dissabte, 14 de juny del 2025

LA MOSTRA D'ENTITATS NÚMERO TRENTA-TRES

 


Avui se celebra la 33ª Mostra d'Entitats del Poble-sec. Avui en fan a un munt de barris, de mostres i fires, però, si no vaig errada, crec que 'la nostra' va ser la primera.

La meva situació actual no m'ha permès participar-hi com en d'altres ocasions, tot just hi he anat una breu estona.

És una celebració que m'encanta però, com tantes coses, ha canviat força. Hi ha entitats que es fan i es desfan i d'altres que romanen, incombustibles. Té molt de mèrit que quasevol acte d'aquest tipus faci anys, i ja en son 33, els de Nostre Senyor, vaja.

Potser és l'edat però enyoro altres temps en els quals la Mostra es feia a espais més íntims, la Plaça del Setge, el carrer Blai... La celebració s'iniciava el dia abans, per la tarda, venia un grup d'havaneres per la nit i s'organitzava una sardinada molt popular.

Avui es fa tan sols un dissabte, matí i tarda, però al matí és quan sol estar més animada, malgrat la calor. Ja fa alguns anys que s'organitza en un tram de Paral·lel, durant un parell o tres d'anys, amb motiu de la reobertura del Molino, es va tancar el Paral·lel i hi van col·laborar els teatres, però aquestes celebracions 'a lo grande' no poden durar gaire. La gent fidel és la de sempre, la del barri. I és que a la ciutat hi ha un munt de festes i festetes i celebracions de tot tipus.

Els espectacles han anat variant, ara es fan a l'escenari de la Plaça dels Ocellets i, pel meu gust, el més rellevant crec que és l'actuació del grup Sound Dreamers.

Amb tants anys l'orientació i el personal canvien, de forma inexorable. CERHISEC acostumava a vendre el llibre de l'any a la Mostra però ara es ven per Sant Jordi, i potser hi ha més gent aleshores ja que no fa tanta calor.

En tot cas, ja dic, és tot un mèrit la durada de l'esdeveniment, malgrat hagi tingut alts i baixos i, en moltes ocasions, un excés de soroll pel que fa al volum que s'emet des de l'escenari i que fa que no puguis xerrar a gust. Per no parlar de les batucades, excessives, segons la meva opinió de velleta carca.

En tants anys hi ha gent que no és ja entre nosaltres, com ara el Juli, del Foment, que tenia cura de les sardinades, i molta gent més gran que jo que conformava un bon gruix de seguidors de CERHISEC. Tot es renova i així ha de ser. De vegades es perden coses i activitats, però també en sorgeixen de noves. 

En tot cas, felicitats als molts responsables de la continuïtat de l'esdeveniment, un dels dies més animats del barri, segons la meva opinió. En aquest blog he penjat gairebé cada any una ressenya sobre el tema.

En linco algunes per si voleu 'recordar':

https://balcopoblesec.blogspot.com/2012/06/reflexions-per-despres-de-la-mostra.html

https://balcopoblesec.blogspot.com/2019/06/la-mostra-dentitats-29-anys.html

https://balcopoblesec.blogspot.com/2015/06/retalls-dhistoria-quinze-anys.html

https://balcopoblesec.blogspot.com/2009/05/mostra-dentitats-numero-19.html



dijous, 12 de juny del 2025

EL CONDAL, EVOCACIONS

 




De tots els cinemes vinculats amb el nostre barri i el Paral·lel, quan era el Paralelo, el Condal i l'Amèrica eren els més entranyables i propers. El Condal va ser inaugurat l'any 1903, construït per l'empresari de l'Español d'aleshores, Manuel Suñer. La família Onofri, procedent de Marsella, formava una gran companyia de mim, que va ser molt popular, i el teatre es va dir al principi Gran Teatro Onofri.

Sobre la construcció del teatre trobem algunes informacions contradictòries, hi ha qui explica que van ser els mateixos Onofri els qui el van fer construir i d'altres que atribueixen la construcció a Suñer. Els Onofri havien arribat a Barcelona, des de Marsella, a finals del segle XIX. Eren una companyia familiar, formada per pare, mare i fills. Van tenir molt èxit durant uns anys, el gènere estava molt de moda, i popularment se'ls va conèixer pels 'que feien ganyotes'.

El teatre havia estat projectat per l'arquitecte Andreu Audet. La relació entre Suñer i els Onofri devia passar per alts i baixos. La darrera referència sobre aquesta família d'artistes la va trobar el senyor Badenas, historiador del Paral·lel, i sembla que van retornar a França, on els devia enxampar la Gran Guerra, passant per diferents problemes econòmics. El mim, com passa amb tantes coses, havia passat de moda. El teatre es va dir ben aviat, el 1904, Gran Teatro Condal. A partir del 1911 es va dedicar al cinema, alternant les projeccions amb varietats, amb actuació d'artistes com la mateixa Raquel Méller, en alguna ocasió.

Al principi, pel que fa al cinema, va funcionar com a sucursal de la Bohèmia. Grans èxits d'aquells temps van ser Los misterios de Nueva York i La moneda rota. Això dels misteris lligats a una ciutat va ser un tema recurrent durant anys. Van ser molt populars les pel·lícules de l'avui oblidada Pina Menichelli, Nassay i, ja, Charlie Chaplin. En algun moment es van fer, com en d'altres cinemes, funcions complementàries de varietats, però no van durar gaire.

Pel setembre de 1930 es va inaugurar el cinema sonor. També s'hi van acollir mítings i reunions polítiques diverses. Durant els anys quaranta, cinquanta, i part dels seixanta, va ser un popular cinema de barri, amb reestrenes i programes dobles. A finals dels seixanta van estrenar-s'hi algunes pel·lícules, ja estava renovat i modernitzat, a causa de la construcció dels pisos actuals. Més endavant la sala es va transformar i reduir, amb la instal·lació d'un bingo a l'antiga platea.

Va tornar al seu orígen teatral pel 1983, amb la representació d'una adaptació de l'obra 'Maria Rosa', de Guimerà, feta per Benet i Jornet. Va comptar amb èxits importants, com ara 'Una jornada particular', amb Flotats. L'etapa teatral de les darreres dècades ha tingut alts i baixos i durant temporades senceres hi havia acollit la companyia de Joan Pera i Paco Moran, amb el seu teatre familiar i humorístic.

El Condal de la meva infantesa no havia canviat gaire respecte al d'abans de la guerra. El sostre tenia uns evocadors quadrets de colors i es conservava l'aspecte de teatre, amb llotges. Era el nostre cinema de referència, el que teníem més a prop de casa. Feien els programes dobles habituals, amb una pel·lícula de més qualitat i una altra de fluixeta, nodo i la resta. Les pel·lícules ja arribaven una mica malmeses, a aquells cinemes populars.

Li vaig dedicar aquest sonet, en una ocasió, inclòs en el recull 'Indrets i camins'.


El cinema del barri

Tenia un cert alè de barraca de fira
i un vell sostre pintat amb quadrets de colors.
Passava un aire fresc que feia olor de flors.
S’esmunyia algun gat per sota la cadira.

Viatges i misteris a sis rals la butaca.
Avui una de riure, demà una de plorar.
Comentaris d’escola, mentre que el berenar
es feia llarg de pa i curt de xocolata.

Una fira de somnis de diumenge a la tarda,
amb herois alts i rossos que no morien mai,
amb paisatges pintats i música de ball.

Un món arrecerat, una nova rondalla,
passions poc arriscades i una almosta d’esglai.
Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.


González Ledesma evoca el cinema Condal en alguns dels seus llibres, com ara 'La dama de Cachemira', novel·la a la qual pertany el fragment següent, publicada en els anys vuitanta, quan tot ja havia canviat força:


Tampoco el cine Condal era el de antes, selecto cine de familias al que éstas acudían en comitiva los sábados por la noche, con la cena, la gaseosa, el bicarbonato para la suegra y los pañales para el niño, en plan todo comprendido. Del interior del cine eran barridos cada mañana tantos capazos de cáscaras de cacahuete y avellanas que el vecino floricultor Barril podía preparar con ellos una tierra de abono tan magnífica que hubiese merecido ser exportada a todos los país del hoy Mercado Común. Ahora el Condal era alternativamente cine o teatro, había encogido, o tenía pulgas de plantilla, no suscitaba entusiasmos familiares ni había vuelto a contribuir, que se supiera, al auge de la agricultura nacional. Ni siquiera el señor Barril existía...


