dilluns, 29 de juliol de 2019

COTXERES, TRAMVIES, RONDALLES I FACÈCIES














Fa pocs dies, al blog Barcelofília s'evocaven les cotxeres de tramvies del carrer Borrell. Tot i que havia passat un munt de vegades pel davant d'aquells locals immensos, misteriosos i evocadors, en recordo poca cosa. Fa anys no hi havia tanta facilitat per fer fotografies i, en tot cas, el tema es  reservava a la vida familiar, en general. Però sí que tinc la percepció d'una mena de sentiment estrany, en passar pel davant i veure aquells tramvies de la meva infantesa, descansant de la seva tasca diària.

La professió de tramviaire em semblava molt interessant i arriscada. Els locals eren profunds, immensos, inaccessibles al públic normalet. Recordo que una vegada vaig entrar en uns grans safareigs que hi havia al carrer de Blasco de Garay i vaig  tenir una sensació semblant, cosa que encara em passa en vagarejar per aquests pàrkings immensos. Admeto que, de petita, tot ho veus més gran, la percepció varia, a causa de la mida, com és lògic. Encara en ocasions em venen al cap aquells boscos de cames  entre els quals passejava, ben agafada de la mà del meu pare o de la meva mare. 

A les cotxeres, a la banda dreta, venint del Paral·lel, hi havia un centre cultural del personal de transports, en deien el teatre dels tramvies o, els tramvies, fins i tot quan els tramvies ja eren un record més o menys proper. La desaparició definitiva dels tramvies em va produir una gran tristor, semblant a la que vaig experimentar quan vaig entrar a Can Jorba i vaig percebre la destraleria amb l'interior que havia perpetrat la nova orientació comercial, aleshores s'ho havien quedat els de Preciados i, més endavant, va passar al Corte Inglés. Recordo que un article de Josep Maria Espinàs ironitzava sobre el fet de què potser algun dia seria, fins i tot, Can Presiados. No ha estat així i Can Corte Inglés no lliga, tot ha canviat molt.

El meu pare treballava de forner, de nit, i jo dormia amb la meva mare. L'habitació donava a uns celoberts des dels quals es va veure el Paral·lel fins que no ens van construir un hotelot molt alt al davant. Des d'un balconet dèiem adéu al meu pare quan se n'anava a treballar, ara  seria impossible. La meva mare tenia l'habilitat de tancar els porticons i deixar una petita escletxa de llum que feia que a la paret s'hi projectessin imatges de gent que caminava pel Paral·lel, invertides, era una càmera fosca rudimentària i a mi em  semblava una meravella, veure aquelles ombres fantasmagòriques.

Durant els estius, al centre de les cotxeres, assajava una orquestra. Avui tot compta amb altaveus i resulta insuportable tenir música a prop, és el problema de les festes majors actuals, en general. Però aleshores la música aquella era llunyana i suau, molt agradable. Hem tingut a casa nostra moltes bones orquestres, de gran nivell, poc conegudes. Jordi Roura és una de les poques persones que s'ha interessat en recuperar aquells músics i molts altres, solistes i de tots els gèneres, catalans, en el programa Club Trèbol. Se li hauria de fer un monument i donar més difusió a la seva tasca, imprescindible. 

No sé quines orquestres assajaven en aquell local, és possible que fossin treballadors de la companyia, bons afeccionats, ja que practicaven de nit. Però tocaven de meravella, ballables de l'època i d'altres que ja tenien anys al darrere, Siboney, Cerezo Rosa, coses així. M'encantava adormir-me escoltant aquella música tan agradable, a la meva mare també li agradava molt. El teatre dels tramvies estava molt ben arreglat, encara, quan tot aquell conjunt d'edificis va passar a millor vida. 

Hi vaig estar, per darrera vegada, gràcies a la celebració d'uns Jocs Florals de l'escola L'Esclat, del Poble-sec, una bona escola catalana que es va malmetre amb la transició, en aquells anys es feia política a tot arreu i tot plegat afectava de ple la convivència quotidiana. Aquells magnífics Jocs Florals, amb la Sílvia Oliver llegint els poemes i en un teatre de categoria, còmode i com cal, els recordo com una mena de cant del cigne de tota una època, ni millor ni pitjor que l'actual però amb moltes esperances etèries i inquietuds efervescents. Després va venir la realitat, com sol passar sempre.

