Fa pocs dies em vaig trobar a una antiga companya d'escola de les poques que encara vivien al barri. Amb els fills ja grans i a tocar dels setanta anys ha fet realitat el somni de molts poble-sequins, travessar el Paral·lel i anar a viure al barri de Sant Antoni, oh, estic molt contenta d'haver-ho fet, una gran diferència, em va comentar, com si realment el trasllat urbanístic fos una qüestió vital i important que hagués canviat la seva vida. És clar que potser li hauria abellit anar encara més amunt en el mapa sociològic barceloní, a la Diagonal, per exemple. O potser a una torreta a Sant Cugat, a Tiana.
Tal i com s'ha posat el barri ara, em va comentar. És aquest un comentari que escolto des que era petita, ja aleshores el barri era diferent del d'abans i havia perdut moltes coses, segons la gent més gran que jo, el mateix que el mitificat Paralelo. Avui mirant per la xarxa m'he ensopegat amb un article a La Vanguardia, de l'any 2009, alertant sobre els problemes del Poble-sec però també incidint de forma tòpica en les seves virtuts i defectes i en això que mai no ha existit enlloc, la gent de tota la vida.
Quan parlem d'això de tota la vida ens referim a la nostra, és clar, i la visió és molt diferent si tenim setanta, cinquanta, quaranta o vint anys. Per què és el nostre un barri tan poc estimat per una part del veïnat de tota la vida? Només ens faltava la immigració del present, ai las. Carrers com Blasco de Garay que conservaven una certa pàtina de finor autòctona ara també estan envaïts pels forasters. No sempre estem contents del tot amb la família que ens ha tocat, però la majoria de persones l'estimem ja que és la nostra i això té un gran pes. Una mica d'amor incondicional al barri no fa cap mal.
Entenc que algú, de jove, tingui aquestes aspiracions de promoció social immobiliària, jo també les vaig tenir, en els anys vuitanta, però els vuitanta van ser uns anys difícils i decebedors en molts aspectes, avui sovint silenciats o maquillats. Quan et fas gran la percepció canvia i, parlo per mi, deixar ara el barri em costaria molt, amb els seus defectes, canvis, misèries i grandeses, és el meu i puc ben dir que el de tota la vida, ja que hi vaig néixer, tot i que durant dos anys no hi vaig viure, fa molt de temps.
Una altra persona coneguda més o menys de la meva generació amb la qual em trobo pel carrer em diu que també marxa, en aquest cas la valoració és diferent, no té ascensor a casa i aquest és un tema complex quan et fas gran. En aquest cas marxa més lluny i li sap greu, ha estat una persona molt vinculada al moviment veïnal, tot i que això tampoc vol dir res, pocs dels pioners d'aquests moviments romanen als nostres carrers, hores d'ara.
No ens enganyem amb sentimentalismes retrospectius, el nostre barri no ha estat mai Beverly Hills ni un gran model de germanor i fraternitat, ha estat un barri on han aterrat les fornades migratòries diverses, un cas paradigmàtic a la ciutat, ja que no prové d'un poble anterior independent i ja va néixer amb vocació suburbial i de forma una mica caòtica. Com passa sempre, la visió del barri és molt diferent segons qui ens en parla, conec gent que n'és devota i l'estima, també depèn tot plegat del raconet del barri on et trobes i dels problemes que presenta el sector on tens el pis, del tipus de veïns de l'escala i de coses que sovint són accessòries i casuals, que s'esdevenen en d'altres barris però que allà no provoquen l'alarmisme ni els penjaments que es poden llegir a l'entorn del nostre estimat Poble-sec.
Gràcia no perdrà mitologia ni prestigi per molts aldarulls que aculli però al Poble-sec tot es magnifica i torna a sorgir una paraula que odio i que fa anys que escolto, això de la degradació. És com això repetit a més d'un indret urbà sobre voler un barri digne. El concepte de dignitat resulta altament manipulable, em temo. La gent de la part alta de la ciutat, no tota, afortunadament, creu que el nostre barri i el Paral·lel són encara indrets perillosos, a una coneguda meva una dama de Sarrià li va dir que quan baixa cap aquí es vesteix de pobra. Aquestes coses fan riure, una vegada vaig anar a presentar un llibre en una associació que creia eclèctica i era de senyores benestants, a l'organitzadora li vaig comentar si els interessava fer un itinerari literari pel Poble-sec i em va dir, espantada, oh, però que no veus el nivell de la gent que ve per aquí?
És important tenir il·lusions i projectes a la vida i si algú té la il·lusió d'anar a viure on li sembli, per vell que sigui, em sembla bé que ho faci, cercar excuses diverses també forma part del tarannà humà. A l'altra costat de la balança hi ha els entusiastes incombustibles, els nou vinguts contents amb el que es troben per aquí, els sentimentals que serien incapaços d'anar a raure a una altra banda per més calerons que fessin, tot i que això dels calerons és molt llaminer i ja deia Talleyrand, tot i que referit als polítics, que moltes bestieses s'eviten gràcies a la manca de diners.
Els periodistes i els escriptors que no són del barri i el miren des de fora o s'ajuden de testimonis diversos i variats donaran sempre una versió incompleta del Poble-sec. Com va fer l'autor de l'article que menciono i que linco més avall. El signaríeu, avui? De fet no hi ha un Poble-sec, n'hi ha molts i cadascú es pot quedar amb el que li abelleixi, ni tampoc el barri era ahir igual que avui i, a més a més, hi ha molts ahirs. Tot és relatiu. El títol ja ho diu tot, Luces y sombras del Poble-sec. No sé quin racó de món no té llums ni ombres, fins i tot les persones en tenim a dojo.
També m'assabento aquests dies de què a l'escola Carles I li han canviat el nom i ara es diu Poble-sec, era un canvi cantat ja que avui els reis, encara més els reis hispànics, tenen mala premsa, però també és un canvi absurd, si s'analitza a fons. De tota manera les escoles d'avui també venen pel nom i les Monges del Sortidor ja van reconvertir fa anys allò de Colegio de la Consolación, que ningú no havia dit gairebé mai per cert, en Anna Ravell, sense conservar en la nomenclatura cap referència al fet que aquesta admirable dama arenyenca era una monja. El nom popular havia estat sempre Les Monges del Sortidor, la veritat. Al menys a l'antic Carles I no li han posat el nom del Serrat, un nom que també s'havia inclòs en el ventall de possibilitats diverses i que pertany a un poble-sequí tan notable com es vulgui però trànsfuga, com tants altres de menys notables, què hi farem. Jo preferia el de Font Trobada, un altre dels que s'havien aplegat a l'hora del canvi i que m'evoca passats de berenadors i romanticismes muntanyencs populars.
L'escola, a banda del canvi de nom, ha millorat moltíssim en tots els aspectes, també en la percepció que en tenen les famílies, el mateix que ha passat amb les altres escoles del barri. El tema de les escoles i les subjectives preferències familiars és tot un altre i el deixarem per a un altre dia, tan sols constatar que l'oferta existent al barri és de qualitat i que no cal anar a cercar pedagogies exòtiques aquí o allà, ni tan sols magnificar la metodologia de centres propers però enlairats, que compten amb un afegit paisatgístic important, no diré que no, cosa que també resulta, a la pràctica, un filtre per a moltes famílies de fora.
