divendres, 21 d’agost de 2015

DRAPAIRES, CANÇONS, OFICIS QUE ES PERDEN


Font de la fotografia: https://es.wiktionary.org/wiki/ropavejero

Ja que en un comentari mencionen Rafael Garrich aprofito per incloure al post un dibuix d'aquest artista, la referència explica que es tracta d'un carreter, ofici del pare de Garrich, però l'estampa no és gaire diferent de la dels drapaires típics. Podeu aprofitar la referència per saber alguna  cosa d'aquest pintor de L'Hospitalet.


Un dels oficis antics amb més mitologia de tot tipus al darrere és el de drapaire.

Al Poble-sec hi havia hagut molts drapaires. Alguns eren ambulants, d'altres tenien establiment i molts feien les dues coses, tasca ambulant i comerç a l'establiment. Cada sector del barri tenia els seus drapaires, en aquell temps de petites botiguetes per tot arreu. Un dels més propers a casa meva, tot i que no fos pas dels més famosos, era un del carrer d'Elkano. Acostumaven a tenir algun ajudant o aprenent, uns anaven a peu i uns altres amb algun carro o carretó. Al carrer Elkano hi havia un noi jovenet, cosa que afegia interès, quan també érem jovenetes, a l'activitat de portar-hi material.
Tot s'aprofitava, aleshores, o es portava a vendre al drapaire. Moltes vegades érem els infants els qui teníem cura d'anar a Cal Drapaire. Hi dúiem paperots, roba vella, diaris en bon estat, ampolles i pa sec i tot el que fos, però aquests eren els materials més habituals. De vegades, del producte del negoci a casa me n'amollaven una part que sovint invertia en coses com ara llaminadures o cromos, en concret recordo l'època de la col·lecció dels Diez Mandamientos. En una petita papereria del carrer de Salvà hi havia una noia que els venia sense sobre i els canviava, cosa molt pràctica que ens evitava haver d'anar sempre als Encants. També recordo haver-me comprat cucs de seda i coses així. Els cromos més cobejats eren les cares, aquells en els quals sortia el rostre en primer pla dels personatges i n'explicava les característiques. En aquest present de babaus fins i tot d'això de col·lecionar cromos en munten teories pedagògiques, l'altre dia vaig veure un expert per la tele que insistia en els valors educatius de l'activitat cromística: ordre, organització, memòria, col·laboració, negociació i no sé quantes coses més, per això estem tan ben educats els d'abans, potser.

Els pobres drapaires que anaven a peu amb el sac van ser identificats en ocasions amb un terrible personatge que s'enduia les criatures per treure'ls els greixets i fer remeis per als rics tísics amb la sang novella. Sobre pederastes no ens en parlaven gaire, tot i que sabíem que n'hi havia encara que no els donéssim aquest nom i que tot l'aspecte sexual anés embolcallat de misteris diversos. No tan sols els homes del sac s'enduien nens, també hi havia dones dolentes que ho feien i recordo que una veïna de l'escala em va explicar en una ocasió que si una senyora em volia donar un caramel no li fes cas i me n'anés de pressa, ja que hi havia dones que mataven criatures per a prendre'ls, per exemple, les arracadetes d'or. El fet és que aquestes històries potser tenien alguna base real, com la del terrible crim de Gádor, el 1910 o l'exageració amb la qual es va entomar i encara s'entoma tot allò de l'Enriqueta Martí.

La gran majoria de drapaires, com d'escombriaires, eren gent força convencional amb un ofici que aleshores era com qualsevol altre car la gent humil no tenia gaire on escollir. S'explicaven històries fabuloses sobre drapaires que s'havien fet rics en trobar alguna meravella. Tot i que en algun cas s'ensopeguessin amb una cullera de plata la veritat és que si feien algun caleró era a còpia de treballar molt i molt. Al CERHISEC vam poder escoltar, fa anys, un drapaire emblemàtic, Magí Aparicio, qui es va fer famós en recuperar un bust del president Macià, cosa que va recollir El Periódico en aquesta notícia: 





Un dels tres bustos oficials de qui va ser president de la Generalitat entre el 1931 i el 1933, Francesc Macià, que es creia perdut, l'ha regalat el matrimoni format per Magí Aparicio i Carme Bellver al Museu d'Història de Catalunya. El bust, trobat entre ferralla el 1943, va estar amagat primer en una quadra i després en un pis del Paral.lel, i és obra de l'escultor Martí Llauradó.


