dilluns, 13 d’abril de 2009

Enèsima revitalització del Paral·lel









Ahir, a les pàgines centrals del diari La Vanguardia tornaven a parlar, i força, del Paral·lel o Paralelo i de la seva possible revitalització, a partir de la remodelació del Molino i d'altres teatres, avui inactius. Sembla que es vol obrir altra vegada l'antic Español, refer l'Arnau, construir alguna cosa on hi havia el Talia i que una empresa amb empenta, diners, gent famosa i ganes es troba al darrera del tema.

La veritat és que ja he llegit tantes vegades i en èpoques diferents que el Paral·lel es revitalitzava que la meva fe s'ha esberlat i que si no ho veig no ho crec. Tot pot ser, sobretot si hi ha sales en actiu que ofereixen coses interessants. De vegades l'èxit no depèn tant de les bones intencions sinó de com s'ho pren la gent, la sort i l'atzar hi tenen molt a veure, també. Els llocs d'oci es mouen segons les modes, tenen alts i baixos i quan uns es decandeixen d'altres ressorgeixen o neixen.

Ja és un miracle, tal com està el tema a Barcelona, en general, que al Paral·lel hi quedin, avui, tres teatres en actiu i amb una programació força regular. Pel que fa a la revitalització, recordo que durant els vuitanta es va viure també un cert renaixement, amb les aspes del Molino tornant a girar en un Nadal de ja fa més de vint anys. Foc d'encenalls, tot plegat. Els espais no es revitalitzen per decret, encara que tot ajuda. De vegades hi fa molt la casualitat, l'obertura d'un espai emblemàtic i diferent, l'ambient que s'hi pot trobar. Al Poble-sec estem vivint una etapa d'una certa i fràgil eufòria, bars, restaurants, jovent i molt de soroll, no tot és positiu, és clar.

Encara que les fotografies antigues ens mostrin rius de gent pel Paral·lel, la veritat és que la majoria de teatres eren barraquetes de fira, precàries i decadents. Sobta avui veure, a les fotografies dels animats i llarguíssims cafès, molts homes i poques dones. El temps millora els records, és clar. Mentrestant, tot plegat sembla a mig fer, les obres s'allarguen, i ens hem anat quedant sense cinemes propers; per veure alguna pel·lícula has d'anar fins al Renoir Floridablanca i encara gràcies. Jo crec que uns Verdi poble-sequins ens anirien molt bé, la veritat. Les Arenes, a la sempre ensopida Plaça d'Espanya, que han de tenir nosequantes sales de projecció, sembla que han abaltit l'empenta inicial del seu projecte caríssim i faraònic, per manca de diners. Per cert, el tram darrer del Paral·lel, amb la mencionada Plaça d'Espanya, sempre ha estat d'un avorriment immens i d'una ensopida lletjor pretensiosa, pel meu gust.

Des que, en el cotxet de la fotografia, passejava jo pel Paral·lel amb els meus pares, molt prims a causa de les mancances alimentícies de l'època, ha plogut molt. Esperem que les meves velleses puguin gaudir d'alguna d'aquestes remodelacions anunciades.

8 comentaris:

Salvador ha dit...

Bon dia Júlia, matinera com ets, ja veig que avui has penjat aquest post on al final fas un "revival" posant una foto antiga i la casualitat ha fet que jo també aquest matí m'ha agafat una mena de rampell de nostàlgia en veure una foto del dia de rams de fa gairebé 60 anys i he fet un post rememorant-ho.
Serà que ens estem fent una mica vellets?.
Una abraçada

Montse ha dit...

A veure què passarà amb el Paral·lel, que trobo que, de les vies grans de Barcelona, potser és la més lletja (especialment el tram que aboca a plaça Espanya, com molt encertadament indiques).

Són molts els serveis que ens fan falta al barri, no només cinemes. Hi ha molt poc comerç i de poca qualitat. Això sí: he sabut que hi ha molts joves dissenyadors que, des de l'anonimat i a porta tancada, tenen els seus tallers al barri.

Dins del mal, la sort que tenim al Poble-sec és que som ben a prop de tot arreu i que tenim Sants. Sant Antoni i el centre a dues passes.

No em sé imaginar el Paral·lel "revitalitzat"... A veure què passarà quan tornin a girar les aspes del Molino i que, si hi sorgeix res, que no sigui de cartró-pedra.

Petons, Júlia.

JoRDi JVR ha dit...

