dimarts, 12 de maig de 2015

SOBRE ELS LÍMITS IMPRECISOS DEL BARRI I EL TEMPS QUE NO TORNA











Hi ha sempre una terra de frontera, complexa, les característiques de la qual es poden aplicar a països, comarques, províncies, continents i fins i tot barris. Quan jo era petita el barri de Sant Antoni era tan sols la zona que envoltava el mercat. La gent de Sant Antoni no volia saber res del Paral·lel, en general. Avui el Paral·lel s'ha reconvertit en un mite i els d'aquell barri, que avui també és Esquerra de l'Eixample, en reivindiquen una part, així com el Teatre Talia,  l'Olimpia i fins i tot l'Arnau. 

La gent del Poble-sec tenia tirada a passar el Paral·lel, sobretot per anar a comprar, car el nostre barri no ha comptat mai amb un bon mercat ni amb una zona comercial amb cara i ulls. El camí a la inversa es feia poques vegades i encara no és habitual que a les celebracions del barri hi vinguin els de l'altre costat del Paral·lel. A l'altre costat també hi ha una part del Raval amb la qual els del Poble-sec no volíem saber res i consideràvem Barrio Xino. Al magnífic documental En construcción una jove veïna del Raval proper explica que uns coneguts han anat a viure al barrio de los pijos i per surrealista que ens pugui semblar aquest barri és el Poble-sec. També Montjuïc és una zona polèmica, i no pas pels motius militars de la zona polèmica d'altres temps. És un món apart? Pertany en part al nostre barri i en una altra part a la Zona Franca? Tot plegat és marejar les perdius i poca cosa més. 

Tot és qüestió de prestigi, avui tot esta més arregladet i molt jovent de Barcelona ve a menjar tapes al carrer Blai però el cert és que la zona de restauració del carrer de Parlament és més finolis, la veritat. Vivim en un món estrany, quan més ens assemblem tots plegats més interès tenim en remarcar els trets diferencials.

Jo no sé si Montjuïc és Poble-sec o no, en tot cas la part del Teatre Grec i la Font del Gat està molt lligada a la meva infantesa però anar a la Foixarda, al Sant Jordi, als Tres Pins o al Castell eren ja, fa anys, excursions serioses i una mica extraordinàries. Pel que fa al barri, per més tirada que tenim a anar a mercat a Sant Antoni, un dels elements que es van tenir molt en compte a l'hora d'establir la ja desfasada i inútil divisió comarcal, pertanyem al districte de Sants-Montjuïc i no sembla que això hagi de canviar de moment.

Quan jo era petita la gent gran encara utilitzava l'expressió anar a l'Exposició com a sinònima d'anar a la muntanya de Montjuïc. El record de l'Exposició de 1929 era molt viu i m'imagino que anava lligat a un temps lluminós en el qual el gran desastre semblava impossible o evitable. També recordo quan es va crear la Rosaleda Amargós, per la primavera eren els jardins una festa d'olors i colors. Quan van plantar roses al Parc Cervantes es van oblidar de les de Montjuïc, sempre ens passa el mateix, també ens va passar amb el Parc d'Atraccions i la rehabilitació del Tibidabo, la memòria dels pobres no té la mateixa consideració que la dels rics, les seves cases no les ha dissenyat Gaudí i sovint són arquitectura efímera, oblidable. Ara, però, fa uns anys que hi torna a haver roses en els jardinets del Teatre Grec, tot i que la majoria són roses de color de rosa, i hi ha poca variació cromàtica. 

De tota manera les roses de color de rosa són les meves preferides com també m'agrada el nom de Rosa, avui de baixa, i que quan jo era petita va ser un nom molt popular. Al Teatre Grec hi vaig passar molts diumenges pel matí amb el meu pare, de petita.  Jugàvem a veure qui feian anar més lluny les boletes de les llavors dels pitospòrums, que aleshores jo no sabia que es deien així i que quan floreixen, que és per aquest temps, escampen una olor extraordinària.

També de joveneta Montjuïc va ser un punt de trobada, uns nois coneguts vivien per la zona de les vivendes San Cristóbal, un indret que sempre em va semblar envejable, i sovint quedava la nostra colla per allà. Alguns diumenges havíem anat a ballar a casa d'una noia de l'escola el pare de la qual era el metge de Can Valero, el doctor Maldonado, qui fins i tot va escriure un llibret proposant la construcció d'una ciutat-jardí que substituís les barraques. Ells vivien en una bonica torreta, amb eixida amb flors i un pou, anar allà era una veritable excursió, aleshores. 

Fins i tot hi ha una cançó que és la banda sonora per excel·lència d'aquelles festes, la versió dels Shadows de Sleepwalk. Jo era molt encantada i tímida i no tenia allò que en diuen gaire sortida i escoltar aquesta música quan s'enfosquia a Montjuïc, sense que ningú no m'hagués tret a ballar, em produïa aquella fonda desesperació adolescent tan habitual en determinades èpoques immadures de la vida, i que després sents que fregava el ridícul i tot.