Magí Aparicio, amb 86 anys a l'esquena i les xacres pròpies de l'edat, reviu quan sent la paraula «negoci». No en va es va dedicar a comprar i vendre les coses més diverses al seu establiment del carrer de Vallhonrat, del Poble-sec. Recorria els carrers amb el seu carro mentre cridava el clàssic «sóc el drapaire!», i està convençut que Joan Manuel Serrat, veí també del Poble-sec, es va inspirar en ell per a la seva famosa cançó.

A la quadra «Un dia del 1943 va venir un home a vendre'm ferro vell amb un carretó i entre el que em va deixar per valorar va aparèixer el bust de Macià. La dona i jo vam decidir guardar-lo, i com que en aquella època ens la podíem carregar per conservar una cosa així, el vam embolicar bé amb un drap i el vam guardar entre els fems de la quadra», explica en to de broma. I la seva dona hi afegeix: «De tant en tant el desembolicava i li treia la pols».

Després el van portar al seu pis del Paral.lel, i allà s'hi ha estat fins ara. Creuen que el bust hauria pogut estar en un palau de l'Exposició que va ser hospital durant la guerra civil i avui és l'Institut Cartogràfic de Catalunya. Allà hi guardaven material que venia de llocs que eren desmantellats.

Martí Llauradó el va esculpir el 1933, el mateix any en què Macià va posar per Josep Clarà i Rafael Solanic. Ara, després de 57 anys de vida oculta, el bust està al costat del balcó des d'on, al museu, Macià s'adreça als catalans.

El Periódico, 6 de febrer de 2011




El bust era doncs de l'escultor Martí Llauradó, qui va tenir un fill molt guapet que de jove cantava prou bé, gràcies al qual vaig conèixer l'obra de Salvat Papasseit, poeta que després ha musicat molta gent, entre la qual el mateix Serrat. Deu ser nostàlgia, però pel meu gust, com aquelles versions del Llauradó fill cap de cap. Aquell cantant, com molts altres d'aquell temps, va acabar per dedicar-se a coses menys romàntiques.



El senyor Aparicio, que era simpaquitíssim, ens va explicar aleshores moltes anècdotes, com ara quan va anar a un pis brut i vell del qual va sortir ple de puces però amb el tresor d'unes dents d'or de les quals va treure rendiment. Malauradament és mort, com també ho són molts testimonis d'aquell passat. Presumia d'haver inspirat Serrat però jo crec que el cantant es podia haver inspirat en molts altres car en aquells anys n'hi havia un munt, com també hi havia un gran nombre de venedors ambulants pel barri. 

Precisament un altre drapaire, conegut d'una amiga, tot i que era admirador de Serrat, es queixava d'això de la cançó que diu que compra draps i roba bruta, ja que el que compraven no era roba bruta sinó roba vella que, en general, estava prou neta. També em sobta que el drapaire comprés paraigües, els paraigües eren un bé escàs i s'arranjaven tant com es podia, hi havia botiguetes que s'hi dedicaven, com ara una del carrer de Campo Sagrado. Un personatge ambulant molt popular que arranjava paraigües era el famós Pinxauves, un gitano simpàtic, de rostre vermell i saludable que tothom coneixia.