En aquell indret, que va estar molt de temps en espera, després de suprimir-se les cotxeres, que ja feia anys i panys que no acollien tramvies, s'hi volia fer una comissaria, cosa que va provocar protestes diverses d'un veïnat, aleshores, molt reivindicatiu. Avui hi ha unes piscines, un centre cívic, una escola, on va la meva néta, i també s'hi van fer habitatges protegits o una mica protegits. El centre cívic dedica moltes activitats al teatre i l'espectacle i compta amb un teatret modern, funcional, però que no té res a veure amb aquell dels tramvies. Encara bo, vaja.
Quan era petita tenia molts llibres de contes d'aquells de l'editorial Molino, que aplegaven rondalles de tot el mon. En el volum dedicat als contes d'Amèrica del Nord hi havia una història que m'encantava, la d'un tramvia oblidat a la cotxera, destinat a ferro vell, i al qual uns màgics ratolins, que son les espurnes elèctriques reconvertides, posaven en marxa, fent sonar la seva campaneta. El tramvia es deia Tilín i acabava fent d'habitatge d'uns nens pobres, sense llar. Jo sempre m'imaginava que aquell tramvia mític dormia a les cotxeres del carrer de Borrell. No sé si algun tramvia va servir d'habitatge  però sí que alguns vagons d'aquells van ser, durant un temps, escoles precàries, al Montjuïc de les barraques. 
Els meus tramvies estrella, però, eren les jardineres estivals, amb les quals, no gaire sovint, altrament no hauria estat un viatge tan màgic i esperat, anàvem a la platja, als banys, algun diumenge per la tarda, ja que pel matí el meu pare, cansat de tant treballar, es llevava tard i, a més a més, s'havia d'anar a missa. Els tramvies van anar canviant abans de desaparèixer i els nous, que crec que també eren re-aprofitats de no sé quins veral, ja no resultaven tan romàntics com els antics, que tampoc no eren aquells d'en Foronda, del cuplet, plens de xicots i noies fent caliu. 

En una ocasió en la qual miràvem pisos de segona mà van entrar en un del Poble-sec en el qual, l'antic propietari, probablement traspassat o en alguna residència, havia penjat, emmarcats, un munt de reconeixements, diplomes i records, relacionats amb el seu temps de tramviaire. La història del transport barceloní em resulta molt interessant i per això soc una seguidora impenitent del magnífic blog del Ricardo Fernández Valentí que es diu, no podia ser de cap altra manera, El tranvía 48. Possiblement el meu pare hauria pogut ser tramviaire si una sordera no li hagués limitat les expectatives. Amb els anys es va poder operar i va millorar força. Però ja no hi havia tramvies ni era possible fer grans canvis laborals. 

Fa temps em vaig ensopegar amb un antic alumne, molt intel·ligent, d'aquells que, de voler-ho, haurien pogut estudiar qualsevol carrera. Era conductor d'autobús i em va semblar molt feliç i satisfet, la gent habitual del trajecte el coneixia i saludava. Ara es veuen noies també, conduint autobusos i de tot, el mon ha canviat i el valor de les feines depèn de com les viu aquell que les fa, més que no pas del seu contingut. I del que cobres, no ens enganyem. Sobre els tramvies, quan es van eliminar encara van quedar moltes vies per recollir i la gent feia broma dient que mentre hi hagués vies hi havia la possibilitat de recuperar-los. Avui el metro és el mitjà més popular, a causa de la seva rapidesa, però fa anys això de circular sota terra em feia angúnia. Tot i que el metro, com tot, té el seu romanticisme si se li sap trobar. Avui hi ha metros que no porten conductor ni conductora, cosa que em sembla molt psicodèlica, mirada en perspectiva generacional.

Les cotxeres eren a l'altra costat del meu barri, el Paral·lel era una barrera important, que tan sols et deixaven travessar quan ja eres una mica grandeta. Durant anys els semàfors van ser inexistents o escadussers. Havies de passar com podies i en ocasions et quedaves al mig, damunt d'una petita vorera, mentre els tramvies i la resta et passaven a fregar.

Quan jo era molt petita, al Paral·lel cantonada Campo Sagrado, hi havia una mena de casa de pagès que en deien la Casa de la Palla. Suposo que venien palla per als molts cavalls i rucs que encara servien per al transport. Al Campo Sagrado hi havia hagut les Pompes Fúnebres i en ocasions tenien taüts per estrenar repenjats a la porta. Potser per això jo i d'altra gent, més que relacionar el nom amb el marquès pensàvem que tenia a veure amb algun ancestral cementiri. I a la Ronda teniem la casa Foronda, dedicada a serveis municipals, amb el nom d'un altre noble nostrat, l'amo dels tramvies, vaja. Dir de l'edifici Palau Foronda em sembla una mica pretensiós, però vaja, hi ha palaus més atrotinats, per aquests mons de la noblesa sobrevinguda. 

