divendres, 29 de novembre de 2013

LA PEPITA DE LA CARN I EL CARRER DE BLAI QUAN ERA COMERCIAL I PROU

Fotografia manllevada aquí.

Cada vegada em sembla més que les coses passen per motius atzarosos que sovint no podem controlar. Si fa anys ens haguessin dit que el carrer de Blai seria el que és avui, un conjunt de terrasses plenes a vessar durant gairebé tots els dies de la setmana, malgrat la crisi, no ens hauríem cregut.

Hi ha a qui li agrada com van les coses i també hi ha qui odia aquestes transformacions, sobretot molts veïns que viuen al mateix carrer i que en pateixen els sorolls i la gresca. Fer del carrer una zona de vianants va semblar una bona cosa, amb els anys tot s'ha mostrat molt i molt relatiu. Ben aviat es van haver de retirar uns bancs públics per motius de civisme, més aviat de manca de civisme. Avui, com sabeu, establiment que tanca, bar que m'hi posen. Bar de tapes, menja que és avui un emblema de la restauració de poc preu orientada a la jovenalla.

El carrer ha patit alts i baixos, èpoques diverses, com li passa a tot i a tothom. Durant la meva infantesa era una zona de comerç a la menuda. Les botigues d'aquest carrer on anàvem a comprar més sovint eren Ca l'Adroguer Ferran, del qual ja he parlat en alguna ocasió, la Bacallaneria, la Maria de la Llet, una Tocineria i alguna altra cosa. També recordo una pastisseria molt fina, amb uns aparadors preciosos, que en aquells temps es deia Can Guitart i que avui és la Teteria. Hi va haver perfumeria fina i algunes sabateries i espardenyeries. Llegum cuit, lampista, perruquera, els Marcs Otero... Unes botigues van durar més que no pas unes altres. Davant del que avui és la Biblioteca roman incombustible la sabateria Gasol, que té dues sucursals més, una al carrer de Parlament i l'altra al de Sant Antoni Abat. És un negoci familiar amb una dependència diversa i un públic heterogeni, des de sempre. Hi pots trobar calçat baratet i calçat bo i de qualitat, tenen de tot i molta paciència, paciència amb la qual també cal anar-hi a comprar, doncs sovint hi ha molta gent. Encara aguanta també la botiga de bosses de mà. 

Un dels personatges més simpàtics i atractius d'aquella zona era la Pepita de la carn. Fa un temps em van dir que havia mort, abans que el seu marit, cosa que em va saber molt de greu. La Pepita era una dona xerraire i simpàtica, molt divertida. Deia a la meva mare de vostè, cosa que em sobtava, tot i que la carnissera era més jove, és clar. La Pepita es va casar amb un xicot una mica més gran que no sé de què treballava però sembla que la veia al passar i es van enamorar. Van tenir tres fills, dos nois i una noia. Quan nosaltres ja érem una mica grandets i els fills de la Pepita encara eren petits, tot i que crec que un d'ells deu tenir l'edat del meu germà, la meva mare xalava d'allò més amb les aventures d'aquelles criatures, que ens tornava a explicar a casa fent-se un tip de riure. Per exemple, en una ocasió havia deixat un dels nens a la banyera, en remull, mentre feia no sé el què, i per tal que no protestés li va dir que s'aniria estovant. Se'n va oblidar i al cap de molta estona el nen la va cridar dient-li: mare, encara no estic prou estovat?

La més estudiosa va ser la filla, va fer medicina. De vegades, de joveneta, quan encara estudiava, ajudava a la botiga i les jaies del barri aprofitaven l'avinentesa per fer consulta gratuïta amb ella i preguntar-li si el que els havien receptat al seguro era adient als mals que patien. Tenir un fill o una filla metge ha estat una aspiració habitual de la gent modesta, a casa meva els hauria fet una gran il·lusió  tenir doctors a la família. Crec que la Pepita va començar sent dependenta de l'establiment i després el van comprar, amb el temps i estalviant. Eren molt aficionats al futbol, grans seguidors del Barça.

Amb el meu pare, quan érem infants, anàvem a missa d'una a Santa Madrona, els diumenges. La meva mare es quedava a casa feinejant, m'imagino que tampoc no li venia massa de gust complir amb el precepte, cosa que em feia patir per allò del pecat mortal. En aquelles misses del migdia es feien casaments i un dia ens vam ensopegar amb el de la Pepita i el seu marit. No recordo de cap nuvi un sí, pare tan contundent i convençut com aquell. El sí pare del carnisser consort va fer història i molta gent se'n va recordar tota la vida, com jo mateixa. Eren una parella molt maca i ben avinguda, una família feliç, vaja. Quan van deixar la carnisseria la van llogar a una altra carnissera però la cosa no va anar gens bé a causa de la poca professionalitat de la llogatera. Els fills no van voler seguir amb el negoci i el local es va vendre i ara hi ha un bar d'aquests dels nostres temps.