Aquest senyor Barril obria de vegades, a l'estiu, una porteta que donava al cinema i s'escampava l'olor de flors i plantes que evoco en el meu poema. Els gats que corrien per sota de les butaques eren també un clàssic, així com les closques de cacauets de les quals parla González Ledesma. Els cacauets, les closques dels quals tapisaven molts terres populars, van ser substituïts per les pipes, més endavant. Cada setmana, abans d'anar al cinema, passàvem a mirar els quadros, que es penjaven en una mena d'aparadors, per anar fent ambient.

Quan arribava el 'Descanso¡ els nens i nenes jugàvem a córrer pels passadissos, sovint ens trobàvem al cinema veïns i coneguts. Hi havia un petit bar a l'entrada on compràvem aquells antics caramels Darling, deu ser nostàlgia però no recordo caramels més bons que aquells, sucosos, enganxosos i aromàtics. N'he menjat de la mateixa marca però mai m'han semblat iguals. La publicitat acostumava a ser rudimentària i local, diapositives que feien referència a botigues properes. I mai no faltava el No-do, és clar, pintoresc, franquista i patriota. Els lavabos feien olor de desinfectant, una olor a llimona que no estava malament, i sempre hi havia una senyora que tenia cura de la seva neteja i a la qual donaves alguna propineta en calderilla.

Sovint hi anàvem entre setmana, una de les pel·lícules ja estava començada, l'acomodador ens acompanyava amb la llanterna i també li donàvem propina. Després ens quedàvem a veure la segona peli, el nodo, i, molt sovint, la primera altra vegada, tota sencera. Al barri hi havia sereno i vigilant i mai no havíem passat por en tornar a casa amb la família. Si ens havíem descuidat la clau picàvem de mans i ens obria el sereno, i ens donava una espelmeta per pujar l'escala.

Moltes pel·lícules no eren aptes per a menores, però es feia la vista grossa. En alguna ocasió, molt de tant en tant, ens deien a l'entrada que aquell dia hi havia un inspector i aleshores els menores no podíem entrar. La veritat és que avui fan riure, aquelles manies morals, però els poders religiosos classificaven les pelis en números, 1, 2, 3, 3r i 4. Les del tres eren per a mayores, les de 3r, per a mayores con reparos i les del número 4, gravemente peligrosas. Llevat dels cinemes parroquials, ningú no feia cas de tot això i les famílies anaven en bloc a veure el que tocava amb el berenar o el sopar, si calia. Les autoritats també feien la viu-viu, no sé si untaven una mica els inspectors, els amos dels cinemes; com que tothom anava curt d'armilla es permetien tot un seguit de corrupteles que ens van ajudar a tirar endavant. El cinema esperonava la nostra imaginació, s'hi estava més calent i fresc que no pas a casa i era, a més, un indret de trobada social.

Com que anavem al cinema quan no era festa triàvem preferència, hi havia un amfiteatre més barat. La mare es posava tocant al passadís, amb nosaltres al costat, calia muntar barreres adients en contra dels grapejadors, que eren molts i habituals, tant al cinema com als transports públics o a qualsevol aglomeració. Avui hi hauria grans escàndols si aquells tocaments s'esdevinguessin amb tanta facilitat, així com si des de les obres en construcció els paletes actuals amollessin les barbaritats que ens havíem d'escoltar en aquells anys les jovenetes i les adolescents.

Les pel·lícules es tallaven de tant en tant, provocant xiulets i aldarulls, i per això et trobaves escenes que no acabaven de lligar. Les veus del doblatge eren les mateixes que les de la ràdio i ens encantaven. Si el programa del Condal no ens acabava de fer el pes anàvem a l'Amèrìca, al Mistral, però mai molt més lluny. A l'escola es comentaven molt les pel·lícules que havíem vist, eren un gran tema de conversa i propiciaven la cohesió social acadèmica. Després va passar el mateix amb la tele, però tan sols mentre hi van haver pocs canals.

Recordo un dia en què, en sortir del cinema, ens vam trobar amb què havien posat un enllumenat nou al Paralelo, semblava que fos de dia, comparat amb la foscor anterior. El Paralelo dels seixanta encara era molt viu i sorollós però la gent gran deia que no tenia res a veure amb el d'abans, tot i que em temo que en el record hi comptaven moltes coses i moltes idealitzacions, lligades a la seva joventut i fins i tot al trasbals que havia representat la guerra.

Moltes coses que recordo del Condal son les mateixes que s'esdevenien en molts altres cinemes d'aleshores, és clar. El cinema i la ràdio van ser un gran consol per la gent, com també ho va ser la 'revista', a la qual assistia la gent gran molt de tant en tant i sense criatures. I, més endavant, la tele. Avui tot ho recordem molt bonic i romàntic però probablement veure-ho en directe, hores d'ara, ens produiria angúnia i una gran decepció vital. En tot cas, al menys, i que duri, en el mateix lloc de sempre hi tenim, encara, un teatre en bones condicions.


dilluns, 9 de juny del 2025

UN PARTIT MOTORITZAT (1949)


https://www.rtve.es/play/videos/nodo/not-313/1469438/


En aquest documental dels anys de l'inefable NODO es pot veure un reportatge amb una vista magnífica del nostre camp del Poble-sec o de la Satalia (i no Satàlia). La Penya Motorista 10 per hora va organitzar un partit de futbol en moto, una modalitat que no crec que s'hagi repetit gaire. Les imatges són de l'any 1949. Malgrat ser aquells anys grisos i difícils la gent tenia ganes de viure i passar-ho bé i oblidar una mica la guerra, encara recent, i la situació política i econòmica.

Podeu veure el reportatge a partir del minut 12, més o menys. Alguns edificis es poden reconèixer perfectament i potser la gent més gran també hi reconeixerà algun veí o veïna d'aleshores.

L'enllaço aquí tot i que en alguna altra ocasió me l'han esborrat.

divendres, 6 de juny del 2025

LES FIRES DE MOSTRES MÍTIQUES (ANYS 60-70)

 


Avui es fan moltes exposicions especialitzades, tot ha canviat força. Els qui ja tenim uns quants anys en aquesta època sovint evoquem aquelles 'fires' dels seixanta i setanta, les d'abans de les grans especialitzacions. Eren ben bé una festa, preludi de l'estiu, dues o tres setmanes de principis del mes de juny en les quals molta gent visitava el recinte i endrapava de tot a la Plaça de l'Univers. A les criatures ens encantava recollir papers de tota mena, 'prospectes', bosses, barrets diversos, obsequis modestos publicitaris, que tenien un gran encant, en aquells anys d'una escassedat que, a poc a poc, minvava amb grans dificultats.

Jo recordo fires amb calor i fires més fresquetes. Fins i tot ens havien portat a la fira les monges xde l'escola, suposo que els devien donar entrades. Un cop a dins, ja amb deu o dotze anys, les monges ens deixaven campar al nostre aire una bona estona i elles suposo que també podien badar tranquil·les. Per la tarda es veien molts grups familiars que venien de la festa, 'la feria campionaria', com posava, en italià, als cartells anunciadors. Nosaltres dèiem 'la fiera campionaria'. La gent tornava amb un munt de bosses amb 'prospectes', globus, i amb aquells barrets que acompanyaven ofertes de menges diverses: la cresta de gall d'Avecrem, el barret del flan chino el Mandarín... 

En tinc molts records. He mirat el blog i he comprovat que en dues ocasions vaig escriure articles sobre el tema. Crec que no cal repetir, aquí els teniu, recuperats del túnel del temps.

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2011/06/de-quan-anavem-la-fira-cercar.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2021/06/quan-anavem-la-fira-de-mostres-agafar.html



diumenge, 1 de juny del 2025

PACO CANDEL, CENTENARI (1)

 


Aquests dies segurament podrem llegir articles diversos sobre Francesc Candel, amb motiu del seu centenari. De moment estic llegint la biografia que ha escrit Genís Sinca, potser no és ben bé la biografia que m'esperava, però és agradable de llegir i evoca, de forma acurada, tot una època que tinc molt present. De fet és un refregit d'entrevistes que l'autor va fer a l'escriptor, un text amb tòpics i repeticions i moments interessants pel que fa a personatges i situacions que s'han gairebé oblidat. 

