Hay bares del Pueblo Seco -y ése era uno de ellos- en que cada vaso contiene una gota de silencio... (F. González Ledesma)
dissabte, 14 de juny del 2025
LA MOSTRA D'ENTITATS NÚMERO TRENTA-TRES
dijous, 12 de juny del 2025
EL CONDAL, EVOCACIONS
dilluns, 9 de juny del 2025
UN PARTIT MOTORITZAT (1949)
divendres, 6 de juny del 2025
LES FIRES DE MOSTRES MÍTIQUES (ANYS 60-70)
diumenge, 1 de juny del 2025
PACO CANDEL, CENTENARI (1)
https://www.rtve.es/television/20141114/paco-candel-lemigrant-queda/1048088.shtml
https://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Candel
https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Candel_Tortajada
dissabte, 31 de maig del 2025
RECORDANT, ALTRA VEGADA, LAYRET
divendres, 30 de maig del 2025
APUNTS HISTÒRICS DEL VELL 'PARAL·LEL': EL BATACLAN I EL SEU TEMPS
L’any 1883 Jaume Xiclà va construir al número 85 del Paral·lel, a la cantonada amb Poeta Cabanyes, un cobert-magatzem regentat per la raó Vilella i Casas, destinat a magatzem de carbó i femater. Amb el canvi de segle Felicià Homs i Juncà va arrendar el solar, la propietària d’aleshores era Dolors Cots i Torres. Homs hi va construir un cafè espaiós, el Gran Café del Recreo. A l’estiu es convertia en orxateria, a l’estil valencià.
El 1910, quan l’ambient de l’avinguda començava a animar-se, va començar a oferir espectacles de music-hall i va passar a dir-se Gran Cafè Concert El Recreo. El 4 de setembre de 1914 es va reformar i es va convertir en el Gran Music-Hall Novelty.
Va ser molt famós, hi anaven molts mariners quan arribaven al port. El 1924 va passar a ser-ne empresari Francisco Serrano Arambul, un valencià i el va rebatejar amb el nom de Bataclán, a causa de la fama del de París. Amb aquest nom hi va haver locals a moltes ciutats, també a Madrid. El nom s’havia fet famós, fins i tot bataclana va ser sinònim, a alguns països americans, de vida disbauxada, i el recull algun tango. Si algú recorda una sèrie brasilenya de fa anys, Gabriela, recordarà també que en aquella història hi tenia un gran protagonisme un cabaret amb el mateix nom. Gabriela estava basada en la famosa novel·la de Jorge Amado, més endavant es va portar al cinema.
Una ballarina del Bataclán va ser Fernandita del Valle, en realitat Vicenta Fernández Valle lligada sentimentalment amb Serrano, amb qui tindria dos fills. La parella va intentar en algunes ocasions comprar el local però no ho va aconsegiuir i al final, després de la guerra, van arrendar El Molino. Vicenta en va passar a ser propietària en morir el seu home i es va fer molt popular.
Per motius de l’època Bataclán devia sonar estranger i pecaminós i després de la guerra civil es va dir Rataplán. Rataplán era també un innocent personatge del teatre infantil. Però va durar poc, el 1942 va tancar i va ser el primer de la zona en fer-ho. S’hi va instal·lar un magatzem de la raó ‘Maderas Vilarrasa’ i uns anys més tard s’hi van fer pisos. Ara hi ha també un hotel i una botiga de la cadena Humana.
El nom ve d’una opereta satírica d’Offenbach, estrenada el 1855 a París, el de París es va inaugurar el 1865. Des de mitjans dels seixanta fins els primers setanta el de París era molt freqüentat per espanyols immigrants i el 75 hi va haver un atemptat no aclarit que no va causar víctimes. Després va anar passant a sala de concerts d’espectacles i discoteca, amb preferència pel rock i els seus derivats. Era un local molt viu en la memòria dels meus pares i, sobretot, avis, però va tenir una durada breu. L'antic NOVELTY també havia estat molt popular.
Del breu espai de temps durant el qual la sala es va dir RATAPLÁN n'ha quedat poca informació, per les hemeroteques tan sols he trobat una referència respecte a unes multes que es van posar a aquell i d'altres locals per no haver col·laborat com s'esperava en ajudes a l'Auxilio Social.
