dimarts, 11 d’abril de 2017

DEL TEMPS QUE PASSA I TOT HO CANVIA

Resultat d'imatges de Olimpiades 92

La propera xerrada de CERHISEC, la del darrer dimarts del mes d'abril, estarà dedicada als vint-i-cinc anys de les Olimpíades i als canvis de tota mena que aquell esdeveniment va comportar, també al nostre barri.

Els canvis, a nivell individual i col·lectiu, són irreversibles. Mai podem saber què hauria passat si hagués passat una altra cosa, per això moltes creences no es poden demostrar, tot allò  que faci suposicions a l'entorn del que hauria pogut ser i no va ser és especulació. El mateix passa amb la medicina, es parla de l'èxit d'un tractament però no se sap si sense aquell tractament el malalt hauria estat millor o pitjor. Potser hi hauria de tot, ves.

Avui, en general, hi ha un consens generalitzat a l'entorn d'aquell esdeveniment. L'entusiasme convincent genera conviccions. La ciutat, diuen, no seria el mateix sense la gran operació de neteja, millora, engrandiment i difusió que va representar tot plegat. 

De forma també irreversible, com fa aquella dita popular, a cada bugada es perden llençols. Una vegada més la Barcelona utòpica i provinciana va quedar amarada de fatxenderia. La gent diu que es va posar Barcelona al mapa. Les coses van anar molt bé, no diré que no, però no sóc tan incondicional sobre els resultats obtinguts.

Els anys passen que volen. No podem imaginar avui una Barcelona sense l'Eixample, sense la Via Laietana. Aquests fets generen negoci, a més a més, i fan que tot rutlli o sembli rutllar. Els vuitanta havien estat molt decebedors, els anys del no era això, companys no era això,  que cantava Lluís Llach. Els anys de la droga, del SIDA, de saber què l'esquerra, quan mana, també reparteix bastonades si toca. Vam acceptar la galdosa transició amb alegria, quan vols canvis els vols  com sigui i malgrat el que sigui i, a més a més, probablement no es podia fer d'una altra manera, sovint semblem oblidar que Franco va morir al llit i que cap moviment va poder aturar els darrers cops de cua del règim, com ara les penes de mort dels seus darrers anys de vida o d'agonia.

Entre allò que es podria fer i allò que es fa hi ha una gran distància. Entre les il·lusions abrandades i el desengany també poden existir molts matisos. Oblidem també que aquesta gran Barcelona d'avui és filla de les Olimpíades però també del porciolisme, tan criticat, ja aleshores es va començar a promocionar el tema arreglant els aparadors. Molta gent olímpica, arquitectes, polítics, ja havien format part d'aquells ajuntaments franquistes, tothom s'ha de guanyar les garrofes.

Com que les coses no són com ens agradaria que fossin s'acostuma a comptar amb un cap de turc històric, normalment ja traspassat, al qual dedicar els penjaments inevitables. En aquests darrers temps hi ha hagut protestes a l'entorn de donar el nom del senyor Samaranch a indrets i edificis, obviant que sense les habilitats d'aquell senyor i dels seus coneguts i saludats no hi hauria hagut Olimpíades ni la resta. 

És com quan es clama en contra de l'estàtua del Comillas, obviant que el marquès va ser un entre tants, un pare així mateix de la gran Barcelona d'aleshores i no pas més esclavista que tants altres, amb els dinerons dels quals es van pagar molts mecenatges modernistes i gaudinians a la ciutat i  a comarques. 

És curiosa la diferència entre com es valora el senyor López i com es valoren els Güell, tot i que són la mateixa família. Tinc la teoria de que sí el senyor López s'hagués dit Puigllançada, per exemple, es veuria tot d'una altra manera. Hi ha qui sap que un seu iaio va fer calerons de forma poc honrada però això no fa pas que obri el calaix i regali la fortuna familiar a una ONG, per rentar-se la consciència. Bé, n'hi pot haver algun cas, però crec que deu ser un exotisme.

Durant l'època de les obres olímpiques qui més, qui menys, es va assabentar de corrupteles i negocis diversos ombrívols lligats a aquell desenvolupament urbà. Tothom ho sap tot o gairebé tot, en aquest país, però funciona molt bé allò de que el pecat amagat és mig perdonat. Barcelona ha millorat en molts aspectes des d'aleshores, no diré que no. Però també han millorat moltes altres ciutats que no han tingut una moguda d'aquelles dimensions. 

Les misèries s'amaguen sota l'estora, la vida segueix i ens podem anar a banyar a mar de franc, en unes platges en condicions excel·lents les quals, tot s'ha de dir, s'havien deixat malmetre de mala manera. Car una de les estratègies dels poders és deixar morir alguna cosa per poder ressuscitar-la posant-se les medalles, i un d'aquests exemples seria Montjuïc. El nostre barri, durant els vuitanta i jo diria que fins i tot una part dels noranta, va patir una època de decadència i despoblació. Tot i amb això, durant els vuitanta hi va haver algun intent de fer reviure el Paral·lel, amb poc èxit.

No sé si la revifalla té a veure amb el tema olímpic o amb l'arribada d'immigració estrangera o amb d'altres temes diversos, hi ha molts factors que convergeixen en la qüestió i caldria un estudi aprofundit per tal de treure'n alguna conclusió, si fos possible, que no ho sé. Som un barri d'alts i baixos i de molts canvis en la població resident, totes les immigracions han passat pels nostres carrers, per uns més que no pas per uns altres, ep.

En el meu altre blog he escrit una ressenya sobre aquesta obra excel·lent que fan a la Sala Muntaner, sobre polítics i convenciments i discursos destinats a dir-nos allò que volem sentir i quan ho volem sentir. En tot cas, en aquell noranta-dos teníem vint-i-cinc anys menys, molta gent ha nascut després i les Olimpíades i aquells fets són, per a ells, el passat dels pares i mares, una fantasia històrica, de fet. Un relat, com diuen ara. 

1 comentari:

Montse Comerma ha dit...

És un barri molt bonic. Aquí algunes fotos de detalls del barri http://rosellesalaciutat.blogspot.com.es/2015/06/a-la-falda-de-montjuic-poble-sec.html