Sobre Candel aniré fent més entrades al blog. No el vaig conèixer personalment però vaig guanyar el Premi de Narrativa que porta el seu nom en dues ocasions. Després en vaig ser jurat, a peticio de la meva bibloteca. Ho vaig deixar per manca de temps i perquè l'apartat de narració aplegava un nombre d'aportacions impossibles de valorar de forma acurada. En una ocasió vaig protestar a la tràgicament desapareguda Núria Burguillos sobre l'organització dels actes finals del certamen, em va semblar que es donava poc paper als autors i autores premiats i massa a algun famoset televisiu que es convidava perquè fes xerinola.  No sé com estan les coses ara, suposo que tot ha millorat força.

El premi ha anat variant pel que fa a dotacions i organització. L'altre dia un periodista explicava que ignorava que abans de la  biblioteca actual, gran, espaiosa i moderna, n'hi havia hagut una altra. A l'antiga hi havia anat en alguna ocasió, tot era, aleshores, més fet 'a mida humana' i l'atenció era excel·lent. No vull dir que ara no ho sigui, ep, però els espais petits son, pel meu  gust, més acollidors.

Candel ha estat molt estimat al seu barri, té biblioteca, escola, fins i tot gegant. Un gegant de mida moderada i discreta. Fa anys, molts, vaig anar a un acte cultural on hi havia l'enyorat Huertas Claveria, qui va incidir en què molta gent coneguda parla del 'seu barri' però ja no hi viu. Candel no, sempre ha viscut al barri. Candel va protestar, vivia al seu barri perquè hi vivia molt bé, no era cap mèrit. Aquell barri ha canviat i millorat, evidentment, però ell hi ha estat 'a les dures i a les madures'.

Candel, les vegades en què el vaig poder escoltar, rumbejava un humor molt fi i una ironia remarcable. En una ocasió, en referència a l'apartat poètic del certamen, va comentar que mai no s'havia presentat a un concurs de poesia ja que si la teva producció no era 'de la moda que agradava' als del jurat no tenies cap possibilitat. 

Candel s'ha valorat més com a personatge que com a escriptor, sovint he percebut una mena de 'menyspreu' literari en alguns 'entesos'. Fins i tot, fa anys, una persona 'entesa' em va criticar el fet de què Candel donés veu i suport a autors humils, del barri, que escrivien de forma popular i senzilla. Els seus llibres es llegien en ambients modestos, com el meu. Reflectien, sense pretensions, un mon que es volia ignorar, encara que ara no es reconegui tot plegat.

La televisió, en alguna ocasió, va portar a la pantalleta narracions seves, malauradament tot es va fer amb pocs recursos. Una de les seves preferides era aquella, impressionant, en la qual una colla de fills es van passant el pare vell de casa en casa, fins que aquest mor pel camí. Pujol, amb totes les seves ombres, era susceptible al gran valor de Candel i a la seva bondat. Em sembla que l'afecte i el reconeixement pujolista tampoc no feia el pes a segons qui.

L'obra sencera de Candel es pot trobar a la 'seva' Biblioteca. Vaig veure que la filla volia transformar el pis de l'escriptor en museu, tant de bo la cosa tiri endavant. Havia llegit llibres seus, fa temps, tant narratius com sobre temes socials, com ara aquell en el qual va incidir en 'la nova pobresa' fent un recorregut pels menjadors 'socials'. He llegit que Sinca havia de ser el comissari del centenari i que després no 'ha fet falta' comissari però que a nivell personal endegarà actes i visites. Un llibre molt 'distret' és el que va escriure després de la seva experiència a l'Ajuntament de L'Hospitalet.

Paco Candel ha estat apreciat, potser de forma més personal que literària, per gent d'upa però no va semblar mai que tot plegat li pugés al cap i l'apartés del seu entorn. Recordo que en una altre ocasió el vaig sentir comentar, davant de l'arribada de les noves masses migratòries: 'ara resulta que els catalans i els castellans ens assemblem més del que semblava'.

Una biografia de Candel més aprofundida i completa seria imprescindible, no tan sols per acostar-nos més al personatge sinó, també, per conèixer a fons una època llarga i ombrívola però amb llums oblidades i amb molta gent que avui no ens 'sona', gent en ocasions lligada a les parròquies, als bars de barri, metges sacrificats, com els que, en el meu barri, treballaven a Sant Pere Claver. De tot això hi ha alguna cosa al llibre que he mencionat, però poqueta. 

No m'allargo més, ja hi haurà ocasió.

https://www.rtve.es/television/20141114/paco-candel-lemigrant-queda/1048088.shtml

https://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Candel

https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Candel_Tortajada

dissabte, 31 de maig del 2025

RECORDANT, ALTRA VEGADA, LAYRET

 




L'any 2020 en va fer cent de l'assassinat de Francesc Layret. L'avinguda del Paral·lel, abans Marqués del Duero de nom oficial, va dur, durant el temps de la República i la Guerra Civil, el nom de Layret. Malauradament, en reivindicar el nom popular de l'indret, no es va insistir en recuperar el de Layret per a algun carrer important del nostre barri. Personalment sóc contrària a posar noms de persona als llocs, emboliquen la troca, van lligats a ideologies i tendències i acaben per identificar el personatge amb el carrer i para de comptar. Però ja que així funciona el tema cal dir que Layret mereix ser recordat i reivindicat, sigui com sigui. Recupero una part de l'entrada que vaig escriure amb motiu d'aquell centenari.



Layret té un monument a l'actual Plaça Goya, obra de Frederic Marés, un professional més enllà d'ideologies, que incomoda pel fet que va fer molts monuments franquistes, després de la Guerra Civil. De fet, cal ser una mica objectius, una gran part de l'escultura oficial barcelonina, de totes les èpoques, és obra de Marés. El museu que porta el seu nom és una meravella encara poc coneguda a fons, per cert.

El monument a Layret va ser desmuntat, com tants altres, en acabar la Guerra Civil i va ser tornat a muntar l'any 1977. Es pot veure una placa al carrer Balmes, on Layret va viure i treballar i va ser assassinat per algú amb nom i cognom, se suposa que a sou de l'inquietant Martínez Anido, algú que mai no va ser engarjolat ni condemnat pel crim. Layret va ser un home admirable, de família benestant, va patir la terrible poliomelitis, cosa que l'obligava a caminar amb crosses i amb grans dificultats, a banda d'altres problemes de salut. Va ser republicà, d'esquerres, militant i actiu, defensor dels obrers, precisament anava a defensar els líders detinguts, entre els quals Companys, amb qui havia coincidit a la universitat, quan va ser assassinat.



La mort de Layret va ser una tragèdia, no tan sols humana sinó també política, el mateix que la de Seguí. Eren personatges intel·ligents, lúcids, amb carisma i partidaris de cercar pactes, si era possible, precisament sovint s'assassina persones que poden fer de ponts de contacte, més que no pas als arrauxats apocalíptics. Sobre Layret es pot llegir molt i s'ha escrit força però, per sorpresa meva, m'he adonat de què gent jove i no tan jove n'ignora el pes i la biografia. Maria Aurèlia Capmany va escriure un text teatral, amb Xavier Romeu, que es va representar durant els setanta i s'ha recuperat de tant en tant, encara es pot veure online la versió que ens en va oferir aquella televisió enyorada de l'època.

Layret té una plaça dedicada a Nou Barris, i carrers diversos a ciutats i pobles catalans amb un pes de l'obrerisme, com Sabadell. A banda de la política és així mateix un cas de superació personal, en una època en la qual ser coix era ser esguerrat. Si bé el Paral·lel -abans 'Paralelo', ep- ha recuperat -normalitzada i amb una fonètic que mai no va existir- la forma popular, no estaria malament que en algun lloc visible es recordés el lloable i admirable nom que va dur durant uns anys d'alegries i tristors, esperances i tragèdies.

Durant l'enterrament de Layret, convertit en un acte polític important i mulititudinari, hi va haver càrregues policials a dojo, fins al punt de què el taüt, expliquen, va caure a terra d'un cop de sabre. La mort de Layret i la de Seguí van ser una tragèdia perquè eren persones extraordinàries. Companys, que va coincidir amb Layret a la universitat, va ser una persona més difícil, contradictòria i complicada. És clar que va viure una època tràgica i va tenir una mort terrible i injusta. Malauradament la mitologia a l'entorn del personatge, com passa amb la gent que ha estat assassinada pel poder feixista, ha fet que, encara avui, no se'n pugui fer una biografia objectiva, seriosa i acurada. 

divendres, 30 de maig del 2025

APUNTS HISTÒRICS DEL VELL 'PARAL·LEL': EL BATACLAN I EL SEU TEMPS




L’any 1883 Jaume Xiclà va construir al número 85 del Paral·lel, a la cantonada amb Poeta Cabanyes, un cobert-magatzem regentat per la raó Vilella i Casas, destinat a magatzem de carbó i femater. Amb el canvi de segle Felicià Homs i Juncà va arrendar el solar, la propietària d’aleshores era Dolors Cots i Torres. Homs hi va construir un cafè espaiós, el Gran Café del Recreo. A l’estiu es convertia en orxateria, a l’estil valencià.