L'any 78 es va estrenar una pel·lícula protagonitzada per José Sacristán, Un hombre llamado Flor de Otoño. Evocava, idealitzada i novel·lada, la vida d'un personatge real, un advocat homosexual afeccionat al transvestisme, Lluís Serracant. La història se situava en el Bataclán però, de fet, les referències feien pensar més aviat en La Criolla, el local del carrer del Cid.
El Bataclán de París va ser durant uns quants anys un lloc important de reunió de la immigració espanyola de l'època, s'hi feien festes flamenques, eleccions de misses andaluses, i fins i tot algunes autoritats hispàniques el visitaven quan eren per París. L'any 75 va haver-hi un atemptat que no es va acabar d'aclarir, per sort tan sols hi va haver danys materials. Més endavant ja es va anar especialitzant en la música rockera i els seus derivats. La història espanyola del Bataclán parisenc també donaria molta matèria per a una narració o una sèrie de la tele.
L'època de més volada del Paral·lel van ser els anys 20, gràcies, també, a la bonança econòmica derivada de la neutralitat durant la Primera Guerra Mundial car, per desgràcia, quan hi ha tragèdies en un indret sempre hi ha un altre indret que se'n beneficia. La postguerra del Paral·lel és també molt interessant, tot un món, diferent però popular, polièdric i ben viu encara. Fins que va arribar el sis-cents, la televisió i la resta. Tot canvia i no hi podem fer res i cada generació té les seves nostàlgies pròpies.
De fet es ben curiós l'estrany camí pel qual determinats temes es posen d'actualitat. Una pel·lícula molt popular de l'any 1936 va ser Rey del Bataclán, curiosament el nom original era King of Burlesque, una paraula, això de burlesque que tot just hem conegut fa quatre dies. Un grup de ball molt popular que actuava a les revistes de l'Apolo durant els seixanta es feian dir BATACLAN DANCER. A l'Apolo,durant els anys 20 també hi va haver un espai que portava el nom de BAR BA-TA-CLAN. El dramàtic atemptat terrorista de 2015, a París, va fer que es recordés el del Paral·lel, per cert.
Fragment del tango 'Garufa', on es fa servir el mot 'bataclana'
Del barrio La Mondiola sos el más rana
Y te llaman Garufa por lo bacan,
Tenes más pretensiones que bataclana
Que hubiera hecho suceso con un gotan.
dimarts, 27 de maig del 2025
SANT PAU DEL CAMP, EVOCACIONS
On el món del present aplega vida
humil, i passatgers de tot arreu,
al costat d'una escola sorollosa
on els infants aprenen a estimar-se
malgrat els prejudicis i les pors,
al camí cap a la ciutat fatxenda,
que passa per bars vells, botigues noves,
mercenaris amors, amb grans fornades
de noies destinades a l'oblit,
i per l'amable magatzem de somnis
on s'acullen històries del cinema
a preu modest, amb marginats que dormen
arrecerats als murs contemporanis,
a prop d'un animat poliesportiu
on els adolescents que s'enamoren
per primera vegada, fan barrila
sense pensar en futurs ni en galindaines,
Sant Pau del Camp, testimoni dels segles,
em veu passar sovint i li dedico
el record de pregàries oblidades
al cartipàs de la meva infantesa.
Alguns carrers amb noms de sants aplegeun
pecats antics, de dames del capvespre,
d'aquí que un d'ells, després dels sants, recordi
la redempció de pobres penedides
que la misèria va confondre un dia
amb pecadores de categoria,
aquelles que poblaven enjoiades
les llotges cares del Liceu proper,
allà on el carreró dels més humils
desemboca a la Rambla sempre plena
de gent d'aquí i d'allà, que, encuriosida
retrata les escenes pintoresques
d'un decorat que amaga les misèries.
Aquí els records de la infantesa suren,
i veig encara, de la mà del pare,
acostar-se una tieta resistent,
cosina del meu avi, ben mudada,
amb el tortell tan bo de can Massana
i un paquet misteriós amb la joguina
que al seu carrer de Santa Margarida
havien dut els reis, per a nosaltres,
mentre els embriacs insomnes inquietaven
la innocència d'aquells dies de festa.