Ja m'agrada, en Serrat, però algunes lletres seves són una mica tremendistes, sobretot aquestes dels primers anys. La Mare Lola és una desgraciada que no fa res més que treballar i escalfar el llit al marit, però la tieta conca i estreta i reprimida encara ho és més, per exemple. En el cas del drapaire es tracta d'un altre desgraciadet, que no té dona ni família i ha d'anar amb una donota, la qual, per a més inri, és vella. S'emborratxa, no pensa i no té ni llum elèctrica. Fa poc escoltava un programa dedicat a Serrat, per la ràdio, i en posar aquesta cançó van explicar que era de crítica social, jo més aviat diria que és literatura de ficció i que la realitat de l'ofici era, en general, molt més amable i convencional del que s'explica. A la Gran Via ha ha les famoses i impressionants Cases del Drapaire, del 1925, construïdes per un de drapaire que va prosperar i que va tenir un final tràgic, Pau Fornt i Valls. Fornt va ser assassinat per gent de la FAI, tot i que en algunes informacions actuals, per tal que es vegi com s'escriu la història en el present, els han reconvertit en falangistes que ja és gros.

Una de les cançons més tremendistes del meu antic veí del barri és aquella del Manuel que va néixer i viure a Espanya, tot i que la lletra no concreta en quina comunitat autonòma i que no té res seu, se li mor la dona embarassada i acaba penjant-se d'una olivera amb una corda que també és de l'amo. Recordo que un periodista de fa anys va fer molta broma amb aquest drama contundent i una mica hiperbòlic, la veritat i amb això de què no tingués ni una corda per penjar-se, considerant que ja érem a finals dels seixanta. Serrat ha tingut molta més sort a la vida que aquests seus personatges i, de fet, més endavant va cantar a les noies maques que feien de modelo i als burgesos bon vivants com el Tío Alberto. 

Ara ja és gran i una seva filla molta bufona és bona actriu i surt en aquest fulletó de les sis germanetes, que em miro en ocasions quan fa massa calor per anar a prendre l'aire a aquella hora de la tarda. Hi surt una altra actriu catalana que ara treballa molt per Madrid, la Carlota Olcina. El personatge de l'Olcina i el de la Serrateta s'enamoren i no deixa de ser curiós ja que en una altra sèrie em van aparellar l'Olcina amb una altra filla de famosos, la nena de l'Ana Belén i el Víctor Manuel, per cert. Curiositats televisives que no vénen a tomb, ho admeto. Veure els fills dels famosos del meu temps tan crescudets com els propis em produeix una estranya sensació lligada a l'irreversible pas del temps. 

Torno al tema central. Avui l'ofici de drapaire, com l'enteníem fa anys, no existeix. Hi ha gent que recull ferralla, cartrons, botigues de venda d'objectes de segona mà, gent que es dedica comercialment a buidar pisos, associacions benèfiques que reciclen i vénen allò que se'ls dóna, establiments de roba de segona mà, un ampli ventall a l'entorn de l'aprofitament de les cada dia més abundants deixalles del present. Tot és complicat i especialitzat, vaja. Encara de vegades hi ha troballes insòlites, com unes cartes del president Companys que es van trobar en un pis que es buidava, però aquests són fets singulars i poc freqüents.

De fet, penso que l'ofici com a tal és d'una època concreta i que en temps pretèrits potser tan sols es limitaven a recollir draps vells, d'això vindria el nom, el mateix que en castellà, trapero, ropavejero. Això de ropavejero m'encanta, fa poc un senyor d'aquests que fan llibres i surten a La Contra reivindicava la recuperació de velles paraules castellanes en desús que contribuirien a augmentar la nostra precisió comunicativa, en català s'hauria de fer el mateix i fins i tot acostumar-nos a donar oficialitat general a mots suposadament dialectals. Aquesta generositat semàntica ens faria adonar de què castellà i català tenen moltes coses en comú, com passa amb totes les llengües romàniques, de fet. Potser al capdavall haurem d'inventar un nou ofici, el drapaire de paraules, que reculli les que estan en desús i els doni una nova vida i un nou destí. Així ens estalviaríem molts anglicismes inútils i fatxendes, i és que porto uns dies que molta gent em diu que coneix algú que és coaching, no sé si és que ja han muntat una carrera que es diu coachinguiria i lletres o alguna cosa semblant, estic desfasada.

Copio el poema serratià per tal que mediteu en la misèria excessiva del drapaire musical:



Sempre de matí
fes sol o plogués,
malgrat el fred o la boira,
de carrer en carrer,
sentíem cridar:
"Dones, que arriba el drapaire"

Com cada matí,
et vèiem venir...
Duies un sac a l'esquena,
un puro apagat,
un 'trajo' estripat,
la boina i les espardenyes.