A la Pepita i el seu marit me'ls trobava moltes vegades comprant al Condis, supermercat que als inicis crec que es va dir 1,2,3. Vivien al Paral·lel. Em preguntaven pels meus pares, pels meus fills. Ells també van tenir néts i la Pepita me n'explicava algunes facècies, amb la seva grapa habitual, car tenia el do innat de la narrativa oral. Un dia, ja fa molt de temps, em va semblar que em reconeixia amb prou feines i allò no em va fer el pes. El seu marit havia tingut alguns ensurts de salut importants. Una altra persona, els pares de la qual havien tingut una tocineria emblemàtica al mateix carrer de Blai, em va dir que li semblava que ella havia mort i que el marit havia anat a viure amb la filla metge, fora de Barcelona. La recordo sovint, a la Pepita, riallera i garladora, sempre ben arreglada, amb un munt de clientes-seguidores que anaven a comprar-li els palpissos més aviat per fer tertúlia que no pas per necessitat immediata d'aliment proteínic.

Si fóssim un barri tan fidel a la nostra gent com el de Triana, la Pepita de la Carn i el seu establiment mereixerien una placa commemorativa al portal del lloc on vam passar tantes bones estones mentre ens tallaven els bistecs.

He de dir que al carrer de Blai encara hi ha una molt bona carnisseria i establiments ancestrals com ara el Forn de les Escaletes. O la farmàcia, que en el meu temps jove es deia Can Busquets, nom que encara li donem la gent gran malgrat els canvis d'amo que ha patit. Tot canvia però potser no tan tant com sembla, som nosaltres qui canvíem i passem i oblidem i recordem.


13 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Tant parlar de comerços l'altre dia i del passat, t'ha inspirat.

El que més m'agrada de les botigues de tota la vida és precisament el tracte que esmentes, la relació, les xerrades, la familiaritat... Aquella relació que és una prolongació de la pròpia vida.

I poder demanar el pes en lliures i unces i que t'entenguin! :)

Miquel ha dit...

Me ha gustado sobremanera.
salut

Júlia ha dit...

Enric, encara en queda alguna, no ho dic per les unces, això encara, i tampoc no ho vull mitificar que hi havia botiguers molt 'vius' amb el pes, amb aquelles balances poc precises...

El pitjor d'avui és la mobilitat, fas amistat amb la caixera del súper i dura un mes...

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel!!!

Sícoris ha dit...

Tinc la sensació que Barcelona és cada cop més un aparador per als turistes, una ciutat on sembla que els que l'habitem cada cop comptem menys. Deu ser el signe dels temps, però jo trobo a faltar aquell món de la meva infantesa, poblat de senyores Pepites i de vida de barri.

Molt bona crònica, Júlia.

Júlia ha dit...

Sícoris, potser és així però l'edat també hi compta, estic segura que els meus pares i avis pensàvem el mateix i els del temps de l'Apel·les Mestres també. Els infants, molts d'ells de pares nou vinguts, que juguen pels meus carrers, estic segura que algun dia enyoraran i mitificaran aquest present. Crec que la gent té capacitat suficient per reprendre, com sigui, la necessària vida social per més esforços que les successives modernitats facin per arrabassar-la. Les antigues ciutats dormitori, per exemple, avui tenen en molts llocs força 'vida'.

La memòria personal també és enganyosa respecte a les virtuts del passat.

Júlia ha dit...

Per exemple, la construcció de l'Eixample va ser en part mal vista pels que comprovaven com la Barcelona-poblet creixia de forma molt fatxenda.

Pere ha dit...

Un polsim de nostàlgia convé de tant en tant.
Ara, de la mateixa manera que el monocultiu és un problema a la llarga, un carrer gairebé d'exclusivament de bars-tapes...

Júlia ha dit...

Xiruquero, això ja no té arreglo, al menys de moment.

Judith Garcia ha dit...

Jo recordo una carnissera que es deia Roser, sl carrer Blai. Era molt eixerida i molt maca i va morir de càncer molt jove a inicis dels 90. Del forn de les escaletes tsmbé me'n recordo molt, una de les filles dels amos anava amb mi a classe a les monges del Sortidor, era una noia castellanoparlant i crec que es deia Vanesa.

Judith Garcia ha dit...

Jo recordo una carnissera que es deia Roser, sl carrer Blai. Era molt eixerida i molt maca i va morir de càncer molt jove a inicis dels 90. Del forn de les escaletes tsmbé me'n recordo molt, una de les filles dels amos anava amb mi a classe a les monges del Sortidor, era una noia castellanoparlant i crec que es deia Vanesa.

Judith Garcia ha dit...

Jo recordo una carnissera que es deia Roser, sl carrer Blai. Era molt eixerida i molt maca i va morir de càncer molt jove a inicis dels 90. Del forn de les escaletes tsmbé me'n recordo molt, una de les filles dels amos anava amb mi a classe a les monges del Sortidor, era una noia castellanoparlant i crec que es deia Vanesa.

Júlia ha dit...

Judith, recordo la Roser, la seva mort va impactar molt, la carnisseria encara porta el seu nom, efectivament era una dona molt maca i elegant, no recordo la noia que dius però és que jo sóc més gran, al forn de les escaletes, fa molts anys, també hi despatxava una noia de la meva edat que havia anat amb mi a les monges, es deia Remolat de cognom,però jo ja tinc 67 anys, fins i tot la meva mare recordava la filla d'uns antics amos que tenia la seva edat. Ara han tornat a canviar d'amos però al menys el forn aguanta i fan un pa molt bo, tot i que l'elaboren en menys quantitat que abans.