divendres, 7 d’agost de 2015

PURITA MONTORO, GRAN ARTISTA DE VIDA BREU



Retrat de mig cos de l'actriu Pura "Purita" Montoro Rodríguez asseguda, recolzant els braços en el respatller de la cadira.

Un dels personatges més estimats del  Paral·lel mític va ser una artista avui poc recordada i de vida breu, ja que una epidèmia de tifus se la va emportar en plena joventut.

Pura, Purita Montoro Rodríguez, va néixer a València el 1892. Moltes dames de l'escena han estat titllades de reines del Paral·lel però ella va ser la portadora indiscutible del títol durant un temps. Era una artista tot terreny, que podia alternar la sarsuela, la revista frívola o l'opereta amb el teatre de text i que podia treballar en castellà o català. Va rebre moltes ofertes de teatres de tot Espanya i també per anar a Amèrica però va treballar més que res a Barcelona i sobretot al Paral·lel. Va intervenir en obres de Juli Vallmitjana com ara el popular Casament d'en Tarregada.
Pura "Purita" Montoro Rodríguez | Antoni Esplugas
Un altre personatge molt popular era Joaquín Montero, també valencià, actor, autor, empresari, lletrista. Amb la cantant tenien una relació d'afecte i col·laboració. Purita Montero assajava una obra de Montero, Cuando el amor muere, quan va agafar el tifus, durant una epidèmia provocada per un escapament d'aigües. Va morir pel febrer de 1915 i els diaris i revistes li van dedicar espais importants. Montero, tot un personatge de l'època es va exiliar a Xile amb motiu de la Guerra Civil, on va morir el 1945.

Resultat d'imatges de Purita Montoro


Rafael Moragas recorda, a les seves memòries escrites per Artur Bladé, que el dia de la seva mort la representació fou suspesa i els actors van posar-se un llaç negre al braç. Molts es congregaren a la sala de condol del domicili mortuori, d’on podien sentir amb tota claredat les veus de les dones que vestien el cadàver i que tenien una conversa que semblava d'allò més quotidiana, tot i que cal explicar que la cerimònia de vestir els difunts, que durant anys es va fer a les cases i que va ser generalment cosa de dones, feia que s'esdevinguessin sovint situacions que contemplades en perspectiva poden semblar d'humor negre, la veritat.

—Dona’m una altra agulla… Estira més la màniga… Posa-li les mitges abans no es refredi…


Moragas afegeix que tot això, en l’ambient que regnava en aquella casa, no tenia res de macabre i semblava, encara, teatral.

Aquella matinada, mentre els qui s’havien quedat a vetllar feien una mossada tot entrant i sortint de la cambra on hi havia la morta, aquesta obrí un ull. La seva pròpia mare se n’adonà i cridà: La nena viu! I entre plors i rialles d’excitació i d’esperança, anava dient:

—Ja sé el que ha tingut… Ha tingut allò de Pérez Cabrero!

Volia dir catalèpsia. El mestre Pérez Cabrero, en efecte, queia sovint en estat catalèptic i quan morí, no feia pas gaire, els metges van suspendre l’enterrament fins que es van convèncer que era mort i ben mort. 

La pobre Purita, però, era morta de veritat i ningú no gosava tancar-li l'ull.

Al final, ho intentà un guàrdia de seguretat amic de la família i home coratjós. Fou inútil. Quan retirà el dit de l’ull, la parpella s’alçà novament. Va caldre posar-li al damunt una moneda de deu cèntims. Això acabà de teatralitzar la morta, vestida amb un pèplum.

L’enterrament va ser de primera. Van pagar-lo, a mitges, el nuvi oficial de Purita i l’amiga «particular» d’aquesta, la senyora Montserrat, excomadrona rica. La caixa (sumptuosa) fou portada al cementiri en una carrossa blanca de vuit cavalls. Seguien dotze cotxes plens de corones. Montero anava al cap del dol de jaqué, copalta, amb una gasa, i el puro.



Aquestes remembrances d’en Moragas van ser transmeses a l’autor de la seva biografia, l’Artur Bladé i Desumvila, vint-i-cinc anys després de la mort de la Purita i per tant cal comptar amb què potser no són fiables del tot. Això de l'amiga 'particular' i el nuvi 'oficial' queda immergit en una certa ambigüitat però no entrarem en especulacions malicioses. A una font contemporània, un número de La Ilustració Catalana es podia llegir, en català pre-normatiu:

Ab tot y tractarse d’una cantatriu lleugera que s’havía fet el nom interpretant el género chico, la Montoro era ja com una institució de la vida teatral barcelonina. Cal dir, emperò, que, d’ençà del seu debut, no havía fet temporades llargues sinó a Barcelona, hont tenía milers d’admiradors. A la companyía d’en Montero era la difunta un dels elements principals, distingintse pels progressos que feya cada dia com actriu y per la voluntat ab que s’entregava al treball, procurant vèncer tots els obstacles de temperament ó d’estudi. Així, sent jove y agraciada, havía fet veritables creacions de característica, y, havent nat a Valencia y tenint a l’ànima l’accent valencià, havía procurat més d’un cop emmotllarse al català nostre, havent fet alguna petita creació ben gentil, com per exemple’l vaylet que guia un orb en l’arranjament lírich de La sala d’espera d’en Guimerà, ab música d’en Morera.




Però hont no tenía rival era en els personatges francament valencians que, en obsequi seu, solía posar en Montero a les seves revistes. La jovenesa de l’artista feya esperar d’ella una carrera brillant dintre del teatre.

La Vanguardia li va dedicar aquesta nota:


Durant alguns anys, en l'aniversari de la seva mort, encara se li retien homenatges, misses o visites per portar flors a la seva tomba. Devia gravar alguns discos amb cançons del seu repertori però sembla que són difícils de trobar. Una vida accelerada, com tantes d'aquells temps, i una mort en la plenitud de la bellesa i l'èxit, als vint-i-tres anys, van colpir un públic que seguia amb interès la trajectòria de l'artista. Una de les coses que sobta més de tota aquella gent de l'època és el tip de treballar que es feien i com tocaven tantes tecles, la veritat.