El 1910, quan l’ambient de l’avinguda començava a animar-se, va començar a oferir espectacles de music-hall i va passar a dir-se Gran Cafè Concert El Recreo. El 4 de setembre de 1914 es va reformar i es va convertir en el Gran Music-Hall Novelty.

Va ser molt famós, hi anaven molts mariners quan arribaven al port. El 1924 va passar a ser-ne empresari Francisco Serrano Arambul, un valencià i el va rebatejar amb el nom de Bataclán, a causa de la fama del de París. Amb aquest nom hi va haver locals a moltes ciutats, també a Madrid. El nom s’havia fet famós, fins i tot bataclana va ser sinònim, a alguns països americans, de vida disbauxada, i el recull algun tango. Si algú recorda una sèrie brasilenya de fa anys, Gabriela, recordarà també que en aquella història hi tenia un gran protagonisme un cabaret amb el mateix nom. Gabriela estava basada en la famosa novel·la de Jorge Amado, més endavant es va portar al cinema.

Una ballarina del Bataclán va ser Fernandita del Valle, en realitat Vicenta Fernández Valle lligada sentimentalment amb Serrano, amb qui tindria dos fills. La parella va intentar en algunes ocasions comprar el local però no ho va aconsegiuir i al final, després de la guerra, van arrendar El Molino. Vicenta en va passar a ser propietària en morir el seu home i es va fer molt popular.

Per motius de l’època Bataclán devia sonar estranger i pecaminós i després de la guerra civil es va dir Rataplán. Rataplán era també un innocent personatge del teatre infantil. Però va durar poc, el 1942 va tancar i va ser el primer de la zona en fer-ho. S’hi va instal·lar un magatzem de la raó ‘Maderas Vilarrasa’ i uns anys més tard s’hi van fer pisos. Ara hi ha també un hotel i una botiga de la cadena Humana.

El nom ve d’una opereta satírica d’Offenbach, estrenada el 1855 a París, el de París es va inaugurar el 1865. Des de mitjans dels seixanta fins els primers setanta el de París era molt freqüentat per espanyols immigrants i el 75 hi va haver un atemptat no aclarit que no va causar víctimes. Després va anar passant a sala de concerts d’espectacles i discoteca, amb preferència pel rock i els seus derivats. Era un local molt viu en la memòria dels meus pares i, sobretot, avis, però va tenir una durada breu. L'antic NOVELTY també havia estat molt popular.

Del breu espai de temps durant el qual la sala es va dir RATAPLÁN n'ha quedat poca informació, per les hemeroteques tan sols he trobat una referència respecte a unes multes que es van posar a aquell i d'altres locals per no haver col·laborat com s'esperava en ajudes a l'Auxilio Social.

L'any 78 es va estrenar una pel·lícula protagonitzada per José Sacristán, Un hombre llamado Flor de Otoño. Evocava, idealitzada i novel·lada, la vida d'un personatge real, un advocat homosexual afeccionat al transvestisme, Lluís Serracant. La història se situava en el Bataclán però, de fet, les referències feien pensar més aviat en La Criolla, el local del carrer del Cid.

El Bataclán de París va ser durant uns quants anys un lloc important de reunió de la immigració espanyola de l'època, s'hi feien festes flamenques, eleccions de misses andaluses, i fins i tot algunes autoritats hispàniques el visitaven quan eren per París. L'any 75 va haver-hi un atemptat que no es va acabar d'aclarir, per sort tan sols hi va haver danys materials. Més endavant ja es va anar especialitzant en la música rockera i els seus derivats. La història espanyola del Bataclán parisenc també donaria molta matèria per a una narració o una sèrie de la tele.

L'època de més volada del Paral·lel van ser els anys 20, gràcies, també, a la bonança econòmica derivada de la neutralitat durant la Primera Guerra Mundial car, per desgràcia, quan hi ha tragèdies en un indret sempre hi ha un altre indret que se'n beneficia. La postguerra del Paral·lel és també molt interessant, tot un món, diferent però popular, polièdric i ben viu encara. Fins que va arribar el sis-cents, la televisió i la resta. Tot canvia i no hi podem fer res i cada generació té les seves nostàlgies pròpies.

De fet es ben curiós l'estrany camí pel qual determinats temes es posen d'actualitat. Una pel·lícula molt popular de l'any 1936 va ser Rey del Bataclán, curiosament el nom original era King of Burlesque, una paraula, això de burlesque que tot just hem conegut fa quatre dies. Un grup de ball molt popular que actuava a les revistes de l'Apolo durant els seixanta es feian dir BATACLAN DANCER. A l'Apolo,durant els anys 20 també hi va haver un espai que portava el nom de BAR BA-TA-CLAN. El dramàtic atemptat terrorista de 2015, a París, va fer que es recordés el del Paral·lel, per cert.


Fragment del tango 'Garufa', on es fa servir el mot 'bataclana'


Del barrio La Mondiola sos el más rana
Y te llaman Garufa por lo bacan,
Tenes más pretensiones que bataclana
Que hubiera hecho suceso con un gotan.

Durante la semana, meta al laburo
El sabado a la noche sos un doctor.
Te encajas las polainas y el cuello duro,
Y te venis pa' centro de variador.

dimarts, 27 de maig del 2025

SANT PAU DEL CAMP, EVOCACIONS

 



On el món del present aplega vida
humil, i passatgers de tot arreu,
al costat d'una escola sorollosa
on els infants aprenen a estimar-se
malgrat els prejudicis i les pors,
al camí cap a la ciutat fatxenda,
que passa per bars vells, botigues noves,
mercenaris amors, amb grans fornades
de noies destinades a l'oblit,
i per l'amable magatzem de somnis
on s'acullen històries del cinema
a preu modest, amb marginats que dormen
arrecerats als murs contemporanis,
a prop d'un animat poliesportiu
on els adolescents que s'enamoren
per primera vegada, fan barrila
sense pensar en futurs ni en galindaines,
Sant Pau del Camp, testimoni dels segles,
em veu passar sovint i li dedico
el record de pregàries oblidades
al cartipàs de la meva infantesa.

Alguns carrers amb noms de sants aplegeun
pecats antics, de dames del capvespre,
d'aquí que un d'ells, després dels sants, recordi
la redempció de pobres penedides
que la misèria va confondre un dia
amb pecadores de categoria,
aquelles que poblaven enjoiades
les llotges cares del Liceu proper,
allà on el carreró dels més humils
desemboca a la Rambla sempre plena
de gent d'aquí i d'allà, que, encuriosida
retrata les escenes pintoresques
d'un decorat que amaga les misèries.

Aquí els records de la infantesa suren,
i veig encara, de la mà del pare,
acostar-se una tieta resistent,
cosina del meu avi, ben mudada,
amb el tortell tan bo de can Massana
i un paquet misteriós amb la joguina
que al seu carrer de Santa Margarida
havien dut els reis, per a nosaltres,
mentre els embriacs insomnes inquietaven
la innocència d'aquells dies de festa.

Vells jubilats encara tenen cura
d'uns horts moderns, com els monjos d'abans,
on l'univers, contradictori i tendre,
atemporal, romàntic i maldestre,
atura el temps, oblida les mancances
i forneix esperança als pelegrins.

Sant Pau del Camp espera i reconforta,
i escampa el seu alè d'eternitat
entre els sorolls de la ciutat inquieta,
com un oasi de sagrats silencis
on jo destijaria fer ben meus
tots els llenguatges, tots els déus possibles,
totes les pàtries, totes les ciutats
i totes les riqueses que no poden
comprar res més que pau entre tants dubtes
o una almosta de fe en què tot millori
per a tothom.

La història es fa petita
davant del campanar, i el sol escampa
vida, llum i esperança inalterable
damunt de tots nosaltres, amb tendresa.


