dimecres, 13 de maig de 2015

AQUELLES COMUNIONS DE FA TANTS ANYS


El dia 13 de maig de 1956 vaig fer la  comunió i aquí em podeu veure, amb els meus pares i una amiga de la família, Matilde, que s'assemblava a la Katy Jurado, per cert, pel Paral·lel d'aleshores. Em penso que ens dirigíem a fer el retrat d'estudi habitual, a casa d'un retratista que hi havia al carrer Nou. Crec que l'amiga Matilde devia tenir algun tipus de coneixença amb el retratista i ens feien una mica de descompte. No sé qui ens va fer aquesta fotografia, algun veí, segurament. Deu ser a prop de la cantonada amb Tapioles ja que crec que la casa del fons és l'edifici on hi va haver Can Gallart. L'any que ve ja farà, ai, seixanta anys d'aquella efemèride.

Era diumenge, aquestes coses sempre es feien en diumenge. El 13 de maig, a més a més, és el dia de la Mare de Déu de Fàtima,  com explica la cançó, de la qual reprodueixo un inefable fragment:

El trece de mayo la Virgen Maria, / bajo de los cielos a cova de Iria. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave/ A tres pastorcitos la Madre de Dios/ descubre el misterio de su corazon. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria. /Haced penitencia, haced oracion, por los pecadores implorad perdon. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria./ Las modas arrastran al fuego infernal, vestid con decencia si os quereis salvar Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria. / El Santo Rosario constantes rezad, y la paz del mundo el Señor os dará. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria. /Que pura y que bella se muestra Maria, que llena de gracia en Cova de Iria. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria....

La comunió es feia a partir dels set anys, jo en tenia vuit. Era, deien, l'edat en la qual es tenia ús de raó, però la realitat és que hi ha qui no arriba a tenir-ne mai, les coses com siguin. Avui la comunió ja no és una festa generalitzada però els qui encara la celebren  ho fan més endavant, cosa que comporta que les nenes, sobretot, tinguin un inquietant aspecte de núvies escurçades. Durant uns, anys es va intentar modificar els luxes i es van generalitzar vestits que semblaven hàbits franciscans, que van tenir poc èxit, i fins i tot en va fer anar els infants vestits de carrer.


La primera comunió era aleshores una festa obligatòria. Explicar-ne la simbologia, per més ús de raó que es tingui, és força complicat, però en aquells temps no ens plantejàvem encara dubtes existencials. Les famílies feien un esforç econòmic per més senzill que fos tot i encara que els dinars i berenars s'endeguessin a casa. La gent et regalava coses i tu reparties estampes, visitaves parents i coneguts i et senties reina i protagonista per un dia, cosa que sempre és important per als infants i fins i tot per als grans. Les nenes anàvem vestides de llarg i d'organdí, amb corona o diadema, vel, sabates noves, llibre, guants i bosseta. Els nens podien anar de guardamarina. Una coneguda sastreria anunciava: Los trajes Casarramona de Primera Comunión son para todos los niños el traje de la ilusión.

 
Van fer una pel·lícula espanyola que feia plorar molt sobre un pare que no tenia diners i feia de tot per tal que el seu fill tingués un vestit de comunió bonic, es deia Un traje blanco i a escola ens l'havien passat en algunes ocasions festives. Hi sortia un nen mol bufó, Miguelito Gil, no sé pas que se'n devia fer, un altre dels seus èxits va ser una peli també inoblidable i escolar, Recluta con niño.

La preparació per a la comunió era llarga però comportava, com la celebració del Mes de Maria o els rosaris de tarda, lliurar-se d'altres tasques escolars més pesadetes. En tenia cura aleshores una monja molt seriosa, la Madre Camila, però cal dir que no en tinc cap mal record. Per tal de poder rebre Nostre Senyor en un dia en el qual, segons explicaven, seria el més feliç de la teva vida, t'havies d'anar a confessar. Els pecats crec que els deia en català però abans de la tirallonga habitual, limitada a afers domèstics com ara fer enfadar la mare o no voler acabar-me els macarrons, la Madre ens va ensenyar una mena de fórmula en castella, destinada a no deixar-te res al tinter: Padre, hace tanto tiempo que no me he confesado, cumplí la penitencia, he hecho examen de conciencia y las faltas que recuerdo son las siguientes... Jo crec que el capellà ja devia estar ben tip de confessar criatures, la veritat, en general et feien resar alguna avemaria i, au, a una altra cosa.

Mirat en perspectiva tot aquell món em sembla pintoresc, fins i tot entranyable. Tots plegats érem víctimes del temps i dels dogmes però les monges encara ho eren més que nosaltres. Anys després les més jovenetes encara van tenir temps de fer una vida alternativa però en aquella època els canvis d'estat eren impensables. Les monges, els diumenges de les comunions, fins i tot llogaven una cobla de sardanes. A casa em vaig tacar amb la xocolata desfeta de l'esmorzar, un desastre. Tothom em deia que em regalarien molts bombons però em van regalar més aviat d'altres coses més prosaiques i útils. Pocs fets recordo d'aquell dia més enllà d'aquests detalls domèstics. El vestit va servir per a disfresses diverses, encara el tinc per algun armari, i també uns enagos que anaven a sota. El pentinat habitual eren els tirabuixons però el meu cabell era de ratolí i els rissos van durar deu minuts. Després de la comunió s'acostumaven a tallar els cabells, en general.

Una de les coses que em va saber més greu va ser un gran sacrifici que vaig fer, pel qual ja tinc el cel guanyat. El meu avi, quan comprava el diari al quiosc, m'acostumava a portar un tebeo. A escola ens van dir que ja començàvem a ser grans per a tebeos i que havíem d'oferir a Déu alguna cosa de vàlua així que li vaig dir al iaio que no em portés més revistes infantils, cosa que va fer, és clar. Em vaig penedir d'aquella decisió durant molt de temps però no vaig gosar mai dir a l'avi que tornés als vells costums anteriors, la veritat. Déu nos en guard d'un ja està fet, que deien els pares.

I, com qui no vol la cosa, ja s'han escolat cinquanta-nou anys, tot i que un moment del passat hagi quedat reflectit en aquesta imatge tan evocadora en un Paral·lel que ja no existeix.

1 comentari:

Miquel ha dit...

El tiempo pasa y con él las costumbres.
La comunión era una fiesta señalada, junto con la boda y los bautizos.
Eran tiempo de escasez y aquello significaba ir a comer a un restaurant aguantando la hora de misa.
Ya se ha perdido, como se ha perdido el tener los padres en casa hasta que la parca los venga a buscar.
Nosotros somos clientes de otra generación que no tiene nada que ver con esta. Ni mejor ni peor, quizá con más aguante por verlas negras antes de poseer algo, pero nada más.
He conocido el Paral lel así que he visto la foto. Esta casi en frente del Talía.
Un abrazo
salut