Júlia, coincideixo en això que dius que la part tocant a plaça Espanya era la mes ensopida, encara que també tenia algun punt que amb nostàlgia trobo a faltar. Jo vivia prop del cine Amèrica, moltes tardes de la meva joventut de dobles sessions em vaig empassar en aquest desaparegut i oblidat cinema (m'agradaria molt trobar una foto antiga del cine Amèrica). Mes cap allà hi havia un altre cinema cantonada amb avinguda Mistral, no recordo ben be el nom ara mateix...(avenida?) També recordo l'antic canòdrom "pabellón del deporte" i el decadent i sòrdid ambient que s'hi respirava dins...jubilats que passaven les tardes fumant Faries i fent apostes, entre d'ells un oncle meu i mentrestant aquell camió aparcat fora amb els pobrets galgos bordant i gemegant.
A l'explanada de plaça Espanya també era freqüent veure els tenderets de fira amb autos de xocs i atraccions varies, fins i tot el tenderet de vins Montroy amb el famós Baturrico era freqüent en aquelles fires del anys 70-80's. Algun punt mes, que tenia el seu encant, hi havia per aquella zona...i si nó sempre quedava pujar carrer Lleida amunt i plantar-te a Montjuic en un instant...tot un luxe!
Per cert avui he anat un cop mes (hi vaig molt) al Bar Borrell... local emblemàtic del Paral.lel que segueix dempeus amb dignitat i amb el seu "torito" els 100 anys de vida que enguany compleix. Aquest any que estem de centenaris ningu s'ha recordat d'aquest.
Salutacions d'un Poblesequí-Gràcienc.

Júlia ha dit...

Salvador, i tant, que ens estem fent 'vellets', paraula que reinvidico, ja que aquests eufemismes de 'gent gran', 'tercera edat' i la resta no són res més que maquillatges lingüístics per tal de no dir les coses pel seu nom.

Ja t'he vist amb el palmó, feies molta cara de bon nen.

Júlia ha dit...

Montse, el barri mai ha estat una meravella comercial, de fet, ja des de petita s'anava a comprar a 'la plaça', a Sant Antoni. Jo crec que no hi ha una zona comercial clara i això ha perjudicat sempre el tema, potser perquè el Poble-sec no ha estat mai 'poble', com Gràcia o Sarrià, sinó barri suburbial. Ara bé, de tallers, tallerets, artistes i comediants, n'hi ha hagut sempre, encara que, malauradament, quan prosperen acostumen a guillar.

Certament ara hi ha una certa revifalla, es pot comprovar quan fan els 'tallers oberts', suposo que els preus han fet que gent jove optés per baixos del barri.

I, certament, el millor és que som a prop de tot arreu, del mar, del centre... Si vols pots anar a peu a molts indrets.

Júlia ha dit...

Hola, Jordi,
El meu germà viu als pisos del cinema Amèrica, on jo hi havia vist varietés i tot, després de les pelis, a veure si en trobo alguna fotografia pels llibres que tinc.

Aquest altre era, efectivament, l'Avenida, havia arribat a tenir terrassa estival, com la cerveseria Bohèmia.

Recordo molt bé els gossos, de vegades entràvem a veure la cursa amb el pare, com que era de franc! El Baturrico, bon vi baratet, Montroy... uf, quants records.

El Bar Borrell té una llarga història i també el seu brau, del qual en una ocasió van parlar al diari i tot, explicant-ne la història. Ho vaig recollir al meu altre blog, ho pots llegir a:

http://lapanxadelbou.blogspot.com/2007/09/un-cap-de-brau-la-panxa-del-bou.html


Jo tinc una novel·la 'La descomposició de la llum' ambientada en un bar que és 'gairebé' el Borrell, encara que el vaig canviar de vorera per exigències del guió.

Per sort, els amos actuals han conservat el cap i algunes fotografies, ja que allà hi havia hagut una penya taurina, ara ningú vol saber res dels toros, però així va ser, la cosa.

El llibre del senyor Badenes sobre el Paral·lel recull la història dels antics propietaris, sembla que el pare de l'antic amo, aquest darrer mort de forma prematura, va aconseguir el bar gràcies a tenir diners estalviats per lliurar-se d'anar al servei i quedar excedent de cupo.

Jo hi havia anat força, el meu germà també va ser d'una penya en aquell bar, la 'Penya Magiconya'.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Em resulta molt simpàtic i fins a cert punt sorprenent, veure la quantitat de gent que té arrels al Poble Sec. De fet això abona el que dius, Júlia, de que quan van a més se'n van del barri.
A veure que en surt d'aquest "reneixement". En qualsevol cas no goso lligar el muntatge que estan fent o que estaven fent a la plaça d'Espanya amb aquest possible reneixement del Paralel.
Temps al temps.

Júlia ha dit...

Sempre he pensat, Xiruquero, que l'espai entre la Plaça d'Espanya i, més o menys, l'indret on es trobava el Cine Amèrica, era un espai a recuperar i dinamitzar.

Malgrat que es plori tant per la pèrdua d'ambient del Paral·lel, crec que una bona part de l'avinguda és encara ben viva, encara que no tingui tants teatres i bars com abans.

Això de la gent que se'n va del barri és una llàstima, si tants autòctons no haguessin desertat i abandonat i haguessin mantingut les arrels, la situació actual, amb un nombre molt alt de forasters, o la dels anys vuitanta, amb molts pisos deshabitats i botigues tancades, no s'hauria donat. Si no haguéssim abandonat els carrers ningú no ens els hauria arrabassat.

La veritat és que m'estimo més veure-hi gent sorollosa, botigues de forasters i infants entremaliats que no veure-hi ningú.