SOBRE EL NOI DE TONA I ALGUNA COSA MÉS

Al col·loqui de dimarts passat sobre l'Arnau van sortir un munt de temes. No sé com, en algun moment, es va evocar el Noi de Tona. La imprecisió sobre les dates de la seva vida les vam resoldre gràcies a internet, que és una gran eina per a esventar dubtes i per acabar amb discussions inútils i especulacions gratuïtes. Sí, internet també s'equivoca, però la intuïció espontània encara més.

D'aquell Noi, Noy en la grafia prefabriana, se'n saben moltes anècdotes i poques coses en concret. A Tona, per raons òbvies, s'han preocupat força d'anar esbrinant allò que es pot saber. Hi ha tot un munt de literatura popular que s'ha perdut o que dorm el somni del passat en algú racó ignorat.

La imprescindible viquipèdia ens diu que el seu nom era Josep Molera, que va néixer al poble que li va donar el nom popular i que va morir a Barcelona, el 1925. Va originar una frase popular que jo encara havia escoltat a la meva mare i al meu avi, allò de sembles el Noi de Tona, i la qual feia referència a la grapa per a fer discursos inútils i convincents. Molta gent del present, uns quants del món de la política, podrien comparar-se al Noi de Tona tot i que segurament els manca sovint humor i grapa dialèctica. Al seu poble el coneixien com En Patet, pel nom de la casa pairal, ja que dir Noi de Tona a algú, a Tona mateix, hauria estat una redundància.

Sabem que anava a festes majors diverses, a fer els seus discursos. Avui en diríem un monologuista. Expliquen que la seva raresa existencial havia estat motivada per un trauma, una afusellament al qual va sobreviure, en temps de la Tercera Guerra Carlista, una guerra cruel i salvatge, sobretot a moltes contrades rurals, i que la història mítica del país ha oblidat o magnificat. També se sap que durant vuit anys va estar quiet i tranquil, casat amb una noia que es deia Montserrat qui probablement va morir de forma prematura.

Una de les seves dèries era, explicaven, arrencar dents i queixals, sobretot a les criatures, amb l'excusa de mirar-los la boca. Més aviat sembla que es dedicava, de forma més o menys professional, a aquesta tasca, ja que els arrencaqueixals eren habituals en el context de l'època. Això si, va tenir problemes per haver arrencat, en més d'una ocasió, més dents i queixals de les que tocaven. Ell era desdentegat, com tanta gent d'abans, i, malgrat això, expliquen que feia exhibicions trencant nous amb la boca.

Una de les causes antigues, explicaven, de la caiguda de les dents, era l'afició a pelar nous i avellanes amb la dentadura. Per casa meva corria també un antic llibre educatiu, per a nenes, La buena Juanita. L'autor era l'inefable Calleja, va tenir un gran èxit, se'n va fer una segona part i moltes reedicions modernitzades. La meva àvia, que havia vingut a servir a Barcelona, no sabia llegir i la senyora de la casa n'hi va ensenyar, amb l'ajuda d'aquest llibre. La nostra edició era l'antiga, però ja estava molt malmès i sense una de les cobertes. A mi, el que em fascinava, eren les il·lustracions, sobre tot.

Recordo que en un dels capítols una nena i un nen es dedicaven a això de pelar avellanes sense cap pedra ni estri adient i una velleta els ensenyava la seva boca, desdentegada, i els feia una profunda reflexió sobre aquell mal hàbit, que devia estar  molt generalitzat.

Una font de coneixement actual són les hemeroteques, en concret la de La Vanguardia, un luxe i que fa que perdoni al diari molts dels seus pecats.  En els seus inicis la Hemeroteca era de pagament, t'havies de subscriure, però més endavant la van fer gratuïta. I això que, abans de la informàtica, consultar els arxius del diari era tot un repte, et posaven moltes dificultats per a fer-ho. Moltes curiositats i facècies que es publiquen avui sobre un munt de coses del passat provenen d'aquesta hemeroteca a causa de la seva facilitat de consulta.

