divendres, 20 de febrer del 2009

Des del carrer Elkano a la memòria desmemoriada



La fotografia que penjo és del conjunt de cases del carrer Elkano, un conjunt força unitari, bonic i airós, amb diferents blocs d'habitatges, alguns dels quals s'han restaurat de forma molt digna. Un llogater gran, veí del carrer, em va explicar en una ocasió que aquests pisos estaven molt ben fets, que els havia manat construir un italià. Com que al carrer Tapioles, molt a prop, hi ha la casa del fotògraf Merletti, he pensat que potser els terrenys pertanyien a la seva família, però tot plegat són especulacions.

Merletti va ser un gran fotògraf però sembla que, com en el cas de Mompou, malgrat que tenen plaques commemoratives en edificis on van viure, no se'n vol parlar pel fet que van simpatitzar amb el franquisme.

Aquesta manera de fer em sembla molt hipòcrita, un gran nombre de gent que avui va de progre, per dir-ho d'alguna manera, va viure molt i molt bé en èpoques passades a base de fer allò que en diem la puta i la ramoneta, tan habitual a tot arreu.

Em sobta aquest furor iconoclasta d'avui, per exemple, a més d'amb personatges remarcables, amb monuments i plaquetes del ministerio de la vivienda, i com es distorsiona la memòria històrica que acaba per no ser memòria ni res, sinó que esdevé reescriptura de la història tal i com ens hauria agradat que fos. Si això s'hagués fet durant els primers temps de la transició, encara. Actualment crec que, senzillament, no fa falta, encara més quan testimonis de l'època han mort ja i no poden aportar les seves reflexions.

A molts pobles han optat de forma intel·ligent per reconvertir aquests monuments en monuments a la pau o en record de totes les víctimes de la guerra però a Barcelona sembla que això no resulta prou contundent. En fi, viure per veure. De tota manera, a CERHISEC pròximament dedicarem una xerrada al fotògraf i espero que es pugui explicar la seva trajectòria sense desvetllar furors esquerranistes, que s'estimarien més condemnar a l'ostracisme o a la reeducació cultural qualsevol sospitós de desviació ideològica.


Els furors dogmàtics porten molt lluny. S'esta jutjant actualment un sicari de Pol Pot, personatge que, com sabeu, en la seva època va ser molt lloat per progressies miops de casa nostra que donaven suport a qualsevol cosa que semblés anti-americana o anti-capitalista.

El fet és que sempre surten guardians de les essències que ens volen salvar i que quan aquests guardians arriben al poder i compten amb prou seguidors es dediquen a fer disbarats immensos. No cal, com mostra el cas de Cambodja, que hi hagi motius nacionalistes, religiosos, de raça, sexe o ideologia; en aquell cas, del qual se sol parlar poc i que va produir, expliquen vora dos milions de morts, no es van matar i torturar els altres, sinó els de casa per motius com ara portar ulleres o saber un idioma estranger.


Hi ha personatges a qui no se'ls perdona res i d'altres als quals se'ls perdona tot, perquè convé o perquè el personatge aporta turisme i diners a les arques oficials, com a Pla, Dalí o fins i tot a Gaudí qui, no ho oblidem, va treballar amb diners de mecenes rics i, als quals, com en el cas de Comillas, s'ha parlat fins i tot d'enderrocar-li el monument, per negrero, quan la majoria de fortunes sòlides de l'època feien diners amb el tema o amb d'altres de pitjors, mirats des de la nostra òptica del present, és clar. Per cohèrencia hauríem de continuar doncs amb els seus protegits, ço és, amb la producció gaudiana i verdagueriana. Molts arquitectes fashion van treballar sense manies a l'ajutament porciolista, però és que la memòria quan no és històrica és inexistent.


Molts problemes de la política d'avui i de la manca de fe en els seus resultats i possibilitats vénen del desengany amb aquesta esquerra que vol fer memòria històrica del passat remot però que no vol fer memòria dels seus errors ni del seu estalinisme i que conserva un estil i un discurs obsolets, plens de tòpics diversos i poc adaptats als nostres temps.

Vegeu l'interessant article d'un altre poble-sequí d'origen, aquest d'esquerres i ben progressista per cert, el periodista Gabriel Jaraba, unes
lúcides reflexions, sobre el cas italià i la política del present en general.