Sempre venies seguit
per un ramat de canalla.
Eres tota una atracció.
Tu, el teu sac i la cançó...

Sóc el drapaire,
compro ampolles i papers,
compro draps i roba bruta,
paraigües i mobles vells...

Sóc el drapaire,
i els marrecs anaven cantant.
"Ja m'esteu empipant massa.
No us ha dit la vostra mare
que jo sóc l'home del sac?"

I així fins la nit,
de carrer en carrer,
i de taverna en taverna.
Amb els teus papers
i el cos ple de vi
tornaràs a casa teva.

I tornes feliç,
car tot ho has comprat:
el peix, el vi i una espelma.
I un bocí d'amor,
que et deu haver dat
qualsevol donota vella.

Mai no tens temps per a pensar.
A dormir. Bufa l'espelma.
I l'endemà, a voltar el món,
tu, el teu sac i la cançó...

Sóc el drapaire,
compro ampolles i papers,
compro draps i roba bruta,
paraigües i mobles vells...osa

Sóc el drapaire,
i els nens segueixen cantant.
"Ja m'esteu empipant massa.
No us ha dit la vostra mare
que jo sóc l'home del sac?"




La Trinca, quan existia, va fer una cançó de riure amb dos drapaires protagonistes, un d'argentí i un altre de secà, no sé què te a veure una cosa amb l'altra però el cas és que tots dos es dediquen a recollir papers, nets això sí, i nassos de cartró i serpentines i barrets i pilons de paperets. Ai, quants records! De fet la cançó era com allò dels codonys de la Tia Maria, l'oportunitat de dir paraules gruixudes com collonassos o collonets, ens conformàvem amb poca cosa amb tal de creure que transgredíem nosequè.


Un dia dos drapaires
es van posar a parlar,
l'un és de Buenos Aires
i l'altre és de secà.

Tenim un bon negoci,
ja diu l'americà:
allò que el món destrossi
ens ha de donar el pa.

Ja va morint el dia
i mai no tornarà,
i canta amb melangia
i un deix americà:

Jo els "cullo nets",
els "cullo nets"
tots els papers.
Jo els "cullo nets"
i és perquè nets
me'ls paguen més.

Jo els "cullo nets",
els "cullo nets"
tots els papers.
I mai no arreplego els bruts
perquè no em donen diners.

Va i diu l'altre drapaire,
i ho diu gratant-se el cap:
poc que m'hi penso gaire,
el cas és omplir el pap.

No sé pas si contar-ho,
són coses del treball,
per carnaval no paro,
un cop s'acaba el ball.

Amb gran filosofia
ell canta molt formal,
la vella melodia
dels temps de carnaval:

Jo "recullo nassos",
" recullo nassos " de cartró.
Jo "recullo nassos"
l'endemà del ressopó.

Jo "recullo nassos",
"recullo nassos" de cartró,
serpentines i barrets
i pilons de paperets.

4 comentaris:

Miquel ha dit...

Del que me queda memoria es el de la calle Parlament, casi esquina Rondas. Hoy, como no, se ha convertido en un bar.
Recuerdo que las botellas de cava (champany, se les llamaba entontes), las pagaba a una perra gorda, cuando el de la calle Aurora las pagaba a perra chica.
Salut

Ventura ha dit...

A l'Hospitalet tenim un pintor, en Rafael Garrich, que té un munt de dibuixos y quadres de drapaires (fixació deu ser). Recomano veure'ls.

Júlia ha dit...

Miquel, el recordo molt bé, era un establiment molt gran, una cosina meva més gran que avui ja és morta vivia al costat i avui estaria encantada amb la reconversió en bar, em sembla.

Júlia ha dit...

Ventura, gràcies a la teva referència he 'penjat' un dibuix de Garrich, tot i que l'explicació identifica el personatge com a carreter l'aparença seria semblant a la dels drapaires 'motoritzats'. Així, a més, dono a conèixer el pintor car crec que més enllà de L'Hospitalet és encara poc conegut.