Fa alguns dies l'alcalde Collboni ens va explicar els projectes que fan referència a Montjuïc, previstos per al futur. Si tingués temps i paciència podria fer un recull exhaustiu de tots els projectes sobre una muntanya tan emblemàtica i, al mateix temps, tan oblidada, en molts casos, per als barcelonins que pertanyen a barris més enllà del nostre.
Fa uns dies, en aquestes propagandes que les immobiliàries pengen als aparadors, vaig llegir la promoció d'un pis molt modest però que es promocionava amb la frase 'en el cotizado barrio del Pueblo-seco'. Evidentment, m'alegro de que el meu barri 'de tota la vida' sigui avui cotitzat. Durant molts anys va ser un barri menystingut, considerat ordinari i xaró del qual la gent que hi vivia volia fugir, si aconseguia prosperar, ciutat amunt, en direcció a la Diagonal. O fora de Barcelona, ara està de moda en certs ambients bescantar la ciutat i dir que es te intenció de tocar el dos, queda fi.
Els temps canvien, els preus augmenten i sempre hi ha llocs pitjors. Fa anys, en una deliciosa pel·lícula documental sobre el Raval proper, algú manifestava que uns veïns se n'havien anat al barri 'pijo' que era, precisament, el Poble-sec. Avui la població ha canviat molt, els supervivents més grans que jo, que podien tenir records personals sobre el barri, han anat morint, i els de la meva generació ja som en una zona de risc absolut, en general.
Sovint escolto afirmacions sobre el barri, el Paral·lel o Montjuïc, molt allunyades de la realitat. Jo havia tingut un veí, al pis sobre al meu, que, en una ocasió, va convidar el seu cap a dinar. El senyor, crec que era un farmacèutic, era al balcó, i el meu veí li mostrava les 'vistes': el Paral·lel, aleshores 'Paralelo', Montjuïc... L'home benestant va dir, i li va sortir de l'ànima: 'sí, sí, però és poble-sec'.
Aleshores el barri encara estava enmig d'un Paral·lel sorollós i xaró, per més que s'hagi idealitzat en moltes ocasions, i un Montjuïc atapeït de barris de barraques. Tot pesa. Era un barri de gent treballadora, una gran part de la qual provinent de l'emigració interior hispànica: aragonesos, valencians, murcians, andalusos.
Pel que fa a Montjuïc, recordo etapes diverses. La Barcelona actual, agradi o no, és filla o neta d'un porciolisme que volia una ciutat de fires i congressos, d'aparador. Les barraques van trigar a desaparèixer i avui, de tant en tant, sorgeixen per Montjuïc clapes ocultes de marginació puntual. Però tot ha millorat molt, crec. Encara que hem perdut coses interessants, llocs emblemàtics... L'ajuntament és molt hàbil quan ens 'ven la moto' i acabem per acceptar el que sigui.
La gent gran del meu temps jove encara recordava passats brillants, sempre més idealitzats del compte. Brillants i pecaminosos quan tocava. No se si els projectes actuals sobre Montjuïc es realitzaran, he vist moltes coses que es quedaven al tinter i que ningú ja no recordava. L'entorn natural de la muntanya es va reduint sense aturador i sovint en aquest tema s'ha entrat en contradiccions escandaloses, però les generacions canvien i els records, també. El futur és un misteri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada