dijous, 15 de gener de 2015

L'ENYORADA CASA ROSA I D'ALTRES REFORMES DESTRALERES







Ignoro ben bé el motiu pel qual passa però al llarg dels anys m'he trobat amb què en algunes ocasions determinades pèrdues de patrimoni desvetllen protestes intenses mentre que d'altres, igualment importants, no troben cap ressò reivindicatiu. En això, com en tot, val més caure en gràcia que ser graciós. En les darreres dècades hi ha hagut tres gols que es van fer a l'urbanisme destraler del barri sense que se'n cantés ni gall ni gallina. Encara més, en dues ocasions les reformes destraleres van ser molt ben acollides per tothom.

Un cas lamentable va ser la del construcció del pàrking de la Plaça del Sortidor. En aquell moment van confluir diferents circumstàncies, entre les quals que hi havia una gran necessitat d'aparcaments a tot arreu i els privats eren caríssims. Una altra circumstància va ser que ens trobàvem en l'etapa Maragall i encara que no ens agradi haver-ho de reconèixer hi ha més tendència a protestar quan als ajuntaments hi ha això que en diuen les dretes. Maragall era un home carismàtic i proper, recordo que va assegurar que a la placeta s'hi tornarien a plantar arbres, cosa que va ser així. Encara més, jo vaig veure com els antics plàtans de la placeta es replantaven en una altra plaça, al barri de les Hortes. Tot i amb això la construcció va ser un bunyol que va mutilar un indret emblemàtic, una de les poques places d'estil anglès que hi ha a Barcelona.

De tota manera crec que aquell bunyol, amb l'horrible sortida de l'aparcament, sempre amb pintades i brutícia, és quelcom reversible i fins i tot vull pensar que una època de més sensibilitat es podria arranjar el tema de moltes maneres. Bé, és allò que diuen, la meva esperança era verda i se la va menjar un ruc.

Un altre gol va ser la construcció de l'Hotel Meló en un indret que havia d'estar destinat a algun tipus d'equipament, em sembla, encara més quan allà hi havia hagut un centre llibertari abans de la guerra, un centre educatiu i després també un ateneu. Avui aquest hotel és quelcom que no sap ningú ben bé què és, per als barcelonins no té cap mena d'ús ni utilitat. Tampoc es va protestar gaire davant d'aquella construcció exagerada i fatxenda. També vull pensar que l'edifici, en algun moment, podria arribar a tenir usos més socials, per dir-ne d'alguna manera. A mi m'aniria molt bé una residència d'avis, on aquells i aquelles que hem viscut tota la vida o gairebé al Poble-sec tinguéssim més punts per entrar-hi, com passa amb les escoles.

El tercer gol va ser l'enderrocament, molt aplaudit, de la Casa Rosa. I això sí que ja no té remei. La Casa Rosa era un edifici emblemàtic, bonic, que s'havia deixat malmetre durant anys. En certa manera en construir-se es va intentar fer, salvant les distàncies, una mena de Walden. No he pogut trobar el nom de l'arquitecte, agrairé totes les informacions. Al barri de la Primavera hi havia hagut barraques, s'havia de remodelar i ha quedat molt bonic, però l'edifici es podia conservar i reutilitzar. En els darrers temps ja es va permetre que gent estranya l'ocupés, que es malmetés.

Quan l'anaven a enderrocar vam coincidir amb gent que hi havia viscut i l'anava a retratar i ens en va explicar les característiques. El comunicant al qual ahir mencionava també em va fer arribar una descripció acurada, hi havia viscut gent molt interessant, com Marco Rossi, dels Mustangs, el qual en algunes fotografies se'l veu en els jardins del volt, assajant amb el conjunt. El comunicant al qual faig referència en l'entrada anterior sabia música, havia donat classes de solfeig i piano a l'ALMI i també havia ensenyat els primers acords a Rossi.

La Casa Rosa estava pràcticament construïda damunt del refugi 307. Aquest refugi, com es sabut, també va servir d'habitatge i per al conreu de xampinyons. La casa tenia tres habitatges a la planta baixa, amb jardí, dos entresòls, porteria amb vivenda, ascensor i quatre pisos, amb una habitació per a cada veí al terrat, amb safareig individual. Els pisos tots eren exteriors, amb balcó, amb un ample rebedor, cuina, bany i tres habitacions. El bany només tenia bidet i rentamans, les dutxes estaven en un dels patis, amb cambres tancades, però aleshores gairebé ningú no tenia dutxa ni res i allò ja era una gran innovació. 

Després, amb el temps, tothom es va anar instal·lant dutxa o banyera a casa. Segons tinc entès els lloguers eren mòdics considerant les comoditats de les quals es disposava. Es trobava en un lloc mal comunicat, com ho ha estat sempre la part alta del Poble-sec. Però, és clar, la vista era immillorable, un indret privilegiat que va quedar reflectit en moltes postals i fotografies de l'època. També cal dir que al principi l'accés a l'edifici, des del carrer, era de terra, tot i que amb els anys es va asfaltar.

Ignoro si és que la gent va anar abandonant els pisos per voluntat pròpia o pel fet que ja estaven afectats i se sabia que desapareixerien. Mentre que al barri de la Satalia s'ha aconseguit anar aturant els perills que menen a la seva desaparició, la Casa Rosa es va trobar ja sola i abandonada quan es va enderrocar, sense que ningú li cantés les absoltes ni la reivindiqués a fons. L'any 2002, pel juliol, la revista Zona Sec lloava l'enderroc, l'ajuntament del senyor Clos xalava amb tantes reformes i tots ens vam quedar tan contents. La ignorància és molt atrevida.

Durant un temps vam tenir intenció de dedicar una xerrada de CERHISEC  a la CASA ROSA, i també al desaparegut mercadet d'Elkano, on abans hi havia hagut uns safareigs, però al final no va poder ser, ja que tenien una informació molt limitada. Si algú en sap més i hi vol col·laborar, s'accepten informacions i referències. 

Podria parlar del moltes més coses, com ara la barbaritat feta en construir la Ciutat del Teatre, amb uns blocs excessius on es va col·locar els desnonats. En general els poders públics fan complir les normes a la gent normaleta, i encara, però quan a ells els convé se les passen pel folre. Un altre exemple ben proper va ser el trist final del Parc d'Atraccions, la construcció excessiva del nou Aeri i l'Hotel de Miramar. En fi...