EVOCACIONS SENTIMENTALS POBLE-SEQUINES, DES DE LA TERRA ALTA

Tots els pobles són diferents però crec que existeix un trec compartit a gairebé tot arreu, aquesta línia que separa els de sempre dels que han vingut després, que tan sols al cap d'una o dues generacions seran admesos de ple de dret en una comunitat amb els problemes humans i de relació de qualsevol altra comunitat.

És una mica com les relacions familiars, vaja, creen llaços indefugibles. És pot pensar que això passa a pobles petits però fins i tot a llocs més grans que on soc ara, (a la Terra Alta i en un municipi d'uns dos mils habitants), he copsat aquest efecte. 

Les ciutats, les ciutats grans, ep, les petites i provincianes són més semblants als pobles, acullen de tot i  ho addueixen de forma relativament ràpida. Per molt que alguns barris tinguin  trets rurals i la gent és queixi de l'arribada de forasters i de què els de tota la vida hagin de marxar, la dinàmica vivencial és ben diferent. Tot això són apreciacions subjectives, és clar.

Aquests dies i aquí és habitual sortir a prendre la fresca amb la gent de la rodalia, forasters i no forasters. Quan jo era petita, a Barcelona, al Poble-sec, preníem la fresca al terrat. Avui pensava en aquells anys i m'he adonat dels molts diferents orígens dels veïns de l'escala. Havien arribat en èpoques diferents de pobles que aleshores em semblaven llunyans i remots, la guerra els havia pesat al damunt però, sobretot, les causes del trasllat eren econòmiques, de subsistència.

Quan ets petita et sembla que tot ha estat sembla igual i immutable. El terrat era comunitari però el seu usdefruit estava a càrrec d'un matrimoni que vivia en un piset minúscul, en origen destinat a la portera. Eren molt acollidors i els diumenges el seu pis s'omplia d'àvies vídues que venien a jugar a cartes i que tenien algun parentiu amb ells. No tenien fills, se'ls havien mort tots de petits però sí un nebot de la meva edat amb el qual jugava sovint i que ells adoraven. Aquesta parella o, al menys, un dels dos, eren del Forcall, un indret que jo no sabia, aleshores, on parava.

Una família que vivia sota d'aquests era de Blanes, per venir a Barcelona havien malvenut casa i botigueta, van tenir mala sort, pocs anys després va arribar el turisme i n'haguessin tret molts més diners. Van tenir tan sols una filla que a causa del seu matrimoni va acabar per anar a viure a Madrid. Uns altres veïns tenien arrels murcianes i andorranes. A casa meva venien de l'Empordà, de la Garrotxa i de la zona d'Àger, tot i que la meva mare ja havia nascut a Barcelona.

A sota de casa hi havia dues germanes grans, una de les quals havia estat ballarina de cabaret i havia viatjat per tot el món. Malauradament, de grans, es guanyaven la vida cosint mocadors a màquina. Provenien de València, d'una família molt pobra, la ballarina retirada ens explicava que el seu pare, amb tres o quatre anys, ja la feia ballar per les tavernes.

Una altra família provenia de Girona, la dona crec que de Celrà i el marit de Flaçà, o potser era a l'inrevés. El fill gran va estat un any perdut, després de la guerra, el van evacuar amb la retirada i va anar a parar a un hospital francès, malferit. Era de l'edat dels meus pares, es va casar amb una neboda de la ballarina i van tenir tres fills, el més gran de la meva edat, un noi molt maco i eixerit que va morir amb poc més de trenta anys, de càncer. Eren una gent amb una certa cultura considerant el context, molt catalanistes, cosa que aleshores es contemplava amb una certa inquietud, què hi farem. Allò de ser de la ceba es contemplava amb molta inquietud.

Tota una colla de gent entranyable, adulta, la majoria de la qual, doncs, procedent de la immigració de proximitat. En aquells anys van començar a arribar al barri andalusos, extremenys... La gent els anomenava segons el lloc de procedència, la malaguenya, els de Badajoz. Persones que han marxat del barri, avui, quan hi tornen, s'espanten de la varietat existent, m'expliquen que després del Raval és on hi ha més barrija-barreja mundial, pel que fa als barris de la ciutat. Sovint es fa referència als de tota la vida però quan diem això ens referim, cadascú, a la nostra, de vida. I una vida pot ser molt breu i sempre és molt breu, per llarga que sigui.

Les tertúlies estivals al terrat feien que es parlés de tot, d'aspectes de la vida quotidiana i, de forma inevitable, de la situació de la política mundial, que augurava una tercera gran guerra, a causa de les males relacions entre russos i americans. I de les seqüeles de la guerra civil, que la gent gran del meu temps infantil havia viscut de forma directa. El veí que senyorejava el terrat deia que als qui manen se'ls ha de posar en una plaça de toros i que lluitin entre ells i que la resta de gent ja acceptaríem el resultat, amb tal de no passar per un desastre col·lectiu com aquell. Recordo que també deia que a Rússia devia passar com a Espanya, que si feies la teva i no et ficaves amb res, sobrevivies. Quan ets petita els grans semblen molt savis, potser ho són, però no ets capaç de valorar el tema de forma objectiva, és clar.

En els anys en què va començar la cursa de l'espai pujàvem al terrat a mirar passar el Telstar. A principis dels seixanta vam tenir inundacions terribles i aquella nevada inoblidable i la gent deia que tot plegat era culpa d'enviar tantes naus a la celístia i marejar l'atmosfera. Per això sóc una mica escèptica i agnòstica amb el tema del canvi climàtic, he vist molts canvis, estius i hiverns molt diferents, al llarg de la vida. De la meva, és clar.

Jo puc presumir de pertànyer a una certa aristocràcia de barri, vaig néixer al Poble-sec, tan sols me'n vaig absentar dos o tres anys i potser hi moriré, tot i que avui naixes i mors als hospitals de referència. La meva família, fins on he esbrinat, era catalana per totes bandes. Malgrat el pedigrí, sóc molt poc radical en temes patriòtics, ningú no tria on cau, ni la família, ni la llengua, ni el país, ni la genètica, i és pot tenir sort o no tenir-ne, poques coses podem dir que siguin assolides per  mèrit propi. Però, ai, tothom té dret, així mateix, a una mica de vanitat, sempre que aquesta sigui inofensiva i respectuosa amb aragonesos, murcians, xinesos o pakistanesos. Crec que hi ha més bona gent que no pas gent perversa, tot i que els dolents poden fer molt de mal i el mal, com el bé, és encomanadís.