En aquest indret virtual es va donar la notícia, l'any 1925, de la mort del Noi de Tona. Tot i que aquells diaris no eren com els d'ara això dóna una idea de la seva gran popularitat. També es pot veure l'anunci que reprodueixo, d'un disc Odeon on es podien escoltar discursos del personatge, a més a més de peces musicals de Los Villasiul i La Torrerica, artistes molt populars a l'època. No sé si en algun lloc rau aquest disco, segur que si algú el té o el troba acaba per penjar-lo a aquesta altra gran font de coneixement del nostre temps que és el You Tube. 

Luis Villasiul,  va ser un còmic reconegut, aquí podeu trobar una mostra dels seus acudits en la qual paròdia una visita de Victoria Kent a la presó, tota una joia. Amb la seva dona van formar el duet còmic conegut com Los Villasiul, molt popular. Villasiul es deia Luis Villaescusa, era d'Almansa i va fer d'actor, va sortir a moltes pel·lícules i va fer també doblatge, en els inicis del cinema sonor. Va viure a Madrid, però sobretot a Barcelona, on va treballar molt i sovint.

La Torrerica va ser una cantat notable, sobretot de jotes, però també de cobla andalusa i d'altres variants regionals.

A Tona publiquen una revista que es diu La Revistona, accessible de forma virtual, el món d'avui és una meravella, i on l'autor de molts dels articles, l'expert en història de Tona Claudi Pagès Puig, explica haver rebut una trucada d'un estudiós d'en Ramon Casas el qual li va explicar que a la revista Mirador el popular Rafael Moragues escriu el següent:

Amb Miquel Utrillo varem anar una tarda al taller que en Cases tenia al passeig de Gràcia. El vam trobar, paleta i pinzells a la mà, fent un esbós; a terra, en actitud absurda i violenta, hi havia un home; era el cèlebre Noi de Tona, conegut xerraire versificador, arrencaqueixals de carrer. Al pintor li servia de model per a aquell home caigut a les potes d'un cavall que munta un guàrdia civil.

Fer de model era una manera de guanyar uns calerons, en aquells temps d'abans de la fotografia. El nostre personatge, doncs, és el que trobem a terra en el famós quadre La càrrega. Tot és teatre, vaja. 

Tona ha donat el nom i l'aspecte del personatge a un gegant, estrenat a principis dels vuitanta, el qual ha acompanyat amb una dama elegant i eixerida, la seva dona, Montserrat. Em temo que l'aspecte del Noi, del qual en tenim una fotografia, possiblement destinada a felicitar els Nadals i fer recapte, devia ser molt més atrotinat. Però potser quan tenia parella anava més ben engiponat.

Aquest dibuix, sovint reproduït per la xarxa, li van dedicar al Noi, en una revista que no he pogut identificar, de moment, quan es va saber la seva mort.

La recerca que Claudi Pagès ha fet sobre Josep Moleras li ha donat a conèixer curiositats, com ara l'existència d'un alcalde d'Arbúcies, de l'any 1931, que pertanyia a Esquerra Republicana. Es deia Josep Pol i Pujató, però li deien Pepet Pol. Havia nascut el 1975 i tenia un caràcter bohemi, va ser amic de Rusiñol i del nostre Noi de Tona. Escrivia poesia satírica i potser més coses, tot i que se'n conserven poques. 

En la imatge del fulletó, manllevat de la revista de Tona, fa un repàs humorístic de la societat d'Arbúcies i l'obra s'anomena, com podeu veure: Pel·lícula sense pantalla de la vila d'Arbúcies. La firmen Pepet de Pujals i el Noi de Tona, entre els quals s'estableix un diàleg  divertit, i a la coberta s'avisa de què el Noi no la podrà recitar ja que es va morir abans d'aprendre el text. Arbúcies va recuperar la memòria d'aquest personatge i li va dedicar una plaça. Tona també en té una dedicada a Josep Moleras. 

