dijous, 7 d’agost del 2008

No era Montmartre, ni abans de la guerra




Fa algunes setmanes vaig trobar, per casualitat, als Encants de Sant Antoni, un llibret de Lluís Capdevila, Barcelona, cor de Catalunya, en el qual fa una sèrie de descripcions literàries, però força realistes de diferents indrets de Barcelona. Ja aleshores s'exagerava la significació d'indrets com el Paral·lel, que amb el temps hem idealitzat encara més. Es comparava amb Montmartre, cosa que al periodista no li sembla massa adient. Vegeu:


El Paral·lel és per als obrers i dels obrers. Montmartre és un barri que riu i viu de tombar-se al llit, cara al sostre. El Paral·lel és un barri que treballa, i sua i va brut. Nosaltres, però, veiem en aquest barri nostre poblat per gent humil una dignitat que no hem vist al barri parisenc.

No, no: el Paral·lel no és alegre. Certament, hi ha quatre o cinc teatres, tres o quatre music-halls, i tavernes, moltes tavernes. Però tot té un llastimós aspecte de barraca, d’encanyissat, de paper pintat, de fira. Tot està cobert de pols, d’una pols negra de carbó, a les proximitats del port, i de pols de carretera quan l’ampla via mor a la plaça d’Espanya.

El color del Paral·lel és el de la pols. La seva olor, l’olor d’oli fregit. Amb aquestes característiques comprendreu que no pot ésser un empori de refinades voluptats...


Lluís Capdevila: Barcelona, cor de Catalunya (1926)


Capdevila va ser escriptor, periodista i noctàmbul. Va escriure llibrets per a sarsueles, el més popular és el de Cançó d'amor i de guerra. Militant de l'esquerra republicana, es va exiliar i va tornar a Barcelona a principis dels setanta, encara que es va establir a Andorra, on va morir el 1980. Aquest llibre és molt interessant perquè descriu molt bé el Paral·lel d'aleshores, les seves zones de barraques a tocar de la Plaça d'Espanya, els seus establiments i les seves mancances.


2 comentaris:

Pere ha dit...

L'autor parla del 1926. Va canviar gaire el Paral·lel els deu anys posteriors, fins a la guerra?

Tal vegada hi haguéssin moltes percepcions del Paral·lel, segons la visió de cadascú, per exemple, d'aquells que baixàven a Barcelona des dels pobles propers que, recordo alguns comentaris de gent gran, ho tenien per una mena de "Meca" de la diversió, diferenciada de la visita, també "obligada", al barri Xino.

Júlia ha dit...

Personalment, crec que devia canviar, però no pas massa, pels testimonis que ens han quedat en les cròniques periodístiques diverses de l'època.

Com en tot, la guerra va suposar un gran trasbals i potser hauria evolucionat d'una forma molt diferent.

Durant els cinquanta i seixanta va viure una revifalla, amb la immigració d'aleshores i els cinemes, a més de les revistes.