recuperar un espectacle que es va fer a la Plaça de Santa Madrona fa uns deu anys, gravat de forma una mica maldestra en vídeo. Tot plegat ens mostra un món que ja no existeix, amb llums i ombres i alegria de viure, potser mitificat, que la gent gran del meu temps jove recordava amb un enyorament agreujat pel pas destraler de la guerra i les seves conseqüències.  

QUAN ELS REIS COMPRAVEN LES JOGUINES AL BARRI

Cada mes col·laboro amb la revista Zona Sec en un petit espai dedicat a evocacions diverses a l'entorn del barri. Aquí teniu la meva darrera aportació, relacionada amb el record de les moltes papereries i botigues de joguines que hi havia abans pels nostres carrers. Me'n deixo moltes, cadascú té el seu propi Poble-sec, relacionat amb l'espai on vivia car el petit comerç era ben bé de proximitat.

LLIBRES I JOGUINES D’ABANS

Aquests dies de Reis he recordat que per aquestes dates hi havia al barri una gran ebullició a les papereries i botigues de joguines. N’hi havia moltes aleshores, com també hi havia adroguers, sabateries o merceries. Un indret emblemàtic era la Sabadell, al carrer de Blasco de Garay. Quan jo era petita, durant els anys cinquanta, es dedicava més aviat al negoci de canviar novel·les, revistes i tebeos. La lectura era una de les poques possibilitats d’oci i aquestes publicacions es canviaven per un preu mòdic quan ja les havies llegit. Hi havia uns grans caixons de fusta on podies triar i remenar.

Les revistes eren antigues i moltes venien de l’Argentina, com el popular Para ti, un clàssic. Hi trobaves molta literatura, novel·les breus, i tenien una vida més llarga que les d’actualitat. La gent feia, les tardes del dissabte, llargues tertúlies a l’establiment. Més endavant es va diversificar el negoci i durant els anys setanta i vuitanta vaig encarregar allà les joguines que els Reis havien de deixar als meus fills. El darrer propietari, Rafel, va morir relativament jove i la botiga va tancar.

Al davant hi havia hagut La Caravel·la, una papereria ben assortida on també podies trobar contes bonics. Encara fa alguns anys, quan arreglaven els baixos per fer-hi un habitatge, es podia llegir el rètol en lletra gòtica i veure el dibuix d’una caravel·la, molt ben fet. L’amo era afeccionat als pessebres i per Nadal posava diorames molt bonics a l’aparador. També trobaves un parell de botigues ben assortides de joguines al carrer de Blay. L’àvia d’un d’aquests establiments m’havia tingut un altre, al principi del carrer Blasco de Garay, es deia senyora Hilària.

Queda, entre els pocs establiments històrics resistents, l’emblemàtica papereria Nitus, que ha tingut la gràcia de no canviar de nom i que compta amb un servei excel·lent i eficaç a càrrec de la Núria. Ens queixem de la pèrdua d’establiments emblemàtics del centre de Barcelona però no ho fem tant pel que fa als del barri.

ELS REIS DEL CARRER CABANYES, ANYS 80

Durant molts anys l'esperit anarquista del nostre barri va propiciar que cada carrer fes festes i celebracions diverses quan li semblava. Per sort avui tot està més centralitzat i organitzat. El carrer Poeta Cabanyes va tenir una època molt activa i durant uns anys els Reis d'Orient recollien allà les cartes dels infants. Si la memòria no m'enganya era a la part de dalt de tot on es muntava l'espai dedicat a tan noble tasca. Era una sort tenir-los tan a prop de casa.

D'aquells anys he trobat dues fotografies, a veure si algú s'hi reconeix. La primera deu ser de l'any vuitanta-u, car només hi ha la meva filla. La segona és de més endavant, potser del vuitanta-dos o vuitanta-tres. L'escenografia de la primera és més reeixida, amb dos patges ben habillats que avui deuen ser pares de família. La meva filla mostra respecte, però no pas temor.

A la segona la nena és més grandeta i em temo que ja s'ensumava que tot plegat era un mite improbable, però el meu fill, encara petit, està una mica espantat, cosa que tampoc no és tan estranya car el Rei Ros recorda una mica l'abominable home de les neus, tal i com me l'han guarnit.

Les fotografies en colors d'aquells anys s'han descolorit força, una llàstima, tot i que la gràcia dels programes actuals les ha pogut millorar una mica. Avui hi ha una tendència intel·ligent per tal d'evitar la proliferació monàrquica i comptar més aviat amb patges recaptadors de cartes  dels quals també n'hi ha un munt.

Aquest any la meva néta, que va al Ferran Sunyer, ha cantat amb la seva classe aquesta cançó, en el festival nadalenc. La gent passa però la il·lusió continua... i que duri.

DIMARTS, XERRADA DE CERHISEC: ELS NOMS DELS NOSTRES CARRERS

Dimarts, dia 22 de desembre, amb les eleccions passades i Nadal a tocar, tindrem la darrera xerrada-col·loqui de l'any 2015. La dedicarem a fer una primera aproximació a alguns dels noms dels nostres carrers.

Per exemple:

-Sabeu que una gran part dels noms són els d'antics propietaris dels terrenys?

-O que una gran part dels noms que es van posar als nous carrers durant els primers anys de la urbanització del barri tenen relació amb la Guerra dels Segadors i la Batalla de Montjuïc?

-O que alguns carrers han tingut canvis de noms no aclarits del tot? O que alguns d'aquests canvis avui són molt poc coneguts per no dir gens?