Apa, a cantar

Els tramvies d'en Foronda van farcits de ciutadans
semblen llaunes de sardines... ambulants.
Els dels banys, com els de Gràcia
i els de circunvalació
van tan plens que tots s'hi ofeguen de calor.


Sobre tot les plataformes són fornals al roig més viu
i si hi van xicots i noies, reforonda quin caliu!
En cada una sempre hi ha entre xics i grans
vint persones i un parell de guàrdia urbans.


Si passo molt distreta per la via
quan entregar la feia vaig o en vinc
i sento la campana del tramvia
quin sobresalt que tinc, que tinc, que tinc
i és el tramvia!


Fer viatges en tramvia és la mar de pintoresc
i és que tot sovint hi puja... ja està fresc!
L'ull de poll un us trepitja, us insulta el cobrador
i els diners us pren un Raffles... d'ocasió.


Mai se sap si ha de baixar-se pel davant o bé al revés
i ja arrenca quan a terra hi teniu un peu només.
Així és que de l'elèctric quan baixeu
tots teniu el cementiri a l'altre peu.


Fan desgràcies el quaranta
i el disset i el vint-i-nou
i fins el de la Creu Roja... Ves si és prou!


El que hi ha a Santa Madrona
que com tots va molt furient
a Can Tunis os trasl·lada... fàcilment.


El què va la Bonanova
tot sovint també fa mal
als promesos que a les fosques
pugen sempre a l'imperial.


Doncs dels arbres del Passeig van tan a prop
que aquells "plátanos" fan mal en dar algun cop.


LLetra: Juan Misterio Música: I. Casamoz)



5 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Los tranvías hicieron de aulas para la primaria, en Can Valero Gran. Estaban situados justo donde las rampas de cemento que se colocaron posteriormente para examinar a los que querían sacarse el carnet de conducir, o sea, detrás del estadio y a la derecha del pebetero.

La densidad de población infantil o era muy grande ( no lo se, no tengo datos), o la escasez de colegio era inmensa. Pocos tenían el privilegio de ir a un Instituto tipo Folch i Torras, y pocos el que sus padres le pudieran pagar una academia, pues eran costosas, al menos para los jornales que cobraban los barraquistas.

Uno de aquellos tranvías, una vez medio erradicadas las barracas en aquella zona -Can Valero Gran- (diría que entre la calle Margarit y el Paseo de la Exposición, Poble Sec, aún quedaban barracones escolares), quedó como establecimiento de bar, al menos hasta el 1973 (no se la fecha exacta), pero puedo afirmar que cuando cumplí 18 años , 1971, fuimos a celebrarlo allí con un grupo de gente de aquellos parajes. Para ese entonces yo ya vivía en Sant Antoni.

Lo malo es que no tengo ninguna foto...no había "parné" para máquina, carrete ni revelados.

Salut

Júlia ha dit...

Sí, recuerdo el bar-tranvía, fue muy útil para los que iban a examinarse, lo mismo el de Can Valero. La carencia de escuelas fue escandalosa hasta la época de Villar Palasí, con su reforma, mal aplicada, por cierto, pero interesante y que fue el inicio de la escolarización generalizada, en serio, y obligatoria hasta los catorce.

Júlia ha dit...

Hubo una escuela de falange, el sector de niñas funcionaba bastante bien, y algunas de parroquiales, recuerdo que durante la verbena de 1966, creo, robaron todos los bancos y otros elementos, fuimos a ver los destrozos con el párroco de Sant Salvador, que era de quien dependía la escuela. Las otras opciones eran escuela religiosa de barrio y academia de piso, pero había mucho abandono, poca gente hacía el bachillerato en aquellos años y máquina de
fotografiar también había poca. Me compré una con mis primeros sueldos, allá por el 1963-

Júlia ha dit...

Y conocí aulas, cuando la escolarización fue obligatoria, con cincuenta, sesenta y hasta cien alumnos, luego se hicieron las escuelas del plan de urgencias y ya se quedó en cuarenta y pocos, en general, niños y niñas separados hasta mediados de los setenta, más o menos, según circunstancias.

Júlia ha dit...

He de decir que entre los barraquistas también había mucha variedad de poder adquisitivo, a mi escuela venían niñas que vivían en barracas y no eran más pobres que las del barrio.