dissabte, 16 de novembre de 2013

LA SENYORA LLUÏSA, LA PILARÍN, ELS SAFAREIGS I ELS HEROIS ANÒNIMS

Tinc tendència, com molta gent, a parlar sobre el Poble-sec de forma general, com un tot. El mateix passa quan es parla de Catalunya, d'Espanya, d'Europa o del que sigui. Però les realitats són complexes i diverses, fins i tot en la petita comunitat d'un poble o d'un barri.

El Poble-sec de la meva infantesa era, en realitat, el d'uns anys concrets i el d'una geografia molt limitada. En el meu cas es tractava d'un petit espai que anava de la Plaça del Sortidor al Paral·lel i del carrer Salvà al de Radas. Hi havia un gran nombre de petits botiguers i cadascú era fidel als seus. Les traïcions comercials, com sol passar amb els adulteris, es feien fora del context proper, anant a comprar al mercat de Sant Antoni, a la plaça, com en dèiem aleshores, a la plaça per excel·lència, la nostra, la del barri veí.

No sé com devia ser el Poble-sec pretèrit, el de quan encara hi havia la Font de Ceres al Sortidor o el més antic, el del pintor Gómez Polo, un espai feréstec i fosc, una mica oblidat i fins i tot temut. Qui deu ser, aquest senyor que contempla la font en aquesta fotografia, una de les poques que hi ha amb aquest bonic monument ? La plaça del Sortidor era la placeta, en el meu temps. Encara la puc reconèixer, malgrat els canvis. L'edifici del Bar Jeniu, el més antic, encara aguanta, i que duri.

Hi ha molts indrets del barri que no vaig veure mai i uns en els quals em sap més greu no haver-hi entrat més sovint eren els safareigs. Tan sols en un parell d'ocasions vaig ser als del carrer de Blasco de Garay, immensos, extraordinaris; jo era petita i allò em va semblar un mon estrany i en penombra, ple d'humitats i xerrameca, una mena de reducte misteriós i cobejable. Hi vam anar per parlar amb una senyora que es deia Lluïsa, vivia al carrer de Blai i era bugadera. Es feia uns tips de treballar que avui no ens podem ni imaginar, per quatre rals. La gent, fins i tot la gent humil, precisava en ocasions d'una bugadera. La senyora Lluïsa venia a rentar a casa en alguna ocasió, quan la roba s'acumulava, perquè al celobert hi havia safareig, cosa que no sempre era així a tot arreu.

Sovint s'emportava roba cap al safareig i pujava i baixava les escales sense ascensor, carregada amb coves plens de roba bruta o de roba mullada, que s'havia d'estendre als terrats. Avui no aguantaríem aquell ritme ni una setmana tot i que, qui sap, la necessitat ens fa més forts. La senyora Lluïsa va tenir mala sort i va morir, força jove, tot i que jo la veia gran, amb cinquanta-i-pocs anys, d'un càncer d'esòfag. La vam anar a veure a l'hospital i em va impressionar aquella cruel malaltia que la feia vomitar a cada moment. Una seva jove en tenia cura, amb un gran carinyo. La senyora Lluïsa tenia també una filla una mica més gran que jo, la Pilarín. La meva mare m'explicava que quan la Pilarín era joveneta i jo encara anava amb el cotxet de poc que no m'espatxurra, fent allò de deixar anar els cotxets a les baixades, eren coses de criatures però l'ensurt dels meus pares va ser sensacional. La vida sovint és molt fràgil i si el cotxet arriba a ensopegar amb una paret o un cotxe jo no escriuria això avui i aquí i els que em llegiu no comptaríeu amb aquest meu testimoni sobre el barri i la seva gent.

Una vegada, anys després, quan sortíem amb la meva mare del cinema Condal, vam veure la Pilarín, ja amb el seu promès, festejant davant nostre i ens feia gràcia comprovar com s'abraçaven i feien petonets, molt emocionats. Els festeigs d'abans desvetllaven molta curiositat entre els infants, tot era misteri i enigma, pel que feia a les relacions eròtiques. Es va casar amb aquell promès, van tenir fills i néts, es va quedar vídua i encara no fa molt de temps me la trobava pel carrer de Blai i evocàvem el passat i parlàvem dels fills i de la família, però fa temps que no la veig. Jo li vaig explicar rient, en una ocasió, allò del cotxet, ella no ho recordava i va riure força. Tothom la coneixia i s'aturava molt a xerrar amb l'un o l'altre.

Quan començo a no trobar-me gent que coneixia pel carrer, malament. Vaig comprovant la decadència inevitable dels qui són més grans que jo i aquells que t'aturaven potser ja no et reconeixen, caminen malament, van sempre acompanyats, sovint amb aquestes cuidadores de remença que les noves migracions ens han facilitat a preus assequibles, fins i tot, per a la gent modesta. I un dia ja no els veus més i no saps si són morts o reclosos en alguna institució llunyana. Abans sabies qui moria pel fet que la gent traspassava a casa i tancaven mitja porta de l'escala, d'aquelles feixugues i de fusta i a Ca l'Adroguer t'informaven sobre el tema. Hi ha tot un estol de gent as les nostres vides que no són parents ni ben bé amics profunds, sinó coneguts que ens han acompanyat al llarg del temps, que ens evoquen anècdotes i moments vitals i que conformen una geografia humana molt entranyable. La vida passa i els barris canvien i algun dia, com aquest senyor que contempla la Font de Ceres, serem ombres desconegudes en el paisatge i encara gràcies.

12 comentaris:

Miquel ha dit...

...que gran verdad...
me ha gustado mucho esta entrada, y hoy, día de lluvia, era el momento adecuado para leerla.

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel, me gusta este día, quizás porque tenía ganas de ver lluvia, tiene su encanto otoñal.

Montserrat Estupiñá ha dit...

Aiiii, Júlia, m'has possat molt melanjosa, com tu ben dius només coneixiem un troçet del barri, jo fins que vaig començar a treballar al carrer Salvá als catorze anys, no havia passat més enllà de la plaçeta
del carrer Concordia, el meu mon girava entre la Plaça de les Navas i el carrer Lleida, al carrer de L'Olivera també hi havien uns safareigs molt grans (a mi m'ho semblaven) hahahaha, i vaques a la lleteria del carrer d'Elcano, en fí sort del teu blog que he descobert i que llegeixo amb interés.Moltes gràcies.Una abraçada
Montse

Júlia ha dit...

Doncs sí, Montserrat, hi havia molts safareigs, moltes lleteries, molts adroguers... no sé com podia sobreviure tant de petit comerç. Jo les vaques havia vist les del carrer de Blasco de Garay.

Al carrer Olivera, aleshores 'olivo', al 21, hi tenia una companya d'escola que es deia Josefa Valldosera i alguna vegada havia anat a casa seva i tot, era com si anés a l'altre costat del món, he, he.

Galderich ha dit...

Com bé dius parles del Poble Sec però podries parlar de molts altres llocs.

Avui desapareix la gent i no saps què se n'ha fet d'un i de l'altre. Serem ombres oblidades del passat algun dia, més proper del que ens podem imaginar... Tempus fugit que deien els antics.

Enric H. March ha dit...

Vaja, el dia acompanya i ens posarem tots melangiosos. El món ha canviat molt, i a voltes em sap greu. No sóc nostàlgic, però sí que m'envaeix un sentiment de pèrdua quan no reconec els paisatge de nen. Ja no visc al barri, el Clot, que em va veure créixer; i quan hi torno noto encara més aquest sentiment. On visc ara, al barri de Sant Pere (fa més de vint anys), tot i que no és el meu, sento un plaer molt gran quan xerro amb el bodeguer, la fornera, el drapaire; fins i tot quan faig cua a la botiga de llegums cuits. Tots som supervivents.

Júlia ha dit...

Galderich, això ha passat sempre, d'una o altra manera, els anys passen i ens adonem d'aquest fet,la pèrdua, que, de jove, té poca importància i és cosa de la gent 'gran'.

Júlia ha dit...

El món sempre va canviant, Enric, els nostres canvis, comparats amb els trasbalsos patits per generacions anteriors, són poca cosa. No s'hi pot fer res, les criatures d'ara enyoraran el present, els basars xinesos, potser la multiculturalitat que vivim als carrers, qui sap... La vida passa, plogui o no plogui, però és cert que la pluja té un component nostàlgic que afegeix tristor al conjunt tot i que certs dies d'estiu també m'anguniegen.


Per cert, és que al barri tens la millor botiga de llegum cuit del món, aquests anys quan anava a l'escola de la dona sempre hi comprava i ara, quan puc, m'hi arribo.

Chordi ha dit...

Muy buen relato, y al ser de vivencias propias y cercanas ademas de comunes a los que tenemos cierta edad....me ha puesto la carne de gallina.
Sigue así relatandonos episodios del pasado cercano
Un abrazzo!!

Júlia ha dit...

Gracias, Chordi!!!

Lectora corrent ha dit...

Una tia meva tenia una amiga íntima que era del Poble Sec i es deia Lluïsa. Com que els seus pares tenien una carboneria, a la família, quan es parlava d'ella, sempre l'anomenàvem "la Lluïsa carbonera". Era una dona molt amable, que jo havia vist en festes familiars o en ocasions més tristes, d'enterraments. I la meva tia, que va marxar fora de Barcelona en casar-se, quan venia deia sempre "he d'anar a veure la Lluïsa carbonera". Si aquesta senyora encara viu, deu ser molt velleta, cap als 90 anys.

Júlia ha dit...

Lectora, no sé per quin sector devia tenir la carboneria, com comento en algunes entrades la gent es movia molt poc, no gaire més enllà d'un parell de cantonades. Els meus carboners de referència tenien la botiga sota casa i es deien senyor Àngel i senyora Iluminada, he, he. Fa anys vam dedicar una xerrada a les carboneries i van venir alguns fills de carboners, però fa molt de temps, un d'ells fins i tot va inventar una mena de fogó de carbó que sembla que es va vendre bastant bé durant l'autarquia.