Una mostra del text: 

Senyors:

Com acostumo a fer jo,
valent-me de mil astúcies,
he pensat venir a Arbucies
per veure la Festa Major.

Tal dit, tal fet; al moment
me’n vaig cap a l’estació
me facturen a un vagó
i cap aquí dalt falta gent.

Però al ésser als “Tres Camins”
no coneguent a ningú,
he pensat de buscar algú
qu’em presenti a aquests veïns.


Quant tot plegat veig pel pont
un que està fent el mussol
-¿Qui ets tú?
-En Pepet Pol.


Tu em faràs de cicerón,
Tu m’aniràs presentant,
nomenant los com s’estila,
a la gent d’aquesta vila,
¿m’entens? doncs endavant...

Als pobles, però també als barris populars urbans, existien lletraferits amb molta grapa per fer broma, i aquests poemes satírics, sovint ficant-se amb la gent del poble, eren habituals. Malauradament poca cosa s'ha conservat i, encara menys, s'ha divulgat. Però sempre hi ha una persona interessada que en recupera una part, encara bo. 

Una meva tieta-àvia, de Figueres, recordava que en una ocasió, en l'entreacte al Teatre Principal, on feien sarsuela,  a principis del segle XX, van començar a volar fulls amb uns versos anònims que feien mofa de tothom. Ella aleshores era joveneta i, en el seu cas i el de les seves amigues, mes aviat en lloaven l'aspecte, l'alegria i l'elegància. Explicava que s'havien fet un bon tip de riure però que molta gent, menys ben tractada per la crítica popular, es va empipar. 

El Noi de Tona segurament va ser més d'un cop al nostre Paral·lel, fent els seus discursos i arrencant queixals. L'any 1917 va rodar una pel·lícula muda, Aventuras del Noi de Tona. De moment se'n sap poca cosa però sembla que una part s'esdevenia al Paral·lel, cosa que fa pensar en el meravellós document que seria, en cas d'aparèixer algun dia per algun racó. 

Rafael Moragas va ser un dels dos autors de la Biografía del Paralelo, escrita a l'exili i d'altres llibres sobre Barcelona, redactats de memòria i sense els suports actuals, cosa que fa que algunes dades siguin dubtoses, però també difícils de verificar. Dels seus llibres, però, ha begut molta gent al llarg del temps i encara són tota una delícia, per als amants de la història popular. Avui tot ho tenim a mà, a casa, gairebé, cosa que està molt bé però que també contribueix a esberlar els misteris del temps pretèrit. 

Quan ets d'un poble és més fàcil que et recordin i reivindiquin, quan més petit és el poble més interès hi ha en reivindicar els personatges populars i famosos. A la gran ciutat tot queda molt diluït però també els barris amb personalitat pròpia recorden la seva gent. Per això, però, fa falta que algú com Claudi Pagès o la persona d'Almansa que manté un espai a facebook sobre la seva ciutat, d'on he tret la informació sobre Los Villasiul, i molts més que conec i admiro tinguin curiositat i empenta per esbrinar i difondre. La història de veritat potser és, al capdavall, aquesta. La de la gent senzilla i humil, aquesta que sap fer acudits de qualsevol cosa i riure's del mort i de qui el vetlla, però de bon rotllo, com diem avui.

De fet, al Poble-sec, a nivell veïnal, però també familiar, es coneixia a molta gent per motius diversos, lligats al seu tarannà: Los de Calatorao (això provenia d'una sarsuela), el de la Carestia de la Vida, la Lola de la Placeta, en Jaumet de les Vaques... I ja, més modernament, el Dràcula i d'altres. I també recordo alguns motius més grollers, que m'estalvio per autocensura. No han passat a la història, ni tan sols a la història costumista, però formen part del meu imaginari sentimental.