De la memòria infidel i els seus miratges

Sembla que el nostre barri està de moda. En poc temps dos llibres recents el prenen com a escenari o referent, La detective miope, de Rosa Ribas, autora que durant algun temps va viure al barri de la Satalia i que té molts amics aquí, i El dia que David Niven va venir a esmorzar al Paral·lel, de Miquel Giménez, periodista, que recull anècdotes diverses dels anys seixanta. Aquest periodista també havia viscut al barri i el seu pare havia estat cambrer del mític cabaret Barcelona de noche.

El Periódico ens va dedicar fa uns dies un espai, ho va fent amb tots els barris barcelonins i va recollir opinions de veïns diversos en directe, opinions, com sol passar, per a tots els gustos. La meva filla, que fa poc que torna a viure al Poble-sec, es va ensopegar amb uns amics de la seva edat els quals es van quedar meravellats del fet que visqués aquí, ja que la darrera oferta en bars i tasquetes ens està convertint en un cert espai fashion popular. És clar que també s'ha hagut d'escoltar opinions ben diferents. Un barrio de moros, sudacas y travestis, li va dir en una ocasió un taxista políticament incorrecte, sense saber que ella hi vivia.

I és que el nostre barri, com tots, és, de fet, molts barris. Podríem dir que cada poble-sequí té el seu Poble-sec.Trobem el record mitificat dels que hi han viscut i no hi viuen, la traïdora memòria dels que hi viuen a disgust, encara més si els ha tocat un sector calent com ara determinades cruïlles del carrer de Blai, i no tenen possibilitats de marxar-ne, els que hi viuen de forma temporal, que sempre han estat un nombre considerable de gent, la vivència dels joves que hi transiten o que s'apleguen en pisos de lloguer, la percepció dels immigrants recents, tan diversos, i dels seus infants, que ens han alegrat la visió d'uns carrers que durant els vuitanta eren plens de gent molt gran i de botigues tancades.

En les queixes de la gent més gran surt sovint el fet que el barri no és com abans. La veritat és que no sé mai quan va ser aquest abans plàcid i agermanat, recordo èpoques de tota mena, passades totes elles pel prisma de la meva pròpia experiència. Ara mateix llegia una ressenya sobre el llibre de Giménez en la qual es parla dels seixanta com d'una època mítica del Paral·lel. Aquesta no era pas l'opinió dels meus pares i avis que recordaven el temps d'abans de la guerra i trobaven el Paral·lel dels seixanta decadent, atrotinat i xaró.

Segurament, malgrat els molts teatres i terrasses de bar, aquell Paral·lel dels anys vint i trenta tampoc no era com el somníem, i així el va veure Sagarra, que hi havia vingut sovint de jove, quan una mica més gran i assenyat hi va tornar amb una mirada més crítica. Molts teatres eren barraquetes de fira, hi havia misèria i violència, coses que queden molt bé en les novel·les i pel·lícules però que no són gens agradables quan s'hi conviu. Els qui vam viure en el franquisme, malgrat l'època gris i fosca, tenim un record brillant i alegre de la nostra joventut i del barri d'aleshores, tot i que les nostres activitats lúdiques estaven emmarcades, generalment, en contextos parroquials una mica arnats, però actius i coratjosos.

No viuré per veure o llegir com es recorda aquest present en el futur. Imagino totes aquestes criatures de tot el món que juguen a pilota o entren a la biblioteca fent més xivarri del compte, recordant amb emoció aquesta infantesa, l'arribada al barri des de lluny, els primers anys, les seves famílies. La visió d'una època en la qual millores amb esforç i bons resultats sempre es mitifica. Espero que aquells que prosperin més no marxin rabent, com sol passar. Un dels grans problemes del nostre barri, i estic farta de repetir el mateix, és el poc amor que molta gent desenvolupa vers els seus carrers i el seu imaginari. Des de sempre, que jo recordi, s'ha viscut al Poble-sec amb l'esperança, força general, de fugir-ne. Escales sense ascensor, amb aigua de dipòsit, gent rareta, artistes de patacada, pobresa, rellogats, persones sorolloses... Sempre ens hem queixat d'una lletjor suposada, tema recurrent del propietari de l'agència de detectius del llibre de Ribas, que viu a la part alta, però té el negoci al carrer Cabanyes. Em temo que l'opinió de l'amo d'aquesta agència no és un invent de l'autora, sinó una percepció personal o el record d'algun comentari semblant.