Júlia Costa, poemes inèdits

dissabte, 24 de maig del 2025

UN BALLARÍ DE PRESTIGI: JOSEP FERRAN

 



La gent més gran del barri recordem molt bé aquells adroguers d'aleshores, amb els plàtans penjats a l'entrada, i aquella olor a cafè i a una barreja de menjars diversos, que tan bé va evocar Salvat Papasseit.

I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta...


El senyor Jaume de Ca l'Adroguer no només et preguntava si ho tenies tot sinó que tenia l'habilitat de recitar tota una tirallonga de productes diversos, per tal de fer-te'n memòria. La meva mare considerava una traïció canviar d'adroguer i si en alguna ocasió ho havia fet intentava que el seu proveïdor habitual no se n'adonés. Els fills del senyor Quimet eren de l'edat de la meva mare i es coneixien amb ella de petits. Quan es van començar a instal·lar supermercats la meva mare, si hi anava, amagava la bossa del súper per tal que l'amic adroguer no veiés la traïció consumista, cosa que a mi em feia gràcia aleshores i que avui comprenc molt bé. Eren èpoques en les quals els botiguers eren molt més que botiguers, als barris populars.

Un dels germans del senyor Jaume va ser un ballarí important i prestigiós, avui no tan recordat al barri com caldria. En algun lloc vaig llegir que el mateix Josep Ferran deia que el ballarí no es feia sinó que es naixia ballarí, segurament devia ser el seu cas. En un mitjà poc relacionat amb aquest art, la seva família va aconseguir que Magrinyà, un altre gran oblidat o mig oblidat, fos professor seu i amb setze anys ja treballava en els ballets del Liceu.

Com va passar amb la figura de Manuel Ausensi pel que fa a l'òpera, Josep Ferran va ser un mite poble-sequí per a molta gent. Els barris humils tenen molt en compte aquests triomfadors malgrat les circumstàncies, una mica com va passar, en d'altres àmbits i més endavant, amb Serrat, González Ledesma. En el camp de l'esport un dels grans mites poble-sequins ha estat el futbolista Olivella.

Ferran va sortir en ballets de diferents pel·lícules. Anar al cinema Condal i intentar identificar el nostre il·lustre veí dansarí era una activitat entranyable de l'època. Aquella generació del temps dels meus pares, de lluitadors anònims o famosos, ballarins o cantants, escriptors o futbolistes, però també adroguers, bacallaners, lampistes, espardenyers, merceres, botiguers de tot tipus, o senzillament, treballadors sense cap qualificació, ha desaparegut, ja que així ha de ser per llei de vida. M'agradaria que quedés algun record de tots ells en algun indret, ni que fos en la pàgina d'un blog com aquest, perdut al mar de la xarxa internàutica.

Actualment es poden trobar moltes més referències a Josep Ferran, en pàgines especialitzades, fa anys en vaig trobar poques. També se'n troben en francès, fetes per antics alumnes seus. Transcric la de 'Viquipèdia' i en linco algunes altres.



Josep Ferran (Barcelona, 8 de gener de 1924 - Barcelona, 2 de març de 2000) fou un ballarí i mestre de ballet català.[1]

Va néixer al barri del Poble-Sec de Barcelona, fill de Joaquim Ferran i de Montserrat Puigventós. Va estudiar música i cant en el Conservatori de Barcelona, i posteriorment dansa amb Sacha Goudine. Enregistrà tres pel·lícules amb Metro Goldwyn Mayer, 20th Century Fox i Universal International, a principis de la dècada del 1950, junt amb Leslie Caron i Roland Petit. Abandonà la carrera de ballarí per a dedicar-se a l'ensenyança en l'Escola de Dansa de Rosella Hightower, tornant a Barcelona posteriorment.

(Viquipèdia)

https://www.licexballet.com/ca/josep-ferran/

https://publicacions.institutdelteatre.cat/ca/enciclopedia-arts-esceniques/pld5/josep-ferran




divendres, 23 de maig del 2025

DEL MOLINO D'AVUI AL D'ABANS, PLE DE MITES I ANYS FOSCOS

 


Sembla que 'El Molino' i l'antic 'Espanyol' van funcionant, crec que van passar a l'Ajuntament, tot i que hi deu haver algun tipus de societat gestora. No puc sortir gaire i no hi he estat, en tot cas s'han de seguir amb cura les programacions, per 'estar al dia'. No sé si es bo i aconsellable que la Casa Gran es faci càrrec de tantes coses, tot i que potser resulta inevitable, hores d'ara.

La llàstima és que els volts del Molino, al vespre i la matinada, segons m'han explicat, son plens de sense sostre i gent marginal. Avui m'han dit que han apunyalat un xicot que demanava, m'ho ha comentat un veí del barri molt crític amb la situació que es genera a determinades hores en aquell indret.

De tota manera no entraré en detalls, ja que els ignoro, i, a més a més, és fàcil entrar en l'alarmisme no justificat. Amb tots els seus problemes, que acostumen a ser els de les ciutats grans, Barcelona, objectivament, és una ciutat força segura. Hi ha molta gent dormint al carrer, un problema que sembla difícil d'entomar i que, segurament, incomoda.

Més enllà del present recupero el fragment d'un llibre de González Ledesma on s'evoca el paisatge urbà de la zona, l'autor enyora el passat però el present que ens explica avui també és, ja, 'el passat'. Tot canvia i evoluciona i sovint hi ha una tendència a contemplar els 'passats' amb una mena d'estranya idealització, fins i tot per part de gent que no els ha viscut de prop.

Ja he mencionat en d'altres vegades el reflex literari que ha trobat el Poble-sec en els llibres de González Ledesma en els quals, sovint, les descripcions sentimentals desvetllen més interès que la pròpia història policíaca. L'any 86, quan l'autor descrivia aquests escenaris decadents, amb nostàlgia, ens trobaven en una mala època pel barri, pel meu gust una de les pitjors: botigues tancades, carrers deserts i sense criatures, delinqüència -autòctona, no havien vingut els immigrants forasters, encara que avui molta gent expliqui mítics passats tranquils- i un Paral·lel que semblava no tenir recuperació possible. Jo crec que ara, en canvi, és una època d'entusiasme i revifalla evident. Més enllà dels records del passat, les aspes del Molino girant -no havien girat mai llevat d'un breu espai de temps a principis dels vuitanta en els quals es va intentar una certa dinamització- esdevenen tot un símbol.

Las calles de Salvá y del Rosal, en el Pueblo Sec barcelonés, están separadas, cuando nacen en la línea del Paralelo, por un par de edificios y un solo centro cívio que además es uno de los vestigios del pasado más importantes de Europa: el Molino. Mezcla de cabaret, café concert, nido de poetas en rigurosa descomposición, lonja de contratación de granos al mayor, aceros de Avilés, tabaco de comiso, coches usados y señoritas en situación de prestar servicio...

El Molino, con sus aspas eternamente inmóviles y su escenario que segurament es el más pequeño del mundo, perteneció también al universo de Méndez, que muchos años antes había prestado eficacísimos servicios de viglancia en él...

El público (del Molino) había cambiado, se manipulaba en solitario (o sea, que no tenía el menor interés en ayudar al prójimo), bebía auténtico Codorniu cava y pagaba al menor requerimiento de los camareros, es decir, era un público carente de emociones, un público que no valía ya tanto la pena. Pero Méndez recordaba muy bien los cuplés de Bella Dorita, que llevaba en su boca la historia del Paralelo, su boca grande, su voz pastosa, que arrastraba en su profundidad toda la alegría y toda la muerte de la noche y de la juventud que pasa (ha venido el electricista/a mirarme el contador/y me ha dicho que lo tengo/muy requtesuperior/sólo le encuentra un defecto/que es muy fácil remediarlo/un agujerito en medio/pero que él puede taparlo). O la despedida de Johnson, hombre –se decía- de varios sexos, rey del Molino soy, llevando el pasado en su mirada perdida...

Recordaba también los primeros tiempos de Escamillo, que un día fue joven y tuvo un chorrro de voz y unos ojos que miraban al cielo, hasta que la profundidad del pequeño escenario lo devoró, lo hizo suyo y del tiempo que no vuelve...