Vells jubilats encara tenen cura
d'uns horts moderns, com els monjos d'abans,
on l'univers, contradictori i tendre,
atemporal, romàntic i maldestre,
atura el temps, oblida les mancances
i forneix esperança als pelegrins.
Sant Pau del Camp espera i reconforta,
i escampa el seu alè d'eternitat
entre els sorolls de la ciutat inquieta,
com un oasi de sagrats silencis
on jo destijaria fer ben meus
tots els llenguatges, tots els déus possibles,
totes les pàtries, totes les ciutats
i totes les riqueses que no poden
comprar res més que pau entre tants dubtes
o una almosta de fe en què tot millori
per a tothom.
La història es fa petita
davant del campanar, i el sol escampa
vida, llum i esperança inalterable
damunt de tots nosaltres, amb tendresa.
Júlia Costa, poemes inèdits
dissabte, 24 de maig del 2025
UN BALLARÍ DE PRESTIGI: JOSEP FERRAN
Josep Ferran (Barcelona, 8 de gener de 1924 - Barcelona, 2 de març de 2000) fou un ballarí i mestre de ballet català.[1]
(Viquipèdia)
https://www.licexballet.com/ca/josep-ferran/
https://publicacions.institutdelteatre.cat/ca/enciclopedia-arts-esceniques/pld5/josep-ferran
divendres, 23 de maig del 2025
DEL MOLINO D'AVUI AL D'ABANS, PLE DE MITES I ANYS FOSCOS
PASSAT, PRESENT I FUTUR INCERT DEL TALIA
dijous, 22 de maig del 2025
EVOCACIÓ DE 'LA BODEGUETA'
dilluns, 19 de maig del 2025
GENT DEL BARRI AL TALLER DE SIMÓ GÓMEZ POLO
diumenge, 18 de maig del 2025
EL PARAL·LEL, ANY 1906
El 1906 el Paral·lel, quant a edificacions era així:
Cases edificades: en la vorera dels números parells hi eren edificades els números 40, 42 i 44, situades entre el Portal de Santa Madrona i el carrer Arc del Teatre.
Seguien les dels números 82 i 84 en la confluència amb la Ronda de Sant Pau, on hi va haver el famós Bar Chicago, i un poc més amunt, a la mateixa illa, les dels números 90, 92 i 94. Aquestes vuit cases eren les úniques existents a la voravia dels números parells.
En la vorera dels imparells tan sols n'hi havia tres: les dels números 73, 75 i 75 bis, que fan xamplà amb el carrer de Fontrodona.
En total, en 1906, onze cases en una avinguda amb quatre quilòmetres de solars edificables. Cinc de porxades, les dels números 73, 75, 75 bis, 82 i 84, i sis sense pòrtics, respectant la línia de cinquanta metros d'amplada (...)
Badenas i Rico, Miquel 'El Paral·lel, història d'un mite.
L'autor, més endavant, fa referència als locals d'esbarjo en la mateixa època:
Als números 52 i 54, on després hi va haver el cinema Regio, un Tir al Colom.
En el número 60. el Saló Arnau.
En el 62 el Teatre Espanyol i en el 64, el seu Cafè.
El Teatre Olympia, en els números 68, 70 i 72.
El Cafè Rosales, al numero 80.
En el número 100 el Teatre de les Delicias (després Talia)
En el 106 el Cafè de Càdiz i en el 108 un cinema que es deia La Maravilla.
A la vorera dels imparells el 57 era el Cafè del Teatre Apolo i el 59 el Teatre Apolo.
En el 63 el Cafè del Teatre 'Nuevo', en el 65 el Teatre Nuevo i en el 67 el Pavelló Soriano.
Al número 87, el Còmic, amb el seu Cafè, al 89.
Al 91, el Cafè del Condal, i el seu teatre, als 93 i 95.
Es de suposar que hi hagués més tavernes i cafès precaris, que no constaven oficialment en el Pla que va consultar l'autor, i que tenen denominacions com ara 'bajos' o 'cubiertos'.
dissabte, 17 de maig del 2025
EVOCACIONS DEL 'TEATRE ESPANYOL', MOLTS NOMS PER AL MATEIX INDRET
dilluns, 12 de maig del 2025
SÍMBOLS DEL BARRI: SANTA MADRONA I LES TRES XEMENEIES