A l'escala on viu la meva filla, un edifici amb més de cent anys, una tia de la meva mare que havia viscut al mateix pis, aleshores de lloguer, va protagonitzar una sonada baralla que va enfrontar els veïns en dos bàndols i els va fer anar als tribunals, en el més típic estil a la italiana o, si voleu, a estil Verbena de la Paloma. La tia de la meva mare va haver de marxar després de tot allò i va deixar el pis fet un desastre, emprenyada. Cal dir que era tot un caràcter i tenia molt de geni. Després de pactar amb la propietària un preu raonable de lloguer, el meu avi hi va anar a viure. En aquella època la gent tenia poques coses i per quatre rals es canviava d'habitatge ja que tot anava molt escàs. 

Així, doncs, com veieu, la germanor veïnal no ha estat mai tan bonica com la imaginem. Al Raval ha passat quelcom semblant, també. Recordo un fragment d'una obra de Benet i Jornet, Quan la ràdio parlava de Franco, on uns veïns que han millorat, una parella formada per ex-prostituta i ex-policia franquista, ambdós reciclats en burgesos fins i fins i tot gairebé democràtics, se'n van a viure a... Infanta Carlota. Si passar el Paral·lel i anar a viure a Sant Antoni ja era una fita important, anar a Infanta Carlota, avui Josep Tarradellas, era el no va más. Nosaltres també vam tenir uns veïns una mica fatxendes, molt bona gent per altra banda, que van acabar a Infanta Carlota, gràcies, això sí, a algun enxufe que els va facilitar accedir a un pis d'aquells de la Caixa, que anaven tan buscats i que precisaven, en general, de coneixences per tal d'aconseguir-los. En això dels endolls i les recomanacions, per desgràcia, hem avançat molt poc.

Tot canvia, ens agradi o no. Les coses de vegades milloren i de vegades empitjoren. Malgrat tot, quan recordo les narracions sobre el temps de la guerra, les mancances de la postguerra, amb aquell Paral·lel refugi d'immigrants d'aleshores endiumenjats i sorollosos però pobres, crec que hem millorat, i molt. No m'agrada gaire l'alcalde Hereu, però menys m'agradava que una persona que no ha viscut a Barcelona ni la coneix i que creu que l'alcaldia de la ciutat és poca cosa més que una fita política, fos candidata, tot i que respecto aquesta senyora en d'altres aspectes. Pel meu gust, i crec que seria un tema a reinvindicar, crec que les eleccions municipals de Barcelona s'haurien de fer per barris o districtes, i hauríem de triar gent vinculada als nostres carrers, coneguda, d'aquesta que s'ha basquejat per millorar les coses quan eren difícils i espinoses. Abans de l'altra independència m'agradaria aconseguir aquesta, més local, que no veig que es reivindiqui, la veritat. Em considero discriminada quan haig de votar a lo grande mentre qualsevol poblet pot escollir persones que coneix molt bé.

En temes de barri, com en temes històrics en general, està bé recordar el passat i no perdre la memòria, però, de fet, l'important és entomar el present i la seva realitat per veure què volem, com i quan, i quins mitjans a l'abast tenim per tal d'aconseguir-ho. El que em va agradar més, escoltant algunes de les opinions dels espontanis recollides pel Periódico, va ser l'opinió d'un senyor sudamericà que explicava que a ell sempre l'havien tractat molt bé per aquí. I és que també resulta freqüent expressar opinions desagradables i després, a l'hora del tracte humà, ser simpàtic i entranyable. Tenir moros, sudaques i travestis al barri, com va dir aquell taxista brètol i barroer, es pot veure de forma negativa o de forma positiva, o sigui, com a sinònim de barri tolerant, acollidor i cosmopolita. 


Tampoc no voldria fer volar colomets, també cal controlar les conductes poc cíviques, vinguin d'on vinguin, sense bonismes decadents. Altrament acoseguiren efectes contraris als desitjats. I sovint és més important la percepció que no pas la realitat, malauradament.