dilluns, 24 de desembre de 2018

I LES ASPES VAN TORNAR A GIRAR (1989)


Manllevo avui les conegudes paraules de la cançó d'Aznavour, canviant l'edat dels joves ignorants: Us parlaré d'uns anys que els de menys de trenta anys no han pogut pas conèixer...

I es que no fa trenta anys, però sí que en fa vint-i-nou, d'un dels tants intents de revitalització del Paral·lel des de dalt, o sigui, des de les institucions. Darrerament l'ajuntament també ha endegat un nou pla d'usos, per cert, molt qüestionable. 

Era pels volts de Nadal de 1989. Eren els anys d'allò de Barcelona, posa't guapa, eslògan poc normatiu però que va fer forat i va crear tendència. El fet és que molts indrets de Barcelona s'havien deixat malmetre, els humans tenim una mena de tirada a fer i desfer, i si això tan sols afecta indrets i paisatges, encara bo.

L’any 1989 hi surava una certa, fràgil, enganyosa i suposada alegria econòmica. 

Per l'octubre havíem tingut eleccions generals, s'havien avançat a causa dels problemes laborals que havien fet topar sindicats i govern. Pel desembre de 1988 hi va haver una vaga general molt sonada, la més important de la democràcia i el govern va haver de pactar l'aturada d'algunes reformes lamentables. El PSOE va revalidar la majoria però va perdre molts vots, s'havia desgastat amb corrupteles diverses i en alguns llocs s'ensumava un cert frau electoral. Tot plegat va fer que el 1990 hi tornés a haver eleccions i s'estrenés el senyor Aznar per recordar-nos allò tan vell de: otros vendrán que bueno te harán.

A Barcelona existia un cert optimisme lligat a l’etapa amb Pasqual Maragall a l’alcaldia, una època mitificada i enyorada. Havien de venir les Olimpíades, també molt mitificades, amb el pas del temps, ja faltava poc, i la parafernàlia esportiva i elss entusiasmes de les noves generacions farien oblidar moltes misèries. Aquell Nadal es va voler dinamitzar el Paral·lel, un fet que s’esdevé de forma cíclica, el mateix que això de fer volar coloms sobre com ha de ser la muntanya de Montjuïc, les diverses reformes educatives o les  teories sobre com incidir en la prostitució. 

Sota un enllumenat més vistós que el d’enguany es va aconseguir que les aspes del Molino giressin altra vegada. El factòtum va ser el senyor Ardévol, l’empresari, qui va comptar amb la col·laboració de la firma Freixenet, que en aquell temps contractava gent com Paul Newman per a la campanya de Nadal. L’ajuda es va aconseguir gràcies al senyor Josep Ferrer, històric director de la firma.

Poster
L’esdeveniment de les aspes giratòries el van reflectir els diaris i es va editar un vídeo sobre el nou Paral·lel. Es va arranjar la façana de El Molino i es va fer una festassa de categoria. Eren els anys de l’excés de droga per tot arreu i la gent del Poble-sec ens vam manifestar, a l’exterior, a causa d’aquell problema de gruix que havia esdevingut alarmant. Molta gent que podia marxava del Poble-sec, la població envellia, les botigues tancaven i encara no havia arribat la gran onada immigratòria que, s'admeti o no, ha donat una nova vida als nostres carrers.

Els qui creuen que les coses, avui, son pitjors, que repassin hemeroteques. De fet hi ha qui pensa que la bonança econòmica i la presència aclaparadora de l'heroïna per tot arreu tenen algun tipus de relació ombrívola, però real. Algun dia potser ho aclarirem. La gran majoria de famílies vam conèixer i patir casos propers de joves malmesos pel tema, amb l'afegitó tràgic del VIH.  

A la festa del Molino hi va assistir Pasqual Maragall, amb crosses a causa d’una lesió. El senyor Ferrer, de Freixenet, també estava accidentat. Tots dos van compartir llotja del teatre amb Paco Mir. A l’ajuntament hi havia Mercè Sala, que va tenir molt de pes en l’intent de revitalitzar el Paral·lel. Gent que treballava en d’altres teatres van actuar, entre els quals Moncho Borrajo, i grans dames de l’escena com Alicia Orozco i Vicky Peña, que treballaven al Condal, a l'obra Dancing. El Tricicle va fer la seva coneguda interpretació del tema de Julio Iglesias Soy un truhán, soy un señor. La Manya va rebre ovacions  i es va ficar a fons amb l’ajuntament però Maragall era un home amb humor i entomava el que fos. Maragall, durant el seu mandat, va voler passar caps de setmana a tots els barris de Barcelona i va dir que la vista de la ciutat, des de l’actual Mirador del Poble-sec era la millor de totes, sempre que passo per allà recordo les seves paraules.

Al diari La Vanguardia el nostre  incombustible Lluís Permanyer, a qui avui li han sortit molts competidors en això de la crònica urbana, ja havia anunciat, per l'octubre, la reforma del Molino. Josep Sandoval, en el mateix diari, a un espai que es deia La noche al día va explicar amb detall la festa. I així passa la glòria del món, amb alts i baixos, reconstruccions i mitologies, enyoraments i reformes municipals. 

Per cert, el xovinisme barceloní és extraordinari, fa poc escoltava per la ràdio una de tantes crítiques a la gasiveria lumínica dels darrers Nadals ciutadans i algú va mencionar això de Vigo, on es veu que s'hi han lluït. Doncs una noia de la tertulieta va dir que Barcelona es ven sola i que a Vigo no hi ha res per veure i per això han de posar tantes llumetes. Després ens tenen mania i no sabem per què... La manca d'autocrítica i el cofoisme em temo que ja són virtuts nacionals tan nostrades com allò del seny i la rauxa.

2 comentaris:

Rodericus ha dit...

¿ Que no hi ha res per veure a Vigo ?

Sempre he pensat que el millor tractament contra l´ignorancia es viatjar, i aquesta noia no sembla haver sortit mai de l'eixample.

Salutacions, i bon nadal

Júlia ha dit...

És pot viatjar molt i no veure res, Rodericus, o no viatjar i tenir seny i visió del món, del qual molts és creuen, i potser és humà, al capdavall, el 'melic'.