Tot passa i canvia però, per sort, aquest indret encara és, si fa no fa, com durant la meva infantesa. També les poques sortides que fèiem amb l'escola de les monges del Sortidor, bàsicament pel dijous gras, ens portaven a Montjuïc, al Teatre Grec o una mica més amunt, a la zona on ara hi ha la Fundació Miró, gràcies o desgràcies a la qual es va reduir al no res la gran Plaça del Sol on assajaven els joves toreros aficionats, aspirants a millorar la seva situació. També en dèiem la Plaça d'en Manelic, aleshores, a causa de l'estàtua d'aquest personatge, la qual, per sort, es va tornar a col·locar per allà. 

Moltes coses em venien al cap aquest diumenge pel matí, mentre passejava per aquests jardinets que vaig retratar, una vegada més. Pensava que dels estanys havien desaparegut els cap-grossos però amb gran alegria vaig comprovar que unes criatures en cercaven amb gran afició. Però aquells cap-grossos de la meva infantesa, com deia el poeta, tot i que evocant  orenetes i mareselves, no tornaran.

Per cert, en arribar al Teatre Grec amb les amiguetes, aleshores, hi havia baralles per tal d'ocupar un seient destacat, el qual crèiem que era el de l'emperador. Als costats de l'escenari imaginàvem que hi tenien presoners els lleons i els tigres afamats, disposats a cruspir-se els cristians plens de fe incombustible, com aquells de Quo Vadis, que canten mentre les feres els fan miques, que bonica és la innocència! Tan fàcil que hauria estat fer la viu-viu, fer veure que s'adorava els déus romans i passar desapercebuts, ves.

11 comentaris:

Gabriel Jaraba ha dit...

T'ho dic amb tanta sinceritat com carinyo: si t'hagués conegut aleshores t'hauria demanat de ballar Sleepwalk, una cançó que sempre sóna al meu ordinador mentre escric, amb el gran Hank Marvin,

Enric H. March ha dit...

Nosaltres, des del Clot, també en dèiem anar a l'Exposició, nom que amb el temps vam anar canviant pel de Fira, que al final és el que ha acabat triomfant.

De petit i adolescent no tinc consciència de saber de l'existència del Poble-sec. Més enllà del Paral·lel, tot era Montjuïc.

I la Muntanya ha canviat tant...! Els jardins són molt macos, però jo trobo a faltar la part més assilvestrada, els vells camins...

Júlia ha dit...

Moltes gràcies, Gabriel, però 'nosotros,los de entonces, ya no somos los mismos'. En aquestes festes de la torre del doctor Maldonado no però en algun altre guateque d'aquells d'aleshores crec que vam coincidir, volies ballar amb una amiga meva i ella no volia perquè et veia 'molt jovenet', he, he. Em sembla que ets una mica més jove que jo i això, aleshores, comptava.

Aquesta cançó és que la trobo súper evocadora, la veritat.

Júlia ha dit...

Enric, nosaltres pels camins feréstecs no ens hi aventuràvem gaire si no era amb una bona colla, podies tenir sorpreses desagradables, en aquella època eren molt freqüents els exhibicionistes.

Per cert, deien que si un senyor et feia alguna cosa lletja, encara que no haguessis arribat a la pubertat, i després, quan eres més gran, et rentaves els peus amb aigua freda, et podies quedar embarassada. Ja veus si calia vigilar. Els nens també eren objecte d'assetjaments però com que no es quedaven embarassats, mira.

De tota manera alguna zona asilvestrada queda, ep.

Júlia ha dit...

Si no vaig errada, Gabriel, crec que encara anaves amb pantalons curts, pot ser?

Enric H. March ha dit...

M'hi vaig topar amb uns quants, d'exhibicionistes. Però em temo que difícilment haurien pogut deixar embarassada cap dona. L'Església sempre tan previsora! Encara n'hi ha. Es podria muntar una ruta :)

Cert que queden zones assilvestrades; però abans eren arreu i ara les has de buscar. Ep, que no em queixo!

Júlia ha dit...

Bé, en el tema dels embarassos no em referia als exhibicionistes, aquests només t'espantaven una mica, doncs sí, una ruta amb teatralitzacions, he, he.

Hi ha una gran tendència a domesticar la natura, de tota manera amb l'Exposició ja van començar a fer destrosses.

Júlia ha dit...

Amb això no hi tenia res a veure l'església, ep, que crec que no l'he mencionat, era 'vox populi' i brames escolars, tot plegat.

Júlia ha dit...

al césar el que és del césar

Gabriel Jaraba ha dit...

No, ja no anava amb pantalons curts però era més jovenet i m'agradaven les noies més grans: em vaig casar amb una. M'agrada que coincidíssim en aquell moment, és un detall que converteix en viu el record d'un temps que, com dius, no torna --sortosament-- però que deixa una empremta en l'ànima que ens fa ser com som. D'aquí el meu comentari, pensat a la manera del McFly de Regreso al futuro.

Júlia ha dit...

És que tu eres molt conegut i molta gent et recorda.

Per cert, diuen que els homes intel·ligents de veritat sempre s'aparellen amb dames més grans, no sé si és cert però en conec uns quants casos que em confirmen la teoria, he, he.

Tot i que també diuen que la dona neix amb set anys i l'home als set anys, neix.