Y la canción canalla de las chicas del conjunto, canción que subía con la luz hasta el humo azul del último palco (la banana pa comerla/hay que quitarle la piel/si usté quiere se la pelo/y se la come después). Y el can-can, apenas tolerado, aquellos años, por la censura oficial, mujeres que enseñaban piernas e interioridades de salón privé; y Lidia, la compalera de Johnson, desvaneciéndose en el vacío, tragada por las noches sin historia; y los muslos de Mary Mont, y el silencio sideral de la calle, cuando el Molino se había cerrado, cuando por el Paralelo ya no pasaba ni un tranvía y en la confluencia de Rosal y Salvá sólo quedaban tres cosas: la soledad de la noche, una vieja en busca de un portal para quemar su último pitillo y una muchacha en busca de un cliente para quemar su última esperanza...

En los buenos tiempos de Méndez, cuando el Paralelo –a pesar de la gran miseria colectiva del barrio- era una fiesta, se desarrollaba ante el Molino, en la pequeña plaza frontera, un activísimo comercio indígena: melones y sandías en verano, café o achicoria calientes, servidos en carritos ambulantes, durante el invierno. En otoño se asentaban las castañeras y en primavera Méndez se situaba allí para ver florecer las niñas que estrenaban culo y a los poetas de mirada perdida que estaban a punto de estrenar inspiración urbana. Parte del activísimo comercio, aunque éste sólo para iniciados, se desarrolló hasta su desaparición en un chiringuito donde los tranviarios tomaban entre dos luces el primer brebaje de la mañana y donde los cobradores a domicilio se derrumbaban a veces, pensando si tabién había que subir escaleras para llegar al paraíso prometido.

La zona de El Molino estaba entonces llena de cafés con clientela a toda prueba (El Rosales, El Español), y de cabarets para hombres audaces (El Sevilla, el Bataclán), pero ahora esos grandes templos de la convivencia ya no existían. Habían sido substituïdos por casas de muebles a plazos y por exposiciones de cocinas todo comprendido, donde una buena esposa tendría el trabajo tan fácil que hasta le quedaría tiempo para ser infiel.


Francisco González Ledesma. La dama de Cachemira (1986)

PASSAT, PRESENT I FUTUR INCERT DEL TALIA










Ja he escrit en diferents ocasions sobre la història del Teatre Talia, però hi tornaré. El menciono amb aquest nom ja que és com jo l'he recordat sempre, tot i que n'ha tingut uns quants. Es trobava al número 100 del Paral·lel. Es va inaugurar el 1900 i va tancar el 1988. Aleshores s'hi va produir un incendi 'casual' i va ser enderrocat, llàstima ja que estava en bones condicions, arranjat de no feia pas massa temps.

Durant una bona pila d'anys hi va haver un solar sense edificar que va acabar brut i amb un poblament marginal, sovint s'hi veien rates, al vespre, i alguna baralla es va produir entre els seus habitants temporals, els quals no sé com van convèncer de marxar. Ara, de moment, al menys, hi ha uns jardinets prou agradables, a veure si duraran. 

Al llarg de tota la seva història, el teatre prengué diferents noms: Teatre de les Delícies de 1900 a 1906, Teatre Líric (entre 1906 i 1913, diferent al Teatre Líric de l'Eixample,tancat el 1900), El Trianon de 1913 a 1915 (que no s'ha de confondre amb el Teatre Pompeia, també al Paral·lel, que del 1901 a 1907 va anomenar-se El Trianon), Madrid-Concert de 1915 a 1921, L'As de 1921 a 1924.

A partir de 1924 es va començar a anomenar Teatre Talia. A començament dels anys cinquanta va ser adquirit per Ignacio F. Iquino i Paco Martínez Soria; el teatre va anar alternant el teatre i la sarsuela amb el cinema.  Iquino va anar cedint la seva part i Martínez Soria va acabar essent-ne l'únic propietari.  Quan Martínez Soria sortia amb la seva companyia al teatre s'hi feien obres diverses, algunes de molt interessants, amb assistència d'un públic variat i divers, i espectacles diversos. Una de les darreres obres que s'hi van representar va ser 'Violines y trompetas', de Santiago Moncada, amb Fernando Guillén i Paco Moran. Crec que amb ells va treballar, molt jove, Àngels Gonyalons. 

Martínez Soria va morir el 1982 i els seus hereus van canviar el nom del local que passà a dir-se Teatro Martínez Soria. Fins l'any 1987 la companyia del desaparegut i popular actor va continuar representant les seves obres alternant-se amb d'altres representacions. A finals de l'any 1987 el Talía va tancar portes per sempre. Els hereus van decidir vendre el teatre a una immobiliària que no va trigar gaire a enderrocar-lo. 

Si considerem que el Poble-sec arriba al Paral·lel hauríem d'admetre que el Talia no era del barri, però de fet era, potser, dels teatres més relacionats amb el barri. L'Acadèmia del Carme hi celebrava les festes del sant del seu director, el senyor Llucià, i la seva proximitat feia que s'hi anés força. Recordo haver vist actors com Paco Moran o Fernando Guillén prenent una copa al bar del Condal o comprant al súper proper. 

A més de les obres que s'esmenten a Viquipèdia i de les típiques i exitoses de Martínez Soria, el teatre va conèixer també, en els anys seixanta i setanta, una època molt interessant, amb obres serioses i punyents. Una obra que en el seu temps va tenir molt de ressò, que es va reposar de nou i que va inaugurar una de les remodelacions del teatre, a principis dels seixanta, va ser 'El comprador de horas', de Jacques Delval, un autor francès, traduïda per Pemán i protagonitzada per una jove Núria Espert. 

L'argument, aleshores fort i escabrós avui segurament ens semblaria passat de voltes, tractava d'una jove prostituta a qui un capellà esforçat compra hores amb la intenció que es penedeixi dels seus pecats i torni al bon camí, cosa que aconsegueix malgrat que la gent el bescanti per les seves visites freqüents a la senyora de vida alegre. El paper del capellà cast i esforçat el va fer en alguna ocasió el gran i atractiu Rafael Arcos, molt conegut a través de la televisió. Algunes d'aquestes informacions procedeixen de Viquipèdia o del blog Barcelofília, a internet hi ha força informació sobre el teatre.

Al solar abandonat, tot i que hi ha qui m'ha dit que l'arbre -o els seus avantpassats- ja eren allà en el passat remot, hi van créixer algunes figueres. Malgrat haver-se tallat en alguna ocasió van anar rebrotant i avui, als jardinets actuals, encara n'hi ha una. El millor fora que s'hi construís un teatre, com sembla que estava previst fa molts anys, però, de moment, la cosa és un misteri. Ah, i, sigui com sigui, que es preservi la figuera!

dijous, 22 de maig del 2025

EVOCACIÓ DE 'LA BODEGUETA'

 

És probable que molta gent gran del barri recordi com era abans 'La Bodegueta', avui un restaurant peruà. Malauradament per als nostres records aquell interior emblemàtic, amb les seves botes de vi i fotografies antigues, va desaparèixer amb les remodelacions posteriors, després que canviessin els propietaris. Avui he buscat, i trobat, una nota que vaig escriure el 2009, quan va morir l'amo. La família va continuar amb el negoci durant un temps però, finalment, va passar a unes altres mans. Enguany ja em conformo amb què els establiments estiguin oberts i, més o menys, funcionin, ni que sigui en aquest parc temàtic turístic en què s'ha convertit el carrer de Blai. Copio la nota que vaig escriure aleshores, el Bar Domingo també ha canviat, per cert. I ben poca gent deu recordar ja la llibreria-papereria 'Sabadell' i tants altres establiments de tota mena.


He passat per davant de La Bodegueta i he vist amb profunda tristesa que està tancada perquè ha mort el seu propietari, encara força jove, per cert. La Bodegueta ha esdevingut un establiment emblemàtic del barri, ha sabut conservar la seva imatge i un nivell qualitat-preu molt interessant, en aquests darrers anys el servei havia millorat molt. Espero que pugui continuar obert l'establiment i des d'aquí dono el condol a amics, treballadors i familiars. Malauradament, aquestes pèrdues solen comportar pèrdues també en el nostre paisatge, ben a prop hi ha el cas de l'antiga papereria Sabadell, avui definitivament tancada, des que el propietari, també encara força jove, va morir. Tant La Bodegueta com la papereria esmentada tenien una llarga tradició familiar al Poble-sec. Per sort, ha tornat a obrir el Bar Domingo, del qual parlava fa poc. (Novembre, 2009).

