dijous, 4 d’octubre del 2018

EL TEMPS DE LES DISCOTEQUES I AIXÍ PASSA LA GLÒRIA DEL MÓN

Resultat d'imatges de studio 54 BARCELONA

Aquest dimarts va tenir lloc a la Biblioteca el primer dels tres col·loquis a l'entorn del present i futur del Teatre Arnau i la seva recuperació. Avui em diuen que el Paral·lel pertany a tres barris, Sant Antoni, el Raval i el nostre Poble-sec, però això és una lectura moderna, lligada a la recent mitificació moderna de l'Avinguda, segons la meva opinió. Sant Antoni no va voler saber gran cosa del Paral·lel fins fa, com qui diu, quatre dies. Ni tan sols el Talia o la Sala de Ball Rialto no crec que es consideressin, en el seu temps, de Sant Antoni. El nom de Raval és també modern, una denominació que va bandejar allò de Barrio Xino, que n'era, tan sols, una part molt petita. El Paral·lel, un sector, estava lligat a una part d'aquell barri tan poc recomanable. 

Els lligams del Poble-sec amb el Paral·lel venien donats pel fet de que al nostre barri hi vivia un gran nombre de gent relacionada amb els teatres, cambrers, actrius, ballarins, modistes, fusters, tramoistes... i prostitutes i mitges virtuts de tots dos sexes. Escriptors com Jaume Passarell, que evoca el Poble-sec d'abans de la Guerra Civil i Gonzàlez Ledesma, que fa el mateix fent referència al dels anys quaranta i cinquanta, coincideixen en què les prostitutes de poca volada o les artistes amb una vida pecaminosa, en arribar al Poble-sec esdevenien mestresses de casa, més preocupades per la llibreta d'estalvis i per fer bullir l'olla que no pas pel rerefons sòrdid de la seva professió.

Mantinc des de fa temps la creença, i pot ser una percepció subjectiva, de què el Paral·lel, tot i que ha passat per diferents etapes, ha comptat amb una continuïtat evident, subjecta a les tendències en el consum d'oci i a les modes, més, fins i tot, que a les circumstàncies polítiques. Al debat de dimarts va sorgir el Paral·lel de finals dels setanta i dels vuitanta i noranta, una època molt interessant. Gent més jove que jo recordava l'època de les  discoteques, sobretot del Studio 54 però també del Barbarroja. Aleshores, pensava alguna persona d'aquesta edat, clienta d'aquells locals en la seva primera joventut, hi havia vidilla. Cosa que vol dir, és clar, que ara potser no n'hi ha. Tot és relatiu. 

Jo vaig fer poc ús d'aquelles discoteques mítiques. Em van enganxar en l'època en la qual la vida familiar feia que més aviat anés al cinema a veure els Aristogatos o Superman que no pas a immergir-me en una vida nocturna que va ser molt excitant, sembla. Fins que no va arribar la droga dura i la heroïna i el VIH.  Uns fets poc agradables de recordar i que molta gent minimitza. Tot i que crec que la majoria de persones, de moltes classes socials, té víctimes a la seva família o entre els seus amics, vides desfetes, morts prematures. 

Recordo una nit al Barbarroja, amb els pares i mares de l'Escola Bressol Apolo, on anava el meu fill. Ja em devia fer gran, en vaig sortir molt atabalada. Hi vaig trobar una cambrer jove que havia estat alumne meu, un noi d'una intel·ligència extraordinària però amb una família nombrosa i humil. En aquells anys era molt difícil estudiar, encara, si no tenies algun suport familiar. A partir d'allò del Llibre Blanc, amb la EGB, les coses van anar millorant, per als joves sense recursos, va bé recordar-ho, de tant en tant. 

No semblava, en evocar l'època de les discoteques, que es recordés el trist final del Studio, potser ja amb el nom canviat i amb uns altres propietaris. L'indret es va omplir de gent estranya, d'estètica punk, tot i que tampoc no vull condemnar cap estètica, un gambirot és un gambirot, amb pèl o sense. Hi va haver problemes de gruix amb els vigilants de l'entrada, baralles, i en una ocasió fins i tot aquella gent rareta que sortia del local va llençar gent a les vies del metro i va estovar a més d'un, sense motius. 

Si tot plegat era provocat o espontani, no ho sé ni ho sabré. Després d'allò del Scènic Barcelona que havia de ser el no-va-mas, tan sols cal mirar hemeroteques, va venir l'intent d'instal·lar allà -i potser també al Molino, en hores baixes- un prostíbul. El veïnat va reaccionar, l'ajuntament també, davant de les protestes, i van muntar una cosa que es deia Artèria. Recuperar avui el nom d'Espanyol resultaria d'allò més incòmode. Finalment hi van inaugurar la Sala Barts i sembla que funciona. I que duri.

Durant un període que va de finals dels setanta al dos mil, més o menys, el Paral·lel va revifar i fins i tot l'ajuntament, en l'època Maragall, va incidir-hi. Les aspes del Molino van tornar a girar pel Nadal del 89, tinc un vídeo que es va editar en commemoració del fet. Aquella posada en marxa no va durar gaire. 

El proper Bagdad va ser també un repunt, pel que fa als espectacles agosarats. El Barcelona de Noche va iniciar una nova etapa, molt interessant. Però tots canviem i avui ja costa d'escandalitzar la gent amb el que sigui, fa poc vaig llegir que la propietària del Bagdad es queixava de la minva de públic i ho atribuïa a la situació política i tot això. Jo crec que, senzillament, avui la gent que vol pot veure porno des del sofà i el pecat ja no és, ni de bon tros, allò que havia estat. El pecat s'ha vulgaritzat i frivolitzat, en esdevenir gairebé públic.

Hi ha dues constants que escolto repetir des de petita, de forma insistent i injusta, que el Poble-sec es degrada i que el Paral·lel està en decadència. I això ho repeteix, com un mantra, gent de moltes generacions diferents, anteriors i posteriors a la meva. Tot canvia, com nosaltres mateixos, i hi ha èpoques de tot i per a tots els gustos. Avui el carrer Blai és una festa, als veïns, al principi, no els va fer cap mena de gràcia tanta gresca, la veritat, i alguns, els que van poder i tenien quatre duros, se'n van anar Paral·lel enllà on la gent és culta, néta, desvetllada, feliç i autòctona. Però no sé si més lliure, la veritat.

Aquests joves que avui hi sopen i riuen, quan siguin vells, potser passin pel mateix carrer i ja no hi hagi terrasses, ni gent sopant, i es planyin de la mort d'aquella vidilla, com hem fet tots i totes. I és que el problema és que la vida passa, molt de pressa, i alguna cosa hem d'enyorar per consolar-nos de què ja no viurem les novetats que encara no coneixem, vet-ho aquí.

1 comentari:

Tot Barcelona ha dit...

Todo bien expuesto. Poco más. El pecado es frívolo e incluso Satanás ha subido el listón para entrar al reyno de las Tinieblas.
El mal hay que hacerlo bien, todo lo demás es de mindundis. Y ahora cuesta incluso el saberlo hacer.
Un abrazo
Salut