-O que possiblement alguns noms es van reconvertir fins al punt de què avui tenim una idea errònia sobre el seu significat?

-O que alguns es van canviar pel fet que a Barcelona hi havia moltes duplicacions?

-O que l'estrena de la versió original de Mar i Cel, que avui encara triomfa al Victòria en la seva variant de musical la va estrenar un actor que dóna nom a un dels nostres carrers?

Tot això i molt més dimarts, dia 22, a la Biblioteca Francesc Boix, a les set del vespre!!!!

SOR CRESCÈNCIA I JO

Veig a Bibliogoigs que avui és Santa Crescència. No crec que avui hi hagi gaire gent, i menys jove, que porti aquest nom. L'única persona que vaig conèixer que es deia així va ser una monja i suposo que aquest era el seu segon nom ja que quan professaven les noies es canviaven l'original per un altre que triaven, talment com si canviessin de vida i de personalitat.

Sor Crescència era una monja rondinaire, ja gran, tot i que quan ets petita a tothom veus molt gran, més encara durant els anys cinquanta, les iaies es vestien aviat de velletes i, pel que fa a les monges, era gairebé impossible esbrinar quina dama real s'amagava rere aquells hàbits i aquelles toques.

Sor Crescència, quan jo la vaig conèixer, era ja una secundària, a l'escola i es limitava a fer classes de labors. Aquells i aquelles escoles eren veritables comunitats que, com totes, fins i tot la de l'escala, reflectien les dèries, misèries i virtuts de les grans. Les relacions de poder fluctuaven i es manifestaven en molts detalls que amb el temps he anat entenent.

L'orde a la qual pertanyien les monges de la meva escola l'havia fundat una dona d'Arenys, Anna Ravell, la Mare Ravell, el nom de la qual el porta avui el centre del Poble-sec i del qual s'han esborrat de forma políticament correcta les connotacions ràncies per passar a donar nom a una pedagoga notable, més o menys. 

L'estructura de poder de l'orde comptava en els llocs de poder amb monges catalanes però cap als seixanta van irrompre en el context monges basques les quals, tot s'ha de dir, van refer l'escola a fons ja que crec que feia temps que no tirava endavant. Aquesta dicotomia basco-catalana no estava exempta de tensions, tema en el qual no puc entrar a fons ja que no el conec però que es podia llegir entre línies a través de comentaris subtils d'aquells que algunes monges amollaven a les nenes més  grandetes, de tant en tant.

Sor Crescència, catalana, possiblement havia tingut més pes en alguna etapa anterior però durant la meva va anar quedant relegada a les mencionades labors, activitat aquesta que també resultava ja complementària i de poca volada. Durant les labors una de les nenes llegia vides de sants i també resàvem el rosari. L'encarregada de passar-lo, si era una mica entremaliada, se saltava avemaries sense que la monja, que potser ja sordejava una mica, cosa que la toca-tapa-orelles devia potenciar, se n'adonés.

També era habitual acabar aquella lletania de l'ora pronobis allargant els finals, ora pronobisssss. La monja rondinava força i nosaltres xalaven d'allò més. Sor Crescència amollava sovint un penjament a aquelles qui, com jo mateixa, teníem poca traça amb el tema dels brodats i les costures: bunyolera!!!

Sor Crescència, quan ja vaig marxar de l'escola, tenia cura de fer arribar la revista que aleshores editaven les franciscanes, Paz y Bien, a les cases de les antigues alumnes. Una altra de les seves tasques era organitzar els viatges d'aquelles capelletes transportables que anaven de casa en casa, ens encantava que ens encarregués anar-la a portar o a recollir a alguna casa.

Vaig començar a estimar Sor Crescència quan vaig marxar del cole i vaig començar a treballar en un despatx, sempre que em veia em preguntava com m'anava i quant guanyava i què feia. Era com una iaia entranyable i afectuosa, molt diferent de la monja geniüda de la costura pretèrita.

Un dia vaig saber que havia mort. Ja no ens passaven la capelleta i el Paz y Bien es va deixar de publicar. Era una revista ben editada per l'època, amb notícies sobre les escoles de l'orde i fins i tot divertits acudits. Sempre ens queixaven de què hi sortien poques notícies i fotografies de l'escola del Sortidor. En un número de l'any 55, la revista era trimestral, va sortir, però, tota una pàgina dedicada a l'escola. Crec, però no n'estic segura, que potser  Sor Crescència és la de la fotografia de sota, a l'esquerra.

L'altre monja em penso que és la Madre Camila. La classe de solfeig i piano era minoritària, el nostre barri era humil però hi havia cert classisme escolar, fins i tot hi havia unes nenes que duien bata blanca, pagaven menys i assistien a una mena d'unitàries marginals. Això de les bates blanques, tot s'ha de dir, es va acabar amb els aires conciliars i les monges basques. 

No em puc imaginar com devia haver estat la joventut o la infantesa de Sor Crescència, de fet no en sé res, de la seva vida. Avui costa imaginar l'ambient de la Catalunya Catòlica i Rància, que tant de pes ha tingut en tantes coses. Durant molts segles les noies tenien poques sortides, casar-se o fer-se monges o ser tietes conques i menystingudes. M'adono que les preguntes que em feia Sor Crescència sobre la meva vida laboral tenien espurnes de melangia, en aquell present, avui llunyà, les noies modestes ja podien fer alguna coseta més i guanyar-se les garrofes.

Avui li he volgut dedicar aquest record, descansi en pau al cel dels dibuixos dels missals antics, amarat d'àngels i núvols daurats.