Com deia una cançó d'Espinàs, fent referència a una canço tradicional: tantes coses hem perdut que el record també cal perdre...

dilluns, 19 de maig del 2025

GENT DEL BARRI AL TALLER DE SIMÓ GÓMEZ POLO



En diferents ocasions he escrit i parlat sobre el pintor Simó Gómez Polo, que va viure i morir al nostre barri. Una vida molt breu i un personatge singular. L'any 2016 va arribar, a causa d'una donació, aquest quadre seu, un dels més importants, al Museu de Montserrat. Copio el comentari que acompanya la reproducció del quadre, a la web del Museu, obra de Bernat Puigdollers.

El pintor és encara menys conegut del que es mereix, la pintura realista ha patit un estrany menyspreu durant anys, avui sembla que les coses han canviat una mica. Mirant aquest quadre i d'altres de l'artista, amb una obra important malgrat la seva vida breu i el seu caràcter, bohemi i estrany, penso que en molts hi podem trobar gent lligada al Poble-sec incipient del seu temps. 

Quina diferència amb la valoració que, de la pintura realista del XIX, fan d'altres països, com ara França!


Simó Gómez Polo (1845-1880)
¡Viva la Pepa!, 1879
155 x 95 cm
Donació particular en memòria de Jaume Doménech Trinchant, 2016

Aquesta obra que passa a formar part de les col·leccions del Museu de Montserrat és una de les darreres obres pintades per Simó Gómez, l’any 1879, a les acaballes de la seva vida, truncada quan només tenia 35 anys a causa d’un atac epilèptic, l’any 1880. Els obsequis fúnebres al seu barri barceloní van ser enormement populars, ja que tothom el coneixia com el pintor del Poble Sec.

Ja aleshores, La Ilustració Catalana fa referència a una exposició celebrada a la Sala Parés en el seu honor i memòria. Es tracta, segurament, de la mostra celebrada durant el mes de maig de l’any 1880, on exposava aquest quadre entre altres obres del pintor i d’altres artistes del seu cercle, amb l’objectiu de recaptar fons per a la vídua i el fill del pintor, Enric Gómez Font. Possiblement ja aleshores l’obra ¡Viva la Pepa! fou adquirida pel Sr. Bofill, el seu primer propietari, el nom del qual apareix escrit al dors de l’obra. L’any 1891 Bofill la va prestar per a ser exposada a l’Exposició Nacional de Belles Arts. Anys més tard, com ja afirma Feliu Elias al llibre Simó Gómez. Història verídica d’un pintor del Poble Sec (1913), Bofill la deixà en herència a Isidre Bonsoms, col·leccionista i bibliòfil. De fet, l’any 1923 Elias situa aquesta obra a la finca que Bonsoms tenia a la Cartoixa de Valldemossa (Mallorca), llegat a la seva vídua. Després d’aquesta data en perdem completament la pista, però la memòria d’aquest quadre entre les millors obres de Simó Gómez es mantingué inalterada al llarg d’un segle. Francesc Fontbona l’esmenta i la reprodueix en color en La Història de l’Art Català d’Edicions 62 (volum VI, 1983), quan l’obra ja era a mans de la família donant. El Sr. Jaume Doménech Trinchant l’havia adquirit l’any 1982 a la Sala Vayreda de Barcelona.

Sense cap mena de dubte, es tracta d’una de les obres més destacades de Simó Gómez. Així ho afirmava en repetides ocasions Feliu Elias. És també una de les poques teles de gran format que va pintar l’autor i de les més complexes pel que fa a composició. En són bona prova dos esbossos preparatoris. L’un és una tela que ens mostra un primer estat del conjunt del quadre; aquesta formava part de la col·lecció dels germans Junyer Vidal, que l’havien adquirit a l’industrial tèxtil Ricard Borrell i Pujadas, famós pel seu gènere de seda. Malgrat tractar-se d’un esbós, es poden veure totes les figures ben treballades i amb una composició gairebé idèntica a la definitiva. Tots els elements del quadre apareixen ja en aquesta primera nota, encara que en l’obra final el pintor excel·leix encara més en l’execució. La principal diferència es troba en la figura situada a l’extrem dret del quadre. A l’esbós, observa atentament el personatge femení central mentre que en la peça definitiva, amb els ulls mig tancats, escolta atentament el so de la música. Feliu Elias, per altra banda, apunta que hi ha també un canvi en el model. En el primer esbós la figura que hi apareix no s’ha pogut identificar amb cap dels seus models però, en canvi, en l’obra acabada es tracta clarament de Passos, deixeble del pintor.

L’altre esbós preparatori del qual tenim constància es trobava en la col·lecció del pianista Carles Gumersind Vidiella, amic personal de Simó Gómez i propietari d’un bon nombre d’obres seves, algunes d’elles conservades avui en dia al Museu Nacional d’Art de Catalunya per donació de la seva vídua. En aquesta tela només s’hi veu representada la figura situada a l’angle superior esquerre per a la qual serví de model Francisco Gómez Soler, deixeble de Simó Gómez. Es tracta de la figura que està tocant un instrument, motiu pel qual aquest esbós s’ha titulat sovint El noi de la trompa. Aquest petit quadre va ser exposat juntament amb ¡Viva la Pepa! a l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1891 i, juntament amb l’altre esbós, a l’exposició d’homenatge que organitzà la Sala Parés l’any 1948.

El quadre del Museu de Montserrat ha rebut diversos noms al llarg dels anys. Feliu Elias afirma que també se l’ha anomenat Sexteto i, fins i tot, apareix publicat –encara que només en una sola ocasió– al Diari de Barcelona com ¡Viva la Zambra!. Tanmateix, el títol que ha tingut més fortuna i ha calat definitivament és amb el que avui us el presentem: ¡Viva la Pepa!. Algú ha relacionat aquest títol amb la constitució espanyola de 1812, coneguda popularment amb aquest nom. Tot i així, no creiem –ni per la temàtica del quadre ni per la distància en el temps– que aquesta obra de Simó Gómez tingui cap mena de relació amb la Constitució de Cadis. Representa una escena popular i festiva que s’allunya una mica del sever realisme imperant en tota l’obra de Gómez i l’apropa cap a la pintura anecdòtica aleshores en voga. Tot i així, encara es pot veure amb claredat l’admiració de l’autor per la pintura barroca espanyola.

Gómez va utilitzar per a aquest quadre dues models que ja havien format part d’altres quadres. La figura central, una gitana mestissa del barri de Poble Sec, ja havia servit de model en els quadres Terzzeto i Poncelleta. Sembla ser que, tant ella com l’altra noia que l’acompanya en aquesta tela, eren habituals de les festes nocturnes que sovintejava Simó Gómez. Segons expliquen, era habitual trobar-lo a La Baldufa, al Gavilán o al Casino Hortelanense, a la porta del qual hi penjava un cartell advertint: “Prohibida la entrada a las personas honradas”. El quadre ¡Viva la Pepa! és una mena de paradigma de la vida bohèmia que practicava el pintor. Pel que fa a la resta de personatges, se serveix dels seus quatre deixebles principals. D’esquerra a dreta, hi podem veure Cristòfor Alandí, Francesc Gómez Soler, Joan Brull i Josep de Passos. Els colors, segurament més vius que els que habitualment domina l’obra de Gómez, destaquen –en paraules de Feliu Elias– “no solsament en el matisat, que aquí ja no queda ofegat pel sintetisme monocrom del acabat, sinó pel colorisme de composició, il·luminat i enjoiat amb grans taques clares i gaies de colors tendres entonats sàviament en l’habitual harmonia calenta i neutra que domina [el pintor]”.

Amb aquest oli el Museu de Montserrat consolida el seu discurs museogràfic tot reforçant la secció dedicada a la pintura catalana del realisme. D’aquesta manera, després de trobar-se en mans privades durant anys, l’obra ¡Viva la Pepa! de Simó Gómez, mestre i referent de tota una generació d’artistes, torna a ser visible a ulls del gran públic i esdevé una prova més de la necessitat de recuperar i estudiar amb profunditat aquest període tan interessant però alhora tan poc tractat per la nostra història de l’art.

Bernat Puigdollers
Museu de Montserrat

https://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2014/11/06/simo-gomez-polo-1845-1880-pintura-realista-del-xix/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sim%C3%B3_G%C3%B3mez_Polo

https://dhac.iec.cat/dhac_mp.asp?id_personal=991

Comptem amb una interessant biografia del pintor, en la qual, a més d'un catalèg de la seva obra, ens ensopeguem amb moltes 'històries del barri'. És obra de Feliu Elias, a qui, a principis dels anys 20 del segle passat, van encarregar diferents biografies de pintors rellevants. El llibre no s'ha reeditat però, per sort, encara se'n poden trobar exemplars online i també es pot consultar en algunes biblioteques.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Feliu_Elias_i_Bracons

diumenge, 18 de maig del 2025

EL PARAL·LEL, ANY 1906

 


El 1906 el Paral·lel, quant a edificacions era així:

Cases edificades: en la vorera dels números parells hi eren edificades els números 40, 42 i 44, situades entre el Portal de Santa Madrona i el carrer Arc del Teatre.

Seguien les dels números 82 i 84 en la confluència amb la Ronda de Sant Pau, on hi va haver el famós Bar Chicago, i un poc més amunt, a la mateixa illa, les dels números 90, 92 i 94. Aquestes vuit cases eren les úniques existents a la voravia dels números parells.

En la vorera dels imparells tan sols n'hi havia tres: les dels números 73, 75 i 75 bis, que fan xamplà amb el carrer de Fontrodona.

En total, en 1906, onze cases en una avinguda amb quatre quilòmetres de solars edificables. Cinc de porxades, les dels números 73, 75, 75 bis, 82 i 84, i sis sense pòrtics, respectant la línia de cinquanta metros d'amplada (...)

Badenas i Rico, Miquel 'El Paral·lel, història d'un mite.


L'autor, més endavant, fa referència als locals d'esbarjo en la mateixa època:

Als números 52 i 54, on després hi va haver el cinema Regio, un Tir al Colom.

En el número 60. el Saló Arnau.

En el 62 el Teatre Espanyol i en el 64, el seu Cafè.

El Teatre Olympia, en els números 68, 70 i 72.

El Cafè Rosales, al numero 80.

En el número 100 el Teatre de les Delicias (després Talia)

En el 106 el Cafè de Càdiz i en el 108 un cinema que es deia La Maravilla.

A la vorera dels imparells el 57 era el Cafè del Teatre Apolo i el 59 el Teatre Apolo.

En el 63 el Cafè del Teatre 'Nuevo', en el 65 el Teatre Nuevo i en el 67 el Pavelló Soriano.

Al número 87, el Còmic, amb el seu Cafè, al 89.

Al 91, el Cafè del Condal, i el seu teatre, als 93 i 95.


Es de suposar que hi hagués més tavernes i cafès precaris, que no constaven oficialment en el Pla que va consultar l'autor, i que tenen denominacions com ara 'bajos' o 'cubiertos'. 

dissabte, 17 de maig del 2025

EVOCACIONS DEL 'TEATRE ESPANYOL', MOLTS NOMS PER AL MATEIX INDRET

 

El Circo Español Modelo, després Teatro Español, va ser inaugurat el 16 d'abril de 1892. Va ser el primer teatre destinat al mon de l'espectacle al Paral·lel. En aquell llunyà 16 d'abril de 1892, algun i altre periòdic va anunciar la seva inauguració dient que estava situat al final del carrer Conde del Asalto. Aquesta vaguetat en la menció de l'emplaçament era deguda a la manca d'urbanització del Paral·lel i a l'escassa numeració dels solars existents aleshores...

Badenas i Rico, Miquel 
'El Paral·lel, història d'un mite´
Pagès, 1998





L'antic Teatre Espanyol està situat, de fet, al número 62 del Paral·lel. Ha funconat amb diferents noms, com a cinema i discoteca, i actualment porta el nom de 'Paral·lel, 62'. És una llàstima que les dèries actuals mirin d'evitar qualsevol referència al nom original. Al costat es mantenen un hotel i un restaurant que encara porten el seu nom.



Es va inaugurar, de fet, com a circ eqüestre, s'hi feien espectacles que ara ens sonarien estranys, com ara un de cacatues ensinistrades. Manuel Suñér, més endavant, hi va introduir el teatre i a sarsuela. L'any 1907 va quedar destruït per un gran incendi. Es va fer tot nou i hi va destacar el vodevil, entre d'altres gèneres. També s'hi va representar teatre popular català, com ara 'Baixant de la Font del Gat o La Marieta de l'ull viu' d'Amichatis i Màntua. Va funcionar juntament amb el popular Cafè Espanyol, fins el 1980.


Va tenir una etapa important de cinema i teatre, amb una programació molt diversa. Una etapa molt important va ser la de la discoteca Studio 54, propietat de Matias Colsada, una imitació de la del mateix nom, de Nova York. Va tancar el 1997. Després hi va haver un canaret, un lamentable projecte per a fer-hi un lloc de cites. I va continuar amb el rosari de noms, Artèria Paral·lel, Barts, ja gestionat per l'Ajuntament.

El teatre, que conserva exteriorment l'aspecte original, té una llarga història, molt ben recollida per Josep Cunill Casals en el seu llibre, amb un exhaustiu recull de la programació que va aplegar. També es pot trobar informació a Viquipèdia, a Barcelofília o a la mateixa Viquipèdia.





Cunill, Josep. Gran Teatro Español (1892-1935). Història del primer teatre del Paral·lel. Fundació Imprimatur. Ajuntament de Barcelona, 2011.

https://barcelofilia.blogspot.com/2012/03/teatro-espanol-parallel-1909-1980.html

dilluns, 12 de maig del 2025

SÍMBOLS DEL BARRI: SANTA MADRONA I LES TRES XEMENEIES

 


El Poble-sec, i per tant, el Paral·lel, ha tingut dos símbols amb què sempre se l'ha distingit. El principal, importantíssim és les tres xemeneies. L'altre, molt important fins al 1936, va ser la torre de l'església de Santa Madrona, del carrer de Tapioles.

L'església de Santa Madrona tenia una major altura que en l'actualitat -entre trenta i quaranta mestres més-; dalt de tot finalitzava amb una bola i damunt d'ella una creu. Aquesta part, que anava des del campanar fins a l'alçada de la bola i la creu, recordo que era d'un color molt viu i segurament estava recoberta de ceràmica per la seva gran brillantor.

Donades aquestes característiques, al nostre barri era com el clàssic campanar de l'església de poble, que sempre es visible per als seus habitants, i que talment sembla recordar-los amb la seva presència les seves obligacions religioses. Fou, per tant, la torre de l'església de Santa Madrona, una visió constant per a La gent del nostre barri i un símbol d'identitat, juntament amb les tres xemeneies...

Badenas i Rico, Miquel 'El Paral·lel, història d'un mite'
Pagès editors  (1998)

Recupero un breu fragment de l'emblemàtic llibre de Miquel Badenes. Aquest llibre se'l va autoeditar l'autor en castellà i, més endavant, Pagès en va fer una versió en català. Avui, amb la facilitat de consulta a les xarxes, hi podem detectar alguna errada però, per altra banda, Badenas escriu sovint a partir de records viscuts i sobre gent que havia conegut, cosa que el fa insubstituïble.

Enguany les tres xemeneies de Sant Adrià son ja gairebé més famoses que les del Paral·lel, situades avui en un entorn que sembla que s'està recuperant, tot i que de forma lenta. Pel que fa Santa Madrona, precisaria d'una reforma integral, encara no s'han arranjat ni tan sols les destrosses fetes als murs durant la Setmana Tràgica. Una llàstima ja que el seu campanar, tot i que sense la punxa, ni la creu, ni la bola, des de la guerra civil, encara té aquesta aparença de campanar de poble i destaca per damunt del conjunt urbà. Malauradament el seu arquitecte, un dels grans secundaris de l'època, Adrià Casademunt, és encara poc conegut i això fa que no es generin campanyes adients per reconstruir l'edifici en profunditat i fer-lo adient a usos com ara concerts, ja que caldria també arranjar la percepció del so, en el seu interior. L'església va viure temps difícils i convulsos i durant la postguerra es van fer algunes millores, com ara pintar els murals del sostre, posar bancs... van ser millores que no es van poder fer en profunditat.

Sigui com sigui, les xemeneies i el campanar continuen sent els símbols més visibles i emblemàtics del barri, segons la meva opinió. Llàstima que l'estat de l'església no hagi generat campanyes serioses i generals, no tan sols dels qui encara van a l'església o hi fan alguna activitat, sinó de tot el barri, en general, demanant la seva recuperació, oberta a tot tipus d'usos socials i culturals, a banda dels religiosos. Potser haurem de demanar ajuda al Vaticà i al flamant Sant Pare actual?